4 de març. Dinar a Cal Travé

Junt amb el Jerónimo, el Carles i el Francesc ens entaulem a Cal Travé, restaurant icone a la província de Tarragona de la cuina de producte. Està situat a Solivella, poble petit, pintoresc i estratègicament situat a la carretera d'Andorra. Hi vaig un o dos cops per any, malgrat estar lluny de casa, perquè la seva cuina, els seus vins i l'amabilitat dels propietaris, s'ho val.

De primer compartim un pernil d'aglà boníssim, al punt de temperatura.
 

Pernil ibèric

De segon un tàrtar de tonyina -Balfegó, com no?- correcte, però amb un cert abús de la salsa worcester.

Tartar de tonyina

Entre les prodigioses carns a la brasa, m'inclino per l'entrecot, fantàstic de punt, sucós i tendre. La guarnició de verdura n'està a l'alçada.

Entrecot

De postres, un pastís tatin.

 

Tatin

Per beure, un syrah del 2006, el Sanstravé Finca Gasset, per als amants dels reserves.
Un lloc molt recomanable que no us decebrà.

Barcelona, 28 de desembre: Mister KAO

Ens entaulem al MR KAO, situat a l'Hotel Claris de Barcelona.
La decoració és eclèctica, amb marcada influència xinesa, amb una certa austeritat en el mobiliari i predomini dels tons foscos.
En els restaurants de la família Kao s'hi menja molt i molt bé, som clients del Shanghai i del Kao Dimsum, així que ens hem decidit, per fi, estrenar-nos al MR KAO.
Mentre ens esperem que ens prenguin nota, fem una cervesa.
El cap de sala ve amb celeritat a prendre la comanda, s'ofereix a orientar-nos en la carta, si bé es mostra excessivament assertiu a l'hora de recomanar-nos els entrants. Tenim la sensació de què malgrat que la carta és extensa, hi ha un cert interès en definir uns entrants estàndard, amb un ordre de servei preestablert: fregits, planxa i, finalment, vapor.

Ens porten uns roll nem vietnamites, fregits, boníssims. Cruixents suaus, amb una vinagreta de salsa de soja gens intrusiva.
Conjuntament, la flor de carabassera farcida de rap, boníssima, si bé el sabor del rap queda molt diluït per la intensitat agradabilíssima del gust de la flor de carabassera.

Després arriben els jiaozi a la planxa amb tòfona. Senzillament magistrals. Sense cap artifici.

Amb una vaporera de bambú ens porten els dimsum al vapor. Són de tres classes, dos dels quals porten peix: salmó i ous de truita. El sabor del peix no m'acaba de lligar amb els shao mai, però no estan malament.

Acabats els entrants, arriben els plats. Uns excel·lents fideus amb rossinyols i tòfona, cuina de fusió aconseguidíssima. Fins i saborosos. Un deu.

Després l'ànec pekin, un quart per a tres, que es fa una mica just del bo que està. Entren ganes de repetir.

De postres em demano un mochi de te verd, boníssim, i els meus germans el plàtan cruixent amb xocolata que està deliciós.

Per veure un Recadero gran reserva brut.

No tardarem a tornar-hi. Un lloc excel·lent

Roll nem vietnamita

Rap amb flor de carbassó fregit

Jiaozi amb tòfona

Assortit dimsum al vapor

Fideus amn ou poché i tòfona

Ànec Beijing

Mochi de té verd

Plàtan cruixent amb xocolata

Dia 15 d'abril, Bali

Dia de descans, penúltim d'estada en aquesta paradisíaca illa. L'únic remarcable és que, previ coctkail a les 19:00, aparquem al petit amb una baby-sitter balinesa, de nom Suan, i ens n'anem al restaurant japonés Rin, que diuen que és el millor de Bali, el qual potser no és dir gran cosa.
El local és elegant i minimalista però no fred. Ens aten una maitre del país, que, com li passa a tota la gent d'aquí, és un pel massa propera. D'entrada, ens demanem uns nigiris de tonyina i salmó i uns Califòrnia rolls. L'arròs està al seu punt, però li falta un toc de sabor, està una mica insípid. De segon filet de wagyu amb salsa de miso amb guarniment de bolets i verdures: absolutament magistral. Tant la textura de la carn, com el punt de cocció dels bolets i la verdura i la salsa. De postres una macedònia de fruites tropicals flamejada anb sake, acompanyada de panacota. Boníssim postres. Per veure, Patri aigua i jo un chardonnay australià acceptable. Un té verd acaba el sopar. Un lloc molt recomanable si visiteu l'Illa.
Tornem a la suite i ens trobem a Suan donant-li un iogurt a l'Oriol, que està completament feliç.

