26/3/09
Vacances a l'abril
Del dia 16 al 26 d'abril serem a Nova York. La ciutat que mai dorm ens espera. Hem reservat vol directe des de Barcelona i estada de deu nits al Waldorf. L'experiència serà (suposo) sensacional. Aprofitarem per tornar al Metropolitan -m'emociono només de pensar-hi-, al MoMA i a the Cloisters. Comprarem a Abercrombie, Gap, Banana, Calvin Klein i B&H (coses de fotografia). Intentarem reservar al Nobu (http://www.noburestaurants.com/). Gaudirem dels hot dogs més bons que mai he tastat. Farem fotos. Anirem al Oyster Bar de la Grand Central Station a menjar sopa de cloïsses i tenderloin mentre contemplem el sostre fet pel nostre compatriota Guastavino. I el més important: serà el primer viatge transatlàntic del nostre petit-a. Ja sabeu que Patricia està de 13 setmanes. Estic tan content de fer aquest viatge amb aquest petit regal de la natura que durant aquests deu dies m'oblidaré de tot allò que mereix ser oblidat.
21/2/09
Can Benet. Andorra
Dia 20 de febrer. Arribem a Andorra. He pujat amb mon germà Ferran. Visita ràpida. Poques compres i un bon dinar. Són les 10:30 i entrem a Cava Benito (http://www.cavabenitowhisky.com/). Allí hi acostumem a comprar el whisky. Sempre ens deixem aconsellar sobre les noves adquisicions del celler. Aquest cop comprem una ampolla de Glen Farclas de 25 anys, una de Strathisla, també de 25 anys, i una de Glen Livet de 1977. Sortim i, una mica més amunt, entrem a la Casa del Habano (plaça dels Coprínceps, 3, Escaldes). Ens atén, com sempre, l'Albert Pérez, rossellonés, d'Elna. Comprem dues caixes de 25 cigars: una de COHIBA Robustos i una de PARTAGAS serie D nº4. També comprem 3 COHIBA Siglo VI, tres ROMEO Y JULIETA petit churchill i tres HOYO DE MONTERREY epicure nº2. Com sabeu, a casa som amants dels cigars, sempre que siguin havans i de qualitat. Preferim els formats gruixuts (cepo 50-52) i que es puguin fumar en menys d'un hora. Malauradament, no tenim gaire temps ni per fruir d'un bon havà. Jo personalment sóc un amant dels PARTAGAS, però m'agrada canviar de tant en tant.
Passem pels Pyrénées i comprem dues llaunes de Tchatka, etiqueta negra, i una ampolla de Bollinger millessimé del 1999. El Tchatka és el cranc reial que pesquen allà pel mar d'Okhost. Els russos el bullen, li treuen la carn i l'enllaunen. Quan és exclusivament de potes és una autèntica meravella. Esqueixat (treieu-li els tendons), barrejat amb una maionesa casolana -feta amb un bon arbequí i ous de corral- i servit sobre una llesqueta de pa pot ser sublim.
Ja és la una i ens esperen a Can Benet (http://www.restaurant-canbenet.com/). No pugem molt a Andorra. Ni m'agrada la montanya, ni participo de la dèria col·lectiva de l'esquí. Però quan em passo pel principat m'agrada entaular-me a aquest restaurant. El lloc es acollidor. La decoració clàssica. L'atenció personalitzada. El xef i la maître són els propietaris i, no obstant, parella. La carta, afortunadament, s'adapta als productes de temporada. Ens demanem tres entrants: unes torradetes de tòfona negra, unes croquetes casolanes i uns ceps (ciurenys) saltejats amb all i julivert. La tòfona és un plat fix quan venim a Can Benet. Sis torradetes curulles de tòfona negra, perfumada, deliciosa, amb un rajolí d'oli i sal d'escama. A l'abundància de la matèria primera li atribueixo l'èxit del plat. Lluny de la gasiveria de certs restaurants, aquí la tòfona es constitueix en ingredient principal i quasi únic.
Les croquetes, correctes. Els ceps, tot aroma, boníssims.
De segons, ens prenem dos costellots de bou a la brasa. La carn està exquisida. Sabor intens de llenya. Sabor i color intens de bou (del País Basc, ens aclaren). Dura, com ha de ser la carn de bou. Qualitats totes elles que la diferencien de la més adotzenada carn de vedella. Plat calent, molt feta de fora i al punt de dintre. L'interior no està fred. Un dels millors costellots que m'he pres a la vida. Guarnició de carxofes a la brasa (les deixo pel final, per a què no m'arruïnen el vi) i pebrot al caliu.
