Experiències

Dia 16 d'abril, Bali i Singapur

2011-04-17T10:44:00.002+02:00

Desprès de dues hores i mitja d'avió ja som a Singapur novament. Bali ha estat el paradís i així el recordarem, però Singapur no és, tampoc, un mal lloc per perdre's. Ens allotgem a la planta 21 del Hilton Singapore, hotel al que ja hem estat en mitja dotzena d'ocasions en d'altres viatges. És un hotel cèntric i funcional, amb un buffet d'esmorçar absolutament èpic. Deixem les maletes i ens n'anem a donar un tomb per Orchard Road. Fa un any i mig, el darrer cop que vam estar a la ciutat, estaven construint, tot just al costat de l'hotel, l'enèssim shopping center (mall) de l'Illa-estat. Ara ja està acabat. És el ION. L'arquitectura high-tech de l'edifici és espectacular. I a l'interior totes les botigues, restaurants, cafeteriesi llibreries que us podeu imaginar.
Desprès de passar unes hores al mall ens n'anem cap a l'Hotel Raffles a prendre'ns un singapore sling. Em sorprèn molt el gust del cocktail. El recordava amb menys xarop de cirera i més angostura, menys dolç, però està deliciós. Oriol es dedica a arreplegar les clofes de cacauets que hi ha per terra. Diuen les males llengües que la costum de servir els cacauets i de tirar les closques a terra era una forma de recordar als indis que servien, i netejaven el terra, als britànics qui manava a la ciutat.
Després ens n'anem a Chinatown, ja de nit. Entrem en un restaurant xinés i ens serveixen uns plats tan fastigosos que me'ls deixo sencers. Al sortir trobem la parada d'un salxitxer austríac, que és tota una celebritat aquí i al seu país d'origen. Fa dos anys ja vam probar el seu producte i ara hi tornem. El bratvurst està boníssim.

Dia 15 d'abril, Bali

2011-04-17T10:30:00.002+02:00

Dia de descans, penúltim d'estada en aquesta paradisíaca illa. L'únic remarcable és que, previ coctkail a les 19:00, aparquem al petit amb una baby-sitter balinesa, de nom Suan, i ens n'anem al restaurant japonés Rin, que diuen que és el millor de Bali, el qual potser no és dir gran cosa.
El local és elegant i minimalista però no fred. Ens aten una maitre del país, que, com li passa a tota la gent d'aquí, és un pel massa propera. D'entrada, ens demanem uns nigiris de tonyina i salmó i uns Califòrnia rolls. L'arròs està al seu punt, però li falta un toc de sabor, està una mica insípid. De segon filet de wagyu amb salsa de miso amb guarniment de bolets i verdures: absolutament magistral. Tant la textura de la carn, com el punt de cocció dels bolets i la verdura i la salsa. De postres una macedònia de fruites tropicals flamejada anb sake, acompanyada de panacota. Boníssim postres. Per veure, Patri aigua i jo un chardonnay australià acceptable. Un té verd acaba el sopar. Un lloc molt recomanable si visiteu l'Illa.
Tornem a la suite i ens trobem a Suan donant-li un iogurt a l'Oriol, que està completament feliç.

Dia 14 d'abril, Bali

2011-04-14T15:20:00.002+02:00

Ens llevem tard. Ja després de l'esmorçar, Patri em sorprèn regalant-me un quadre del pintor Suta Kesuma que està exposat al hall de l'Hotel. Serà el regal del meu sant. Ella s'encarrega de fer les gestions per tal que ens l'enviïn a Tarragona per FedEx. Després passem tot el dia a la platja privada del complex, a la piscina, demanant-nos uns acceptables spaghetti i fent temps per a les 18:00 anar al Hall a prendre'ns una copa. Batut de síndria per a Patri i l'Oriol. Un whisky escocès per a mi. No em demano un partagás serie D número 4. Que si m'hagués pres diria que està magnífic. Però l'Hotel és nordamericà i, clar, no en tenen. Em prenc un altre whisky, ja que les racions d'espirituosos són anglosaxones, i ens n'anem a sopar a l'habitació.

Oriol està feliç amb les balineses de l'staff. El mimen continuament i ell ho agraeix.

Demà serà el darrer dia a l'Illa. Com ens enyorarem. Mai m'ha passat quelcom de similar a un lloc.

Dia 13 d'abril, Bali

2011-04-14T15:09:00.001+02:00

Després d'esmorçar, ens trobem amb el guia al hall de l'Hotel. Avui, és la darrera de les jornades de ruta. El dia comença assolellat, com els anteriors. Primer ens aturem a Kehen. El temple està tranquilíssim. Téns la sensació, com en tots els anteriors, que de no tenir-ne cura habitualment, en poc temps se'ls engoliria la selva, fins aquest nivell és de feréstega i exuberant la vegetació de l'Illa.
Ens aturem, a continuació, al poble de Perglipuran. És fantàstic: ben conservat, amb les cases típiques del país impecablement mantingudes. Prescindim d'entrar en cap casa particular, malgrat que la gent t'ho ofereix. El guia ens diu que no hi ha cap problema en fer-ho, però que tot té un preu, i que els propietaris maldaran per vendre't alguna cosa.
La tercera parada és al temple de Besakih, en plena muntanya. Trisno l'anomena el temple mare. És a dir, el temple de tots els temples. El més sagrat. Certament val la pena fer més de dues hores de carretera des de Nusa Dua per veure aquesta meravella. Tot espiritualitat. Moltes dones porten ofrenes, i jo aprofito per fotografiar-ne alguna. Quan ja ens n'anem, comença a diluviar. Sembla que els cels s'hagin esfonçat. Trisno porta dos enormes paraigües que no ens lliuren de posar-nos bastant xops. Agafem el cotxe i a pocs quilòmetres torna el sol.
Parem a menjar a un buffet balinès, el Lereng Agung Restaurant. Bon menjar balinès a preu de guiris (264.000 RI). La vista de les terraces d'arròs són paradissíaques.
Fem ruta fins a Klung Kuag Kerha Gosa, on el rei i els seus ministres impartien justícia.
Arribem a l'Hotel sobre les 18:30. Ens arreglem i ens anem a fer un cocktail al hall. Per als membres del Club és gratis de 17:00 a 19:00. Fem un parell de Singapore sling, bastant acceptables. Ens treuen uns canapès per acompanyar. Realment és el millor hotel en el qual ens hem hostatjat. La cirera del pastís: tenen cava de cigars. Si no fos un hotel americà, i els hi fos d'aplicació la Llei Helms-Burtton, us diria que tenen un ampli assortiment de Cohiba, Partagás, Montecristo i Romero i Julieta. Demà no em fumaré uns d'aquest deliciosos puros cubans que no tenen a l'Hotel.

Dia 11 d'abril, Bali

2011-04-12T15:45:00.007+02:00

Ens llevem aviat. El guia ens espera a la porta de l'hotel a les 9:00. Fem ruta cap a Goa Gajak, un lloc paradissiac amb un buda de pedra enorme destruït per un terratrèmol. Les restes estan per terra, plenes de molsa. Fem les fotos de rigor entre pluja i pluja. Malgrat que estem a l'estació seca ens plou tres o quatre cops al dia. Són xàfecs de menys d'un hora de durada, però torrencials. Trisno es queixa del canvi climàtic. Diu que fa més d'un any que els plou a diari i molt. N'està tip d'aigua. Nosaltres ho trobem fins i tot simpàtic, perquè com no plou tot el dia tu, turista, pots fer vida normal.

Després, tot pujant al nord de l'Illa, parem a les terraces d'arròs de Tegalagang. El guia ens diu que recullen tres collites d'arròs a l'any. Déu n'hi do!
Passem pels monuments reals de Gunung, on coincidim amb un autobús ple d'espanyols.
Continuem ruta fins a Pura Tirta Empul. Es xocant veure la gent del país submergint-se en fonts d'aigua sagrada per purificar-se. Com els altres llocs que hem visitat, espectacular.
Fem via fins a Kintamami, on dinem en un buffet balinès. Boníssim. 230.000 RI amb un litre de cervesa Bintang i un suc de síndria.
Acabem la jornada a Ubud. Una ciutat acollidora. Amb turisme, però molt menys que la nostra estimada Kuta.Visitem Pura Taman i Saraswati, residència oficial del Rei.
Són ja les 18:00 i ens queda una hora i mitja de carretera fins l'hotel.
Demà hi haurà relax i aquesta vegada no hi haurà bloc.
Dimecres 13 tornem a fer ruta amb Trisno. Ja us contarem

Dia 10 d'abril, Bali

2011-04-11T14:38:00.002+02:00

Avui és dia de descans després de la dura jornada d'ahir. Ens llevem tard, fem un bon esmorçar i ens n'anem a una de les piscines de l'Hotel. És enorme i estem pràcticament sols. L'Oriol s'ho passa genial dintre de l'aigua. Fem el dropo tot el que resta de matí. Ja per la tarda ens n'anem a Kuta, al mall CENTRO, on donem un tomb mirant les botigues. Al seu interior s'hi troben els magatzems SOGO i els Mark & Spencer. Em compro una camisa de Polo Ralph Lauren. Patri també compra camises i polos, ella per a regalar.
Ens n'anem de massatge balinès. Una noia que no pesa més que l'Oriol (i no és molt més alta) ens n'ofereix un d'una hora per 85.000 RI, uns 7 euros per cap. Entrem un a un al local, ja que l'altre s'ha de quedar cuidant al petit. El massatge resulta fantàstic. Mentre li fa a Patri me'n vaig al KFC i compro sopar per l'Hotel.
Són les 20:00 i ens en tornem cap al Conrad.

Dia 9, Bali

2011-04-10T16:02:00.002+02:00

Ens llevem aviat, a les 7:00. Esmorcem i al lobby de l'hotel ja ens espera el guia. Parla un espanyol més que acceptable i és molt amable. Li expliquem quina ruta pretenem fer (l'ha dissenyat Patri amb molta dedicació) i ens diu que li sembla perfecta. Així que sortim de seguit.

La carretera està atapeïda, per a variar. No obstant, a mesura que avancem la circulació es va fent més fluida. La primera parada és el temple de Pura Sada, al poble de Kapal. Tranquilíssim i molt bonic. Ens hi estem una estona fent fotos i respirant pau. Tot seguit ens n'anem a Mengui, al temple de Pura Taman Ayun. Aquí hi ha més turistes, però el lloc val la pena. D'allí pugem cap al nord, fins al Llac Bratan, al temple de Pura Ulan Damu Bratan. El temple està dintre del llac i només és accessible en barca. La zona, en plena montanya, és una meravella. Per la carretera, pels carrers i als mercats el producte estrella són les maduixes. Nosaltres, en canvi ens decantem per comprar fruites del país: ranbutans, fruites de la passió, nou moscada ... Regategem i ens rebaixen el preu de 440.000 RI a 60.000 RI. Tinc la sensació que m'han pres el pèl, però el guia ens diu que hem collat tant la venedora que al final s'ha emprenyat i tot. Mentrestant, Oriol i Trishnur s'han fet molt amics. És un descans puguer anar pels llocs sense portar a collibè al petit de la casa. La meva espatlla ho agraeix força.
Parem a Pacung a dinar a un restaurant balinès. És de bufet, així que triem allò que ens fa més gràcia sense abusar de res. Si ens agrada ja repetirem. Bona la tonyina, l'arròs sec amb verdures i els fideus. Molt bona la cercesa Bintang, la més famosa del país. Ens costa tot plegat 205.000 RI (no arriba a 20 euros), aquí tot una fortuna.
Desprès del dinar travessem durant hores la zona muntanyosa del centre nord de l'illa. Els verdíssims bancals d'arròs a punt de collir es confonen amb la selva que domina les zones més inaccessibles. El paisatge és preciós, comparant-se favorablement als bancals d'arròs de la zona de Sapa, a Vietnam. Parem a Jatiluwith i Pa Cung a fer fotos. Per aquí no es veu ni un guiri (a part de nosaltres es clar). La carretera es infame, estreta, desgastada pels transports pesats i la pluja, i serpenteja per muntanyes impossibles. Ens creuem amb algun autobús de linea regular i ens preguntem com poden fer questa via cada dia sense estimbar-se.
Són ja les 17:30 de la tarda i ens plantem a Pura Tanah Lot, un temple a sobre d'una illa-penyassegat (foto). És una de les imatges més impactants que he vist en tots els meus viatges. El guia ens diu que és el temple més concorregut de Bali. Oriol es comença a posar nerviós, encara que s'ha portat molt bé fins ara.
Tornem a l'hotel. La carretera de Kuta està col·lapsada. Estem una hora sense poder-nos moure. Arribem al Conrad sobre les 21:30. Ha estat una jornada molt llarga.
Quedem amb Trisnur per a dilluns a la mateixa hora per una nova ruta. Ens acomiadem.
Ja a l'habitació ens demanem una pizza margarita i una hamburguesa. Ens ho cruspim ràpidament i ens n'anem a dormir que estem destroçats.

Dia 8, Bali. Kuta

2011-04-08T13:26:00.005+02:00

Ens llevem aviat, sobre les 8:00, esmorcem i agafem un taxi fins a Kuta. El tràfic és insoportable. Un trajecte que a Europa faries en menys de 10 minuts, aquí triga quasi tres quarts. De totes formes, la densitat del trànsit i el lamentable estat del ferm de les carreteres ajuda a què la velocitat dels vehicles sigui prou baixa. Si algú té un accident a l'illa és molt difícil que resulti fatal. El preu del taxi és de 78.000 RI, uns 6 euros i mig.

Kuta és talment com Lloret, però en (més) "cutre". El paradís dels guiris anglosaxons, tots blanquets i tatuats fins als mugrons. Segur que a ells els sembla d'una distinció exquisida. El veritable interès de la ciutat està en les botigues (entre les quals s'inclouen un parell de malls). Quasi tot el que s'exhibeix són souvenirs de dubtós gust i quincalla, però també es troben productes d'unes poques marques de renom: Polo Ralph Lauren, sobretot. Sembla ser que són autèntiques i de debò ho semblen. El secret del seu baix preu, relatiu, diuen que està en què es produeixen en fàbriques indonèsies. No sé si es cert, però l'argument no està mancat d'una certa coherència.

Comprem pels carrers Jalan Kartika Plaza i Jalan Pantai Kuta, i entrem al mall Mata Hari, sí com l'espia de la Primera Guerra Mundial. Comprem una mica de pollastre al KFC i ens en tornem a l'Hotel.

Hem contactat amb un guia que hem trobat per internet. Parla espanyol i té molt bones referències. Demà ens portarà al nord, lluny del turisme massificat de les platges del sud. El guia es diu Wayan Astawan i el seu correu electrònic és guiaenbali@gmail.com. Ja us explicarem.

Dia 7 d'abril: Bali

2011-04-08T13:02:00.004+02:00

Avui és un dia de relax. Portem uns 14.000 quilòmetres recorreguts (15 hores d'avió i no menys de 6 d'aeroports). Ens ho mereixem. Aprofitem l'Hotel al màxim. Comencem llevant-nos tard. Després un esmorçar de primera. Ens passem per una de les piscines aptes per a menors de 12 anys i ens posem els tres a dintre. L'Oriol es torna boig de content. Com a tot nen li encanta l'aigua. Són ja les dues i ens fem portar un parell d'hamburgueses amb patates. Delícioses! Esplèndida carn feta al carbó. No la fan millor els nordamericans.

Desprès migdiada, descans a la platja de l'Hotel i ens mudem per anar a sopar. Al restaurant Rin (un japonés que fa molt bona fila) no accepten nens. Una bona costum que ara se'ns torna en contra. Anem a un altre restaurant, l'Eight degrees south, i ens demanem només un plat: un filet de wagyu australià amb crudités i foie mi-cuit. La carn està magnífica, suau, melosa, al punt de cocció. Potser una mica sosa. El wagyu, la carn de bou de Kobe, s'ha posat molt de moda a tot arreu. En trobes fins i tot a Espanya (per exemple al Club del Gourmet del Corte Inglés de Diagonal). Però s'ha de dir que el que trobarem arreu no procedeix de Japó, sinò d'Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units. Ara, està boníssim.

Dia 6 d'abril, Singapur i Bali

2011-04-06T16:09:00.004+02:00

Ens llevem tard i esmorcem a l'hotel (els esmorçars dels Conrad són memorables). La cuinera em prepara un ou ferrat amb maestria i em pregunta que si el vull over easy. Des de Nova York que no em preguntaven això. Li dic que sí, és clar. Fem el chek-out i ens n'anem a donar un tomb fins l'hora d'agafar l'avió. El dia és radiant, com tots fins ara. Ens plantem a l'aeroport de Changi i agafem el 777 de Singapore Airlines a Denpasar. Arribem a les 19:30 hora local. Nomès arribar un oficial de policia ens demana un suborn per estalviar-nos la cua de les duanes. Malament comencem!

El visat d'entrada són 669.000 rupies indonèsies. Al canvi uns seixanta euros (20 per cap). Taxi fins el Conrad Bali: 105.000 ri. Vaig reservar l'habitació estàndar, però com som Diamond members de Hilton Honnors ens posen a una habitació de 80 metres quadrats. Té fins i tot una tele de plasma a la banyera. La decoració és exquisida. No sé si sortirem molt de l'hotel. Això ens reconcilia amb el país. Ah, i internet de banda ampla, esmorçars, tea at five, cocktail de mitja tarda, lavanderia, l'International Herald Tribune cada dia ... tot inclòs.

L'Oriol està com boig amb les piscines que hi ha per tot l'Hotel. "Ava, ava, ava" no para de dir.

Dia 5 d'abril: Singapur

2011-04-05T17:07:00.005+02:00

Ens llevem tardíssim. Són quasi les 11:00. Hem dormit quasi 12 hores. Esmorcem a la cafeteria de l'hotel i ens n'anem disparats a agafar un bus turístic. Es el tercer cop que estem a la ciutat i no ho haviem fet abans. Ens apeteix. Són 20 SGD per cap (l'Oriol no paga) i val per tot el dia. Inclús per altres rutes. Ens agrada tant que un cop acabat el primer viatge, agafem un altre bus per fer un nou recorregut. Visitem el barri musulmà, el xinés i l'indi, i com comença a diluviar (estem al tròpic, aquí plou, i com, un cop al dia) ens refugiem sota uns porxos i ens prenem un tandoori i unes aletes de pollastre. Les cambreres estan boges amb l'Oriol i se'l rifen per entretenir-lo mentre mengem. Ell, encantat. Quan para de ploure ens n'anem al Bugis, un edifici multibotiga molt peculiar. Patri es compra quatre camisetes i una motxilla de nen per a regalar per 83 SGD (menys 50 euros). A la planta baixa hi ha parades de sucs de fruita recent espremuda. Ens en demanem dos de síndria per un SGD cadascun (0,60 euros): està boníssim. Tornem a la zona de Suntec City i ens asseiem a una pizzeria (de nom "Bel mondo"). Curiós, és d'un italià que va anar a Japó, a Osaka, on va obrir el primer establiment. I ara n'ha obert un aquí. De primer, ens prenem uns antipasto bastant bons, de segon una napolitana (molt bona, la massa) per a mi, una pullesa, per a Patri. Per veure, un montepulciano chambré, és a dir, a Singapur a trenta graus.

Dia 4 d'abril: Singapur

2011-04-05T16:42:00.006+02:00

Arribem a Singapur desprès de 12 hores de vol. Malgrat que Oriol no s'a portat tan bé (s'escapolia a primera classe i sa mare l'havia de perseguir passadís amunt) com als darrers vols, s'ha de reconèixer que el trajecte s'ens ha passat molt ràpit. Aterrem puntualíssims i en un tres i no res som a l'Hotel. És el Conrad Centennial, que està a la zona de Suntec City. Fabulòs l'hotel i fabulosa l'atenció del personal. Sortim de seguida que deixem les maletes: ens n'anem directament a Marina Bay, a veure el megahotel que acaben de construir. És espectacular. Per pujar al mirador (per dir-ho d'alguna manera, perquè hi ha restaurants, piscines, cockteleries ...) cal pagar 20 SGD, uns 11 euros per persona. La vista de la ciutat i rodalies és increïble. Paguem 20 SGD més per cap per un cocktail (un daiquiri de coco, mango i rom negre) bastant fluixet. Baixem i ens passegem per la zona. El centre comercial és tot luxe: des del disseny fins a les botigues (Tiffany, Louis Vuitton, Cartier, Rolex ... tenen botigues enormes aquí, inclús de varis pisos). Al voltant de l'hotel i el mall tot són edificis d'arquitectura high-tech. Bé són quasi dos quarts de deu de la nit i ens anem a fer un mos a un restaurant de l'hotel. Tan trist el menjar que ni el criticaré. Això sí, totes les cambreres estan com boges amb l'Oriol. Desprès directe al llit.