Dia 7 d'abril: Bali

Avui és un dia de relax. Portem uns 14.000 quilòmetres recorreguts (15 hores d'avió i no menys de 6 d'aeroports). Ens ho mereixem. Aprofitem l'Hotel al màxim. Comencem llevant-nos tard. Després un esmorçar de primera. Ens passem per una de les piscines aptes per a menors de 12 anys i ens posem els tres a dintre. L'Oriol es torna boig de content. Com a tot nen li encanta l'aigua. Són ja les dues i ens fem portar un parell d'hamburgueses amb patates. Delícioses! Esplèndida carn feta al carbó. No la fan millor els nordamericans.

Desprès migdiada, descans a la platja de l'Hotel i ens mudem per anar a sopar. Al restaurant Rin (un japonés que fa molt bona fila) no accepten nens. Una bona costum que ara se'ns torna en contra. Anem a un altre restaurant, l'Eight degrees south, i ens demanem només un plat: un filet de wagyu australià amb crudités i foie mi-cuit. La carn està magnífica, suau, melosa, al punt de cocció. Potser una mica sosa. El wagyu, la carn de bou de Kobe, s'ha posat molt de moda a tot arreu. En trobes fins i tot a Espanya (per exemple al Club del Gourmet del Corte Inglés de Diagonal). Però s'ha de dir que el que trobarem arreu no procedeix de Japó, sinò d'Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units. Ara, està boníssim.

Villa Retiro - Torreó de l'Indià

Demà, 4 de setembre, es casen Laia i Adalbert. A part de què són una parella fantàstica, amb les noces no s'han estat de res. Com es diu vulgarment, no es moquen amb la màniga i ens conviden al restaurant Torreó de l'Indià de Xerta (http://www.hotelvillaretiro.com/), del xef Francesc Lòpez, l'única estrella Michelin de les terres de l'Ebre. Per arrodonir-ho més, ens quedem a dormir a Villa Retiro, fabulosa casa modernista de l'arquitecte Josep Fontserè (erròniament transcrit com a "Fontserré" a la web de l'establiment).
Ja us explicarem.

Dia 17, Nova York

Dilluns, 24 de maig.
Anem al SOHO. Hi ha gent que es pensa que som de la ciutat. Fins hi tot ens pregunten adreces. Ah, i l'altre dia un hassidim ens va preguntar si erem jueus. Desgraciadament no, no ho som. Respecte als que ens consulten adreces, Patri, que ja és tota una novaiorquesa, orienta la gent amb saviesa. Passegem pels carrers del barri. Fem unes compres.
Agafem la Michelin de restaurants i ens aventurem a un restaurant de cuina toscana (la nostra italiana preferida): el Mezzogiorno (http://www.mezzogiorno.com/). Els propietaris són italians, de Florència. L'avi de la família es passa l'estona enraonant amb l'Oriol. De primer ens demanem uns papardelle ai cinghialle, boníssims. De segons, compartim una bistecca a la fiorentina, molt bona, amb unes espectaculars patates al forn amb romaní de guarnició. Cervesa i copa de chianti. Tot plegat 117 dòlars. Molt recomanable.
Tornem a l'hotel. L'Oriol està molt despert, així que ens oblidem de la migdiada. Sortim i anem fins al Radio City Hall i està la vorera a vessar de gent. Estant fent la première de Sex and the City 2 i els fans es donen colzades per poder-se fotografiar amb la Sarah Jessica Parker. Només podem veure, a una de les limoussines, la minyona de Miranda.