De postres ens partim una fantàstica Tatin amb crema anglesa. Seguim amb dos cafés i dues copes de Lagavulin 16 anys.
Hem begut una Heineken i una Kronenburg d'aperitiu i una ampolla d'Embruix (Vall-Llach, Priorat) del 2002, extraordinari.
Tot plegat, 190 euros. Relació qualitat preu excel·lent.
Passem pels Pyrénées i comprem dues llaunes de Tchatka, etiqueta negra, i una ampolla de Bollinger millessimé del 1999. El Tchatka és el cranc reial que pesquen allà pel mar d'Okhost. Els russos el bullen, li treuen la carn i l'enllaunen. Quan és exclusivament de potes és una autèntica meravella. Esqueixat (treieu-li els tendons), barrejat amb una maionesa casolana -feta amb un bon arbequí i ous de corral- i servit sobre una llesqueta de pa pot ser sublim.
Ja és la una i ens esperen a Can Benet (http://www.restaurant-canbenet.com/). No pugem molt a Andorra. Ni m'agrada la montanya, ni participo de la dèria col·lectiva de l'esquí. Però quan em passo pel principat m'agrada entaular-me a aquest restaurant. El lloc es acollidor. La decoració clàssica. L'atenció personalitzada. El xef i la maître són els propietaris i, no obstant, parella. La carta, afortunadament, s'adapta als productes de temporada. Ens demanem tres entrants: unes torradetes de tòfona negra, unes croquetes casolanes i uns ceps (ciurenys) saltejats amb all i julivert. La tòfona és un plat fix quan venim a Can Benet. Sis torradetes curulles de tòfona negra, perfumada, deliciosa, amb un rajolí d'oli i sal d'escama. A l'abundància de la matèria primera li atribueixo l'èxit del plat. Lluny de la gasiveria de certs restaurants, aquí la tòfona es constitueix en ingredient principal i quasi únic.
Les croquetes, correctes. Els ceps, tot aroma, boníssims.
De segons, ens prenem dos costellots de bou a la brasa. La carn està exquisida. Sabor intens de llenya. Sabor i color intens de bou (del País Basc, ens aclaren). Dura, com ha de ser la carn de bou. Qualitats totes elles que la diferencien de la més adotzenada carn de vedella. Plat calent, molt feta de fora i al punt de dintre. L'interior no està fred. Un dels millors costellots que m'he pres a la vida. Guarnició de carxofes a la brasa (les deixo pel final, per a què no m'arruïnen el vi) i pebrot al caliu.
De postres ens partim una fantàstica Tatin amb crema anglesa. Seguim amb dos cafés i dues copes de Lagavulin 16 anys.
Hem begut una Heineken i una Kronenburg d'aperitiu i una ampolla d'Embruix (Vall-Llach, Priorat) del 2002, extraordinari.
Tot plegat, 190 euros. Relació qualitat preu excel·lent.
16/2/09
Visita a Andorra
El proper divendres dino a Can Benet (http://www.restaurant-canbenet.com/), el meu restaurant de referència a Andorra. Dissabte us explico que tal la tòfona de temporada.
19/1/09
Petit Comité. Barcelona
Dia 18 de gener. Diumenge. És la una del migdia. Arribem al Petit Comité. El maître està parlant amb el Fermí Puig per telèfon. Coneixem la cuina del Fermí pel seu restaurant de l'Hotel Majèstic, el Drolma. La meva dona sempre diu que allí li van servir el millor plat de la seva vida: un ou de gallina de corral sobre fons de crema de ceps amb quenelle de caviar oscietra. Doncs bé, el maître li està transmeten diverses felicitacions de clients satisfets pels àpats del dia anterior. Es disculpa per fer-nos esperar i ens fa passar. Ens asseu a una taula per dos. Ens mirem la carta. Llarga, variada, farcida de plats interessants. Ens demanem una cervesa i un vermut per fer boca. Al final ens decidim. Comencem, Patri, per unes croquetes de rostit, que resulten fenomenals, contundents, amb escasa o nul·la beixamel, al punt de sal i combinant una textura cruixent exterior amb un interior melòs. Ens agraden tant que repetim. Jo em demano unes mongetes del ganxet amb rosta de cansalada. Les mongetes estan clarament dolces, cosa que arruïna el plat, i la rosta, tallada en brunoise té una textura massa dura i poc saborosa. El plat, sense ser dolent, resulta fallit. De segon ens demanem un cap i pota amb sanfaina. Boníssim. La samfaina té el punt de cocció adient, quan l'aigua de la verdura s'ha evaporat, els sucres es concentren i l'oli del fregit comença a separar-se. El cap i pota està al seu punt de textura, perfectament maridat amb la verdura. També ens demanem salsitxes de confiança amb salsa de sofregit. No recordo unes salsitxes de porc tan bones des de fa molts d'anys. Magres, saboroses, fines de sabor. El suquet, concentrat de tomaquet ratllat artesanalment, és escàs, però suficient. Un bon encert.