Abril 2011: Viatge a Singapur i Bali

2011-03-29T15:04:00.005+02:00

Després de molts de mesos sense res interessant que afegir, re-encetem el blog: ens n'anem a Singapur i Bali. Dues setmanes! Vol directe de Singapore Airlines, 13 hores, Barcelona-Singapur. Allí ens prendrem uns singapore sling al Raffles, pujarem a la terrassa del Marina Sands Bay, comprarem per Orchard Road, ens divertirem a Clark Quay ... amb el permís de l'Oriol, que amb 18 mesos ja té opinió formada sobre moltes coses. A més, el senyor sap una mica de xinès, amb el qual segur que l'entenen millor els habitants de l'illa-estat que nosaltres. Després Bali. Oh, Bali! Platges d'aigües de color maragda, volcans ennuvolats, arrossars que rellisquen muntanya avall ... Ja us explicarem.

Villa Retiro - Torreó de l'Indià

2010-09-03T08:58:00.004+02:00

Demà, 4 de setembre, es casen Laia i Adalbert. A part de què són una parella fantàstica, amb les noces no s'han estat de res. Com es diu vulgarment, no es moquen amb la màniga i ens conviden al restaurant Torreó de l'Indià de Xerta (http://www.hotelvillaretiro.com/), del xef Francesc Lòpez, l'única estrella Michelin de les terres de l'Ebre. Per arrodonir-ho més, ens quedem a dormir a Villa Retiro, fabulosa casa modernista de l'arquitecte Josep Fontserè (erròniament transcrit com a "Fontserré" a la web de l'establiment).
Ja us explicarem.

10 de juliol. MANIFESTACIÓ

2010-07-11T17:26:00.005+02:00

Ahir vaig anar a la manifestació. Vaig coincidir amb centenars de milers de persones. Alguns diuen, els organitzadors, que milió i mig. Els mitjans mesetaris, sigui la brunete mediàtica o l'orteguiana, que n'erem unes dotzenes. Tant s'hi val. La manifestació no crec que es fes, com diu algú, per avisar a Espanya que els catalans estem farts. Crec que la vam fer per a convencer-nos nosaltres mateixos que som molts, moltíssims, els que estem tips d'humiliacions; tips de la roja i de Manolo el del bombo; tips de la cabra de la legió; tips de la "indisoluble unitat de la Pàtria"; tips del "todo por la Pàtria"; tips dels "no nacionalistas" que es corren veien a l'Alonso, al Nadal o al Gasol embolicats amb la bandera espanyola quan en sa vida havien vist una carrera de fòrmula 1, un partit de tennis o un de bàsquet; tips de la gomina i les xolles que es gasten els neofalangistes; tips de la candidata del PP que sembla una actriu porno en decadència; tips dels abrics de loden i els barrets de tirolés; tips de la gauche caviar que només es movilitza per causes de pobles llunyans, però que és immensament, silenciosament, còmplice quan es tracta dels pobles d'aquí; tips de qui borda contra la defensa del català , però frisa per defensar l'espanyol a Puerto Rico; tips de la Lina Morgan; tips del "hábleme en cristiano"...
Potser no ens deixaran marxar. És igual! Però que pensin que cap estat pot permetre's tindre dintre de les seves fronteres milions de persones -qui sap si un cinc o un deu per cent de la població total- que no solament se'n volen anar, sinó que sabent-se presoneres, faran tot el que calgui per destruir les institucions que les encadenen. Segurament els hi demano massa. Si durant tants anys han estat impermeables a la veritat. Si han mentit, tergiversat i ocultat la realitat tant i tant de temps, perquè ara haurien de canviar? Doncs la resposta és senzilla: perquè ja no ens fan por, ni ens interessa el que pensen, ni el que diuen i, sobretot, no ens importen ells.

Dia 18, Nova York

2010-05-26T02:37:00.004+02:00

Dimarts, 25 de maig.
Fa un dia esplèndid. Una mica calorós. Passem per l'escultura LOVE de Robert d'Indiana (http://ca.wikipedia.org/wiki/Robert_Indiana#LOVE)de la 6th Av i fem alguna foto. Després anem a Central Park i en fem unes quantes més. Ens hi estem fins les 13:00. Travessem fins a Madison i (allà per la cantonada amb 81 St.) veiem un restaurant, petit, on serveixen uns sandvitxos clubhouse fantàstics. Hi dinem. Al costat hi tenim entaulades tres senyores d'edat amb una joveneta. Li comencen a dir coses a l'Oriol. No s'hi poden estar i ens demanen si el poden agafar mentre dinem. Els hi diem que sí. El tenen entretingut fins que acabem l'àpat-
Per la tarda passem per Tiffani i per Bergdorf and Goodman, on s'estan preparant per alguna performance sobre Sex and the City 2.

Dia 17, Nova York

2010-05-26T02:28:00.006+02:00

Dilluns, 24 de maig.
Anem al SOHO. Hi ha gent que es pensa que som de la ciutat. Fins hi tot ens pregunten adreces. Ah, i l'altre dia un hassidim ens va preguntar si erem jueus. Desgraciadament no, no ho som. Respecte als que ens consulten adreces, Patri, que ja és tota una novaiorquesa, orienta la gent amb saviesa. Passegem pels carrers del barri. Fem unes compres.
Agafem la Michelin de restaurants i ens aventurem a un restaurant de cuina toscana (la nostra italiana preferida): el Mezzogiorno (http://www.mezzogiorno.com/). Els propietaris són italians, de Florència. L'avi de la família es passa l'estona enraonant amb l'Oriol. De primer ens demanem uns papardelle ai cinghialle, boníssims. De segons, compartim una bistecca a la fiorentina, molt bona, amb unes espectaculars patates al forn amb romaní de guarnició. Cervesa i copa de chianti. Tot plegat 117 dòlars. Molt recomanable.
Tornem a l'hotel. L'Oriol està molt despert, així que ens oblidem de la migdiada. Sortim i anem fins al Radio City Hall i està la vorera a vessar de gent. Estant fent la première de Sex and the City 2 i els fans es donen colzades per poder-se fotografiar amb la Sarah Jessica Parker. Només podem veure, a una de les limoussines, la minyona de Miranda.

Dia 16, Nova York

2010-05-26T02:23:00.004+02:00

Diumenge, 23 de maig.
Ens n'anem a Greenwich Village. És, com el seu nom indica, un poble. Un poble al centre de NY. Tranquil·líssim.
A Washington Sq. Park ens trobem a grups de joves cantant a capela i, curiosament, no demanen diners. Tornem a Bleecker St. i ens entaulem a Sushi Mambo (255 de Bleecker). Un sushi acceptable i una sopa miso, per beure una sapporo de mig litre.
Per la tarda anem de botigues pel Midtown
Per la nit anem a TOYS 'R' US de Times Square. Increïble botiga de joguines.

Dia 15, Nova York

2010-05-22T23:08:00.005+02:00

Dissabte, 22 de maig.
Avui toca la Hispanic Society (http://www.elconfidencial.com/tendencias/huntington-filantropo-estadounidense-hispanic-society-20100522.html), tot just el dia que en El Confidencial se'n parla del museu. Pugem en metro fins la 157 amb Broadway. La zona no és molt recomanable, però un dissabte pel matí no sembla un lloc perillós. Entrem al museu, que és gratuït, i poc visitat. És petit, però té certes peces d'interés: algun Velàzquez (un retrat del comte-duc de Olivares molt conegut), Goya, Antonis Mors (un retrat del Duc d'Alba que surt a molts manuals d'història) ... Fotografio Patri i el Menut davant d'un Joaquim Mir: Cimbori de la catedral de Tarragona. Hosti tú, els pelacanyes estareu contents!
Anem a fer un brunch a Petrossian. Està a l'Alwyn Court Building, un edifici preciós d'estil neo-Francesc I (http://www.petrossian.com/). El preu del menú és fix de 31 dòlars. Ens prenem uns blinis de caviar de granja americà de primer. De segon, Patri uns ous benedict fabulosos. Jo no l'encerto tant i em demano un salmó salvatge a la planxa. Bo, peró el llit de fonoll em pertorba el sabor fi del peix.
Al tornar a l'hotel veiem que Mer ens està seguint pel bloc. Mercedes ens ha fet molta il·lusió el teu missatge!
Sortim cap al Rockefeller Centre, que el tenim al costat mateix. Pugem a les plantes superiors (de la 67 a la 70). La vista panoràmica és boníssima. Molt millor que la de l'Empire State. L'entrada són 21 dòlars per persona.
S'està fent de nit. Baixem fins Time Square i fem unes fotos nocturnes.

Dia 14, Nova York

2010-05-22T22:50:00.005+02:00

Divendres, 21 de maig.
Avui també fa molt de sol. Agafem el metro i en un hora ens plantem a Coney Island. Hi ha bastant de gent per la platja, però es pot passejar bé. Fem unes fotos de la nòria i del passeig i en poc més d'un hora tornem a ser al metro en direcció a Manhattan.
Fem un mos a un Mc Donalds de la 5th Av. I després, mentre Patri i el Menut se'n van a l'hotel a descansar, jo me'n vaig a De la Concha (1390 de la 6th Av) i em fumo un Drew Estate Liga T52 (robusto). És tabac de Nicaragua. Aquí li fan embargo a Cuba. Prou bo. Mentre m'estic fumant el cigar i contemplant la 6th Av. passen uns Escalades negres a tota marxa amb les sirenes posades. El tercer porta la finestreta baixada. Hi veig el Dalai Lama xafardejant des de dins. Miro als negres que tinc al costat i senyalo amb el dit. Entre bocanades de fum em diuen: "yes, mate, is Dalai Lama".
Torno a l'hotel i li explico a Patri. Ja havíem vist que aquesta setmana, per tres dies, fa unes xerrades al Radio City Music Hall.
Baixem a Little Italy, són ja les 18:00. Del barri només hi resta Mullberry St. La resta se l'han apropiat els xinesos, que senyoregen bona part del sud de Manhattan.

Dia 13, Nova York

2010-05-22T22:35:00.005+02:00

Dijous, 20 de maig.
Són les 7:00 i ja fa un bon sol. Decidim anar al barri de Williamsburg a fer unes fotos dels hassidim que allà hi viuen. Des d'on som al Midtown hi ha una bona mitja hora en metro. Baixem a Marcey. Donem un tomb pels carrers adjacents. Bona part de la gent són jueus ortodoxes, van vestits com al segle XIX, de negre, camisa blanca, barret, amb els rínxols sobresortint per sota. Fem unes fotos i ens n'anem fins Fulton St. Allà, a la vora del Pier 17, entrem a Abercrombie & Fitch on em compro unes camisetes. Patri compra alguna cosa per al seu germà i la padrina.
Anem a dinar, un altre cop, a l'ACQUA. Maggie (Margherita), la cambrera, que està boja per l'Oriol, xiscla quan el veu entrar. Focaccia de primer (és una meravella) i de segon uns linguine ai vongole, Patri, i uns bucatinni a l'amatricciana, jo. No ens demanem postres. De beure un sprite, una cervesa i dues copes de prosecco. Són 94 dòlars.
Pugem a l'Upper West Side. Anem al Lincoln Centre. Ens asseiem allí una bona estona. Patri alleta al Menut. Quan comencem a passar, una parella de mitja edat que van al ballet, li pregunta a Patri si l'Oriol és el seu fill. Se sorprenen quan els diu que sí. Els sobta que una noia tan prima tingui un nen tan grassonet. Diuen que els encanta i, nosaltres, fem cara de ser la primera vegada que ho sentim.

Dia 12, Nova York

2010-05-22T22:20:00.005+02:00

Dimecres, 19 de maig.
El dia s'ha llevat gris. Per si de cas decidim anar al Met un altre cop. Ens hi passem fins les 13:00. Passem per Dean and Deluca i comprem uns sandvitxos deliciosos de mortadel·la, prosciutto i vinagreta, un bol de mango fresc tallat i una ampolla de suc de taronja recent espremut (tot plegat 28 dòlars). Ens ho mengem a Central Park. Voltem pel centre del Parc, pel reservoir que surt a moltes pel·lícules, allà on la gent fa jogging amb els amics. Travessem a l'Upper West Side i baixem caminant 25 carrers fins l'hotel.
Després de dues hores de migdiada ens passem per GAP de la 5th Av. per a comprar més roba al Menut (i també per Elna, la fillola de Patri). Ens passem per l'Apple Store i llegim el missatge de Joaquín (espero que el final de LOST no et decebi i sí el 28-300 és una passada).
Anem, xino-xano, fins Grand Central. Patri em convida a sopar a l'Oyster Bar. El servei és una mica lent avui. És disculpen. De primer ens demanem mitja dotzena d'ostres de Martha's Vineyard, sabrossísimes, i una ració de salmó fumat, molt fí, amb poca sal i poc gust de fumat. De segon Patri, més encertada que jo, es demana el roll de llagosta que és un entrepà boníssim de llagosta que ja vam provar l'any passat. Jo una llagosta a la planxa. Per veure una cervesa Stella Artois. Tot per 100 dòlars. Boníssim.

Dia 11, Nova York

2010-05-19T00:27:00.003+02:00

Dimarts, 18 de maig.
El dia s'aixeca plujós. Ja hem superat l'equador del viatge i ens envaeix la nostàlgia. No tenim gens de ganes de tornar. Fem el mandra per l'habitació fins les 11:00. Sortim de l'hotel mitja hora més tard.
Anem a Williamsburg, el barri de Brooklyn. Quasi tots els habitants de la zona són jueus hassidim. Sembla que ens haguem transportat a la Cracòvia de finals del XIX.
Arribem a Peter Luger (http://www.peterluger.com) puntualíssims. Havíem fet reserva des de Tarragona, però avui no hauria calgut. Ens demanem l'Steak per dos i una ració de patates fregides (no tenen les d'estil alemany que vam provar l'any passat i que tant ens van agradar). Fabulós! De postres dues bombes: un pastís de pecan i el seu cèlebre holy cow. Massa postres per dues persones. Ens en deixem més de la meitat, malgrat estar boníssims. La nata que guarneix ambdós plats és la millor que hem provat mai.
Admeten cotxets de nadons.

Dia 10, Nova York

2010-05-18T02:09:00.005+02:00

Dilluns, 17 de maig.
L'Oriol ha passat mala nit. Està una mica refredat. Això vol dir que tampoc hem dormit nosaltres dos. Ens aixequem tard, sobre les 9:00. Esmorcem i ens n'anem al SOHO. Fa bon dia i l'aprofitem. Em compro uns mocassins a ALDO. M'agrada aquesta marca. Barata i de qualitat. A CLUB MONACO Patri es compra uns pantalons a mil ratlles preciosos, una camisa i una diadema.
Anem a BALTHAZAR a dinar (sense reserva). Ens esperem deu minuts i ens acomoden. Pot entrar el cotxet sense problemes. Compartim una ració de salmó fumat boníssima. Un tartar per a Patri, perfecte. Per a mi un ànec confitat amb bolets i patates. Molt bó. Per beure una enorme Estella Artois i una coca-cola. 79 dolars. Recomanable.
Per la tarda passem per un LEVI'S store a Lexington (comprem un parell de Texans) i donem una volta per Bloomigdale.
Ahhh! Demà anem a Peter Luger.

Dia 9, Nova York

2010-05-18T01:55:00.006+02:00

Diumenge, 16 de maig.
Ens aixequem tard. Com cada dia, esmorcem a l'Starbuks de l'hotel.
Baixem fins a Times Square i entrem a la botiga M&M's. Enorme i kitchs, però un encant per als més petits. L'Oriol s'ho passa bomba mirant tot el que hi ha exposat. Li comprem un nino, que estreny fins asfixiar-lo. Passem per MACY's a fer-nos la targeta de visitant (10 per 100 de descompte, validesa un mes). Després al Flatiron, a fer-li unes dotzenes de fotos amb el 10-22 mm. Pugem per la 5th Av. i a Barns and Noble hem compro un parell de llibres de l'OSPREY. Per cert, el poc temps que tenim lliure la Patri i jo estem llegint a Jo Nesbo, Nèmesi (edicions PROA), molt recomanable si us agrada la novel·la negra.
Acabem sopant a PJ CLARK'S, sense reserva, una cheesburger, boníssima, amb una paperina de patates xips i una crema de formatge per sucar-les. Cervesa Samuel Adams i coca-cola, tot plegat 49 dolars. Car. Patri surt un moment per alletar a l'Oriol (dintre l'espai és molt reduït) i un senyora de la taula del costat, que sembla sortida de "las chicas de oro" em diu si vull sopar amb elles ara que la meva dona m'ha abandonat. Somric i simulo no entendre el seu idioma.
Al restaurant hi deixen entrar cotxets, però els has de plegar.

Dia 8, Nova York

2010-05-18T01:46:00.003+02:00

Dissabte, 15 de maig.
Matinem. Agafem el metro a la 6th AV. amb el carrer 53. Baixem a Broklyin Bridge. Llueix un sol preciós. El pont està ocupat per riuades de vianants, ciclistes i gent que fa jogging. Donem un passeig fins al rivée café. Fem unes fotos del pont i ens tornem cap a Manhattan.
Passem pel palau de justícia (ha sortit a mil pel·lícules) i entrem a Chinatown. A Mott Street parem a dinar al Peking Duck House. L'ànec Pequín que fan aquí és incomparable (de bo).
A mitja tarde, un cop a l'Hotel, ens entenem que ja tenim l'iPAD que haviem reservat a l'arrivar. És el de 32 Gb. Tenim que córrer fins el carrer 14, a l'Apple Store, per a recollir-lo abans de les 21:00. Si no ho fem ens cancel·laran la reserva. El recollim puntuals. És una eina que acabarà amb la indústria del llibre en paper i, segurament, de les llibreries com les entenem avui dia.

Dia 7, Nova York

2010-05-18T01:31:00.005+02:00

Divendres, 14 de maig.
A les 10:00 ens plantem al GUGGENHEIM. Està a vessar de turistes. Bonic edifici de Frank Lloyd Wright, tant de dins com de fora. Poca cosa més a ressenyar. La col·lecció permanent molt justeta. La temporal de pena.
Ens n'anem a la NEUE GALLERIE, uns carrers (aquí blocks) més avall. La col·lecció permanent, encara que escassa, és magnífica, amb obres de Klimt, Kokotshka i Schielle. Ara hi ha una extraordinària temporal d'OTTO DIX. Brutal! És el qualificatiu que se m'ocorre al veure l'obra d'aquest geni. Sobretot en el sentit de bèstia. Deixem el museu impressionats. Ens comprem el llibre de l'exposició.
En sortir del museu, sobre les 13:00, ens anem a Dean and Deluca (1150 Madison Av.) a comprar alguna cosa per menjar (curiositat, en aquesta botiga de delicatessen tenen mantega del Cadí) i ens ho cruspim al Central Park.
Per la tarda ens passem pel MoMA que els divendres la tarda és gratuït. Error!!! Està fins la bandera. No es pot veure pràcticament res.

Dia 6, Nova York

2010-05-14T03:46:00.008+02:00

Dijous, 13 de maig.
Després d'esmorsar agafem el metro i ens plantem al Guggenheim. Error. Tanca els dijous. S'ha de mirar prèviament els horaris dels museus a les guies. Baixem fins la Neue Gallerie on hi ha una temporal d'Otto Dix, un dels pocs pintors de pintura no-clàssica que m'interessa. Obren a les 11:00. Com sigui que tenim reserva al NOBU a les 12:45 i abans m'he de passar a comprar unes corbates a Armani (5th Av amb el carrer 56) ho deixem per demà.
Passem per l'Hotel i ens endrecem. Arribem al NOBU FIFTIETH-SEVENTH. Ens atenen cordialment a recepció i ens acompanyen a l'ascensor. Com que anem amb el carret i l'Oriol a dintre ens situen a un lloc discret prop de la porta de sortida. La decoració del local és espectacular. L'espai és molt gran i les taules estan força separades, sobretot per als estàndards americans. Repetim plats que ja vam prendre al NOBU de Tribeca l'any passat. Només us diré que el black cod with miso està absolutament genial, cocció i presentació perfecta, un deu. El millor plat de peix de la meva vida (i a mi m'agrada molt el peix, el bon peix s'entèn). L'Oriol es comporta tota l'estona.
Tornem a l'hotel a descansar i a les 16:00 ens n'anem a Greewich Village. Allà, a una de les botigues de MARC JACOBS, Patri es compra una bossa preciosa i jo uns jeans i una camisa. Caminem fins a KATZ DELI (el lloc de l'orgasme fingit de la Meg Ryan -que deu ser d'aquesta noia?- a "Quan Harry va trobar Sally"). Ens prenem un pastrami. Sensacional. De bo i de quantitat.

