Barcelona, 27 d'abril. Restaurant Tunateca Balfegó

Ens entaulem a la Tunateca Balfegó (avinguda de la Diagonal, 439, Diagonal-Muntaner). L'espai és modern, taules altes, amb tamborets, decoració de disseny d'inspiració mediterrània. Ambient ni molt fosc, ni molt lluminós.
Ens ubiquen en la barra de sushi. Barra moderna, amb forma capriciosa i sense penjadors per a les borses. No hi ha estovalles. Copa de vi Riedel, bastonets i coberts (forquilla i ganivet), aquests darrers francament incòmodes. Ens ofereixen un aperitiu, amb olives farcides, piperrades i cogombre encurtit, mentre ens decidim pel dinar. S'agraeix. La carta és molt interessant. Plats crus d'inspiració nipona i plats elaborats d'estil occidental. Ens decantem per una mica de tot.

D'entrada trilogia de nigiris. Nigiris d'akami, chuo toro i o toro. Sensacionals. Temperatura ideal del peix (gens fred), proporció perfecta d'arròs i peix, arròs al seu punt i perfectament saonat, peix boníssim. Per a mi, i és la meva subjectivíssima opinió, un bon sushi depèn en un 60 per cent de l'arròs i un 40 per cent del peix. I dintre del shari, la qualitat (i la específica varietat) de l'arròs seria un 40 per cent, la cocció i amaniment un 40 per cent i la proporció arrós-peix un 20 per cent. Curiosament, el sushiman, que no és japonés, només monta els nigiris, si bé ho fa amb una excel·lent perícia. Els talls ja estan fets.

Ens agraden tant els nigiris que repetim.

Demanem dues racions de makis, i de bons, tornem a repetir.

Passe'm als plats, més aviat platillos, ja que les racions amb feines passen d'una tapa.

El morrillo escabetxat ens sembla fantàstic, el toc de vinagreta de cítric esferificat és espectacular.

Molt bona també la galta rostida, amb fons de vi.

De sabor intens i textura amorosa, la parpatana glacejada és tot un descobriment.

Postres negligibles. Té i café. Cervesa, i tres copes d'un Penedès fruitat (essent una empresa de l'Ebre, es troba a faltar una de les imparables garnatxes blanques de la Terra Alta). Tot plegat 118 euros. Una gran troballa. Relació qualitat preu excel·lent. El futur de l'establiment dependrà molt de què mantinguin els cuiners del sushi, perquè la qualitat del producte està assegurada.

Dia 18, Nova York

Dimarts, 25 de maig.
Fa un dia esplèndid. Una mica calorós. Passem per l'escultura LOVE de Robert d'Indiana (http://ca.wikipedia.org/wiki/Robert_Indiana#LOVE)de la 6th Av i fem alguna foto. Després anem a Central Park i en fem unes quantes més. Ens hi estem fins les 13:00. Travessem fins a Madison i (allà per la cantonada amb 81 St.) veiem un restaurant, petit, on serveixen uns sandvitxos clubhouse fantàstics. Hi dinem. Al costat hi tenim entaulades tres senyores d'edat amb una joveneta. Li comencen a dir coses a l'Oriol. No s'hi poden estar i ens demanen si el poden agafar mentre dinem. Els hi diem que sí. El tenen entretingut fins que acabem l'àpat-
Per la tarda passem per Tiffani i per Bergdorf and Goodman, on s'estan preparant per alguna performance sobre Sex and the City 2.

Dia 17, Nova York

Dilluns, 24 de maig.
Anem al SOHO. Hi ha gent que es pensa que som de la ciutat. Fins hi tot ens pregunten adreces. Ah, i l'altre dia un hassidim ens va preguntar si erem jueus. Desgraciadament no, no ho som. Respecte als que ens consulten adreces, Patri, que ja és tota una novaiorquesa, orienta la gent amb saviesa. Passegem pels carrers del barri. Fem unes compres.
Agafem la Michelin de restaurants i ens aventurem a un restaurant de cuina toscana (la nostra italiana preferida): el Mezzogiorno (http://www.mezzogiorno.com/). Els propietaris són italians, de Florència. L'avi de la família es passa l'estona enraonant amb l'Oriol. De primer ens demanem uns papardelle ai cinghialle, boníssims. De segons, compartim una bistecca a la fiorentina, molt bona, amb unes espectaculars patates al forn amb romaní de guarnició. Cervesa i copa de chianti. Tot plegat 117 dòlars. Molt recomanable.
Tornem a l'hotel. L'Oriol està molt despert, així que ens oblidem de la migdiada. Sortim i anem fins al Radio City Hall i està la vorera a vessar de gent. Estant fent la première de Sex and the City 2 i els fans es donen colzades per poder-se fotografiar amb la Sarah Jessica Parker. Només podem veure, a una de les limoussines, la minyona de Miranda.