De postres ens demanem mel i mató, producte que aquí és d'una gran qualitat, i bunyols farcits de xocolata calenta, boníssims.
Café i tallat, als quals, la Casa, té la delicadesa d'acompanyar amb un orelló boníssim que no ens podem acabar.
Per beure ens prenem un cava Raventós l'Hereu.
Preu: 90 euros.
El Petit Comité passarà a ser un dels nostres restaurants de referència de Barcelona.
De postres ens demanem mel i mató, producte que aquí és d'una gran qualitat, i bunyols farcits de xocolata calenta, boníssims.
Café i tallat, als quals, la Casa, té la delicadesa d'acompanyar amb un orelló boníssim que no ens podem acabar.
Per beure ens prenem un cava Raventós l'Hereu.
Preu: 90 euros.
El Petit Comité passarà a ser un dels nostres restaurants de referència de Barcelona.
Rias de Galicia. Barcelona
17 de gener. Són les 21:00 i ens entaulem al Rías. Som quatre: els meus germans, Patri i jo mateix. Ens demanem uns entrants. Una ració de percebes gallecs, dobles, sabororos, al punt de cocció i de sal. Una autèntica meravella gastronòmica. Res a veure amb els oriunds de Marroc que es poden trobar a moltes peixateries. Unes almejas de carril, dues per cap, grans i de delicat sabor. Un pop a la galega de primer nivell, amb els seus cachelos, cuinat amb cura i saviesa.
De segon, el meu germà Ferran i jo ens demanem tronc de lluç a la donostiarra. Un dels millors lluços que jo recordi. Ja es fa difícil trobar bon lluç als mercats i restaurants. Molt el porten de mars llunyans, poc generosos amb aquesta espècie. Aquests és gras, untós, dolç, dens. La fritada subtil. Patri es demana uns canelons de txangurro, molt bons. Mon germà Paco un lacón con grelos poderós.
Ens saltem els postres (Patri es beu un suc de taronja). I ens prenem tres copes de Dalwhinnie 15 anys, un whisky finíssim, amb aroma a mel, que maridem amb uns Cohiba maduro número 5, Genios de vitola de galera. No coneixia aquesta galera (sóc fumador d'Esplendidos, Robustos i Siglo VI). Té una tirada excepcional (no és d'extranyar amb un cepo 52) i equilibradíssima, amb una fortalesa molt alta (massa pel meu gust). Gaudir d'aquest privilegi ens porta quasi un hora. Quatre cafés, acaben la vetllada.
Amb l'apat ens hem begut dues ampolles de Juvé & Camps Millessimé.
Preu 550 euros.
De segon, el meu germà Ferran i jo ens demanem tronc de lluç a la donostiarra. Un dels millors lluços que jo recordi. Ja es fa difícil trobar bon lluç als mercats i restaurants. Molt el porten de mars llunyans, poc generosos amb aquesta espècie. Aquests és gras, untós, dolç, dens. La fritada subtil. Patri es demana uns canelons de txangurro, molt bons. Mon germà Paco un lacón con grelos poderós.
Ens saltem els postres (Patri es beu un suc de taronja). I ens prenem tres copes de Dalwhinnie 15 anys, un whisky finíssim, amb aroma a mel, que maridem amb uns Cohiba maduro número 5, Genios de vitola de galera. No coneixia aquesta galera (sóc fumador d'Esplendidos, Robustos i Siglo VI). Té una tirada excepcional (no és d'extranyar amb un cepo 52) i equilibradíssima, amb una fortalesa molt alta (massa pel meu gust). Gaudir d'aquest privilegi ens porta quasi un hora. Quatre cafés, acaben la vetllada.
Amb l'apat ens hem begut dues ampolles de Juvé & Camps Millessimé.
Preu 550 euros.
18/1/09
Koy-Shunka. Barcelona.