Dia 5, Nova York

2010-05-14T03:34:00.004+02:00

Dimecres, 12 de maig.

Dia de pluja fina. No ens arrisquem i ens n'anem al Metropolitan. Entrem a les 10:00 i sortim a les 14:00 per menjar uns hot dogs. Tornem a entrar i ens hi estem fins gairebé les 18:00. És el nostre museu preferit. Aquí no et pots avorrir. Què et canses de pintura, et passes a les armes i armadures. Què això no fa per tu, doncs al temple de Dendur. Hi ha una exposició temporal de Picasso amb més de 200 obres seves. Evidentment n'hi ha de menors, però moltes són de primer nivell. Així se les gasta el Met. Per cert, al ser dia de pluja tots els turistes hem pensat el mateix i el museu està a vessar.

Com sigui que moltes estacions de metro no estan adaptades i no disposen d'ascensors, decidim deixar la Maclaren i em carrego a l'Oriol a la motxilla. L'arrossego tot el dia; unes bones 10 hores. Descobreixo que estic fet un atleta i, malgrat els seus quasi 11 quilos, me'n surto prou bé.

Dia 4, Nova York

2010-05-14T03:13:00.006+02:00

Dimarts, 11 de maig.
El matí s'aixeca una mica fresc. Després d'un espresso doble i un apple fritter ens n'anem al Financial District. Fem unes fotos de l'edifici Woolworth, del One New York Plaza i d'altres. Passem a veure el Charging Bull, tot ple de guiris, com sempre. Agafem el ferry i ens apropem a Staten Island (gratuït) tot fent fotos de l'Estàtua de la Llibertat. Al vaixell la gent, com no, li riu les gràcies a l'Oriol. Ja comencem a estar tips de què la gent no pari d'interpelar-nos sobre l'Oriol. És un no viure. És que no tenen criatures en aquesta ciutat que tothom s'ha de fixar amb la nostra?
Anem a dinar a l'Acqua (21 de Peck Slip, telèfon 212 349 4433). Fabulosa la focaccia allo Stracchino i els papardelle al pesto, com els fan a la liguria, amb patata bollida i mongetes tendres.
Passem per la Gran Central Station, comprem un salami, una baguete i una mica de fruita per sopar. Entrem a MACY's a preguntar per un joc de llit de cotó egipci. El de 700 fils de la marca HOTEL COLLECTION sembla fabulós. Ja us hem comentat anteriorment que hem descobert el plaer de dormir en llençols de qualitat. Com més fils per polzada millor. I el cotó, preferiblement egipci. Per les nostres terres no hem sabut trobar el que estàvem buscant, però aquí estem al país dels llençols. Ja veurem si fem fira. El preu del producte és per a pensar-s'ho (més si tenim en compte les imminent mesures de ZP).

Dia 3. Nova York

2010-05-12T15:51:00.005+02:00

Dilluns, 10 de maig.
Anem al Meat Packing District. És el barri més trendy de NY en aquests moments. Ja hi vam estar l'any passat. Entrem a l'Apple Store i reservem un iPad wifi de 32 Mb. De moment no el tenen en stock. Ja ens avisaran. Passegem fins a DVF. Patri es compra dos vestits preciosos: l'un, vermell, de mudar; l'altre, amb el monograma, blanc i negre.
Ens apropem a fins a Greenwich Village i entrem a una de les botigues de MARC JACOBS al carrer Bleecker.
Anem a dinar a John's Pizza, al mateix Bleeker (número 278). El local és bastant llardós, però les pizzes, especialment la de tomàquet, anxova, ceba i formatge, està excepcional. Tenen dos formats de producte, el de 14" i el de 16". No venen racions. Un consell: amb una pizza de 14" (potser una de 16") n'hi ha prou per dinar. Estan fabuloses i, si en sobra un bocí, us l'empaqueten i us l'endueu a casa.
Tornem a la 5th Av. Entrem a GAP i ens enduem mitja botiga per l'Oriol. Ell amb la seva tònica habitual somriu a la gent fins que els li diuen alguna cosa. A partir d'aquí comença a fer comèdia. Tothom li diu (i el que és pitjor, ens diu) coses. Pel carrer la gent ens atura preguntant-nos coses. Als ascensors, a les botigues i als restaurants igual.
Anem a TIFFANY. Patri es compra el collar de la clau. Preciós.
Passejant per la 8th Av amb el carrer 56 ens trobem a Ron Riffkin (l'oncle gay de "cinco hermanos" i dolentíssim de "Alias") i Steven Fisher (Minkowski de la 5a temporada de "Perdidos"). Hi ha un tio que els segueix fent-los-hi fotos, contra la seva voluntat.

Dia 2. Nova York

2010-05-12T15:32:00.005+02:00

Diumenge, dia 9 de maig.
Anem fins 420 de 9th Av. Ens comprem el tele 28-300 mm de Canon. Un autèntic monstre. Amb el filtre de 77 mm i la garantia internacional. Patri em regala una motxilla per portar les càmeres i els objectius.
A la una, ens n'anem a dinar a J. G. Melon, al 1291 de 3th Av. Diuen que una de les millor hamburgueses de la ciutat. Ens hem d'esperar una bona mitja hora. Està a vessar . Parlo una estona amb una de les cambreres, aficionada a la fotografia, i ens deixa guardar el Maclaren del petit a l'interior del local. El local està decorat amb quadres i dibuixos de síndries, pel nom del fundador de l'establiment. Com a la major part de bars i restaurants de la ciutat l'espai és molt reduït i l'aprofiten al màxim. Ens demanem una cheesburguer cadascun, una ració de patates fregides a compartir i una cervesa de barril. L'hamburguesa és excepcional. Boníssima. Bones patates fregides, fetes a làmines de mig centímetre. Tot plegat 28 dòlars.
Passem per TOD'S a comprar unes nàutiques (loafers), però, de moment, desistim. Passem pel nou espai ARMANI. És el meu dissenyador preferit (deixant de banda a un TOM FORD inassequible per als simples mortals). Aquest home, i els seus col·laboradors, és clar, ho fa tot bé.
El nou espai, que és un prodigi del disseny, té un restaurant (en aquests moments ple de trendies, executius i pijes), una botiga de dolços i una altra de parament de la llar, a més de les línies de roba d'home i dona (GA, EMPORIO i COLLEZIONI). Els vestits d'home i les corbates són excepcionals. Hi ha un parell de vestits de dona que apassionen a Patri.
Tornem a l'hotel i ens passem 12 hores dormint.

Dia 1. Barcelona-Nova York

2010-05-12T15:20:00.003+02:00

Dissabte, 8 de maig. Som a l'aeroport del Prat. A la terminal T1 per primer cop. Sembla un aeroport de debò i no el de juguet que hi havia fins ara. Comprem el bitllet de l'Oriol per NY. 79 euros anar i tornar. És el nostre primer viatge llarg amb el nostre fill (set mesos, encara que sembla que en tingui uns quants més). Durant el vol es porta molt bé. Facturació de Delta ha tingut l'amabilitat de canviar-nos els seients i posar-nos en un espai de tres. L'Oriol fa rialles a tothom.
Arribem al JFK. El pilot ens avisa que pel núvol del volcà islandès hem agafat una ruta un pel més llarga. Agafem un taxi. Avís per a pares amb nens petits: no és obligatori -al menys a data d'avui- portar la cadira del cotxe, encara que sí recomanable. Nosaltres, carregats com anem, no la portem. Arribem al Hilton NY sobre les 17:00.
Sortim escopetejats a passejar per la 5th Av. Anem a FAO Schwarz a mirar coses per al petit. Acabem a Columbus Circle, a la planta -1, comprant a FOODS WHOLES MARKET fruita per fer puré. És un lloc molt recomanable per a fer compres de menjar (preparat o no). Ens mengem dos hot dogs i tornem a l'Hotel. Estem rebentats

Restaurant Hispania. Arenys de Mar

2010-04-19T20:07:00.004+02:00

Dia 29 de març. Ens entaulem a l'Hispania d'Arenys de Mar (http://www.restauranthispania.com/web/cat/portada.html).
Ja fa molt de temps que volem vindre a provar els plats de les germanes Reixach. Finalment ens hi hem decidit. Ens asseuen a una gran taula en la zona de la recent ampliació del restaurant -projecte dels arquitectes Espinet i Ubach (http://www.espinet-ubach.com/), disseny d'avantguarda molt aconseguit-. Ens treuen, detall de la casa, un platet de macarrons. Discrets. Ens demanem d'entrants unes croquetes de rostit i unes vieires, tot a compartir. Ambdues eleccions satisfactòries. De primer, jo em demano uns pèsols del Maresme, absolutament magistrals, deliciosos. La textura, sense fibra, és perfecta. El sabor, dolcíssim, em deixa extasiat. Dos peròs: un, la ració, no sent curta, tampoc és molt abundosa; dos, el preu, objectivament excessiu, de 29 euros (què en deu pensar d'això el pobre pagés?). Patri i Ferran es demanen uns raviolis de llagosta molt bons, sense guarniments ni estridències, al punt de sabor.
De segon, m'arrisco i em demano un clatell de rèmol a la donostiarra, molt bo malgrat ser dilluns. Patri es demana un pollastre de pagès amb albergínies que està exquisit. El mateix es pot dir del pollastre amb allet del meu germà. Val a dir que els segons plats han estat formats per racions generoses de producte.
De postres em prenc una tatin, deliciosa la poma, fallida la pasta que és un milfulls massa sec.
Per beure ens prenem una ampolla de Mil·lessimé de Juvé Camps.
Tot plegat ens costa 100 euros per cap. Menjar tradicional, producte de primera, cuinat amb saviesa. Servei atent i eficient. El preu un pel excessiu.
Dues anècdotes. Una, el president de l'Espanyol estava menjant unes taules més enllà: pagava ell? Dues, afortunadament portava efectiu, tenia la targeta a zero després de pagar el viatge i l'estada de les properes vacances.

Barcelona. Dies 12 i 13.

2009-12-15T21:47:00.007+01:00

Dissabte, dia 12 de desembre. Són les 11:00 i arribem al Mandarin Oriental de Barcelona (http://www.mandarinoriental.com/). La façana l'hotel, al passeig de Gràcia, té un semblant art-déco. Mentre una noia encisadora ens complimenta el check-in, una altra ens ensenya els serveis de l'establiment. Quan acaba ens convida al menjador de la planta baixa a prendre un refresc. Després ens acompanya a l'habitació. Una habitació espectacular, amb una decoració funcional, moderna, estilosa. Televisió de B&O, aixetes de Grohe, jacuzzi, llit enorme amb llençols de cotó de més de 300 nusos per polsada. Sensacional! És la nostra primera sortida amb l'Oriol i estem segurs que ens ho passarem molt bé. Sortim de l'hotel i ens passem per Cartier. La depenenta s'enamora del nostre petit. Patri i jo ens comprem uns regals pel Nadal. Cartier és molt de Cartier. "El joier dels reis i el rei dels joiers" deien, i subscrivim. Anem al Koy-Shunka on tenim reserva per dinar. Us estalvio la referència , ja que n'he parlat a bastament en altres posts.
Ens passem la tarda de compres (contribuint a reactivar l'economia, diria), fent viatges a l'hotel per portar paquets i alletant al nostre petit. Passem per Imaginarium, Benetton,Uterqüe. ...
Són quasi les 22:00 i anem a sopar unes tapes al Qu-Qu de passeig de Gràcia. Les tapes resulten més que acceptables i, com sempre, van acompanyades d'un bon servei per a un establiment d'aquestes característiques. De tornada a l'hotel mirem d'entrar al Bankers Bar, però està ple i desistim de tornar a intentar-ho. Estem molt cansats. Ens retirem a l'habitació.

Mandarin Oriental. Barcelona

2009-12-09T18:40:00.004+01:00

Després de mes i mig sense escriure, avui tinc novetats que anunciar. Aquest període d'aridesa, com ja sabeu, ha estat provocat pel naixement del petit Oriol, qui no només ha robat el cor dels seus pares, sinó també moltíssim temps i esforços. Però això s'ha acabat. Dissabte tenim reserva al Mandarin Oriental de Barcelona i, com no, per dinar al Koy Shunka. Serà un dia intens de compres, visita cultural, fruïment gastronòmic i, al final, luxe asiàtic. Us en mantindrem informats.

Restaurant Fishhh. Barcelona

2009-10-28T20:57:00.004+01:00

Dia 28 d'octubre. Són les 15:45. Ens entaulem amb el meu germà Ferran al Fishhh (edifici l'Illa Diagonal, telèfon 934441139). El local està dintre del centre comercial l'Illa. Si bé la decoració de l'establiment és bastant vulgar i a to amb el que es pot esperar d'un local de restauració d'un gran centre comercial, no podem dir el mateix del servei, que es mostra atent, eficient i educat. El maître, molt diligent, ens recomana uns plats, i, sàviament, ens deixem portar per la seva opinió. D'entrants unes espardenyes a la francesa (amb mantega salada i tàperes), molt bones; uns calamars a la romana, espectaculars; i unes cloïsses a la marinera (realment un all cremat), en ració abundosa i suculenta . De segon, mitja ració cadascun de tonyina a la planxa, al punt de cocció, tendríssima i saborosa, amb salsa de soja. Dos postres bastant aconseguits finiquiten un àpat molt equilibrat. Per beure ens prenem una ampolla de Piper Heidsiek, servida en xampanyera amb gel. Tot plegat, 90 euros els dos coberts molt correcte. Un lloc per a tornar-hi.

Exposició de David Callau, Tarragona

2009-09-27T18:43:00.006+02:00

Dia 10 de setembre. Un company de la feina, una ment lliure i inquieta, ens convida a la inauguració de l'exposició d'un artista cambrilenc: David Callau (http://www.davidcallaugene.com/). No coneixem al pintor, però com que qui ens el recomana és una persona amb sentit artístic decidim acceptar la invitació. Si bé intuíem que no seria un acte qualsevol, la veritat és que no ens esperàvem una performance de tan gran magnitud. Ballarines dintre de gàbies de ferro i vidre, presentacions fotogràfiques i auditives de gran impacte, interpretacions de piano creades ex professo ... tot com a embolcall d'un obra espectacular. La mise en scène ens recorda alguna exposició recent del Whitney de Nova York. No és habitual per aquestes latituds trobar una presentació tan agosarada i, al mateix temps, tan conjuntada.
Ens sorprèn el format de les pintures, molt gran. La tècnica de l'artista ens recorda l'expressionisme abstracte i el action painting de Pollock. Patri i jo, que no som apassionats de l'art creatiu, ens quedem bocabadats per la qualitat de l'obra exposada. Per desgràcia, la nostra casa no té prou parets per encabir aquestes obres.
Un consell, no us perdeu l'exposició ("El circ de la vida"), fins l'11 d'octubre, al tinglado 1 del port de Tarragona.

Restaurant "Abordo", el Serrallo

2009-09-19T17:59:00.003+02:00

Ens entaulem amb Patri al restaurant Abordo (carrer Sant Pere, 21 de Tarragona, telèfon 977 227490). Ens l'ha recomanat Jesús Sànchez, de IECISA. Ens ha dit que és un restaurant de pescadors molt autèntic.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.

Restaurant Petit Comité. Barcelona

2009-08-28T19:40:00.004+02:00

Diumenge, 23 d'agost. Són quarts de dues i ens entaulem al Petit Comité. A Patri i a mi ens encisa la cuina catalana, la ben resolta, la burgesa (malgrat que Pla, quasi sempre genial però també ple de prejudicis, negava la seva existència). A Barcelona alguns dels grans restauradors han tornat apostar per la cuina de tota la vida. Els restaurants portaven molts anys passant-se de cosmopolites, caient en el ridícul més espantós amb l'excusa d'una modernitat mal entesa. Les fusions absurdes i la incomprensible cuina molecular han dominat el panorama gastronòmic català. La clientela més esnob, sense referents gastronòmics, però sobtadament enriquida pel boom immobiliari ,volia aparentar el que no era: gent amb bon gust. De l'altra part, una sèrie d'encisadors de serps, mal anomenats cuiners, gent que no sap distingir entre una mirepoix i una brunoise, gent que en sa vida havien fet un ou ferrat, sortien dia sí dia també per les televisions exhibint uns coneixements que no tenien.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.

22 d'agost. Restaurant Drolma

2009-08-25T17:24:00.007+02:00

Són les 14:00 de dissabte. Ens asseiem al Drolma (http://www.drolmarestaurant.cat/), el restaurant de Fermí Puig. Hi tornem després de la darrera experiència fa ja més de dos anys. És el nostre restaurant preferit de Barcelona, malgrat que, com veieu, no hi anem sovint. Malauradament el nostre pressupost no arriba per menjar-hi cada dia.
És un restaurant elegant. Situat al principal de l'Hotel Majestic, té una bona vista del passeig de Gràcia. Maître i cambrers de xaqué (catalans, educadíssims), cuberteria de plata, cristalleria de baccarat i spigelau, plats de Versace. Res a veure amb els caus sorollosos, llardosos, amb un servei format per ineptes i ganduls que podem trobar a cada cantonada.
Ens serveixen uns entrants calents deliciosos. Quatre petits snacks: fritures de llagostí, formatge, rostit i croqueta. També una crema, sublim de sabor i textura, escumosa de cranc reial a sobre d'una altra, més espessa, de carbassa. Aquest plat seria perfecte si fos una mica més abundós. Tot això són entrants de la casa. Ens demanem, de primer uns ravioli de faisà salvatge amb crema de tòfona fresca i foie, absolutament impecables, i una amanida de llagosta amb vinagreta de fruites i verdures, boníssima. Les verdures, crudités, i la llagosta, al punt. La vinagreta, molt suau. De segon, filet (diversos talls d'una carn amorosa) amb bolets de sant jordi i puré de patata (el millor puré de patata de la nostra vida, suau, finíssim i molt saborós, tan bo que repetim) i rèmol al forn amb patata, cocció perfecta del peix, impecablement assaonat. De postres, una escuma de crema catalana (molt bona) i un gelat de praliné, pastís de xocolata i pera (per a comensals amb molta gana). Per veure m'he pres una ampolla de Delamotte, excel·lent xampany. Repeteixo el millor restaurant de Barcelona.

Barcelona. Dies 22, 23 i 24 d'agost

2009-08-21T18:07:00.007+02:00

Demà ens n'anem a Barcelona. Seran tres dies de compres (cal ajudar al sector comercial en temps de crisi), cultura (museus, llibreries i exposicions), fotografia i gastronomia. Possiblement ho seran també de calor. Planyo a la pobra Patri amb la seva panxa prominent. La veig esbufegant, arrossegant a l'Oriol amunt i avall de l'Eixample.
Ens hostatgem al Majestic. Hem trobat una oferta que ens ha semblat molt interessant. M'agraden els hotels bons. En general, com més luxosos més m'agraden. Quan estic de viatge em passo el dia pel carrer. Jo que no sóc molt sociable (els que em coneixeu segur que penseu que sóc una mica misantrop). Durant uns dies, pocs o molts, em veig submergit per indrets farcits de gent, pujant i baixant. Acabo entrant a locals on la ferum d'humanitat és intensa. Passejo per racons plens de pixats. Em trobo essent interpel·lat per pidolaires, transvestits i prostitutes. I això amb independència del lloc on vagi, perquè la galdositat està infiltrada per tot arreu. Quan arribo a l'hotel, hi cerco un lloc agradable, tranquil, habitable. Una còpia de casa meva. Un lloc on tornar a respirar i aconseguir forces per al dia següent.
Quan tenia divuit anys viatjava per Europa amb una motxilla, l'interrail i el carnet jove. Durant aquella època dormia en albergs de joventut per quatre cèntims. I ho feia no per jove o perquè m'agradés l'aventura. No és, tampoc, que m'agradés la catipé de peus que feien les habitacions múltiples on dormia. Ho feia per que no tenia un ral. Després, depenent de l'economia, m'he hostatjat a hotels millors o pitjors, però mai he buscat una excusa per a justificar l'elecció de l'hotel. Si tinc diners per pagar-los m'hostatjo en hotels bons, i com més bons millor.
Aquesta digressió està motivada per aquella gent que, quan els dic als hotels que vaig, em diuen: "jo no em gasto diners amb els hotels, allí hi vaig només a dormir". Ho diuen creient-se carregats d'una raó immutable, com escopint sobre la meva prodigalitat. I per a mi es tracta d'un dels arguments non sequitur més estúpids que conec, és d'una inconsistència total. Suposant que a un hotel no hi vagis més que a dormir -i ja us dic que no és el meu cas- la pregunta que faig és: què dormir no és prou important? És l'única activitat que fem necessàriament vuit hores al dia. I de la qualitat del son de la nit hi depenen la resta d'activitats que hi desenvoluparem durant la jornada següent. A més fixeu-vos que, generalment, els que no gasten en hotels perquè només hi dormen, tampoc no acostumen a gastar en restaurants (perquè només és menjar?), ni en roba o complements de marca (odien les marques?), ni en viatges llargs (ja hi aniran quan hagin vist tot el d'aquí?), ni en una casa en condicions (no paren mai a casa?)

