Dia 7, Nova York

Divendres, 14 de maig.
A les 10:00 ens plantem al GUGGENHEIM. Està a vessar de turistes. Bonic edifici de Frank Lloyd Wright, tant de dins com de fora. Poca cosa més a ressenyar. La col·lecció permanent molt justeta. La temporal de pena.
Ens n'anem a la NEUE GALLERIE, uns carrers (aquí blocks) més avall. La col·lecció permanent, encara que escassa, és magnífica, amb obres de Klimt, Kokotshka i Schielle. Ara hi ha una extraordinària temporal d'OTTO DIX. Brutal! És el qualificatiu que se m'ocorre al veure l'obra d'aquest geni. Sobretot en el sentit de bèstia. Deixem el museu impressionats. Ens comprem el llibre de l'exposició.
En sortir del museu, sobre les 13:00, ens anem a Dean and Deluca (1150 Madison Av.) a comprar alguna cosa per menjar (curiositat, en aquesta botiga de delicatessen tenen mantega del Cadí) i ens ho cruspim al Central Park.
Per la tarda ens passem pel MoMA que els divendres la tarda és gratuït. Error!!! Està fins la bandera. No es pot veure pràcticament res.

Exposició de David Callau, Tarragona

Dia 10 de setembre. Un company de la feina, una ment lliure i inquieta, ens convida a la inauguració de l'exposició d'un artista cambrilenc: David Callau (http://www.davidcallaugene.com/). No coneixem al pintor, però com que qui ens el recomana és una persona amb sentit artístic decidim acceptar la invitació. Si bé intuíem que no seria un acte qualsevol, la veritat és que no ens esperàvem una performance de tan gran magnitud. Ballarines dintre de gàbies de ferro i vidre, presentacions fotogràfiques i auditives de gran impacte, interpretacions de piano creades ex professo ... tot com a embolcall d'un obra espectacular. La mise en scène ens recorda alguna exposició recent del Whitney de Nova York. No és habitual per aquestes latituds trobar una presentació tan agosarada i, al mateix temps, tan conjuntada.
Ens sorprèn el format de les pintures, molt gran. La tècnica de l'artista ens recorda l'expressionisme abstracte i el action painting de Pollock. Patri i jo, que no som apassionats de l'art creatiu, ens quedem bocabadats per la qualitat de l'obra exposada. Per desgràcia, la nostra casa no té prou parets per encabir aquestes obres.
Un consell, no us perdeu l'exposició ("El circ de la vida"), fins l'11 d'octubre, al tinglado 1 del port de Tarragona.

Venècia, 24 i 25 de juny

Dia 24 de juny. Arribem al pàrquing de Tronchetto i agafem un vaporetto fins la Giudecca. Allí està el Hilton Molino Stucky. L'hotel és de luxe. Un antic molí de gra transformat en una sumptuosíssima residència d'hostes. El tracte de l'staff està a l'alçada de l'establiment. Els serveis molt bons. Té una piscina al sostre amb una vista, des de dintre de l'aigua, boníssima del barri de Dorsoduro. L'hotel facilita gratuïtament una lantxa que et deixa cada hora al Dorsoduro i a San Marco. Immediatament, fa el viatge a la inversa.
Dinem a un restaurant de peix que recomana una de les guies que portem. Producte de tercera, fins i tot una mica rovellat. Preu astronòmic. Per a treure'ns el mal gust de boca ens apropem al Harry's bar. Tot història. Està a vessar de saxons (l'hotel també). Tots amb un Bellini a la ma. Patri s'afegeix a la tradició i també se'n demana un. Jo, per contra, em demano un negroni. Molt bo. Donem un tomb. Visitem la catedral. Ens perdem pels infinits carrers i carrerons.
Entro a Ermenegildo Zegna. Només a tafanejar. L'encarregat se m'apropa i, a cau d'orella, em diu: "tots els productes amb un 30% de descompte". Me'l quedo mirant i penso: "com ha d'anar el negoci del luxe per a què facin aquestes rebaixes?". Em compro una corbata de ratlles.
Ens n'anem a l'embarcador. Ens confonem de lanxa (sense fixar-nos n'agafem una de certament atrotinada) que ens porta on Jesucrist va perdre les espardenyes, a l'altra punta de la llacuna. Ens tornen a portar a San Marco (el patró del vaixell fa cara de resignació, segur que això de que dos passerells es confonguin de barca li passa a diari) i d'allí a l'hotel. Ens prenem un sandvitx al bar de la planta baixa i ens n'anem a l'habitació. Ens han deixat una ampolla de bellini de compliment. Ens n'adonem que l'aïllament acústic de l'hotel és dolentíssim. Se sent tot el que diuen a l'habitació del costat. Al menys aquí no hi ha putes.

Florència. 22, 23, 26 i 27 de juny

Tornem a Florència. És el quart cop que hi som. No és la ciutat, sinó les joies, petites i grans, que hi conté el que ens agrada tant. Urbanísticament és una aberració. El trànsit posaria nerviós a un taxista del Cairo. Les botigues caríssimes. Els carrers brutegen. Però tot s'accepta resignadament, quan admires les meravelles dels segles XV i XVI que s'aixequen a cada racó. Cada cop que hi anem hi redescobrim coses. Aquest cop ha estat la capella Tornabuoni a Santa Maria Novella, la Brancacci (sempre la Brancacci) a Santa Maria del Carmine i la Sassetti a Santa Trinità. Sense oblidar la sala dels Botticelli de la Galleria degli Uffizzi. Allí hi podeu admirar "el naixement de Venus", "la primavera", "la calumnia", "l'adoració dels mags" i, aquesta de Van der Goes, "el tríptic Portinari". Tot sense moure's del lloc. En aquesta sala s'hi concentra tant d'art que mereix una visita per sí sola.
Un altra meravella: el Palazzo Medici-Riccardi. Els frescos de Gozzoli són excepcionals. Sobretot si abans llegiu un poc d'història de Florència de l'època del Medici.
He aprofitat el viatge per llegir un parell de llibres prou interessants: l'un, "Brunelleschi's Dome" de Ross King, interessantíssim, brillantment escrit, didàctic; l'altre, "Medici Money" de Tim Parks, interessant, però confús, les idees es barregen.
Hem menjat relativament bé, quasi sempre a la Trattoria del Carmine. Bona bistecca a la fiorentina (no és, però, Peter Luger de Brooklyn) i molt bona, segons quina, la pasta. Excel·lents els spaghetti alle vongole verace, sublims els paccheri ai moscardini (un dels millors plats de pasta de la meva vida), vulgars els penne a la carretiera. Ens hem anat fent cada cop més exigents amb la pasta, i ja costa trobar llocs on ens la juguem demanant-ne.