17 de febrer. Arribem a Barcelona sobre les 10:00. Ens trobem als meus germans a la Gran Via i ens passem per la Casa del Libro de Passeig de Gràcia a veure si tenen Silenci. Exhaurit. Anem a l'FNAC. Bingo! El comprem. Ens anem a passejar pel Born. Patri es compra un anell de bijuteria, tot disseny, d'Elisa Brunells (carrer Flassaders) i un Custo rebaixat a la plaça del Pi. Se'ns fa l'hora de dinar. Tenim reserva per dinar a les 13:30 al Koy-Shunka (carrer Copons, 7). N'hem sentit parlar molt bé d'aquest nou restaurant. La revista Squire, el Sostres ... el recomanen. No hem reservat a la barra. Només s'hi pot menjar el menú de degustació i nosaltres volem triar i remenar. El local és molt modern. De disseny. Llum i penombra. Terra de tarima de fusta. Taula de bloc de fusta. Bambús de decoració. Amabilitat oriental. Ens demanem dos Kaisen Yakisoba, molt bons. Un Kaisen Kakiage, és dir una tempura de llagostins i verdura, espectacular. Un Palamos Ebi Tempura absolutament magistral. Amb els caps de les gambes de Palamós servits a banda, lleugerament cuits, he de reconèixer que és la millor tempura que he tastat a la vida. Patri i jo som uns apassionats de Japó. Hi hem estat quatre cops els darrers tres anys. Tokyo, Kyoto i Osaka son ciutats fascinants que ens tenen enamorats. Un dels motius d'aquest coup de foudre és la cuina japonesa. Per a mi desconeguda fins aleshores. Quan anem a Japó freqüentem, entre d'altres, restaurants de tempura. Fins ara, la tempura preferida és la que preparen a un petit restaurant dintre de l'estació central de Kyoto, a uns dels passadissos interiors de l'Hotel Granvia. Ara passa a la segona posició.
Ens demanem 2 racions de Tarabagani, cranc reial (d'alaska en aquest cas) amb merengue i tófona negra. Boníssim. No obstant, a distància del cranc reial que es pot degustar al restaurant de Yuki Nakano de Kyoto, el nostre restaurant preferit de Japó (http://www.kani-ya.co.jp/english/kani/tenpo/kyoto_y.htm). A continuació, i en ràpida successió, ens treuen 8 nigiris de sake, 8 de toro i una ració de sashimi de toro. Es diu que els xef del Shunka compren el millor producte de la Boqueria. Es nota.
De postre, Ichigo Daifuku イチゴ大福(http://en.wikipedia.org/wiki/Daifuku), segons la carta, Mochi segons el cambrer. Boníssims. Són petits ravioli de pasta d'arrós, farcits de nata muntada amb gelat de maduixa. Ens prenem té verd per acabar.
Hem begut cervesa Kirin Ichiban de barril (8).
Tot plegat 246 euros.
Un lloc per a no oblidar. L'anirem alternant amb la barra del Shunka.
Ens demanem 2 racions de Tarabagani, cranc reial (d'alaska en aquest cas) amb merengue i tófona negra. Boníssim. No obstant, a distància del cranc reial que es pot degustar al restaurant de Yuki Nakano de Kyoto, el nostre restaurant preferit de Japó (http://www.kani-ya.co.jp/english/kani/tenpo/kyoto_y.htm). A continuació, i en ràpida successió, ens treuen 8 nigiris de sake, 8 de toro i una ració de sashimi de toro. Es diu que els xef del Shunka compren el millor producte de la Boqueria. Es nota.
De postre, Ichigo Daifuku イチゴ大福(http://en.wikipedia.org/wiki/Daifuku), segons la carta, Mochi segons el cambrer. Boníssims. Són petits ravioli de pasta d'arrós, farcits de nata muntada amb gelat de maduixa. Ens prenem té verd per acabar.
Hem begut cervesa Kirin Ichiban de barril (8).
Tot plegat 246 euros.
Un lloc per a no oblidar. L'anirem alternant amb la barra del Shunka.
15/1/09
Cap de setmana gastronòmic. Barcelona
Dissabte 17 i diumenge 18 anem a Barcelona. Visita gastronòmica. Dilluns penjaré les nostres experiències al Koy Shunka (dinar del dissabte), el Rías de Galicia (sopar del dissabte) i el Petit Comité (dinar del diumenge). Estic convençut que podrem aportar-vos coses interessants dels tres restaurants. Especialment del primer i del darrer, sobretot perquè fa relativament poc temps que són oberts. També ens passejarem per les botigues del Born per veure les novetats en matèria de moda. Ah! Intentarem comprar el llibre Silenci, el del programa homònim de tendències 33 -programa excepcional que, inexplicablement, s'han carregat els factòtums de la Corporació-. Per Tarragona no hi ha manera de trobar-lo. Són les servituds de viure a un poble.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)