Dia 15, Nova York

Dissabte, 22 de maig.
Avui toca la Hispanic Society (http://www.elconfidencial.com/tendencias/huntington-filantropo-estadounidense-hispanic-society-20100522.html), tot just el dia que en El Confidencial se'n parla del museu. Pugem en metro fins la 157 amb Broadway. La zona no és molt recomanable, però un dissabte pel matí no sembla un lloc perillós. Entrem al museu, que és gratuït, i poc visitat. És petit, però té certes peces d'interés: algun Velàzquez (un retrat del comte-duc de Olivares molt conegut), Goya, Antonis Mors (un retrat del Duc d'Alba que surt a molts manuals d'història) ... Fotografio Patri i el Menut davant d'un Joaquim Mir: Cimbori de la catedral de Tarragona. Hosti tú, els pelacanyes estareu contents!
Anem a fer un brunch a Petrossian. Està a l'Alwyn Court Building, un edifici preciós d'estil neo-Francesc I (http://www.petrossian.com/). El preu del menú és fix de 31 dòlars. Ens prenem uns blinis de caviar de granja americà de primer. De segon, Patri uns ous benedict fabulosos. Jo no l'encerto tant i em demano un salmó salvatge a la planxa. Bo, peró el llit de fonoll em pertorba el sabor fi del peix.
Al tornar a l'hotel veiem que Mer ens està seguint pel bloc. Mercedes ens ha fet molta il·lusió el teu missatge!
Sortim cap al Rockefeller Centre, que el tenim al costat mateix. Pugem a les plantes superiors (de la 67 a la 70). La vista panoràmica és boníssima. Molt millor que la de l'Empire State. L'entrada són 21 dòlars per persona.
S'està fent de nit. Baixem fins Time Square i fem unes fotos nocturnes.

Dia 13, Nova York

Dijous, 20 de maig.
Són les 7:00 i ja fa un bon sol. Decidim anar al barri de Williamsburg a fer unes fotos dels hassidim que allà hi viuen. Des d'on som al Midtown hi ha una bona mitja hora en metro. Baixem a Marcey. Donem un tomb pels carrers adjacents. Bona part de la gent són jueus ortodoxes, van vestits com al segle XIX, de negre, camisa blanca, barret, amb els rínxols sobresortint per sota. Fem unes fotos i ens n'anem fins Fulton St. Allà, a la vora del Pier 17, entrem a Abercrombie & Fitch on em compro unes camisetes. Patri compra alguna cosa per al seu germà i la padrina.
Anem a dinar, un altre cop, a l'ACQUA. Maggie (Margherita), la cambrera, que està boja per l'Oriol, xiscla quan el veu entrar. Focaccia de primer (és una meravella) i de segon uns linguine ai vongole, Patri, i uns bucatinni a l'amatricciana, jo. No ens demanem postres. De beure un sprite, una cervesa i dues copes de prosecco. Són 94 dòlars.
Pugem a l'Upper West Side. Anem al Lincoln Centre. Ens asseiem allí una bona estona. Patri alleta al Menut. Quan comencem a passar, una parella de mitja edat que van al ballet, li pregunta a Patri si l'Oriol és el seu fill. Se sorprenen quan els diu que sí. Els sobta que una noia tan prima tingui un nen tan grassonet. Diuen que els encanta i, nosaltres, fem cara de ser la primera vegada que ho sentim.