Barcelona, Koy Shunka

2009-07-29T18:04:00.006+02:00

Dia 23 de juliol. Me'n vaig a Barcelona a veure als meus germans. Se n'han anant a passar cinc dies al cap i casal. S'hostatgen al Majestic, gran hotel, a la cantonada muntanya del passeig de Gràcia-carrer València. Els hotelers han reaccionat rapidíssimament davant de la crisi. Mentre altres sectors discutien si presentaven EROs, si reduïen producció, si renegociaven o no el finançament amb la banca, ells han abaixat els preus fins un 70 per 100. Aquests mesos passar unes nits als hotels de luxe de les grans ciutats és més assequible (compte, que no dic barat) que mai.
Bé, hem quedat a les 13:30 per anar al Koy Shunka. El cotxe, per Gran Via, em marca 41,5º C de temperatura exterior. Al sortir del vehicle el cop de calor és insuportable. Sort que ens pocs minuts sóc a dins del restaurant. Un cop a la barra, i de dues cerveses KIRIN ICHIBAN per cap, ens trobem parlant amb el itamae, el cuiner de sushi, que es mostra bastant parlador malgrat els seus limitats coneixements de la llengua castellana. Ens demanem, com sempre, una sèrie de plats que combinen la pasta, la tempura i el sushi. Aquest cop cal remarcar el bacallà negre amb reducció de miso (plat excel·lent que ja vam tastar al NOBU de Nova York), el nigiri sushi de ventresca de salmó (l'itamae ens treu la ventresca de sota el taulell després d'una animada xerrada sobre les diferents parts de la tonyina amb el meu germà Paco) i la tempura de cranc reial. És el nostre japonès preferit fora de Japó, amb la diferència de què a Japó és difícil trobar restaurant tant eclèctics que cuinen diversos tipus de menjar. Allà estan especialitzats en sushi o en okonomiyake o en ramen o en tempura o en tonkatsu ...
Al sortir, nou raig de sol. Caminem fins al Majestic. Ens asseiem al cigar lounge de l'hotel i fruïm d'un Serie D nº4 edició del 2007 amb un Mac Callan de 25 anys. És una glòria que dura poc més d'un hora. Final perfecte. Agafo el cotxe i me'n torno al poble.

La Boqueria: Bar Pinocho

2009-07-13T19:58:00.005+02:00

Dia 11 de juliol. Amb dos amics acudim al Bar Pinocho. La barra està a vessar. Juanito ens diu que tranquils, que de seguida ens podrem entaular. Aquest home és encisador, tot alegria i educació. Dit i fet ens fa espai per menjar. Ens demanem les tapes de sempre. Una de "cap i pota", tan deliciós com sempre, melós, dolç i al punt de cocció. Uns cigrons amb botifarra, excel·lents. Uns xipirons amb fesolets (amb reducció de mòdena i sal d'escama) d'inspiració divina. Tres croquetes de pollastre i tres de ceps. Bones, però més ordinàries. Per beure, quatre cerveses (jo, estic assedegat, repeteixo). De postres li demanem al Juanito uns xuixos de crema. Se li han acabat. Ens recomana un milfulls amb cabell d'àngel. Està boníssim. Una de les millors pastes fullades que he pres mai. Tot plegat uns cinquanta euros. Un lloc on tornar sovint.

Barcelona. Tapaç 24

2009-07-05T10:46:00.005+02:00

U de juliol. Anem a Barcelona per una revisió rutinària de la vista. Encabat anem a sopar al TAPAÇ24 (http://www.carlesabellan.com/tapac24/), el local de tapes del Carles Abellán al costat del passeig de Gràcia. Com a curiositat us diré que la Gwyneth Paltrow i el Mario Batalli el recomanen al seu nou llibre. El lloc és agradable, encara que no massa original. Els cuiners, al fons de la barra, treballen a la vista dels clients, si bé no pots apreciar amb precisió què estan fent. De clients n'hi ha de tota la vida, d'estrangers dels hotels de luxe propers a l'establiment i algun de pas, com nosaltres.
Ens demanem 4 croquetes de pernil, molt bones, però, potser, massa salades. Un bikini molt diferent. Amb pernil ibèric en lloc de dolç. Amb tòfona al pa. Molt bo, però li manca una mica de sabor pel meu gust. Un Mc Foie, en realitat un koulibiak o un wellington d'hamburguesa amb una crema de foie al costat. Acceptablement bo. Llucets fregits, molt frescos. Una amanida de tomàquet de Montserrat amb tonyina. El tomàquet absolutament insípid. La tonyina, esmicolada i oliosa. El plat soso i insípid. Un fracàs. Res a veure amb el plat similar que vam degustar a Can Ravell. De postres unes quenelles de xocolata, amb oli d'oliva i pa, per a Patri. Unes maduixes amb balsàmic i escuma de iogurt. Per veure, dues canyes Moritz i una aigua Solan de Cabras. Tot plegat, 60 euros. No ha estat una experiència memorable. Més si tenim en compte que el tracte del servei tampoc ha estat a l'alçada. Cap somriure, cap recomanació, cap pregunta sobre la satisfacció. Cares molt serioses, tracte eixut. És un lloc de tapes, histèric, com molts d'altres.

Venècia, 24 i 25 de juny

2009-06-29T20:11:00.004+02:00

Dia 24 de juny. Arribem al pàrquing de Tronchetto i agafem un vaporetto fins la Giudecca. Allí està el Hilton Molino Stucky. L'hotel és de luxe. Un antic molí de gra transformat en una sumptuosíssima residència d'hostes. El tracte de l'staff està a l'alçada de l'establiment. Els serveis molt bons. Té una piscina al sostre amb una vista, des de dintre de l'aigua, boníssima del barri de Dorsoduro. L'hotel facilita gratuïtament una lantxa que et deixa cada hora al Dorsoduro i a San Marco. Immediatament, fa el viatge a la inversa.
Dinem a un restaurant de peix que recomana una de les guies que portem. Producte de tercera, fins i tot una mica rovellat. Preu astronòmic. Per a treure'ns el mal gust de boca ens apropem al Harry's bar. Tot història. Està a vessar de saxons (l'hotel també). Tots amb un Bellini a la ma. Patri s'afegeix a la tradició i també se'n demana un. Jo, per contra, em demano un negroni. Molt bo. Donem un tomb. Visitem la catedral. Ens perdem pels infinits carrers i carrerons.
Entro a Ermenegildo Zegna. Només a tafanejar. L'encarregat se m'apropa i, a cau d'orella, em diu: "tots els productes amb un 30% de descompte". Me'l quedo mirant i penso: "com ha d'anar el negoci del luxe per a què facin aquestes rebaixes?". Em compro una corbata de ratlles.
Ens n'anem a l'embarcador. Ens confonem de lanxa (sense fixar-nos n'agafem una de certament atrotinada) que ens porta on Jesucrist va perdre les espardenyes, a l'altra punta de la llacuna. Ens tornen a portar a San Marco (el patró del vaixell fa cara de resignació, segur que això de que dos passerells es confonguin de barca li passa a diari) i d'allí a l'hotel. Ens prenem un sandvitx al bar de la planta baixa i ens n'anem a l'habitació. Ens han deixat una ampolla de bellini de compliment. Ens n'adonem que l'aïllament acústic de l'hotel és dolentíssim. Se sent tot el que diuen a l'habitació del costat. Al menys aquí no hi ha putes.

Florència. 22, 23, 26 i 27 de juny

2009-06-28T19:23:00.008+02:00

Tornem a Florència. És el quart cop que hi som. No és la ciutat, sinó les joies, petites i grans, que hi conté el que ens agrada tant. Urbanísticament és una aberració. El trànsit posaria nerviós a un taxista del Cairo. Les botigues caríssimes. Els carrers brutegen. Però tot s'accepta resignadament, quan admires les meravelles dels segles XV i XVI que s'aixequen a cada racó. Cada cop que hi anem hi redescobrim coses. Aquest cop ha estat la capella Tornabuoni a Santa Maria Novella, la Brancacci (sempre la Brancacci) a Santa Maria del Carmine i la Sassetti a Santa Trinità. Sense oblidar la sala dels Botticelli de la Galleria degli Uffizzi. Allí hi podeu admirar "el naixement de Venus", "la primavera", "la calumnia", "l'adoració dels mags" i, aquesta de Van der Goes, "el tríptic Portinari". Tot sense moure's del lloc. En aquesta sala s'hi concentra tant d'art que mereix una visita per sí sola.
Un altra meravella: el Palazzo Medici-Riccardi. Els frescos de Gozzoli són excepcionals. Sobretot si abans llegiu un poc d'història de Florència de l'època del Medici.
He aprofitat el viatge per llegir un parell de llibres prou interessants: l'un, "Brunelleschi's Dome" de Ross King, interessantíssim, brillantment escrit, didàctic; l'altre, "Medici Money" de Tim Parks, interessant, però confús, les idees es barregen.
Hem menjat relativament bé, quasi sempre a la Trattoria del Carmine. Bona bistecca a la fiorentina (no és, però, Peter Luger de Brooklyn) i molt bona, segons quina, la pasta. Excel·lents els spaghetti alle vongole verace, sublims els paccheri ai moscardini (un dels millors plats de pasta de la meva vida), vulgars els penne a la carretiera. Ens hem anat fent cada cop més exigents amb la pasta, i ja costa trobar llocs on ens la juguem demanant-ne.

Viatge a la Florència i Venècia (i, potser, Bolonya)

2009-06-18T19:59:00.003+02:00

Amics, dilluns ens agafem el cotxe i ens n'anem a Florència i Venècia. Ja us explicarem com ens va per la nostra trattoria preferida de la Toscana, dil Carmine (els pappardelle ai cinghialle que hi fan allí són divins), pels Uffizi (allí m'extasio amb el tríptic portinari del Van der Goes), per la Signoria, per la catedral dei Fiore, comprarem alguna cosa a GUCCI, etc.
Tornarem a pendre'ns un bellini al Harry's bar de Venècia, gaudirem de la vista de San Marco des del nostre hotel de la Giudecca, comprovarem si encara està obert el Graspo de ua, on es menjava molt bé, i ens perdrem pels carrers d'aquesta decadent i encisadora ciutat.

Can Ravell. Barcelona

2009-06-18T19:35:00.007+02:00

Dia 17 de juny. Ens entaulem a sopar a Can Ravell (http://www.ravell.com/). Després de sentir parlar d'aquest lloc entre determinats conaisseurs madrilenys, hem volgut tastar el menjar d'aquest mix de botiga de queviures i establiment de restauració. Difícilment entrareu a menjar a l'establiment si no sabeu el que hi ha dins. Des de fora es divisa una botiga d'aliments de qualitat. Un cop dintre, ben dintre, et trobes una taula -antiga, de marbre blanc- per a vuit persones. Allí es poden gaudir dels assortits de tapes o bé hi pots sopar de plat. Hem optat per la segona elecció. Ens demanem dos primers per compartir. L'un, una amanida de tomàquet, ceba i sorra. Impressionant la qualitat del tomàquet tallat a grans daus, la seva carnositat, dolçor i textura. Ve de Cantàbria, ens diuen. El secret és pelar-los, afirmen. L'altre, uns ous ferrats amb foie micuit i unes patates de gran qualitat (potser unes kennebec o unes frígies, no ho sé) fregides al punt.
De segon, dos plats més. Pollastre de corral, amb una cocció perfecta, i una galta de porc amb puré de patata. La galta té una cocció de llarga durada a temperatura baixa. És pura mantega. Sublim. El puré de patata no és tal puré. Es troben petits trossos de patata que li aporten una textura diferent. No encerto a definir què més porta que el fa deliciós.
De postres, una torrada de santa Teresa (mal definida aquí, al cor de l'eixample, com a torrija), ben resolta. Amb panses incrustades i acompanyada de gelat de bescuit.
Per veure, tres copes de cava de la casa (més que correcte) i una de vi negre, també de la casa. Li trobo el però que és un Ribera (jove i bo), una proba de què a Catalunya la restauració no creu amb els magnífics vins que fem a la nostra terra. Estem malalts de riojitis i riberitis. Ja ens guarirem a poc a poc. Per acabar un cafè molt curt (de nespresso).
Tot plegat 90 euros. El menjar s'ho val. També l'atenció del xef. Per la manca d'estoballes i la incomoditat dels seients, podria ser més barat. Hi tornarem!

Una lectura recomanada

2009-06-12T19:31:00.006+02:00

He acabat de llegir "Eichman en Jerusalem" de la Hannah Arendt. La Hannah Arendt, jueva alemanya refugiada als Estats Units abans de l'adveniment del nazisme, va ser comissionada pel New Yorker per a seguir el procés a Adolf Eichman. Eichman va ser el responsable de la deportació de milions de jueus i altres minories durant la dictadura nazi. A l'acabar la guerra va fugir a Argentina on, sota una identitat falsa, va viure fins que un escamot israelià el va capturar i el va portar a Israel per a ser jutjat. El llibre intenta esbrinar qui era aquest ser menyspreable, però alhora aporta informació molt interessant sobre el tracte als jueus pels governs dels països ocupats. Després de molts anys de creure que aquella va ser una època sense dignitat per Europa, sorprenen les pàgines dedicades a lloar l'actitud del poble danès i del seu govern, defensant als jueus, donant-los-hi refugi i ajudant llur fugida a Suècia (un altre estat valent). El comportament de Bulgària, immers en un subcontinent (els balcans) eminentment antisemita, també és digne d'esment. Però, sobretot, m'han sobtat les reflexions de l'escriptora sobre el comportament de la Itàlia feixista. Els governs de Mussolini, els jerarques del règim i, més que ningú, el poble italià van fer perdre els nervis als genocides alemanys, dilatant o inaplicant les mesures antisemites. Tot una lliçó pels ignorants que confonen feixisme i nazisme. Europa, doncs, no va ser completament assassina i còmplice. Apart de les excepcions (Wallenberg, Schindler, Sanz Briz, Perlasca ...) hi va haver un regla: nacions senceres es van plantar contra l'horror nazi, amb risc evident de la seva pròpia subsistència.
Cal remarcar que Arendt, introdueix dos conceptes dignes de reflexió que la van enemistar amb l'establishment jueu de l'època. L'un és que el genocidi no s'hagués produït sense la col·laboració activa o passiva de bona part de la comunitat jueva dels països ocupats. L'altre és l'encert en la definició del comportament d'Eichman durant la guerra com "la banalitat del mal" ("banality of evil", subtítol de l'obra original en anglès, sorprenentment obviat en la versió castellana). Segons Arendt, moltes vegades darrera de les massacres més atroces de la història no hi ha monstres malvats, sinó gent gris que fa la seva feina assassina sense qüestionar-la, sense cap tipus de remordiment.
Un llibre molt recomanable.

10 de juny a Barcelona

2009-06-11T21:06:00.005+02:00

Dia 10 de juny. Són les 14:00. Carles i jo estem palplantats a la porta de la Fonda Gaig, esperant a B., ex degà d'una determinada facultat de certa universitat de Barcelona. Necessitem de llur assessorament per a un projecte engegat pel nostre Organisme. Serà un dinar de negocis.
Quan arriba B. ens saludem efusivament. Ens asseiem a taula. Entra el Carles Tusquets, president de FIBANC. Entra el Tomàs Molina (diria que el meteoròleg, no el de Polònia, o potser no). Entra el Josep Cuní, l'Amo. Una bona panxa. Pel que veig fruït de bones inversions gastronòmiques. Sembla una desfilada personatges públics. Dinem de meravella. Jo uns macarrons del cardenal -cada dia millors-, un rap a la catalana amb uns pesolets tendres -exquisit- i un fabulós taten. Per beure un Terra Alta, un Bàrbara Forés negre (Manel, feu un vi boníssim!). Després de fer negoci (B. educadíssim ens facilita els seus coneixements per al nostre projecte), ens aixequem de taula. Sorpresa! Veig al Vicent Sanchis (ex-director de l'AVUI) saludant una taula. Se'n va. Al passar per la taula veig allí asseguts a Toni Cruanyes (actual director de l'AVUI i home fort d'ER(c) al diari) menjant amb el José Zaragoza (factòtum del PSC, lampista per antonomàsia). El tripartit no és només un Govern. És una conspiració polític-mediàtica. Anem fins!

Diletants

2009-06-06T19:44:00.006+02:00

L'altre dia, junt amb un parell d'amics, em vaig entaular a un restaurant de Tarragona. Es tracta d'un lloc amb un cert aire modernós; de cuina pretensiosa, però saborosa; de preus adequats. La cambrera que ens atén -que sembla la protagonista d'un gangbang de baix pressupost- m'etziba que a ella li fa fàstic un producte d'un dels plats de la carta, quan li pregunto sobre si me l'aconsellaria. Em direu que què m'esperava d'una bagassa d'aquest pelatge, i teniu raó. El meu amic J. se'n fot tot dient que la noia no podia ser més sincera amb la clientela.
Continuant amb els despropòsits el propietari, viva estampa d'un parvenu metrosexual, s'acosta tres cops a la taula i no ens diu ni bon dia. El tercer cop, això sí, ho fa per a portar el compte.
Serà que m'estic fent gran i rondinaire, però crec que alguna cosa s'ha perdut els darrers anys en el mon dels Serveis. I quan parlo de serveis ho faig així, en majúscula. Em refereixo al servei de restauració, al d'hosteleria, al d'administració pública (al qual pertanyo amb orgull i, crec, vocació) ... Hostatjar-se al Waldorf-Astoria i que a l'habitació del costat una puta es passi la nit gemegant amb els seus, diversos, clients. Preguntar a l'AEAT per una devolució tributària i que el mindundi de torn et solti, tot cercant la teva complicitat, "entre tu i jo, i no ho comentis, però això va per a llarg". El tracte de vostè absolutament oblidat per les generacions més joves i, potser, les no tan joves. Que et tinguis que aixecar sense haver encomanat d'un restaurant perquè després de demanar la carta tres cops i d'haver passat mitja hora encara no te l'han portat. Que a una botiga de roba un element, que temps després vaig trobar treballant a la caixa d'un OPENCOR, s'atreveixi a discutir la teva elecció de jaqueta. Tot això m'indica que el mon dels Serveis està caient en mans de diletants, gent mancada de tota professionalitat i saber fer, que converteixen el tracte humà que genera aquesta activitat en una mena de via crucis forçós per al client/administrat.

Dies 29 i 30. Barcelona

2009-05-31T10:24:00.006+02:00

Dia 29 de maig. Arribem a Barcelona sobre les 17:00. Som tres: mon germà Ferran, Patri i jo mateix. Deixem les maletes al Hilton Barcelona. Caminem per la Diagonal fins a Passeig de Gràcia. El dia es radiant. La temperatura primaveral. Baixem pel Portal de l'Àngel i ens prenem un granizat de llimona a Planelles. Passegem pel Gòtic fins que se'ns fa tard. Quin luxe disposar d'un barri com aquest a una gran ciutat! Travessem les rambles i passem (de puntetes) pel Raval. Tota la gent és emigrant. Cadascú a la seva. No es detecta cap interés per integrar-se. Venen a guanyar-se les garrofes i punt. Se'ls en refot la llengua, la cultura i les tradicions del país. La situació de decadència política europea i, especialment, la catalana els ho permet. Pugem pel Paral·lel fins el carrer Lleida. Ens entaulem al Rías. Com sempre sensacional.