Dia 15, Nova York

Dissabte, 22 de maig.
Avui toca la Hispanic Society (http://www.elconfidencial.com/tendencias/huntington-filantropo-estadounidense-hispanic-society-20100522.html), tot just el dia que en El Confidencial se'n parla del museu. Pugem en metro fins la 157 amb Broadway. La zona no és molt recomanable, però un dissabte pel matí no sembla un lloc perillós. Entrem al museu, que és gratuït, i poc visitat. És petit, però té certes peces d'interés: algun Velàzquez (un retrat del comte-duc de Olivares molt conegut), Goya, Antonis Mors (un retrat del Duc d'Alba que surt a molts manuals d'història) ... Fotografio Patri i el Menut davant d'un Joaquim Mir: Cimbori de la catedral de Tarragona. Hosti tú, els pelacanyes estareu contents!
Anem a fer un brunch a Petrossian. Està a l'Alwyn Court Building, un edifici preciós d'estil neo-Francesc I (http://www.petrossian.com/). El preu del menú és fix de 31 dòlars. Ens prenem uns blinis de caviar de granja americà de primer. De segon, Patri uns ous benedict fabulosos. Jo no l'encerto tant i em demano un salmó salvatge a la planxa. Bo, peró el llit de fonoll em pertorba el sabor fi del peix.
Al tornar a l'hotel veiem que Mer ens està seguint pel bloc. Mercedes ens ha fet molta il·lusió el teu missatge!
Sortim cap al Rockefeller Centre, que el tenim al costat mateix. Pugem a les plantes superiors (de la 67 a la 70). La vista panoràmica és boníssima. Molt millor que la de l'Empire State. L'entrada són 21 dòlars per persona.
S'està fent de nit. Baixem fins Time Square i fem unes fotos nocturnes.

Dia 13, Nova York

Dijous, 20 de maig.
Són les 7:00 i ja fa un bon sol. Decidim anar al barri de Williamsburg a fer unes fotos dels hassidim que allà hi viuen. Des d'on som al Midtown hi ha una bona mitja hora en metro. Baixem a Marcey. Donem un tomb pels carrers adjacents. Bona part de la gent són jueus ortodoxes, van vestits com al segle XIX, de negre, camisa blanca, barret, amb els rínxols sobresortint per sota. Fem unes fotos i ens n'anem fins Fulton St. Allà, a la vora del Pier 17, entrem a Abercrombie & Fitch on em compro unes camisetes. Patri compra alguna cosa per al seu germà i la padrina.
Anem a dinar, un altre cop, a l'ACQUA. Maggie (Margherita), la cambrera, que està boja per l'Oriol, xiscla quan el veu entrar. Focaccia de primer (és una meravella) i de segon uns linguine ai vongole, Patri, i uns bucatinni a l'amatricciana, jo. No ens demanem postres. De beure un sprite, una cervesa i dues copes de prosecco. Són 94 dòlars.
Pugem a l'Upper West Side. Anem al Lincoln Centre. Ens asseiem allí una bona estona. Patri alleta al Menut. Quan comencem a passar, una parella de mitja edat que van al ballet, li pregunta a Patri si l'Oriol és el seu fill. Se sorprenen quan els diu que sí. Els sobta que una noia tan prima tingui un nen tan grassonet. Diuen que els encanta i, nosaltres, fem cara de ser la primera vegada que ho sentim.