Dia 12, Nova York

Dimecres, 19 de maig.
El dia s'ha llevat gris. Per si de cas decidim anar al Met un altre cop. Ens hi passem fins les 13:00. Passem per Dean and Deluca i comprem uns sandvitxos deliciosos de mortadel·la, prosciutto i vinagreta, un bol de mango fresc tallat i una ampolla de suc de taronja recent espremut (tot plegat 28 dòlars). Ens ho mengem a Central Park. Voltem pel centre del Parc, pel reservoir que surt a moltes pel·lícules, allà on la gent fa jogging amb els amics. Travessem a l'Upper West Side i baixem caminant 25 carrers fins l'hotel.
Després de dues hores de migdiada ens passem per GAP de la 5th Av. per a comprar més roba al Menut (i també per Elna, la fillola de Patri). Ens passem per l'Apple Store i llegim el missatge de Joaquín (espero que el final de LOST no et decebi i sí el 28-300 és una passada).
Anem, xino-xano, fins Grand Central. Patri em convida a sopar a l'Oyster Bar. El servei és una mica lent avui. És disculpen. De primer ens demanem mitja dotzena d'ostres de Martha's Vineyard, sabrossísimes, i una ració de salmó fumat, molt fí, amb poca sal i poc gust de fumat. De segon Patri, més encertada que jo, es demana el roll de llagosta que és un entrepà boníssim de llagosta que ja vam provar l'any passat. Jo una llagosta a la planxa. Per veure una cervesa Stella Artois. Tot per 100 dòlars. Boníssim.

Dia 11, Nova York

Dimarts, 18 de maig.
El dia s'aixeca plujós. Ja hem superat l'equador del viatge i ens envaeix la nostàlgia. No tenim gens de ganes de tornar. Fem el mandra per l'habitació fins les 11:00. Sortim de l'hotel mitja hora més tard.
Anem a Williamsburg, el barri de Brooklyn. Quasi tots els habitants de la zona són jueus hassidim. Sembla que ens haguem transportat a la Cracòvia de finals del XIX.
Arribem a Peter Luger (http://www.peterluger.com) puntualíssims. Havíem fet reserva des de Tarragona, però avui no hauria calgut. Ens demanem l'Steak per dos i una ració de patates fregides (no tenen les d'estil alemany que vam provar l'any passat i que tant ens van agradar). Fabulós! De postres dues bombes: un pastís de pecan i el seu cèlebre holy cow. Massa postres per dues persones. Ens en deixem més de la meitat, malgrat estar boníssims. La nata que guarneix ambdós plats és la millor que hem provat mai.
Admeten cotxets de nadons.

Dia 10, Nova York

Dilluns, 17 de maig.
L'Oriol ha passat mala nit. Està una mica refredat. Això vol dir que tampoc hem dormit nosaltres dos. Ens aixequem tard, sobre les 9:00. Esmorcem i ens n'anem al SOHO. Fa bon dia i l'aprofitem. Em compro uns mocassins a ALDO. M'agrada aquesta marca. Barata i de qualitat. A CLUB MONACO Patri es compra uns pantalons a mil ratlles preciosos, una camisa i una diadema.
Anem a BALTHAZAR a dinar (sense reserva). Ens esperem deu minuts i ens acomoden. Pot entrar el cotxet sense problemes. Compartim una ració de salmó fumat boníssima. Un tartar per a Patri, perfecte. Per a mi un ànec confitat amb bolets i patates. Molt bó. Per beure una enorme Estella Artois i una coca-cola. 79 dolars. Recomanable.
Per la tarda passem per un LEVI'S store a Lexington (comprem un parell de Texans) i donem una volta per Bloomigdale.
Ahhh! Demà anem a Peter Luger.

Dia 9, Nova York

Diumenge, 16 de maig.
Ens aixequem tard. Com cada dia, esmorcem a l'Starbuks de l'hotel.
Baixem fins a Times Square i entrem a la botiga M&M's. Enorme i kitchs, però un encant per als més petits. L'Oriol s'ho passa bomba mirant tot el que hi ha exposat. Li comprem un nino, que estreny fins asfixiar-lo. Passem per MACY's a fer-nos la targeta de visitant (10 per 100 de descompte, validesa un mes). Després al Flatiron, a fer-li unes dotzenes de fotos amb el 10-22 mm. Pugem per la 5th Av. i a Barns and Noble hem compro un parell de llibres de l'OSPREY. Per cert, el poc temps que tenim lliure la Patri i jo estem llegint a Jo Nesbo, Nèmesi (edicions PROA), molt recomanable si us agrada la novel·la negra.
Acabem sopant a PJ CLARK'S, sense reserva, una cheesburger, boníssima, amb una paperina de patates xips i una crema de formatge per sucar-les. Cervesa Samuel Adams i coca-cola, tot plegat 49 dolars. Car. Patri surt un moment per alletar a l'Oriol (dintre l'espai és molt reduït) i un senyora de la taula del costat, que sembla sortida de "las chicas de oro" em diu si vull sopar amb elles ara que la meva dona m'ha abandonat. Somric i simulo no entendre el seu idioma.
Al restaurant hi deixen entrar cotxets, però els has de plegar.