Dissabte, 30 de maig. Ens aixequem a les 9:00. Esmorcem mandrosament al buffet de la planta 4a del Hilton. Agafem el cotxe i ens plantem a la Casa del Libro. Em compro un llibre sobre el judici d'Eichman de la Hannah Arendt. També acabo adquirint uns quants llibres de la Taschen: Egon Schiele (un descobriment recent), Lucien Freud (un descobriment no tan recent), Caravaggio, Tiziano i Van Eyck (tres clàssics). Per acabar, em compro la Michelin de Tokyo. És una idea que no ens abandona. Tornar a Japó. Es fa difícil deixar de pensar en aquella gran ciutat. Un cop la coneixes no pots oblidar-la.
Deixem els llibres al cotxe i anem a Uterqüe, Benetton i H&M a comprar coses d'embarassada per a Patri. Passem pels Quatre Gats. Acabem a la barra del Shunka (tenim reserva).
Passem pel Corte Inglés de Diagonal, al Club del Gourmet. Comprem uns Nicanores de Boñar, arrós bomba del Delta de l'Ebre (cal fer país), moixama d'almadrava i fruita diversa. Tenen Wagyu(http://en.wikipedia.org/wiki/Wagyu), carn de Kobe, a 70 euros el filet. Ho deixem per a millor ocasió.

28 de maig. Can Bosch

2009-05-31T10:12:00.004+02:00

Dia 28 de maig. Fem quatre anys de casats. Per tradició ho celebrem sopant a Can Bosch. Hi arribem a les 21:00. El local està ple. No sembla que la crisi afecti a la bona cuina.
Després de l'aperitiu de la casa, ens demanem els ravioli farcits de tòfona i bolets de temporada amb escamarlans. El plat és sublim. L'amargor de la tòfona combinada amb la dolçor de l'escamarlà és d'un encert inesperat. De segon, Patri es demana gall (nom científic zeus faber, també anomenat Sant Pere) amb puré de patata i verduretes del temps. Excel·lent. Jo un tronc de lluç amb escalivada. Molt bo. De postres, Patri tres textures de pinya. Boníssim. Jo textures de poma, que ja vaig provar temps enrere (veure post anterior de Can Bosch). Jo em prenc, per acabar, un cafè irlandès, servit amb absoluta professionalitat.
Per veure, millessimé de Juvé Camps, potser no prou fred.
Tot plegat, 180 euros. Ja tinc ganes de tornar-hi.

P.S.: Als que no hagueu menjat mai gall, us recomano de provar-lo. És un peix blanc deliciós, per textura i sabor. Estenc la recomanació a la, bastant, desconeguda polla (en castellà cabracho) que és una delícia negligida per la gent que no coneix més peix que l'insípid rap. Aquests peixos són excel·lents. A la brasa -i, si no és possible, a la planxa-, a la donostiarra amb la fritada d'all, julivert i bitxo, al forn amb un llit de patates kennebec i, inclús, fregits, són espectaculars.

24 d'abril. Nova York

2009-04-25T02:06:00.006+02:00

Dia 24 d'abril. NY es desperta amb un sol de primavera. La temperatura és excel·lent. Anem a fer unes fotos a l'edifici SEAGRAM del genial Ludwig Mies van der Rohe. És una obra mestra de l'arquitectura moderna. Fotografiem també l'edifici CITICORP. Anem a la seu de les Nacions Unides a l'East River. Més fotos. Fem una mica el dropo a un parc que hi ha al costat de les NU. Està tot ple de funcionaris i diplomàtics. S'hi manifesten quatre arreplegats dels Tigres d'Alliberament del Tamil Elam. Anem a dinar a l'OYSTER BAR de Grand Central. Ens entaulem a les 13:00. De primer, per compartir, unes ostres fregides amb salsa tàrtara d'acompanyament. Molt bones. El primer cop que en vaig menjar va ser a Nova Orleans al 1992 i ja em van agradar molt. També ens prenem uns calamari amb salsa marinara. Justets els calamari, molt bona la salsa. I per acabar amb els entrants mitja dotzena d'ostres de Virginia. El sabor d'aquestes ostres es molt diferent a les de Galícia. Menys sípides, menys sabor a iode. Més eixutes. El sabor arriba i se'n va. Molt bones.
De segon Patri es demana un sandvitx de llagosta amb maionesa. Contundent en la quantitat, encertat amb la cocció. Boníssim. Per demanar un altre dia. Jo em demano una especialitat de la casa: la bullabessa. Boníssima sopa. Farcida de musclos al punt de cocció, escopinyes, troços de peix i mitja llagosta. Recomanable. No ens demanem postres. Jo m'he pres una draft beer. Total 110 dolars, servei al marge. Preu just.
Descobrim al costat est de Grand Central, dintre de la pròpia estació un minimercat ple de delicatessen. Patri es compra una tartaleta de fruita amb crema, discreta; jo una mousse de fruita de la passió, immillorable.

Sant Jordi a NY.

2009-04-24T15:43:00.008+02:00

Dia 23 d'abril. Sant Jordi. Com no podia ser d'una altra manera, el dia es mostra assolellat. Ens adrecem al ROCKEFELLER CENTER. Amb l'objectiu 10-22 mm de Miquel (gràcies Mike!) podem fer una foto del Rock en tota la seva plenitud. Realment NY és una ciutat de gran angular. No és apta per a les mires estretes. Entrem al hall de l'edifici GE i contemplem el mural que el nostre compatriota Josep Maria Sert va pintar al seu dia, en substitució de l'obra de Diego Ribera que hi havia originalment. Els tons sèpia de la pintura conjuguen perfectament amb l'art decó que amera tot l'ambient.
Agafem el metro i ens n'anem al SOHO. Fem les darreres compres. Jo dos camises a ZARA. Patri algunes peces a BR. Baixem per Broadway i després per Mott St. Travessem Little Italy (molt turística, quasi com un miniparc temàtic de la màfia) i, ja a CHINATOWN, ens entaulem al PEKING DUCK HOUSE. És un restaurant xinés petit i elegant (tot l'elegant que pot arribar a ser un restaurant xinés). Ens demanem uns dumplings de porc, bons, uns noodles de verdura i pollastre, molt bons, i després, plat fort, l'ànec laquejat. Sens dubte el millor ànec peking de la nostra vida. És un plat que ens agrada molt (bé, més a mi que a Patri) i l'hem provat a bons restaurants xinesos a Peking, Bangkog, Hanoi, Saigon ... Aquí el fan amb una textura deliciosament fina. El mateix el sabor. L'ànec acostuma a tindre un sabor massa intens que arriba a colapsar-te. Aquest no és el cas. Em prenc una cervesa Tsin-Tao. Tot plegat 70 dolars, amb el 15 per 100 del servei inclòs. Un regal. Molt recomanable.
Agafem el metro a Spring St. i en aturem a la 86th. St. Fem unes fotos al Guggenheim. Entrem a la NEUE GALERI (5th Av. amb el 86th St., 15 dolars l'entrada, no fotos). Hi ha una exposició dels expressionistes alemanys (DIE BRÜKE). Kirchner és un autor que fa anys que m'agrada molt, a Patri menys. A ella li compensa que hi ha exposat un KLIMT fantàstic: el retrat d'Adele Bloch-Bauer I. Una meravella.
Continuem per la 5th Av. i fem unes fotos del CARLYLE i el PLAZA. Se'ns fa tard. Tornem a l'hotel.

Dia 22 d'abril. Nova York

2009-04-23T15:19:00.007+02:00

Dia 22 d'abril. Comença el dia amb una bona temperatura. Hi ha algun núvol. Baixem per Lexington fins a l'edifici Chrysler. Entrem al hall i fen alguna foto de la pintura del sostre. Entrem després a Gran Terminal Station i fem unes fotos al sostre de totxo de Rafael Guastavino. Reservem per divendres a dinar a l'Oyster Bar. Tenen més de 20 varietats d'ostra. No crec que les puguem provar totes. Agafem el metro (línia 4) fins Union Square i caminem fins al Flatiron, edifici neorenaixentista del gran Burnham. Ens passem mitja hora fent-li fotos. És magnífic. Pugem xino-xano fins a l'Empire State. Li fem unes fotos. No hi pugem. Ja ho vam fer al seu dia. Per dinar ens prenem un bagel de lox (salmó fumat, aquí). Tornem a l'hotel i descansem una estona. Després tornem al Met. Ens apassiona aquest museu. Veiem les antiguitats egípcies, els tresors de l'edat mitjana, les armadures ... Sortim del museu i ens prenem un hot dog cadascú. Els preus dels hot dogs han passat en dos anys d'un a dos dolars. Un 100 per 100. Si bé és cert que durant molts d'anys no havien pujat.
Passem per FAO SCHWARZ. És una fantàstica botiga de joguets a la 5th Av. Li comprem un os de peluix al "cacauet".
Anem baixant per la 5th Av. i entrem a ABERCROMBI AND FITCH. La botiga és claustrofòbica i apesta a colònia barata. La roba és una mica quilla, però amb pretensions. Del conjunt salvo a les dependentes que resulten força. Si en els propers tres anys em dedico a produir porno, em comprometo a oferir-los-hi feina estable.
Són les 20:00 i estem rebentats. Tornem a l'hotel a veure LAW & ORDER.

Dia 21 d'abril. Nova York

2009-04-22T15:24:00.008+02:00

Dia 21 d'abril. El dia es desperta amb una densa boira. La temperatura al carrer es força bona, no així la visibilitat. Agafem el metro, línia 4 en direcció a Wall Street. Entrem a Trinity Church. Passem per davant de la Borsa. Ens fem unes fotos davant del CHARGING BULL de bronze d'Arturo di Modica a Broadway. D'allí anem a comprar al Century 21. Com sabeu és un outlet enorme on es pot comprar roba i complements de les millors marques a preus incomparables. Ens trobem un munt d'espanyols comprant com si el mon s'acabés. N'hi ha molts més que al Met, on no n'hem trobat cap. Patri es compra unes NINE WEST i jo una americana de ARMAND BASSI. En sortir del Century 21 anem a menjar alguna cosa a Battery Park City. Els executius estan tots dinant per qualsevol lloc. Després agafem la línia 1 i ens n'anem a a catedral de Saint John the Divine, a Amsterdam Av. amb la 112th st. La catedral es publicita com el temple gòtic (neogòtic, diria) més gran del mon. Està inacabada. No impressiona gaire. Al sortir, descobrim a Broadway amb la 110th St. el WESTSIDE MARKET NYC, una enorme botiga de delicatessen. Comprem unes olives de KALAMATA. Estan boníssimes. Ens ha agradat el lloc molt més que BALDUCCI'S i DEAN AND DELUCA. Tornem a l'hotel a descansar una estona.
A les 17:00 ens encaminem a la 5th Av. Anem a BARNES AND NOBLE. És una llibreria (una cadena de llibreries, millor dit) de primer ordre. Patri em regala "One thousands NY buildings", un llibre que recomanava el NEW YORK TIMES de diumenge. El fullejo i he de dir que és fantàstic.
Després de remenar llibres durant una hora tornem a l'hotel per a posar-nos elegants. En passar per l'AUDI FORUM trobem una performance artística. Hi ha una presentació d'una dissenyadora local. Els aparadors estan plens del que semblen maniquins. Però en apropar-nos veiem que en realitat són models. Noies seques, maquillades, lluint uns vestits horrorosos.
Sortim cap a PETER LUGER (PL). Agafem la línia 6 fins Canal St. i allí la J (o la M) fins a Marcy Av., ja a Brooklyn. Sortint del metro, mirant cap al pont de Williamsbug es veu el rètol de l'aparcament de PL. No té pèrdua. Arribem a la recepció del restaurant i hi ha una cua important. Ens identifiquem i ens dieun que tot seguit ens avisem. Dit i fet. Ens entaulen. El restaurant està ple a vessar. El nostre cambrer ens porta la carta i ens alliçona. No és un restaurant per triar. La carta és estreta, rectifico, estretíssima, però ja saps a què vas. Ens demanem una amanida a compartir mentre fem temps per al segon: el porterhouse (http://en.wikipedia.org/wiki/Porterhouse_steak)-és l'únic tall que serveixen al restaurant- per dues persones amb guarnició de patata fregida a l'alemanya. Atenció per als agnòstics i ateus: Déu existeix! Jo he vist com es manifesta a Peter Luger. Ho fa com a un tall de carn enorme, una T-bone, gustosa, al punt de cocció, textura de mantega a la boca. Em recorda tant en el tall con en la presentació (sencera amb l'ós, però tallada en porcions) a la bistecca a la fiorentina com la serveixen a la trattoria del Carmine a Florència, però més fina de sabor que aquesta. És, juntament amb el bou kobe que ens prenem a Kyoto, la millor carn que he provat en mai. Jo, què sóc de vida, menjo fins a quedar derrotat. Patri, es nota l'embaràs, menja com dos. Amb tot ens deixem una mica de carn. De la patata només diré que no desmereix en absolut d'un principal tan suculent. No és congelada, el qual és molt als EEUU; està fregida a la paella amb una mica de ceba fins quedar ben rossa. Una delícia.
De postres compartim un cheesecake amb nata montada. El millor pastís de formatge que hem pres mai. La ració és tant abundant que no ens el podem acabar. Per veure ens prenem una ampolla de cabernet-sauvignon de Sonoma Valley, que ens recomana el cambrer. Molt bo.
Tot plegat 170 dolars. Quan tornem a NY serà visita obligada.

Dia 20 d'abril a NY

2009-04-21T01:51:00.004+02:00

Dia 20 d'abril. El dia comença plujós i fred. Agafem el metro, línia 6, fins al Soho (estació de Bleecker). És dia de compres. Entrem a un BANANA REPUBLIC (BR) i Patri es compra un top taronja prisat. Jo em compro una americana a ratlles i uns pantalons. Aquesta marca de GAP ens agrada força des de fa anys. Qualitat i preus òptims. D'allí passem a ALDO, on em compro un parell de sabates de vestir. Preu boníssim. Anem directe a CUSTO BARCELONA, al carrer Spring. Patri s'emociona amb totes les coses que li va ensenyant la dependenta, per cert, una bona venedora. Al final es queda un vestit i un top. Els preus són els d'Espanya, però en dolars. El fotut tipus de canvi arruïnarà l'economia europea.
Se'ns han fet les 14:00 i decidim anar a dinar a LUPA (al carrer Thompson). És un restaurant del xef Mario Batali. Aquest home és una institució als EEUU. Presenta un programa de cuina a la televisió. És el que ara se'n diu "un cuiner mediàtic" (espero que no sigui tan pesat i cregut com l'Isma Prados). Ens entaulem i ens demanem unes olives marinades d'antipasto. De primer plat, Patri es pren uns spaghetti a l'aglio e olio. Potser condescendent, m'assegura que em quedem millor a mi (jo també ho crec). Jo em demano uns linguine amb calamari (xipirons, realment), bastant bons. Sempre he cregut que feia la pasta al dente fins que he provat la d'avui. Diria que li faltaven dos minuts de cocció. De segon plat, Patri es pren un pollastre a la diavola (mig pollastre que quasi no s'acava ni amb la meva ajuda), bo, però potser amb abús del pebre negre. Jo em prec espatlla de porc a les herbes (romaní) amb reducció de treviso i acceto. Està bonsíssim de textura i sabor. Curiosament, ve servit sobre un calçot. No debades Mario Batali té un altre restaurant anomenat CASA MONO, aquí a NY, de cuina espanyola.
No ens demanem postres. Em prenc un espresso, bastant dolent. Per veure una copa de prossecco i una de negre. Total 220 dolars. Em quedo amb l'ACQUA, sense color.

Dia 19 a Nova York

2009-04-20T15:34:00.007+02:00

Dia 19 d'abril. Com de costum comencem la jornada a les 9:00 amb un pastís danés de formatge. Dediquem una estona a actualitzar el blog. Agafem el metro, línia 6, a Lexington Av. i ens plantem al pont de Brooklyn. Hi ha una cursa multitudinària. Davant la impossibilitat de travessar el pont en un temps raonable, donat l'allau de gent, ens n'anem a la Courthouse i fem les fotos de rigor. Les escales del palau de justícia de Manhattan s'han vist a moltíssimes pel·lícules. Nosaltres que som seguidors de Law & Order (Ley y Orden) les veiem varis cops per setmana a Calle 13. Fa un día una mica rúfol, però no molesta. Serà que haviem descomptat que NY a l'abril seria molt fred. Travessem el pont, de 1.600 metres, dedicant-hi el seu temps. Ens fem fotos. Mirem la gent. Els corredors. Els ciclistes. Arribem a Brooklyn i ens asseiem a un banc del parc que hi ha enfront de Manhattan, a sota del pont. La vista és increïble.
Tornem a travessar el pont i ens n'anem a dinar. S'han fet les 13:00. Recordem del 2007 un restaurant sota el pont, al costat de Manhattan on es menjava molt bé: L'ACQUA, cuina italiana. El trobem fàcilment i ens entaulem. És un restaurant cuco, sense pretensions. El servei és amable i atent, sense caure en l'adulació. Ens demanen dos antipasto: un assortit de salumeria italiana (prosciuto, speck, mortadel·la ...), molt bo, i una focaccia allo Stracchino, fantàstica, divina. De segon, Patri uns fettuccine amb tomàquet fresc i mozzarella, molt bons; jo uns bucatini a l'amatricciana, boníssims. De postre ens prenem una tarta de formatge amb gelat, correcta. Ens demanem un espresso i un capuccino decaf (descafeïnat) i ens conviden a uns cantuccini amb dues copes de vinsanto. Tot un detall.
Per veure, aigua, una Heineken d'ampolla i una copa de chianti.
Preu total 110 dolars. Una bagatela per la bondat del menjar. Mirare'm de tornar-hi abans de deixar la ciutat.
Ens n'anem al Pier 17. El dia ha canviat i fa un sol d'impressió. En 20 minuts en tenim prou. Ple de turistes d'espardenya, és un centre comercial sense cap interés. Anem a CHINATOWN. Està ple de turistes comprant falsificacions. L'atmòsfera ens transporta a Cholon (barri xinés de Saigon) i a Shanghai. Al cap d'un hora de passejar pels carrers del barri, travessem i ens n'anem a TRIBECA a fer-nos la manicura, pedicura i un massatge de peus. Sempre he tingut molta cura de les meves ungles, però res a veure a com m'han deixat. Impressionant la professionalitat.

Dia 18 d'abril. Nova York

2009-04-19T14:35:00.011+02:00

Dia 18 d'abril. Ens llevem a les 8:00 i ens entaulem, per dir alguna cosa, a l'STARBUCKS de l'hotel. És el moment wifi (de franc) del dia. L'aprofito per escriure el blog del dia abans. Agafem el metro al 42th i ens plantem al 14th. Allí, entre la 6th i la 7th av. hi ha ADORAMA, una altra gran botiga de fotografia. Mala sort. Avui està tancat per descans setmanal. Seguint per la 14th en direcció oest ens apropem al Meatpacking District. Aquí han rodat mil·lers d'escenes de pel·lícules. Era el lloc de descarga i manipulació de la carn que els arribava a la ciutat de l'Oest. Avui és un altra cosa. Els magatzems de carn s'han transformat en restaurants chics i en botigues de moda. Patri està enamorada d'una dissenyadora que té l'única botiga a NY aquí: Diane von Furstemberg (DVF). A Madrid acabem d'obrir una botiga seva i a Barcelona Gonzalo Comella té peces de les seves col·leccions. Ens atenen de meravella. Els preus són com a Espanya però en dolars. Això vol dir un trenta percent inferiors. Patri es prova tres vestits. Són espectaculars dintre de la seva senzillesa. Se'n compra dos. Està pletòrica. Davant de DVF hi ha una botiga d'Stella Mc Cartney amb un aparador sorprenent: està tot ple de mascotes de plastic inflable i no es veu una peça de roba.
Se'ns han fet les 12:30 i anem a Balducci's (també al 14th). És un local singular on s'hi venen delicatessen i també hi pots comprar menjar preparat de qualitat. Ens comprem roast beef (bo), pollastre amb mantega (fluixet) i una quesadita. De postre pinya natural (boníssima).
Ens n'anem volant al Metropolitan. Tenim passis de fa dos anys. Ens estalviem 40 dolars. El Met està fins a la bandera. Anem directe a la pintura europea d'abans del XIX. Gaudim de les obres d'art durant més de dues hores. Com tenim un altre passi hi tornarem a veure els tresors, que són molts, de l'arqueologia egípcia, assiria, hitita ...
Baixem per Madison Av. La crisi està pegant molt fort. És dissabte la tarda i les botigues d'alts preus estan buides. TOM FORD, CHANEL, CALVI KLEIN, no tenen ningú comprant. Hi ha moltes botigues per a traspassar/llogar. L'única que està a tope és la sabateria de CHRISTIAN LOUBOUTIN. Que, pel que a mi respecta, es podria anomenar La Putin per l'estil. Sabates de dona a més de 1000 dolars. Anem a BARNEY'S. Sortim decebuts. D'allí passem a DKNY. Em compro una gabardina. Senzilla i barata. Patri es compra un parell de sabates rebaixades. Travessem de vorera i ens plantem a SHANGHAI TANG. Aquesta casa està arrassant a Àsia amb el seu estil oriental (colls nerhu, absència de botons ...). Patri es compra un vestit color cian preciós i una jaqueta de punt espectacular.
Arribem a l'hotel a les 20:oo i ens quedem fregits. A les 21:30 ens llevem i anem a comprar un entrepà de gall d'indi a un deli de la 5th av. Fi del dia.

