Ens entaulem amb Patri al restaurant Abordo (carrer Sant Pere, 21 de Tarragona, telèfon 977 227490). Ens l'ha recomanat Jesús Sànchez, de IECISA. Ens ha dit que és un restaurant de pescadors molt autèntic.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.
28/8/09
Restaurant Petit Comité. Barcelona
Diumenge, 23 d'agost. Són quarts de dues i ens entaulem al Petit Comité. A Patri i a mi ens encisa la cuina catalana, la ben resolta, la burgesa (malgrat que Pla, quasi sempre genial però també ple de prejudicis, negava la seva existència). A Barcelona alguns dels grans restauradors han tornat apostar per la cuina de tota la vida. Els restaurants portaven molts anys passant-se de cosmopolites, caient en el ridícul més espantós amb l'excusa d'una modernitat mal entesa. Les fusions absurdes i la incomprensible cuina molecular han dominat el panorama gastronòmic català. La clientela més esnob, sense referents gastronòmics, però sobtadament enriquida pel boom immobiliari ,volia aparentar el que no era: gent amb bon gust. De l'altra part, una sèrie d'encisadors de serps, mal anomenats cuiners, gent que no sap distingir entre una mirepoix i una brunoise, gent que en sa vida havien fet un ou ferrat, sortien dia sí dia també per les televisions exhibint uns coneixements que no tenien.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.
25/8/09
22 d'agost. Restaurant Drolma
Són les 14:00 de dissabte. Ens asseiem al Drolma (http://www.drolmarestaurant.cat/), el restaurant de Fermí Puig. Hi tornem després de la darrera experiència fa ja més de dos anys. És el nostre restaurant preferit de Barcelona, malgrat que, com veieu, no hi anem sovint. Malauradament el nostre pressupost no arriba per menjar-hi cada dia.
És un restaurant elegant. Situat al principal de l'Hotel Majestic, té una bona vista del passeig de Gràcia. Maître i cambrers de xaqué (catalans, educadíssims), cuberteria de plata, cristalleria de baccarat i spigelau, plats de Versace. Res a veure amb els caus sorollosos, llardosos, amb un servei format per ineptes i ganduls que podem trobar a cada cantonada.
Ens serveixen uns entrants calents deliciosos. Quatre petits snacks: fritures de llagostí, formatge, rostit i croqueta. També una crema, sublim de sabor i textura, escumosa de cranc reial a sobre d'una altra, més espessa, de carbassa. Aquest plat seria perfecte si fos una mica més abundós. Tot això són entrants de la casa. Ens demanem, de primer uns ravioli de faisà salvatge amb crema de tòfona fresca i foie, absolutament impecables, i una amanida de llagosta amb vinagreta de fruites i verdures, boníssima. Les verdures, crudités, i la llagosta, al punt. La vinagreta, molt suau. De segon, filet (diversos talls d'una carn amorosa) amb bolets de sant jordi i puré de patata (el millor puré de patata de la nostra vida, suau, finíssim i molt saborós, tan bo que repetim) i rèmol al forn amb patata, cocció perfecta del peix, impecablement assaonat. De postres, una escuma de crema catalana (molt bona) i un gelat de praliné, pastís de xocolata i pera (per a comensals amb molta gana). Per veure m'he pres una ampolla de Delamotte, excel·lent xampany. Repeteixo el millor restaurant de Barcelona.
És un restaurant elegant. Situat al principal de l'Hotel Majestic, té una bona vista del passeig de Gràcia. Maître i cambrers de xaqué (catalans, educadíssims), cuberteria de plata, cristalleria de baccarat i spigelau, plats de Versace. Res a veure amb els caus sorollosos, llardosos, amb un servei format per ineptes i ganduls que podem trobar a cada cantonada.
Ens serveixen uns entrants calents deliciosos. Quatre petits snacks: fritures de llagostí, formatge, rostit i croqueta. També una crema, sublim de sabor i textura, escumosa de cranc reial a sobre d'una altra, més espessa, de carbassa. Aquest plat seria perfecte si fos una mica més abundós. Tot això són entrants de la casa. Ens demanem, de primer uns ravioli de faisà salvatge amb crema de tòfona fresca i foie, absolutament impecables, i una amanida de llagosta amb vinagreta de fruites i verdures, boníssima. Les verdures, crudités, i la llagosta, al punt. La vinagreta, molt suau. De segon, filet (diversos talls d'una carn amorosa) amb bolets de sant jordi i puré de patata (el millor puré de patata de la nostra vida, suau, finíssim i molt saborós, tan bo que repetim) i rèmol al forn amb patata, cocció perfecta del peix, impecablement assaonat. De postres, una escuma de crema catalana (molt bona) i un gelat de praliné, pastís de xocolata i pera (per a comensals amb molta gana). Per veure m'he pres una ampolla de Delamotte, excel·lent xampany. Repeteixo el millor restaurant de Barcelona.
