Demà ens n'anem a Barcelona. Seran tres dies de compres (cal ajudar al sector comercial en temps de crisi), cultura (museus, llibreries i exposicions), fotografia i gastronomia.
Possiblement ho seran també de calor. Planyo a la pobra Patri amb la seva panxa prominent. La veig esbufegant, arrossegant a l'Oriol amunt i avall de l'Eixample.
Ens hostatgem al
Majestic. Hem trobat una oferta que ens ha semblat molt interessant. M'agraden els hotels bons. En general, com més luxosos més m'agraden. Quan estic de viatge em passo el dia pel carrer. Jo que no sóc molt sociable (els que em coneixeu segur que penseu que sóc una mica misantrop). Durant uns dies, pocs o molts, em veig submergit per indrets farcits de gent, pujant i baixant. Acabo entrant a locals on la ferum d'humanitat és intensa. Passejo per racons plens de pixats. Em trobo essent
interpel·lat per pidolaires, transvestits i prostitutes. I això amb
independència del lloc on vagi, perquè la
galdositat està infiltrada per tot arreu. Quan arribo a l'hotel, hi cerco un lloc agradable, tranquil, habitable. Una còpia de casa meva. Un lloc on tornar a respirar i aconseguir forces per al dia següent.
Quan tenia divuit anys viatjava per Europa amb una motxilla,
l'interrail i el carnet jove. Durant aquella època dormia en albergs de joventut per quatre cèntims. I ho feia no per jove o perquè m'agradés l'aventura. No és, tampoc, que m'agradés la
catipé de peus que feien les habitacions múltiples on dormia. Ho feia per que no tenia un ral. Després, depenent de l'economia, m'he hostatjat a hotels millors o pitjors, però mai he buscat una excusa per a justificar l'elecció de l'hotel. Si tinc diners per pagar-los m'hostatjo en hotels bons, i com més bons millor.
Aquesta digressió està motivada per aquella gent que, quan els dic als hotels que vaig, em diuen: "jo no em gasto diners amb els hotels, allí hi vaig només a dormir". Ho diuen creient-se carregats d'una raó immutable, com escopint sobre la meva
prodigalitat. I per a mi es tracta d'un dels arguments
non sequitur més estúpids que conec, és d'una
inconsistència total. Suposant que a un hotel no hi vagis més que a dormir -i ja us dic que no és el meu cas- la pregunta que faig és: què dormir no és prou important? És l'única activitat que fem
necessàriament vuit hores al dia. I de la qualitat del son de la nit hi depenen la resta d'activitats que hi
desenvoluparem durant la jornada següent. A més fixeu-vos que, generalment, els que no gasten en hotels
perquè només hi dormen, tampoc no acostumen a gastar en restaurants (perquè només és menjar?), ni en roba o complements de marca (odien les marques?), ni en viatges llargs (ja hi aniran quan hagin vist tot el d'aquí?), ni en una casa en condicions (no paren mai a casa?)
Ens llevem tard. Ja després de l'esmorçar, Patri em sorprèn regalant-me un quadre del pintor Suta Kesuma que està exposat al hall de l'Hotel. Serà el regal del meu sant. Ella s'encarrega de fer les gestions per tal que ens l'enviïn a Tarragona per FedEx. Després passem tot el dia a la platja privada del complex, a la piscina, demanant-nos uns acceptables spaghetti i fent temps per a les 18:00 anar al Hall a prendre'ns una copa. Batut de síndria per a Patri i l'Oriol. Un whisky escocès per a mi. No em demano un partagás serie D número 4. Que si m'hagués pres diria que està magnífic. Però l'Hotel és nordamericà i, clar, no en tenen. Em prenc un altre whisky, ja que les racions d'espirituosos són anglosaxones, i ens n'anem a sopar a l'habitació.