Dia 4, Nova York

Dimarts, 11 de maig.
El matí s'aixeca una mica fresc. Després d'un espresso doble i un apple fritter ens n'anem al Financial District. Fem unes fotos de l'edifici Woolworth, del One New York Plaza i d'altres. Passem a veure el Charging Bull, tot ple de guiris, com sempre. Agafem el ferry i ens apropem a Staten Island (gratuït) tot fent fotos de l'Estàtua de la Llibertat. Al vaixell la gent, com no, li riu les gràcies a l'Oriol. Ja comencem a estar tips de què la gent no pari d'interpelar-nos sobre l'Oriol. És un no viure. És que no tenen criatures en aquesta ciutat que tothom s'ha de fixar amb la nostra?
Anem a dinar a l'Acqua (21 de Peck Slip, telèfon 212 349 4433). Fabulosa la focaccia allo Stracchino i els papardelle al pesto, com els fan a la liguria, amb patata bollida i mongetes tendres.
Passem per la Gran Central Station, comprem un salami, una baguete i una mica de fruita per sopar. Entrem a MACY's a preguntar per un joc de llit de cotó egipci. El de 700 fils de la marca HOTEL COLLECTION sembla fabulós. Ja us hem comentat anteriorment que hem descobert el plaer de dormir en llençols de qualitat. Com més fils per polzada millor. I el cotó, preferiblement egipci. Per les nostres terres no hem sabut trobar el que estàvem buscant, però aquí estem al país dels llençols. Ja veurem si fem fira. El preu del producte és per a pensar-s'ho (més si tenim en compte les imminent mesures de ZP).

Dia 1. Barcelona-Nova York

Dissabte, 8 de maig. Som a l'aeroport del Prat. A la terminal T1 per primer cop. Sembla un aeroport de debò i no el de juguet que hi havia fins ara. Comprem el bitllet de l'Oriol per NY. 79 euros anar i tornar. És el nostre primer viatge llarg amb el nostre fill (set mesos, encara que sembla que en tingui uns quants més). Durant el vol es porta molt bé. Facturació de Delta ha tingut l'amabilitat de canviar-nos els seients i posar-nos en un espai de tres. L'Oriol fa rialles a tothom.
Arribem al JFK. El pilot ens avisa que pel núvol del volcà islandès hem agafat una ruta un pel més llarga. Agafem un taxi. Avís per a pares amb nens petits: no és obligatori -al menys a data d'avui- portar la cadira del cotxe, encara que sí recomanable. Nosaltres, carregats com anem, no la portem. Arribem al Hilton NY sobre les 17:00.
Sortim escopetejats a passejar per la 5th Av. Anem a FAO Schwarz a mirar coses per al petit. Acabem a Columbus Circle, a la planta -1, comprant a FOODS WHOLES MARKET fruita per fer puré. És un lloc molt recomanable per a fer compres de menjar (preparat o no). Ens mengem dos hot dogs i tornem a l'Hotel. Estem rebentats