Dia 17 d'abril. Nova York

2009-04-18T15:05:00.010+02:00

Arribem a NY el dia 16/04. Un cop al Waldorf-Astoria ens donen habitació a la planta 41, al Towers, cortesia de ser Diamond de Hilton. La vista del Midtown des d'allà adalt és espectacular. També ens donen tickets d'esmorsar al Starbucks de l'hotel. S'ha perdut el glamour dels clàssics, però què hi farem? S'ha de reconèixer que el pastís cheese danish és boníssim. Sortim a passejar per la 5th avinguda i ens prenem dos hot dogs: quina delícia. No és ironia. Ja no me'n recordava el bons que són als Estats Units aquestes petites bombes de colesterol.
El dia següent (17/04) matinem. Starbucks i cap a B&H. Està a la 34 th west, amb la 9th av. Diuen que és la millor botiga de fotografia de NY. Quan entres dintre et convences que potser ho és. Tots els dependents són jueus hassidin, amb la kipa i els rínxols. Pregunto per la EOS 5D Mk II de Canon i em diuen que si la vull sense la lent del kit que no està en stock. Molt seriosos. No tracten de vendrem un altre producte. Professionals. La botiga és enorme i hi ha de tot (menys el que jo cercava) i a bon preu. Una mica decebuts passem per davant d'un BANANA REPUBLIC i em compro, de rebaixes, uns pantalons (talla 33-30, no me'ls caldrà portar a la modista) i una camisa. Passem per Times Square i ens entaulem a Rosie O'Grady's, (http://rosieogradys.com/)una Steak House que està en el número 149 th west de la 46th. Ens prenem una amanida caesar's a compartir (simple i perfecta) i una hamburguesa de la casa, 450 grams de carn de entrecot. Quina diferència amb els fast foods!
Ens en tornem a l'hotel a fer migdiada (aquí nap). Gran costum que ara que Patri està embarassada practiquem amb més assiduïtat. Sortim novament a les 17:00 i ens n'anem, xino-xano, fins a Times Square (està impossible de gent). Allí agafem a línia 1 cap al downtown fins la parada amb Franklin. Estem al cor de Tribeca. A aquestes hores molt avorrit. Fem temps passejant i a les 19:45 entrem al NOBU. El local és fosc. La decoració minimalista. El lloc, en resum, és acollidor. Ens deixem aconsellar pel cambrer. De primer ens prenem un Yellowtail fish amb jalapeños i fulla de sisho, un plat boníssim creació del xef Matsushita. Sensacional. De segon, un black cod with miso. El millor bacallà que ens hem pres a la vida. textura melosa. Sabor fí. Maridatge perfecte amb la reducció de miso. Hem vist la gloria amb aquest plat, també de creació (Paco i Ferran, atenció heu de provar això!). Després, ja completament sense control, ens passem demanant una tempura de gambes (bona) i de shiitake (bona també) i sushi:
4 peces de toro, molt bo
4 peces de maguro, bo
4 peces de sake, molt bo
4 peces de ebi, boníssimes, però massa grans per a un sol mos
1 california roll (6 peces), perfecte
1 special home roll (6 peces), absolutament negligible.
Hem demanat massa.
Per veure 2 KIRIN ICHIBAN i un aigua (de Fidji, quin esnobisme es gasten aquí).
No prenem postres. Són 220 dolars. Car però s'ho val, de debò. Hem pogut demanar quasi la meitat de menjar, però la gula ens pot.

Nova York. Abril 2009

2009-04-06T19:47:00.004+02:00

Doncs ja tenim reserva per al NOBU de Tribeca (divendres, 17 d'abril, a les 19:45). També hem reservat al Peter Luger de Brooklyn(http://www.peterluger.com/) on diuen que fan el millor entrecot de la ciutat (dimarts, 21 d'abril, a les 19:30). La nostra amiga Mercedes ens ha fet la gestió (gràcies, Mer!). Nivellàs d'anglés. Accent de primera.

Vacances a l'abril

2009-03-26T19:46:00.007+01:00

Del dia 16 al 26 d'abril serem a Nova York. La ciutat que mai dorm ens espera. Hem reservat vol directe des de Barcelona i estada de deu nits al Waldorf. L'experiència serà (suposo) sensacional. Aprofitarem per tornar al Metropolitan -m'emociono només de pensar-hi-, al MoMA i a the Cloisters. Comprarem a Abercrombie, Gap, Banana, Calvin Klein i B&H (coses de fotografia). Intentarem reservar al Nobu (http://www.noburestaurants.com/). Gaudirem dels hot dogs més bons que mai he tastat. Farem fotos. Anirem al Oyster Bar de la Grand Central Station a menjar sopa de cloïsses i tenderloin mentre contemplem el sostre fet pel nostre compatriota Guastavino. I el més important: serà el primer viatge transatlàntic del nostre petit-a. Ja sabeu que Patricia està de 13 setmanes. Estic tan content de fer aquest viatge amb aquest petit regal de la natura que durant aquests deu dies m'oblidaré de tot allò que mereix ser oblidat.

Can Benet. Andorra

2009-02-21T21:45:00.013+01:00

Dia 20 de febrer. Arribem a Andorra. He pujat amb mon germà Ferran. Visita ràpida. Poques compres i un bon dinar. Són les 10:30 i entrem a Cava Benito (http://www.cavabenitowhisky.com/). Allí hi acostumem a comprar el whisky. Sempre ens deixem aconsellar sobre les noves adquisicions del celler. Aquest cop comprem una ampolla de Glen Farclas de 25 anys, una de Strathisla, també de 25 anys, i una de Glen Livet de 1977. Sortim i, una mica més amunt, entrem a la Casa del Habano (plaça dels Coprínceps, 3, Escaldes). Ens atén, com sempre, l'Albert Pérez, rossellonés, d'Elna. Comprem dues caixes de 25 cigars: una de COHIBA Robustos i una de PARTAGAS serie D nº4. També comprem 3 COHIBA Siglo VI, tres ROMEO Y JULIETA petit churchill i tres HOYO DE MONTERREY epicure nº2. Com sabeu, a casa som amants dels cigars, sempre que siguin havans i de qualitat. Preferim els formats gruixuts (cepo 50-52) i que es puguin fumar en menys d'un hora. Malauradament, no tenim gaire temps ni per fruir d'un bon havà. Jo personalment sóc un amant dels PARTAGAS, però m'agrada canviar de tant en tant.
Passem pels Pyrénées i comprem dues llaunes de Tchatka, etiqueta negra, i una ampolla de Bollinger millessimé del 1999. El Tchatka és el cranc reial que pesquen allà pel mar d'Okhost. Els russos el bullen, li treuen la carn i l'enllaunen. Quan és exclusivament de potes és una autèntica meravella. Esqueixat (treieu-li els tendons), barrejat amb una maionesa casolana -feta amb un bon arbequí i ous de corral- i servit sobre una llesqueta de pa pot ser sublim.
Ja és la una i ens esperen a Can Benet (http://www.restaurant-canbenet.com/). No pugem molt a Andorra. Ni m'agrada la montanya, ni participo de la dèria col·lectiva de l'esquí. Però quan em passo pel principat m'agrada entaular-me a aquest restaurant. El lloc es acollidor. La decoració clàssica. L'atenció personalitzada. El xef i la maître són els propietaris i, no obstant, parella. La carta, afortunadament, s'adapta als productes de temporada. Ens demanem tres entrants: unes torradetes de tòfona negra, unes croquetes casolanes i uns ceps (ciurenys) saltejats amb all i julivert. La tòfona és un plat fix quan venim a Can Benet. Sis torradetes curulles de tòfona negra, perfumada, deliciosa, amb un rajolí d'oli i sal d'escama. A l'abundància de la matèria primera li atribueixo l'èxit del plat. Lluny de la gasiveria de certs restaurants, aquí la tòfona es constitueix en ingredient principal i quasi únic.
Les croquetes, correctes. Els ceps, tot aroma, boníssims.
De segons, ens prenem dos costellots de bou a la brasa. La carn està exquisida. Sabor intens de llenya. Sabor i color intens de bou (del País Basc, ens aclaren). Dura, com ha de ser la carn de bou. Qualitats totes elles que la diferencien de la més adotzenada carn de vedella. Plat calent, molt feta de fora i al punt de dintre. L'interior no està fred. Un dels millors costellots que m'he pres a la vida. Guarnició de carxofes a la brasa (les deixo pel final, per a què no m'arruïnen el vi) i pebrot al caliu.
De postres ens partim una fantàstica Tatin amb crema anglesa. Seguim amb dos cafés i dues copes de Lagavulin 16 anys.
Hem begut una Heineken i una Kronenburg d'aperitiu i una ampolla d'Embruix (Vall-Llach, Priorat) del 2002, extraordinari.
Tot plegat, 190 euros. Relació qualitat preu excel·lent.

Visita a Andorra

2009-02-16T19:38:00.005+01:00

El proper divendres dino a Can Benet (http://www.restaurant-canbenet.com/), el meu restaurant de referència a Andorra. Dissabte us explico que tal la tòfona de temporada.

Petit Comité. Barcelona

2009-01-19T18:54:00.006+01:00

Dia 18 de gener. Diumenge. És la una del migdia. Arribem al Petit Comité. El maître està parlant amb el Fermí Puig per telèfon. Coneixem la cuina del Fermí pel seu restaurant de l'Hotel Majèstic, el Drolma. La meva dona sempre diu que allí li van servir el millor plat de la seva vida: un ou de gallina de corral sobre fons de crema de ceps amb quenelle de caviar oscietra. Doncs bé, el maître li està transmeten diverses felicitacions de clients satisfets pels àpats del dia anterior. Es disculpa per fer-nos esperar i ens fa passar. Ens asseu a una taula per dos. Ens mirem la carta. Llarga, variada, farcida de plats interessants. Ens demanem una cervesa i un vermut per fer boca. Al final ens decidim. Comencem, Patri, per unes croquetes de rostit, que resulten fenomenals, contundents, amb escasa o nul·la beixamel, al punt de sal i combinant una textura cruixent exterior amb un interior melòs. Ens agraden tant que repetim. Jo em demano unes mongetes del ganxet amb rosta de cansalada. Les mongetes estan clarament dolces, cosa que arruïna el plat, i la rosta, tallada en brunoise té una textura massa dura i poc saborosa. El plat, sense ser dolent, resulta fallit. De segon ens demanem un cap i pota amb sanfaina. Boníssim. La samfaina té el punt de cocció adient, quan l'aigua de la verdura s'ha evaporat, els sucres es concentren i l'oli del fregit comença a separar-se. El cap i pota està al seu punt de textura, perfectament maridat amb la verdura. També ens demanem salsitxes de confiança amb salsa de sofregit. No recordo unes salsitxes de porc tan bones des de fa molts d'anys. Magres, saboroses, fines de sabor. El suquet, concentrat de tomaquet ratllat artesanalment, és escàs, però suficient. Un bon encert.
De postres ens demanem mel i mató, producte que aquí és d'una gran qualitat, i bunyols farcits de xocolata calenta, boníssims.
Café i tallat, als quals, la Casa, té la delicadesa d'acompanyar amb un orelló boníssim que no ens podem acabar.
Per beure ens prenem un cava Raventós l'Hereu.
Preu: 90 euros.
El Petit Comité passarà a ser un dels nostres restaurants de referència de Barcelona.

Rias de Galicia. Barcelona

2009-01-19T18:26:00.008+01:00

17 de gener. Són les 21:00 i ens entaulem al Rías. Som quatre: els meus germans, Patri i jo mateix. Ens demanem uns entrants. Una ració de percebes gallecs, dobles, sabororos, al punt de cocció i de sal. Una autèntica meravella gastronòmica. Res a veure amb els oriunds de Marroc que es poden trobar a moltes peixateries. Unes almejas de carril, dues per cap, grans i de delicat sabor. Un pop a la galega de primer nivell, amb els seus cachelos, cuinat amb cura i saviesa.
De segon, el meu germà Ferran i jo ens demanem tronc de lluç a la donostiarra. Un dels millors lluços que jo recordi. Ja es fa difícil trobar bon lluç als mercats i restaurants. Molt el porten de mars llunyans, poc generosos amb aquesta espècie. Aquests és gras, untós, dolç, dens. La fritada subtil. Patri es demana uns canelons de txangurro, molt bons. Mon germà Paco un lacón con grelos poderós.
Ens saltem els postres (Patri es beu un suc de taronja). I ens prenem tres copes de Dalwhinnie 15 anys, un whisky finíssim, amb aroma a mel, que maridem amb uns Cohiba maduro número 5, Genios de vitola de galera. No coneixia aquesta galera (sóc fumador d'Esplendidos, Robustos i Siglo VI). Té una tirada excepcional (no és d'extranyar amb un cepo 52) i equilibradíssima, amb una fortalesa molt alta (massa pel meu gust). Gaudir d'aquest privilegi ens porta quasi un hora. Quatre cafés, acaben la vetllada.
Amb l'apat ens hem begut dues ampolles de Juvé & Camps Millessimé.
Preu 550 euros.

Koy-Shunka. Barcelona.

2009-01-18T21:21:00.009+01:00

17 de febrer. Arribem a Barcelona sobre les 10:00. Ens trobem als meus germans a la Gran Via i ens passem per la Casa del Libro de Passeig de Gràcia a veure si tenen Silenci. Exhaurit. Anem a l'FNAC. Bingo! El comprem. Ens anem a passejar pel Born. Patri es compra un anell de bijuteria, tot disseny, d'Elisa Brunells (carrer Flassaders) i un Custo rebaixat a la plaça del Pi. Se'ns fa l'hora de dinar. Tenim reserva per dinar a les 13:30 al Koy-Shunka (carrer Copons, 7). N'hem sentit parlar molt bé d'aquest nou restaurant. La revista Squire, el Sostres ... el recomanen. No hem reservat a la barra. Només s'hi pot menjar el menú de degustació i nosaltres volem triar i remenar. El local és molt modern. De disseny. Llum i penombra. Terra de tarima de fusta. Taula de bloc de fusta. Bambús de decoració. Amabilitat oriental. Ens demanem dos Kaisen Yakisoba, molt bons. Un Kaisen Kakiage, és dir una tempura de llagostins i verdura, espectacular. Un Palamos Ebi Tempura absolutament magistral. Amb els caps de les gambes de Palamós servits a banda, lleugerament cuits, he de reconèixer que és la millor tempura que he tastat a la vida. Patri i jo som uns apassionats de Japó. Hi hem estat quatre cops els darrers tres anys. Tokyo, Kyoto i Osaka son ciutats fascinants que ens tenen enamorats. Un dels motius d'aquest coup de foudre és la cuina japonesa. Per a mi desconeguda fins aleshores. Quan anem a Japó freqüentem, entre d'altres, restaurants de tempura. Fins ara, la tempura preferida és la que preparen a un petit restaurant dintre de l'estació central de Kyoto, a uns dels passadissos interiors de l'Hotel Granvia. Ara passa a la segona posició.
Ens demanem 2 racions de Tarabagani, cranc reial (d'alaska en aquest cas) amb merengue i tófona negra. Boníssim. No obstant, a distància del cranc reial que es pot degustar al restaurant de Yuki Nakano de Kyoto, el nostre restaurant preferit de Japó (http://www.kani-ya.co.jp/english/kani/tenpo/kyoto_y.htm). A continuació, i en ràpida successió, ens treuen 8 nigiris de sake, 8 de toro i una ració de sashimi de toro. Es diu que els xef del Shunka compren el millor producte de la Boqueria. Es nota.
De postre, Ichigo Daifuku イチゴ大福(http://en.wikipedia.org/wiki/Daifuku), segons la carta, Mochi segons el cambrer. Boníssims. Són petits ravioli de pasta d'arrós, farcits de nata muntada amb gelat de maduixa. Ens prenem té verd per acabar.
Hem begut cervesa Kirin Ichiban de barril (8).
Tot plegat 246 euros.
Un lloc per a no oblidar. L'anirem alternant amb la barra del Shunka.

Cap de setmana gastronòmic. Barcelona

2009-01-15T20:26:00.004+01:00

Dissabte 17 i diumenge 18 anem a Barcelona. Visita gastronòmica. Dilluns penjaré les nostres experiències al Koy Shunka (dinar del dissabte), el Rías de Galicia (sopar del dissabte) i el Petit Comité (dinar del diumenge). Estic convençut que podrem aportar-vos coses interessants dels tres restaurants. Especialment del primer i del darrer, sobretot perquè fa relativament poc temps que són oberts. També ens passejarem per les botigues del Born per veure les novetats en matèria de moda. Ah! Intentarem comprar el llibre Silenci, el del programa homònim de tendències 33 -programa excepcional que, inexplicablement, s'han carregat els factòtums de la Corporació-. Per Tarragona no hi ha manera de trobar-lo. Són les servituds de viure a un poble.

Fonda Gaig. Barcelona

2008-12-12T19:25:00.005+01:00

Dissabte, 6 de desembre. Són les 10:30 del matí i ens trobem a Passeig de Gràcia amb Elisenda, Joan i la petita Júlia. Elisenda és una vella, i bella, amiga de Patricia. S'adoren des que es van conéixer a la Universitat, allà pels noranta. Eli, com l'anomena la meva dona, és una persona encisadora. Discreta, intel·ligent, treballadora, i una bona persona. Com que, de vegades, hi ha certa justícia còsmica a la vida, Elisenda va conéixer a Joan, llur clon masculí, i van formar una parella. Fa uns tretze mesos van tenir una filla: Júlia. Una criatura fantàstica.
Doncs bé, entre unes coses hi d'altres (quan de temps, que saps de, savies que) se'ns fan les dues, que és l'hora que tenim reserva a la Fonda Gaig. Al seu dia vaig prometre que tornaria a aquest restaurant i, com el general Mac Arthur, a mi m'agrada complir amb la meva paraula.
Ens entaulem, i ens demanem per picar unes croquetes de rostit i uns bunyols de bacallà. Ens prenem cervesa i vermut per passar la sed. De primer, Patricia es demana un tartar de tonyina, bo. Elisenda uns canelons amb beixamel. I Joan i jo uns macarrons del cardenal.
De segon, La neva dona es demana un pollastre de gra pota negra rostit. Molt bo, amb la seva guarnició de prunes pances i orellades. Un pel petit de tamany pel que estic acostumat. Elisenda un porcell al forn, boníssim. Amb tres textures: la pell, cruixent, a sobre; el greix, quasi líquid, al mig; la carn, finíssima, a sota. Pel que fa el sabor, res a veure amb el lechón castellà. Els que l'hagueu probat a Segòvia, Sòria, Valladolid ... sabreu de la suavitat del seu sabor. El d'aquí té un sabor més intens, més de porc. És un avís per a navegants. Hi haurà a qui li agradarà més i hi haurà a qui li agradarà menys. Joan i jo ens demanem un conill amb fredolics. Cocció perfecta, sabor delicat. La salsa és espesa i fina.
De postres, un flam, un brownie i un suc de taronja.
Per veure un priorat: les Terrasses 2005. Un encert de l'Álvaro Palacios.
Preu 230 euros els quatre. Adequat.
El millor el servei. Atentíssim. Amable. Mai empalagós. Ja sé que direu que tinc una dèria amb el tema del servei. Que sempre esmento si són del país o no. Però certament, en general, es nota agradablement quan tractes amb professionals catalans. En canvi les meves experiències amb altres col·lectius ètnics -excepció, poder, dels argentins- no són tan positives. Ja pots servir una menja boníssima, el més excel·lent dels vins, utilitzar les millors de les vaixelles, copes i coberts. Si el tracte no és correcte, el menjar serà un fracàs. Amb massa freqüència, restaurants que es fan pagar contracten gent amb una nul·la professionalitat, amb salaris de misèria i sense proporcionar-los formació. El resultat no pot ser més desolador. Un altre tema que em molesta en sobremanera és que el cambrer (o el botiguer, o l'encarregat, o el depenent) no m'entengui quan parlo català, aquí a la meva terra. Fet que soluciono a la meva manera, no tornant-hi més a aquell establiment.