Restaurant Hispania. Arenys de Mar

Dia 29 de març. Ens entaulem a l'Hispania d'Arenys de Mar (http://www.restauranthispania.com/web/cat/portada.html).
Ja fa molt de temps que volem vindre a provar els plats de les germanes Reixach. Finalment ens hi hem decidit. Ens asseuen a una gran taula en la zona de la recent ampliació del restaurant -projecte dels arquitectes Espinet i Ubach (http://www.espinet-ubach.com/), disseny d'avantguarda molt aconseguit-. Ens treuen, detall de la casa, un platet de macarrons. Discrets. Ens demanem d'entrants unes croquetes de rostit i unes vieires, tot a compartir. Ambdues eleccions satisfactòries. De primer, jo em demano uns pèsols del Maresme, absolutament magistrals, deliciosos. La textura, sense fibra, és perfecta. El sabor, dolcíssim, em deixa extasiat. Dos peròs: un, la ració, no sent curta, tampoc és molt abundosa; dos, el preu, objectivament excessiu, de 29 euros (què en deu pensar d'això el pobre pagés?). Patri i Ferran es demanen uns raviolis de llagosta molt bons, sense guarniments ni estridències, al punt de sabor.
De segon, m'arrisco i em demano un clatell de rèmol a la donostiarra, molt bo malgrat ser dilluns. Patri es demana un pollastre de pagès amb albergínies que està exquisit. El mateix es pot dir del pollastre amb allet del meu germà. Val a dir que els segons plats han estat formats per racions generoses de producte.
De postres em prenc una tatin, deliciosa la poma, fallida la pasta que és un milfulls massa sec.
Per beure ens prenem una ampolla de Mil·lessimé de Juvé Camps.
Tot plegat ens costa 100 euros per cap. Menjar tradicional, producte de primera, cuinat amb saviesa. Servei atent i eficient. El preu un pel excessiu.
Dues anècdotes. Una, el president de l'Espanyol estava menjant unes taules més enllà: pagava ell? Dues, afortunadament portava efectiu, tenia la targeta a zero després de pagar el viatge i l'estada de les properes vacances.

Restaurant "Abordo", el Serrallo

Ens entaulem amb Patri al restaurant Abordo (carrer Sant Pere, 21 de Tarragona, telèfon 977 227490). Ens l'ha recomanat Jesús Sànchez, de IECISA. Ens ha dit que és un restaurant de pescadors molt autèntic.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.

Restaurant Petit Comité. Barcelona

Diumenge, 23 d'agost. Són quarts de dues i ens entaulem al Petit Comité. A Patri i a mi ens encisa la cuina catalana, la ben resolta, la burgesa (malgrat que Pla, quasi sempre genial però també ple de prejudicis, negava la seva existència). A Barcelona alguns dels grans restauradors han tornat apostar per la cuina de tota la vida. Els restaurants portaven molts anys passant-se de cosmopolites, caient en el ridícul més espantós amb l'excusa d'una modernitat mal entesa. Les fusions absurdes i la incomprensible cuina molecular han dominat el panorama gastronòmic català. La clientela més esnob, sense referents gastronòmics, però sobtadament enriquida pel boom immobiliari ,volia aparentar el que no era: gent amb bon gust. De l'altra part, una sèrie d'encisadors de serps, mal anomenats cuiners, gent que no sap distingir entre una mirepoix i una brunoise, gent que en sa vida havien fet un ou ferrat, sortien dia sí dia també per les televisions exhibint uns coneixements que no tenien.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.

22 d'agost. Restaurant Drolma

Són les 14:00 de dissabte. Ens asseiem al Drolma (http://www.drolmarestaurant.cat/), el restaurant de Fermí Puig. Hi tornem després de la darrera experiència fa ja més de dos anys. És el nostre restaurant preferit de Barcelona, malgrat que, com veieu, no hi anem sovint. Malauradament el nostre pressupost no arriba per menjar-hi cada dia.
És un restaurant elegant. Situat al principal de l'Hotel Majestic, té una bona vista del passeig de Gràcia. Maître i cambrers de xaqué (catalans, educadíssims), cuberteria de plata, cristalleria de baccarat i spigelau, plats de Versace. Res a veure amb els caus sorollosos, llardosos, amb un servei format per ineptes i ganduls que podem trobar a cada cantonada.
Ens serveixen uns entrants calents deliciosos. Quatre petits snacks: fritures de llagostí, formatge, rostit i croqueta. També una crema, sublim de sabor i textura, escumosa de cranc reial a sobre d'una altra, més espessa, de carbassa. Aquest plat seria perfecte si fos una mica més abundós. Tot això són entrants de la casa. Ens demanem, de primer uns ravioli de faisà salvatge amb crema de tòfona fresca i foie, absolutament impecables, i una amanida de llagosta amb vinagreta de fruites i verdures, boníssima. Les verdures, crudités, i la llagosta, al punt. La vinagreta, molt suau. De segon, filet (diversos talls d'una carn amorosa) amb bolets de sant jordi i puré de patata (el millor puré de patata de la nostra vida, suau, finíssim i molt saborós, tan bo que repetim) i rèmol al forn amb patata, cocció perfecta del peix, impecablement assaonat. De postres, una escuma de crema catalana (molt bona) i un gelat de praliné, pastís de xocolata i pera (per a comensals amb molta gana). Per veure m'he pres una ampolla de Delamotte, excel·lent xampany. Repeteixo el millor restaurant de Barcelona.