Restaurant Hispania. Arenys de Mar

Dia 29 de març. Ens entaulem a l'Hispania d'Arenys de Mar (http://www.restauranthispania.com/web/cat/portada.html).
Ja fa molt de temps que volem vindre a provar els plats de les germanes Reixach. Finalment ens hi hem decidit. Ens asseuen a una gran taula en la zona de la recent ampliació del restaurant -projecte dels arquitectes Espinet i Ubach (http://www.espinet-ubach.com/), disseny d'avantguarda molt aconseguit-. Ens treuen, detall de la casa, un platet de macarrons. Discrets. Ens demanem d'entrants unes croquetes de rostit i unes vieires, tot a compartir. Ambdues eleccions satisfactòries. De primer, jo em demano uns pèsols del Maresme, absolutament magistrals, deliciosos. La textura, sense fibra, és perfecta. El sabor, dolcíssim, em deixa extasiat. Dos peròs: un, la ració, no sent curta, tampoc és molt abundosa; dos, el preu, objectivament excessiu, de 29 euros (què en deu pensar d'això el pobre pagés?). Patri i Ferran es demanen uns raviolis de llagosta molt bons, sense guarniments ni estridències, al punt de sabor.
De segon, m'arrisco i em demano un clatell de rèmol a la donostiarra, molt bo malgrat ser dilluns. Patri es demana un pollastre de pagès amb albergínies que està exquisit. El mateix es pot dir del pollastre amb allet del meu germà. Val a dir que els segons plats han estat formats per racions generoses de producte.
De postres em prenc una tatin, deliciosa la poma, fallida la pasta que és un milfulls massa sec.
Per beure ens prenem una ampolla de Mil·lessimé de Juvé Camps.
Tot plegat ens costa 100 euros per cap. Menjar tradicional, producte de primera, cuinat amb saviesa. Servei atent i eficient. El preu un pel excessiu.
Dues anècdotes. Una, el president de l'Espanyol estava menjant unes taules més enllà: pagava ell? Dues, afortunadament portava efectiu, tenia la targeta a zero després de pagar el viatge i l'estada de les properes vacances.

Restaurant Fishhh. Barcelona

Dia 28 d'octubre. Són les 15:45. Ens entaulem amb el meu germà Ferran al Fishhh (edifici l'Illa Diagonal, telèfon 934441139). El local està dintre del centre comercial l'Illa. Si bé la decoració de l'establiment és bastant vulgar i a to amb el que es pot esperar d'un local de restauració d'un gran centre comercial, no podem dir el mateix del servei, que es mostra atent, eficient i educat. El maître, molt diligent, ens recomana uns plats, i, sàviament, ens deixem portar per la seva opinió. D'entrants unes espardenyes a la francesa (amb mantega salada i tàperes), molt bones; uns calamars a la romana, espectaculars; i unes cloïsses a la marinera (realment un all cremat), en ració abundosa i suculenta . De segon, mitja ració cadascun de tonyina a la planxa, al punt de cocció, tendríssima i saborosa, amb salsa de soja. Dos postres bastant aconseguits finiquiten un àpat molt equilibrat. Per beure ens prenem una ampolla de Piper Heidsiek, servida en xampanyera amb gel. Tot plegat, 90 euros els dos coberts molt correcte. Un lloc per a tornar-hi.

Restaurant "Abordo", el Serrallo

Ens entaulem amb Patri al restaurant Abordo (carrer Sant Pere, 21 de Tarragona, telèfon 977 227490). Ens l'ha recomanat Jesús Sànchez, de IECISA. Ens ha dit que és un restaurant de pescadors molt autèntic.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.

Restaurant Petit Comité. Barcelona

Diumenge, 23 d'agost. Són quarts de dues i ens entaulem al Petit Comité. A Patri i a mi ens encisa la cuina catalana, la ben resolta, la burgesa (malgrat que Pla, quasi sempre genial però també ple de prejudicis, negava la seva existència). A Barcelona alguns dels grans restauradors han tornat apostar per la cuina de tota la vida. Els restaurants portaven molts anys passant-se de cosmopolites, caient en el ridícul més espantós amb l'excusa d'una modernitat mal entesa. Les fusions absurdes i la incomprensible cuina molecular han dominat el panorama gastronòmic català. La clientela més esnob, sense referents gastronòmics, però sobtadament enriquida pel boom immobiliari ,volia aparentar el que no era: gent amb bon gust. De l'altra part, una sèrie d'encisadors de serps, mal anomenats cuiners, gent que no sap distingir entre una mirepoix i una brunoise, gent que en sa vida havien fet un ou ferrat, sortien dia sí dia també per les televisions exhibint uns coneixements que no tenien.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.

