10 de juliol. MANIFESTACIÓ

Ahir vaig anar a la manifestació. Vaig coincidir amb centenars de milers de persones. Alguns diuen, els organitzadors, que milió i mig. Els mitjans mesetaris, sigui la brunete mediàtica o l'orteguiana, que n'erem unes dotzenes. Tant s'hi val. La manifestació no crec que es fes, com diu algú, per avisar a Espanya que els catalans estem farts. Crec que la vam fer per a convencer-nos nosaltres mateixos que som molts, moltíssims, els que estem tips d'humiliacions; tips de la roja i de Manolo el del bombo; tips de la cabra de la legió; tips de la "indisoluble unitat de la Pàtria"; tips del "todo por la Pàtria"; tips dels "no nacionalistas" que es corren veien a l'Alonso, al Nadal o al Gasol embolicats amb la bandera espanyola quan en sa vida havien vist una carrera de fòrmula 1, un partit de tennis o un de bàsquet; tips de la gomina i les xolles que es gasten els neofalangistes; tips de la candidata del PP que sembla una actriu porno en decadència; tips dels abrics de loden i els barrets de tirolés; tips de la gauche caviar que només es movilitza per causes de pobles llunyans, però que és immensament, silenciosament, còmplice quan es tracta dels pobles d'aquí; tips de qui borda contra la defensa del català , però frisa per defensar l'espanyol a Puerto Rico; tips de la Lina Morgan; tips del "hábleme en cristiano"...
Potser no ens deixaran marxar. És igual! Però que pensin que cap estat pot permetre's tindre dintre de les seves fronteres milions de persones -qui sap si un cinc o un deu per cent de la població total- que no solament se'n volen anar, sinó que sabent-se presoneres, faran tot el que calgui per destruir les institucions que les encadenen. Segurament els hi demano massa. Si durant tants anys han estat impermeables a la veritat. Si han mentit, tergiversat i ocultat la realitat tant i tant de temps, perquè ara haurien de canviar? Doncs la resposta és senzilla: perquè ja no ens fan por, ni ens interessa el que pensen, ni el que diuen i, sobretot, no ens importen ells.

Una lectura recomanada

He acabat de llegir "Eichman en Jerusalem" de la Hannah Arendt. La Hannah Arendt, jueva alemanya refugiada als Estats Units abans de l'adveniment del nazisme, va ser comissionada pel New Yorker per a seguir el procés a Adolf Eichman. Eichman va ser el responsable de la deportació de milions de jueus i altres minories durant la dictadura nazi. A l'acabar la guerra va fugir a Argentina on, sota una identitat falsa, va viure fins que un escamot israelià el va capturar i el va portar a Israel per a ser jutjat. El llibre intenta esbrinar qui era aquest ser menyspreable, però alhora aporta informació molt interessant sobre el tracte als jueus pels governs dels països ocupats. Després de molts anys de creure que aquella va ser una època sense dignitat per Europa, sorprenen les pàgines dedicades a lloar l'actitud del poble danès i del seu govern, defensant als jueus, donant-los-hi refugi i ajudant llur fugida a Suècia (un altre estat valent). El comportament de Bulgària, immers en un subcontinent (els balcans) eminentment antisemita, també és digne d'esment. Però, sobretot, m'han sobtat les reflexions de l'escriptora sobre el comportament de la Itàlia feixista. Els governs de Mussolini, els jerarques del règim i, més que ningú, el poble italià van fer perdre els nervis als genocides alemanys, dilatant o inaplicant les mesures antisemites. Tot una lliçó pels ignorants que confonen feixisme i nazisme. Europa, doncs, no va ser completament assassina i còmplice. Apart de les excepcions (Wallenberg, Schindler, Sanz Briz, Perlasca ...) hi va haver un regla: nacions senceres es van plantar contra l'horror nazi, amb risc evident de la seva pròpia subsistència.
Cal remarcar que Arendt, introdueix dos conceptes dignes de reflexió que la van enemistar amb l'establishment jueu de l'època. L'un és que el genocidi no s'hagués produït sense la col·laboració activa o passiva de bona part de la comunitat jueva dels països ocupats. L'altre és l'encert en la definició del comportament d'Eichman durant la guerra com "la banalitat del mal" ("banality of evil", subtítol de l'obra original en anglès, sorprenentment obviat en la versió castellana). Segons Arendt, moltes vegades darrera de les massacres més atroces de la història no hi ha monstres malvats, sinó gent gris que fa la seva feina assassina sense qüestionar-la, sense cap tipus de remordiment.
Un llibre molt recomanable.

10 de juny a Barcelona

Dia 10 de juny. Són les 14:00. Carles i jo estem palplantats a la porta de la Fonda Gaig, esperant a B., ex degà d'una determinada facultat de certa universitat de Barcelona. Necessitem de llur assessorament per a un projecte engegat pel nostre Organisme. Serà un dinar de negocis.
Quan arriba B. ens saludem efusivament. Ens asseiem a taula. Entra el Carles Tusquets, president de FIBANC. Entra el Tomàs Molina (diria que el meteoròleg, no el de Polònia, o potser no). Entra el Josep Cuní, l'Amo. Una bona panxa. Pel que veig fruït de bones inversions gastronòmiques. Sembla una desfilada personatges públics. Dinem de meravella. Jo uns macarrons del cardenal -cada dia millors-, un rap a la catalana amb uns pesolets tendres -exquisit- i un fabulós taten. Per beure un Terra Alta, un Bàrbara Forés negre (Manel, feu un vi boníssim!). Després de fer negoci (B. educadíssim ens facilita els seus coneixements per al nostre projecte), ens aixequem de taula. Sorpresa! Veig al Vicent Sanchis (ex-director de l'AVUI) saludant una taula. Se'n va. Al passar per la taula veig allí asseguts a Toni Cruanyes (actual director de l'AVUI i home fort d'ER(c) al diari) menjant amb el José Zaragoza (factòtum del PSC, lampista per antonomàsia). El tripartit no és només un Govern. És una conspiració polític-mediàtica. Anem fins!