Can Bosch. Cambrils

2008-11-26T18:18:00.008+01:00

25 de novembre, són les 15:00 i ens entaulem a Can Bosch de Cambrils. Som vuit a taula. Sóc un seguidor del restaurant des de fa anys. Hi vaig dos o tres cops l'any. L'un per celebrar l'aniversari de boda. Per mi és el millor restaurant de Tarragona. Per si no ho sabeu, Can Bosch és una institució a les comarques de Tarragona. Té una estrella Michelin i l'ha mantingut continuadament des de fa quasi vint-i-cinc anys. En aquest vint-i-cinc anys, altres restaurants reconeguts han obert i han tancat, han obtingut estrelles i les han perdut, han convençut i han decebut. Can Bosch està al marge de les modes, dels esnobismes i dels corrents gastronòmiques passatgers. Aquí es cuina, i compte!, es cuina amb majúscula. Es mima el producte, que és de primeríssima qualitat; es té cura del servei, impecable, en mans de professionals (sí, professionals) del territori; i es guisa i presenta interpretant una partitura perfecta de qui es sap coneixedor tant de les tradicions dels nostres fogons com de les corrents més estiloses del moment.
La decoració de l'establiment és moderna, minimalista a l'hora que càlida. Els mantells estan brodats amb l'elegant anagrama del restaurant. Les copes Spiegelau composen un més dels detalls que manifesten el respecte dels propietaris pels seus clients. La distància entre taules, suficients La sonoritat del local, adequada.
Ens porten uns snacks. Un finíssim cilindre cruixent farcit de crema de ceps. Ideal de sabor. Contrast de textures. Boníssim. Un grissini de sèsam amb pernil ibèric, molt bo. Un brioix de sobrassada, contundent, amb sabor, però mai excessiu. Una galeta d'oliva negra, cruixent.
De primer, ens serveixen un mosaic de pop roquer amb parmentier de patata i escuma d'all i oli. Sublim de finura i suau de gust. La ració es fa escassa. Però la cascada de plats és continua i no deixa gaire temps a l'enyorança. De seguida ens porten un mil fulles cruixent d'avellanes amb foie. El foie, el maigret d'ànec i els daus de bieira, culminats amb una ceba caramel·litzada agredolça i combinats amb el cruixent dels crostons estan deliciosos.
A continuació, un saltejat de carxofes amb calamarets i llagostins. Els calamarets, petits, sense potes, a la planxa; els llagostins, pelats, i tot sabor; però el millor, el llit de carxofes de temporada, perfectament coccionades, amb un sentit d'all. La meva amiga Mònica Sabater i jo, en aquell moment, ja estem extasiats.
Després venen els rapets rossos de cambrils amb salsa de cranc. Quina salsa! Saborosa, densa. L'acompanyament ideal per al sabor fi dels rapets.
Acabem amb un paupeton de cua de bou amb puré de patates trufat. Sóc, com ja sabeu, un fanàtic de la cua de bou -més avall, en aquest blog, podeu veure la meva experiència al restaurant "Caballo rojo" de Còrdova-, però aquesta presentació és una altra cosa. El paupeton està daurat de fora i de dins tot és melositat, la pròpia de la cua de bou. El puré de patata és, potser, el millor que he menjat mai.
De postres, textures de pomes (boníssim el canutillo) amb gelat de llet merengada, al qual, al meu gust, li manca un pel de dolç.
Ens treuen uns petits fours, molt bons, mentre esperem pels cafès.
Per veure, uns correctíssim Castrell blanc (novell) i negre. Tot plegat 63 euros per persona. Relació qualitat preu altíssima. L'atenció de Joan Bosch i, sobretot, de la seva dona Monserrat ha estat calidíssima, sense caure en l'exageració.
Malgrat he fotografiat tots els plats, només puc penjar una foto. Un error del tot imperdonable ha fet que perdés totes les fotografies fins els postres.

Milà (III)

2008-11-20T16:15:00.012+01:00

Dissabte dia 15 de novembre. Són les 10:00 AM. Ens llevem tard. Hem dormit quasi onze hores. El sol presagia un altre dia magnífic. Anem a les galeries Vittorio Emmanuelle II. Al costat de la plaça del Duomo. Ens adrecem a GUCCI. Amabilitat i cortesia dels shop assistants. Tenen una cafeteria dintre del local amb terraça a la galeria. Ens conviden a un bombó de marca pròpia. Patricia es mira un borso elegantíssim. Se'l compra.
Tot el personal de servei que ens atén a Milà parla anglès. S'entén el dinamisme econòmic de la capital comercial i financera d'Itàlia. Quan el President Zapatero s'omplena la boca amb el fet que Espanya ha sobrepassat Itàlia en PIB per càpita mostra un gran desconeixement de la realitat econòmica. Qui conegui Itàlia, sobretot el Piemont, la Lombardia i el Vèneto, i qui conegui Espanya, sap que ambdós països no són comparables econòmicament. Itàlia té als grans i mitjans de la moda (ARMANI, FERRAGAMO, BENETTON, DOLCE & GABBANA ...), un dels grans de l'automòbil (FIAT-LANCIA-FERRARI), conglomerats industrials (PIRELLI), petrolieres (AGIP), etc. Espanya té totxo i finances. A Espanya no es fabrica quasi res. No hi ha, ni n'hi ha hagut des del tardo-franquisme, política industrial (llevat del País Basc), i només s'han desenvolupat pseudo-monopolis al voltant de les estructures ràncies de l'Estat centralitzat. Una vegada ara, de cop, s'ha acabat la festa, veurem com queda Espanya i com Itàlia.

Pugem al terrat del duomo. Ho fem a peu, encara que es pot fer en ascensor. Són cinc euros per cap. La vista del sostre de la catedral és fantàstica. Estàs literalment envoltat de pinacles gòtics. La vista de Milà impressiona. La visita val el viatge. El duomo en sí és una meravella arquitectònica que paga la vista a la ciutat. Val la pena de tornar-hi si més no per contemplar novament aquesta majestuosa construcció.
Tenim una reunió a les 14:30 PM a l'hotel Principe de Savoia, a la plaça de la Republica. Arribem d'hora, 13:30 PM, i aprofitem per dinar a la cafeteria de l'hotel. El nivell de l'establiment és altíssim. Ens demanem una abundosa ració de salmó fumat, amb tàperes i quenelle de formatge i una copa de Veuve Clicot Ponsardin. Tot plegat 50 euros per cap. Sensacional.
Després de la reunió anem al centre a voltar pels carrers principals. Les botigues estan plenes. Hi ha molt de japonès comprant. Sort que estan en recessió perpètua des de principis dels noranta. Són ja les 19:00 PM i ens parem a fer un cafè a la pastisseria Cova (via Montenapoleone, 8), un dels establiments de restauració clàssics de Milà. No ens estranya gens, veient la qualitat dels pastissets que ens serveixen. Boníssims. Finíssims. Sis petits fours, cafè i capuccino per 18 euros.

Milà (II)

2008-11-20T12:17:00.016+01:00

Dia 15 de novembre. Les 8:00AM. La temperatura es força bona. Fa dies que hem reservat entrades per a Santa Maria delle Grazie (http://www.cenacolovinciano.org/sito/home.html). Allí podem contemplar el Sant Sopar de Leonardo Da Vinci. Excepcional l'obra. Els gestos dels apòstols els fan prendre vida. La sensació de volum dels personatges, la profunditat de la vista, la naturalitat de l'escena corprenen. Mentre estem asseguts admirant l'obra, salta un flaix. Són una parella jove. Ens els mirem estorats. El vigilant comença a cridar. L'esbroncada és de campionat. Els fa fora. De vegades em pregunto perquè tota una colla d'indocumentats sense cap interès per l'art acudeixen massivament als museus. Els veus omplint les sales, avorrits, en grups nombrosos, aixecant la veu, sense manifestar cap interès per res. De moment, no és obligatori acudir a les pinacoteques. Què hi fan allí doncs? La societat del benestar s'ha transformat en la societat del lleure. A cada renegociació de cada conveni col·lectiu les demandes de reduccions addicionals de la jornada laboral hi són presents. La gent cada cop té més temps lliure i està més ociosa. Aquesta gent, sense voluntat, sense objectius, sense il·lusió, no sap què fer amb el temps que disposa. El malgasta mirant programes a Telecinco (TeleQuillo), lluint xandall al Decathlon, tunejant el cotxe o atonyinant la xicota. Però clar, tot això acaba també avorrint; cal anar als museus a tocar el voraviu a la gent que li agrada l'art.
Sortim de Santa Maria delle Grazzie, llueix el sol. Un sol de primavera, més que no pas de tardó. Ens prenem una pizza al taglio bastant ordinària i ens adrecem a Sant Ambroggio, església medieval amb un cert interès i després al Castell Sforzesco, monumental. Fem una visita ràpida a varis dels museus que conté.
Després anem al local que ARMANI té a la via Manzoni 31. Edifici multiús. Comparteixen espai Emporio, un restaurant (ple de gent), llibreria i d'altres locals. Tot propietat del grup GA. Em vaig a mirar roba. Ens atén un depenent i, després, inexplicablement, un altre. El tracte és fred i distant. La gentilesa quasi inexistent. Sembla que el senyor Armani contracta al seu personal als suburbis de Nàpols. Potser no se n'ha adonat que llurs clients no cerquen una peça de roba, sinò distinció, diferència i deferència. De totes formes, i malgrat les meves crítiques, no sembla que el negoci l'hi vagi malament del tot.
Passem per davant de TOM FORD. Fa por acostar-s'hi. A diferència de la major part de les botigues de moda (D&G, FENDI, ect), aquesta no té pràcticament aparadors. No solament no és lluminosa, és ombrívola. Es nota que defugen la massa. Els seus clients volen discreció. No gosem entrar-hi.
A les 7:00 PM anem a prendre un 'campari' a la cafeteria Zucca, amb vistes a la plaça del duomo. La consumissió inclou unes olives, patata xip i salatini, una mena de pastissets de pasta fullada. Preu: 17 euros els dos. El 'campari' és massa amargant per al nostre gust, però l'aperitiu i la vista s'ho bén valen.
Ja de nit, a l'hotel, posem la tele. A la RAI no passen els anys, ni els desenis. Surten els mateixos presentadors encarcarats que als anys 80, ara amb trenta anys més. Sobta veure aquestes velles glòries, amb la pell estirada per operacions d'estètica de baix pressupost, al costat de noies esculturals, precioses, que adopten resignadament el paper de comparsa maca i tonta. El masclisme a la RAI no és gens subtil. Estan emetent un programa especial sobre la moda. L'atrezzo és espectacular. De sobte apareix Roberto Cavalli. Què dur ha d'estar fer-se gran i vell, anar-se pansint poc a poc, inexorablement, en un mon com el seu. Està envoltat de dones maquíssimes, ofensivament joves. El contrast fa tanta vergonya que apaguem la tele.

Milà (I)

2008-11-18T20:21:00.016+01:00

Dia 13 de novembre, Patricia i jo sortim de Barcelona amb destí a Milà. Hi estarem quatre dies. És un viatge de plaer i, en part, de feina. El vol, amb VUELING, és correcte. Sortim puntualment i arribem a Malpensa a les 8:30 AM sense incidències. No es pot demanar més a un trajecte de poc més d'un hora. Agafem un shuttle que ens porta a l'estació Central (arquitectura feixista monumental, possible inspiració iconogràfica de "Crónicas de Riddick") des d'on, a cinc minuts caminant, podem arribar fàcilment a l'hotel. L'hotel és, com de costum, el HILTON. Els que ens coneixeu ja sabeu de la nostra dèria per la cadena HILTON. Que perquè aquesta mania? Doncs per quatre motius:
1) Tenen una qualitat mitja a mitja-alta. Malgrat el que puguin pensar els que no s'han hostatjat mai a un hotel d'aquesta cadena, es tracta d'establiments funcionals, per a gent de negocis, allunyats del luxe. El luxe dels grans grups està als MANDARIN ORIENTAL, als MARRIOTT, als FOUR SEASONS, als ASTORIA, etc.
2) Els preus, si perds un poc de temps planificant el viatge i cercant ofertes, són del tot assequibles i, en determinats països, fins i tot barats.
3) Estan implantats a tot el mon. Amb més de 500 establiments els podem trobar als cinc continents.
4) Tenen un programa de fidelitat excel·lent. Es tracta del HILTON HONNOURS. A mesura que vas sumant pernoctacions vas acumulant punts. I com més pernoctacions i més punts més estatus dintre del programa. L'estatus va, de menys a més, de la targeta blue a la diamond, passant per la silver i la gold. Quan arribes a la gold i la diamond els punts bàsics que obtens per estada s'incrementen en un 50 per 100. A més, i més important, gaudeixes dels privilegis del que ells anomenen executive lounge. L'executive lounge és un servei de menjador gratuït des de primera hora del matí fins a darrera hora de la tarda. Depenent de l'hotel hi trobaràs refrescos, vins, xampanys (encara recordo com al HILTON de Tokyo com amb Patricia ens bevíem cada nit una ampolla de Pipper Heidsiek cuvée brut etiqueta vermella des de la planta 42, amb una vista de Shinjuku absolutament espectacular), menjars diversos (canapès, brotxetes, fruita, etc) i connexió wifi a internet. I tot gratuït. Això vol dir que amb el preu d'una habitació estàndard tens dret a una espècie de pensió complerta. Nosaltres, generalment, esmorzem i fem un mos per la nit. El dinar el fem sempre fora.
Doncs bé, l'estada de tres nits (dijous, divendres i dissabte) ens surt de bades, gràcies als punts que tenim acumulats.
Ocupem el que resta del matí i bona part de la tarde visitant pinacoteques. En concret, l'Ambrosiana, la Poldi Pezzoli i la de Brera. Les tres són de visita obligatòria. Es poden recórrer en menys de dues hores i tenen algunes joies de la pintura italiana. Ens impressiona una natura morta de Caravaggio i un esbós de l'Escola d'Atenes de Rafael (amdós a l'Ambrosiana), una dama de Pollaiolo (a la Poldi Pezzoli) i el crist mort de Mantegna (a Brera).
Per dinar anem a la Trattoria Milanesa, recomanada per les principals guies. Menjar típic de la Lombardia. La façana exterior és absolutament depriment. Tant que dubtem si entrar-hi. Fem un cop de cap i passe'm. La decoració interior és clàssica. Les taules molt juntes les unes de les altres i, en algun cas (el nostre), compartides. Anem malament.
Ens demanem, d'entrants, uns antipasto. Una espècie d'amanida russa, massa dolça, uns escalopinis amerats amb vinagre i uns porcini (ceps) amb salsa. Tot molt fluixet. Especialment desafortunats els porcini, anul·lats per una salsa de mantega i nata. De segon, Patricia es demana una coteletta i un contorni de patata al forn i jo un osso buco amb rissotto. Deu n'hi do quins plats! Aquesta cuina no està feta per nosaltres. Mantega, mantega i mantega, adobada amb formatge i crema de llet. A Milà la unitat de malalties coronàries dels hospitals ha d'estar a vessar de pacients. La cotoletta està bona. L'osso buco dels més justets que he provat mai. El rissotto no me'l puc empassar. No m'agraden gaire els arrossos italians. Què perquè me l'he demanat? Doncs, perquè era la guarnició inseparable de la carn.
Passem de postres. Ristreto i machiatto. Per veure aigua i 1/4 de litre de vi de la casa, per fer-lo tornar. Tot plegat 50 euros per persona. Caríssim. El servei eixut.
Per la tarde anem de botigues. Via Montenapoleone, via Dante ... De moment només fent el xafarder. Les compres de debò començaran demà.

Restaurant Lumine. Port Aventura

2008-11-11T19:36:00.010+01:00

Dia 9 de novembre, diumenge. Són quarts d'onze del matí i passo a recollir al meu amic Carles Duch pel seu despatx. Per fi hem quedat per jugar al golf. Dic jugar per fer-ho d'alguna forma. Jo en ma vida he practicat aquest esport -ni aquest ni d'altres- i no tinc ni idea de les complexes regles que el regeixen. Carles ja fa temps que m'insisteix i, certament, jo estic encuriosit per l'experiència. Arribem a Port Aventura i anem al Camp Sud que, malauradament, està tancat. Com que no es veu jugant ningú, ja em feia il·lusions que podria cometre el ridícul més espantós sense que ningú se n'adonés. Però, no. Anem al Camp Nord, i en arribar veig que allò és un altra cosa. Està ple a vessar de gent. Gent que va a deixar-se veure i gent obsessionada per aquest esport que, com l'heroïna, et fa seu i et domina.
Durant més de dues hores, Carles s'esmera en explicar-me terminologia com el millor dels lingüistes: que si el swing, que si els bunkers, que si l'approach, que si el driver ... Simultàniament, em corregeix les postures mentre li pego a les boles amb ràbia -no a les seves, a les de golf-. El pobre té més paciència que un sant. Penso que, si no fos arquitecte, podria dedicar-se perfectament a donar classes de golf. Un docent no només ha de saber de la disciplina que imparteix, també l'ha de saber explicar. Carles és un bon professor.
Mentre estem allí ens saluda el seu amic Jimmy, un indi de nacionalitat holandesa que viu a Vila-seca. Sembla que, si bé és propietari d'una empresa de tecnologia de la informació, la seva vida és el golf, esport que ha descobert fa gairebé nou mesos. Ell també em dona consells.
L'experiència ha estat molt positiva. Tant que he amenaçat a Carles amb tornar a quedar. Ell, amablement, m'ha dit que perfecte.
Són ja quarts de dues i tenim reserva al Lumine. M'havien parlat bastant bé del Lumine, però no comparteixo afinitats gastronòmiques amb la gent que me l'havia recomanat. Per tant, tinc els meus dubtes. No sóc un fanàtic de la cuina de disseny. No suporto com pretesos cuiners es dediquen a fer malbé productes de primera qualitat en preparacions absurdes. No li trobo el què a les escumes. No m'agraden les deconstruccions. I, sobretot, trobo que és una presa de pèl el preu que es fa pagar per unes pretensioses microrracions insípides.
No és el cas del Lumine. El restaurant té una decoració minimalista correcta, amb una espectacular vista del mar, tant des de la terrassa com des de l'interior. Ens demanem un vermut i una coca-cola mentre repassem la carta. El maitre, del país com tot el servei, ens ofereix uns entrants, obsequi de la casa. Milfulls amb foie, stick de gamba amb sèsam i bola de codonyat amb formatge blau. Molt bons. Em demano de primer uns raviolis de ceps amb llagostins que estan espectaculars. La ració adequada. El sabor finíssim. Al punt de sal. Carles es demana un carpaccio de presa ibèrica, bo. De segon em demano un timbal de cabrit confitat 24 hores. Boníssim de sabor. La textura massa flonja, ja que estava desmollat. Li caldria quelcom cruixent per acompanyar-ho. Carles es demana un magret d'ànec confitat amb un fons de mango que està boníssim. Per beure un Domus Pensi del 2004, un Terra Alta, amb massa poc cos per fer honor als seus orígens.
Passem de postres. Ens prenem un cafè i un tallat. El maitre ens ofereix una copa obsequi de la casa. Amablement la refusem. Hem de conduir. El preu amb el descompte de soci del Camp és de 73 euros tots dos coberts. La relació qualitat preu excel·lent. El servei correctíssim, no s'està damunt, però no deixa que falti de res. El lloc immillorable. Hi tornaré amb Patri.