22 d'agost. Restaurant Drolma

Són les 14:00 de dissabte. Ens asseiem al Drolma (http://www.drolmarestaurant.cat/), el restaurant de Fermí Puig. Hi tornem després de la darrera experiència fa ja més de dos anys. És el nostre restaurant preferit de Barcelona, malgrat que, com veieu, no hi anem sovint. Malauradament el nostre pressupost no arriba per menjar-hi cada dia.
És un restaurant elegant. Situat al principal de l'Hotel Majestic, té una bona vista del passeig de Gràcia. Maître i cambrers de xaqué (catalans, educadíssims), cuberteria de plata, cristalleria de baccarat i spigelau, plats de Versace. Res a veure amb els caus sorollosos, llardosos, amb un servei format per ineptes i ganduls que podem trobar a cada cantonada.
Ens serveixen uns entrants calents deliciosos. Quatre petits snacks: fritures de llagostí, formatge, rostit i croqueta. També una crema, sublim de sabor i textura, escumosa de cranc reial a sobre d'una altra, més espessa, de carbassa. Aquest plat seria perfecte si fos una mica més abundós. Tot això són entrants de la casa. Ens demanem, de primer uns ravioli de faisà salvatge amb crema de tòfona fresca i foie, absolutament impecables, i una amanida de llagosta amb vinagreta de fruites i verdures, boníssima. Les verdures, crudités, i la llagosta, al punt. La vinagreta, molt suau. De segon, filet (diversos talls d'una carn amorosa) amb bolets de sant jordi i puré de patata (el millor puré de patata de la nostra vida, suau, finíssim i molt saborós, tan bo que repetim) i rèmol al forn amb patata, cocció perfecta del peix, impecablement assaonat. De postres, una escuma de crema catalana (molt bona) i un gelat de praliné, pastís de xocolata i pera (per a comensals amb molta gana). Per veure m'he pres una ampolla de Delamotte, excel·lent xampany. Repeteixo el millor restaurant de Barcelona.

Barcelona, Koy Shunka

Dia 23 de juliol. Me'n vaig a Barcelona a veure als meus germans. Se n'han anant a passar cinc dies al cap i casal. S'hostatgen al Majestic, gran hotel, a la cantonada muntanya del passeig de Gràcia-carrer València. Els hotelers han reaccionat rapidíssimament davant de la crisi. Mentre altres sectors discutien si presentaven EROs, si reduïen producció, si renegociaven o no el finançament amb la banca, ells han abaixat els preus fins un 70 per 100. Aquests mesos passar unes nits als hotels de luxe de les grans ciutats és més assequible (compte, que no dic barat) que mai.
Bé, hem quedat a les 13:30 per anar al Koy Shunka. El cotxe, per Gran Via, em marca 41,5º C de temperatura exterior. Al sortir del vehicle el cop de calor és insuportable. Sort que ens pocs minuts sóc a dins del restaurant. Un cop a la barra, i de dues cerveses KIRIN ICHIBAN per cap, ens trobem parlant amb el itamae, el cuiner de sushi, que es mostra bastant parlador malgrat els seus limitats coneixements de la llengua castellana. Ens demanem, com sempre, una sèrie de plats que combinen la pasta, la tempura i el sushi. Aquest cop cal remarcar el bacallà negre amb reducció de miso (plat excel·lent que ja vam tastar al NOBU de Nova York), el nigiri sushi de ventresca de salmó (l'itamae ens treu la ventresca de sota el taulell després d'una animada xerrada sobre les diferents parts de la tonyina amb el meu germà Paco) i la tempura de cranc reial. És el nostre japonès preferit fora de Japó, amb la diferència de què a Japó és difícil trobar restaurant tant eclèctics que cuinen diversos tipus de menjar. Allà estan especialitzats en sushi o en okonomiyake o en ramen o en tempura o en tonkatsu ...
Al sortir, nou raig de sol. Caminem fins al Majestic. Ens asseiem al cigar lounge de l'hotel i fruïm d'un Serie D nº4 edició del 2007 amb un Mac Callan de 25 anys. És una glòria que dura poc més d'un hora. Final perfecte. Agafo el cotxe i me'n torno al poble.