Restaurant Taktika Berri. Barcelona

2008-10-17T13:48:00.007+02:00

Dia 17 d'octubre. Hem vingut a Barcelona per feina. A les dues de la tarde, després d'un matí una mica farragós, ens entaulem al Taktika Berri (carrer València, 169). Diuen que és el millor basc de Barcelona. No ho sé, no he estat en tots els restaurants bascos del Cap i Casal. De totes formes importa poc. Sempre que hi he anat he menjat molt bé. El producte és correcte, l'elaboració bona i el preu imbatible.
Som cinc a taula. Ens demanem quatre entrants: 1) amanida de tonyina, consistent en unes làmines fines de llom de tonyina amb unes penques de ceba tendra i tomàquet ratllat, tot amerat amb una vinagreta amb "Mòdena" (penso que del vinagre de Mòdena, encara que de vegades és de llocs tan poc típics com Múrcia, se'n fa un abús, la majoriade les vinagretes queden molt millor amb altres tipus de vinagres menys dolços i que et repeteixen molt menys), molt bona; 2) seitons fregits amb una allada pel damunt, perfectes; 3) truita de patata amb ceba quasi caramelitzada, petitona, fina, boníssima, però, alerta, abstenir-vos si no us agrada l'ou bastant cru; 4) truita de bacallà, també molt bona, però diferent a aquelles que prenem al País Basc, molt fina.
De segon, tronc de lluç a la donostiarra. Bona qualitat del lluç -ni de molt el millor que he tastat-, perfecte de cocció, encara que, pel meu gust, la fritada era massa abundant.
De postres uns canutillos de crema, molt justets. El canutillo estava massa flonjo. La crema era bastant ordinària. Cal canviar de proveïdor de rebosteria. La pastisseria Lis (carrer Calabria, 137 i Riera Alta, 19) seria una bona alternativa.
Per beure un criança de Rioja, de nova expressió, un Melquior Colección del 2004. Molt afruitat.
Tot plegat, 33 euros per cap. Hi tornarem.

Restaurant Shunka, Barcelona

2008-10-13T10:07:00.008+02:00

Dia 12 d'octubre. Són les 2 de la tarde. Tenim reserva al restaurant Shunka (carrer Sagristans, 5 de Barcelona) des de fa dues setmanes. M'ha costat molt entrar en la cuina del sushi. Patricia n'és una autèntica fan des de fa molts anys. Els peix cru em repugnava per un simple procés de formació cultural. Sóc d'una zona on es menja molt de peix, peix fresc, del territori. Boníssim, però sempre cuit. Va ser al llarg dels darrers viatges que Patricia i jo hem fet a Japó que he anat entrant a la cuina (en aquest cas no-cuina, i ho dic per la falta de cocció) del sushi. He tastat i he arribat a estimar els nigiris de toro, de katsuo i de sake, els makis de cranc reial, els de maguro i tants d'altres. He menjat en restaurants cars i en restaurants barats, però sempre he menjat un excel·lent producte. Patricia dona fe que un del millor sashimi del mon el serveixen els petits locals especialitzats del mercat de peix de Tsukiji, a un preu irrisori. Segons diuen, els cuiners (els no-cuiners) de sushi necessiten un aprenentatge sever de no menys de 10 anys en l'ofici. La veritat és que es nota, i es nota, fonamentalment, quan probes aquests succedanis que et serveixen als restaurants de sushi occidentals i, també, orientals. Recordo que, després del darrer viatge a Japó, estant en Singapur vam anar a un restaurant de sushi. Déu meu, quina cosa més dolenta! De jutjat de guàrdia. I en aquest país el mateix. El problema, per a mi, rau en els xefs d'aquests restaurants, xinesos, que s'han apuntat a la moda, molt estesa, de fer passar (gastronòmicament) bou per bèstia grossa. Els clients, jovençans esnobs i aculturalitzats, sense cap referent gastronòmic, troben d'allò més saborós i divertit menjar peix cru de tercer nivell, amb un arròs immenjable. L'arròs, el gohan dels japonesos, especialment l'arròs del sushi és un altra cosa. És delicadesa. És textura fina. És manca de midó. Es maridatge amb el peix.
Doncs bé, jo ja creia que fora de Japó mai més em prendria un bon sushi, i ves, em trobo amb el Shunka.
Des de fora no en donaries cinc cèntims. Sense cartell, amb unes tristes noren (http://en.wikipedia.org/wiki/Noren)que separen el carrer del rebedor. Però un cop dins ja veus que pot ser un moment especial. Vam reservar a la barra, perquè quasi tan important és el menjar com poder observar el domini de la tècnica culinària per part del xef. I de xefs en veiem set. Tres al davant de la barra, especialistes en sushi, i quatre al darrera, preparant tempures, fideus, etc. Ens demanem yaki-soba, fideus amb calamars i gambes, molt bons. Ben coberts de katsuo-bushi. No ens duren ni dos minuts. A continuació, una tempura de gambes i verdura. La millor que he provat mai. Sense dubte. Ni als millors restaurants de tempura japonesos n'he tastat de millors. L'arrebossat és lleuger, ultracruixent, gens oliós. La salsa és deliciosa.
Després ens demanem quatre nigiris de toro (el xef ens diu que quasi no en queda, però com estem a la barra ...) i quatre de sake. Tan bons estan que ens atrevim a repetir. Per acabar, quatre nigiris de cranc arrebossats amb ous de peix volador (tobiko). Deliciosos.
De postre un petit pastís japonès de pasta d'arròs amb maduixes, boníssim.
Per beure, un torelló reserva de la família.
Preu per persona, uns 50 euros. No tardarem molt a tornar-hi.

El Rías de Galicia

2008-10-13T09:44:00.007+02:00

Dia 11 d'octubre. Són les nou de la nit. Arribem al restaurant Rías de Galicia (http://www.riasdegalicia.com/) juntament amb els meus germans. Som habituals del Rías des de fa anys. Sense dubte són la millor marisqueria de Catalunya. El saber fer de la família Iglesias es nota en l'altíssima qualitat de cadascun dels productes que podem trobar al seu rebost.
Dos cerveses i dos vermuts d'aperitiu. Així anem fent temps per al que vindrà. Ens demanem per compartir unes almejas de carril al natural. És un festival pel sentit del gust poder gaudir d'un producte tan deliciós. També per compartir, pernil ibèric, excel·lent, i berberechos (a Tortosa n'hi diem catxels) gallecs. Aquests berberechos són el mar a la boca. Quan els tastes et transporten directament a les costes gallegues. Res a veure amb tots aquests pseudoproductes d'ínfima qualitat que, procedents d'Holanda, Tailàndia o ves a saber d'on, inunden peixateries i restaurants del país.
De segon, Patricia (ja està derrotada) es demana una amanida de llamàntol del cantàbric, amb una vinagreta espectacular. Sempre he pensat que si un cuiner fa una bona vinagreta pot fer quasi el que es proposi. Jo em demano rèmol a la gallega, guarnit amb els cachelos corresponents. Està tan bo que perdo les formes i em taco (molt) la camisa. Els meus germans es demanen també rèmol, però per ells a la planxa.
Negligim els postres (Patricia es pren només un suc de taronja) i els germans ens prenem cadascun un Strathisla de 25 anys, molt suau. Ho acompanyem d'un Cohibas Robustos, una mica sec.
Per beure una ampolla de Millessime de Juvé i Camps i Vichy .
Tot plegat 500 euros. El Rías és un deu. Us poden cobrar això i us podrien cobrar el doble, però mai sentireu la sensació de què el menjar és car.
Quan ens estem acabant el cigar, i són ja les 11 de la nit, arriba Juan Carlos, l'amo. S'asseu a taula i encetem una xerrada divertidíssima que s'allarga fins passada la mitja nit. Digne colofó d'un dia memorable.

La fonda Gaig

2008-10-13T08:33:00.008+02:00

Dia 11 d'octubre. Amb Patricia i els meus germans Paco i Ferran comencem un cap de setmana gastronòmic a Barcelona. Hem quedat per dinar a la Fonda Gaig (http://www.fondagaig.com/). Són les dues de la tarda i no hem esmorsat. Hi ha força gana. En baixar del taxi veiem una façana d'un color rosa bastant xocant. Ens obren la porta (una bona costum a recuperar) i ens adrecen a la taula que tenim reservada. És al fons del menjador. La decoració és minimalista, neta i transmet tranquil·litat. El personal -recepció, cambrers i maître- se'ns adreça en català. Tota una novetat a Barcelona. Ens donen la carta i ens pregunten si volem algun aperitiu. Serà un vermut negre per la meva dona i tres cerveses Moritz de barril pels germans. La carta s'albira suculenta. Són els plats cim de la cuina catalana; la burgesa; la de debò. No hi ha mariconades d'antics obrers o de neurocirurgians de prestigi transmutats en gurús de la cuina molecular. La cuina es mama a casa. De la mare, del pare, de l'àvia. S'aprèn lentament. Les coccions, els maridatges, les bases de les salses ... necessiten un període de maduració. No és creïble que qualsevol indocumentat crei deu plats per temporada cada any.
Ens demanem unes croquetes de rostit per a picar i ens aconsellen, també, uns bunyols de bacallà. Tant les unes com els altres estan perfectes. El sabor, la textura ideals. Recent fets. No reescalfats.
Em demano de primer uns macarrons del cardenal i la resta de comensals canalons de l'àvia. Els macarrons sembla que són una recepta del gran cuiner Ignasi Domènech (http://www.ignasidomenech.com/). La veritat és que són els millor que he provat mai. Pràcticament sense salsa, amb una mica de carn de porc i de vedella en juliana fina i formatge gratinat a sobre. La cocció al punt. La ració se'm fa una mica escassa. El canalons, abundants, amb un farcit amb predomini de vedella, són un plat força consistent i saborós.
De segon, ens demanem uns peus de porc amb salsifins (la meva dona), cocció correctíssima, però un pèl insípids. Un cruixent de xai (jo), perfecta cocció, sabor delicadíssim. Cap i pota amb cigrons (els meus germans), una delícia.
De postres, una de lioneses amb xocolata desfeta, una de figues a la crema i un sorbet de llimona.
Per acabar, tres cafès, un tallat i tres copes de Havana Club 7 anys.
Per beure, un Gòtim Bru del 2006 (Costers del Segre).
Tot plegat 220 euros. Relació qualitat preu immillorable. Un autèntic santuari de la cuina de debò, de la gent que la sap fer i de la gent que la sap apreciar. Lluny d'esnobismes passatgers. Hi tornarem, sovint.

Bar Santos. Còrdova

2008-10-08T19:33:00.001+02:00

Dia 3 d'octubre. Les 12 del migdia. Desprès d'una visita de més de dues hores a la Catedral (Mesquita) de Còrdova, entrem al bar Santos. Allí, diuen, fan la truita de patata més gran del mon. El local, davant de la mesquita, és petit, molt petit. La decoració inexistent. Ens demanem dues racions de truita. La serveixen al tall (mireu la foto), i quin tall! Ha de tenir uns quinze centímetres de gruix. La textura és perfecta. A la boca hi pots distingir cada tros de patata, i això que està perfectament cuita. Impecablement amanida, ni massa sal, ni massa oliosa. El sabor és per a treure's el barret. I, com no? Em recorda la que feia la meva mare quan era petit. És curiós, però amb determinats plats som molts els que agafem com a referent els sabors de la infantesa. Em passa amb la truita de patata i també amb les croquetes. Les que feia la meva mare eren les millors. Si ho comento amb amics, ells em diuen el mateix, les croquetes de la seves mares són les millors que han provat mai. Avuidia, les mares ja no fan croquetes i, en molts de casos, ni truita de patata. Els infants, sense referents gastronòmics, acabem sent carn de canó per pastisseries industrials farcides de grasses trans i menjars exòtics de tercer nivell que no tenen res a veure amb les menges autèntiques dels seus països d'origen (ah!, diumenge 12 vaig al <<Shunka>>, autèntic japonès a Barcelona, i aprofitaré per a explicar-vos que n'opino dels restaurants "japonesos" regentats per xinesos).

Doncs, bé, després de la digressió, i tornant a les tapes del Santos, us diré que ens treuen una tapa de seitó en vinagre, bo, i un salmorejo deliciós. Per veure una canya i un fino. Tot dotze euros. Preu ajustat. Menjar de primera. Sortim molt contents.

Restaurant "el caballo rojo". Còrdova

2008-10-08T19:05:00.001+02:00

Dia 2 d'octubre. Arribo a Còrdova amb la meva dona. Tenim reserva a les nou a "el Caballo rojo" (http://www.elcaballorojo.com/). És tot just davant de la mesquita, bé, la catedral, no sigui que l'Església es molesti. L'edifici és una casa típica cordovesa, amb el seu pati inclòs. La decoració del local és tradicional andalusa; no crec que l'hagin canviat en molt de temps. Ens condueixen a una sala de quatre taules: l'una ocupada per un matrimoni japonès, un altra per una parella anglosaxona (potser americans) i un altra per dues parelles franceses. Sembla la sala dels guiris. Ens conviden a un fino i unes croquetes mentre ens prenen nota. Jo no tinc molta tirada per fino, però he de reconèixer que a Andalusia està força bo. Em passa com el rioja, que només me'l puc prendre allà on l'embotellen. Seran manies meves o determinats vins no viatgen molt bé?
Anant per feina, ens demanem d'entrants una ració de pernil ibèric -boníssim- i "el revuelto especial del jefe", un remenat d'ou, bacallà desmollat i patata fregida. Aquest plat està molt bo, amb un però, la textura de la patata. És una patata fina, a la vista sembla exquisida, però és dura, no crua, ja que està ben feta, però un cop a la boca resulta difícil de trencar-la.
De segon, dues racions de rabo de toro. És el plat estrella de la casa. Excepcional la cocció, la textura és tendríssima, l'ós queda absolutament escurat amb un mínim esforç. La salsa no se li queda enrera. Densa, brillant. Domina el sabor de tomàquet i vi andalús (diuen que de Montilla i de Moriles), així com d'espècia (diria que de clau i de llorer). L'acompanyen unes patates fregides honestes, però del tot prescindibles.
Acabem visitant el carro de postres. Triem un sant marc, que llueix millor del que sap, i un pastís de nous molt bo.
Per beure prenem un reserva de Ribera de Duero, és el vi de la casa, digne, amb poc cos i un pèl ateulat. Cafè, per a mi, tallat per a Patricia.
Tot plegat 40 euros per cap. El preu és barat. El menjar de qualitat. L'ambient típic. Si tornem a Còrdova segur que ens hi passarem novament. Si li he de cercar defectes, diré que el servei és massa proper, vaja, que es prenen alguna llibertat innecessària (per a major sorpresa dels estrangers).

Restaurant Jaume Drudis (Torredembarra)

2008-09-12T08:53:00.002+02:00

11/09/2008. Aconsellats per un amic comú, ens presentem (prèvia reserva) a dinar al restaurant Jaume Drudis (http://www.jaumedrudis.com/) de Torredembarra. Ens acompanya el meu germà Ferran. El local està situat als baixos d'un edifici exponent del pitjor de l'arquitectura de costa mediterrània. Un cop a l'interior ens trobem amb un local acollidor amb una decoració una mica old fashioned, però agradable. El maître ens recomana una sèrie de plats que no consten a la carta, d'altra banda extensíssima i suculenta. Ens serveixen uns aperitius de la casa: copa de cava, copa d'infusió de tomàquet i un tall de coca de recapte. Aquesta costum dels restaurants d'obligar-te a consumir el que els interessa, però tot cobrant-ne la consumissió, em sembla un atracament.
Ens demanem d'entrants una ració de salmó salvatge del bàltic, una de pernil ibèric i unes croquetes de rap i marisc. Els tres plats estan exquisits. No coneixiem el salmó salvatge del bàltic. Del seu cosí germà d'Alaska en som uns devoradors habituals. Servit amb un rajolí d'oli i uns rotllets d'escalunya esta francament exquisit. El pernil d'englà, perfectament tallat. Les croquetes exquisides.
De segon, Patricia es demana uns ous ferrats amb tòfona negra i caviar oscietra. El plat està sublim. La tòfona negra tallada a làmines quasi transparents, fosa per la calor dels ous, provocava un aroma increïble. Jo i el meu germà, ens deixem aconsellar pel maître, i ens demanem besugo a l'orio. Quan ens porten el plat, albiro que serà un festival per al gust poder gaudir d'aquell peix. Però, prèviament, cal separar la carn de l'espina per comprovar que la cocció estigui a l'altura del que se'm presenta a la vista. El tema dels punts de cocció és una de les manies que tenim a l'hora de gaudir d'un bon producte gastronòmic. Els peixos, sobretot, sota el nostre punt de vista, només tenen un punt de cocció. Si queden crus, es malmet la textura de la carn, que queda engantxada a l'espina. Si es treuen massa cuits, queden estellosos, eixuts, estopencs. El tronc de besugo que ens van servir estava al seu punt, amb una cocció perfecta. La peça era grassa, tendra i saborosa. El consell i l'elecció perfectes. D'acompanyament una nodrida escalibada, servida en plats a banda.
Acompanyem aquests plats amb un Juvé i Camps millessimé, al punt de fred.
De postres demanem una tarta tatin, exquisida, i una de flam de formatge tendre (un pudding) realment bo.
Dues copes de whisky Lagavulin 16 anys i dos cafés i un tallat tanquen els nostre dinar al Jaume Drudis.
El preu: 95 euros per cap, car. La qualitat del producte, magnífica. La cuina, molt bona. Relació qualitat preu, una mica cara. Hi tornarem!

Barcelona 19 d'agost

2008-08-20T12:42:00.002+02:00

Ahir vam passar-nos amb la meva dona per Barcelona. Arribem a primera hora per esmorçar a la Boqueria, al Pinotxo. Ens deleixen els seus fesolets amb xipirons, el cap i pota i els cigrons. Per no parlar dels xuxos. Un escàndol! Per desgràcia està tancat. Per les Rambles hi ha tot una invasió d'estrangers en pantaló curt, fent fotos de tot els que es mou. Fa una mica d'engunia moure's entre aquesta massa de mesells. Canvi de plans, doncs. Anem al carrer Petritxol, número 11 . Allí, a la Pallaresa, ens prenem un Suís amb ensaïmada, d'impressió. Ens passem per Santa Maria del Mar i anem a fer un cop d'ull a les botigues del Born. La meitat estan tancades a les onze del matí. Algunes, de vacances, no obriran fins al setembre. D'altres fan horari especial i obriran per la tarda. Després, a peu, fins la llibreria Ona de Gran Via. Segona decepció del dia. També està tancada per vacances. A aquest país a l'agost no hi treballa ningú.
Anem de botigues per Passeig de Gràcia. Els d'Inditex n'acabem d'obrir una de molt estilosa: UTERQÜE. Complements d'una certa qualitat (no molta) a un preu atractiu. El preu és atractiu, però no és H&M ni ZARA. I la qualitat no és precissament la de BOTTEGA VENETA. Una mica més amunt entrem a JIMMY CHOO. Allò són paraules majors. Sabates a 500 euros de promig. Estil, estil i estil! Només s'hi veuen russos comprant. Fins i tot una de les depenentes ho és. La senyora Tamara Mellon sap el que fa. Els pocs catalans que, avui per avui, coneixen la marca, no li faran molta despesa. El seu públic a Barcelona seran els nou-rics de l'Est amb més diners que gust. Saltem de costat del Passeig de Gràcia i ens passem per GUCCI. Els borsos i les sabates són el seu fort. No hi para d'entrar i sortir gent. Crisi, quina crisi?
Truquem a la Fonda Gaig per dinar (carrer Còrsega, 200), també estan tancats fins al setembre. Anem al segur. Senyor Parellada al carrer Argenteria, 37. Unes croquetes de pollastre, molt bones, i una amanida de meló, tomàquet i pernil, més discreta, d'entrants. Arròs parellada de segon. De postre, la meva dona i jo compartim un flam de mató. Boníssim. Per beure, un aperitiu (Martini negre, ella, cervesa Moritz, jo) i ja dinant un cava Raventós. Tot plegat quasi 90 euros. El servei és la viva imatge de la globalització: xinesos i sudamericans. Evidentment, ni un borrall de català. En acabar, se'ns ha fet tard, tornem a Tarragona.