21/8/09
Barcelona. Dies 22, 23 i 24 d'agost
Demà ens n'anem a Barcelona. Seran tres dies de compres (cal ajudar al sector comercial en temps de crisi), cultura (museus, llibreries i exposicions), fotografia i gastronomia. Possiblement ho seran també de calor. Planyo a la pobra Patri amb la seva panxa prominent. La veig esbufegant, arrossegant a l'Oriol amunt i avall de l'Eixample.
Ens hostatgem al Majestic. Hem trobat una oferta que ens ha semblat molt interessant. M'agraden els hotels bons. En general, com més luxosos més m'agraden. Quan estic de viatge em passo el dia pel carrer. Jo que no sóc molt sociable (els que em coneixeu segur que penseu que sóc una mica misantrop). Durant uns dies, pocs o molts, em veig submergit per indrets farcits de gent, pujant i baixant. Acabo entrant a locals on la ferum d'humanitat és intensa. Passejo per racons plens de pixats. Em trobo essent interpel·lat per pidolaires, transvestits i prostitutes. I això amb independència del lloc on vagi, perquè la galdositat està infiltrada per tot arreu. Quan arribo a l'hotel, hi cerco un lloc agradable, tranquil, habitable. Una còpia de casa meva. Un lloc on tornar a respirar i aconseguir forces per al dia següent.
Quan tenia divuit anys viatjava per Europa amb una motxilla, l'interrail i el carnet jove. Durant aquella època dormia en albergs de joventut per quatre cèntims. I ho feia no per jove o perquè m'agradés l'aventura. No és, tampoc, que m'agradés la catipé de peus que feien les habitacions múltiples on dormia. Ho feia per que no tenia un ral. Després, depenent de l'economia, m'he hostatjat a hotels millors o pitjors, però mai he buscat una excusa per a justificar l'elecció de l'hotel. Si tinc diners per pagar-los m'hostatjo en hotels bons, i com més bons millor.
Aquesta digressió està motivada per aquella gent que, quan els dic als hotels que vaig, em diuen: "jo no em gasto diners amb els hotels, allí hi vaig només a dormir". Ho diuen creient-se carregats d'una raó immutable, com escopint sobre la meva prodigalitat. I per a mi es tracta d'un dels arguments non sequitur més estúpids que conec, és d'una inconsistència total. Suposant que a un hotel no hi vagis més que a dormir -i ja us dic que no és el meu cas- la pregunta que faig és: què dormir no és prou important? És l'única activitat que fem necessàriament vuit hores al dia. I de la qualitat del son de la nit hi depenen la resta d'activitats que hi desenvoluparem durant la jornada següent. A més fixeu-vos que, generalment, els que no gasten en hotels perquè només hi dormen, tampoc no acostumen a gastar en restaurants (perquè només és menjar?), ni en roba o complements de marca (odien les marques?), ni en viatges llargs (ja hi aniran quan hagin vist tot el d'aquí?), ni en una casa en condicions (no paren mai a casa?)
Ens hostatgem al Majestic. Hem trobat una oferta que ens ha semblat molt interessant. M'agraden els hotels bons. En general, com més luxosos més m'agraden. Quan estic de viatge em passo el dia pel carrer. Jo que no sóc molt sociable (els que em coneixeu segur que penseu que sóc una mica misantrop). Durant uns dies, pocs o molts, em veig submergit per indrets farcits de gent, pujant i baixant. Acabo entrant a locals on la ferum d'humanitat és intensa. Passejo per racons plens de pixats. Em trobo essent interpel·lat per pidolaires, transvestits i prostitutes. I això amb independència del lloc on vagi, perquè la galdositat està infiltrada per tot arreu. Quan arribo a l'hotel, hi cerco un lloc agradable, tranquil, habitable. Una còpia de casa meva. Un lloc on tornar a respirar i aconseguir forces per al dia següent.
Quan tenia divuit anys viatjava per Europa amb una motxilla, l'interrail i el carnet jove. Durant aquella època dormia en albergs de joventut per quatre cèntims. I ho feia no per jove o perquè m'agradés l'aventura. No és, tampoc, que m'agradés la catipé de peus que feien les habitacions múltiples on dormia. Ho feia per que no tenia un ral. Després, depenent de l'economia, m'he hostatjat a hotels millors o pitjors, però mai he buscat una excusa per a justificar l'elecció de l'hotel. Si tinc diners per pagar-los m'hostatjo en hotels bons, i com més bons millor.
Aquesta digressió està motivada per aquella gent que, quan els dic als hotels que vaig, em diuen: "jo no em gasto diners amb els hotels, allí hi vaig només a dormir". Ho diuen creient-se carregats d'una raó immutable, com escopint sobre la meva prodigalitat. I per a mi es tracta d'un dels arguments non sequitur més estúpids que conec, és d'una inconsistència total. Suposant que a un hotel no hi vagis més que a dormir -i ja us dic que no és el meu cas- la pregunta que faig és: què dormir no és prou important? És l'única activitat que fem necessàriament vuit hores al dia. I de la qualitat del son de la nit hi depenen la resta d'activitats que hi desenvoluparem durant la jornada següent. A més fixeu-vos que, generalment, els que no gasten en hotels perquè només hi dormen, tampoc no acostumen a gastar en restaurants (perquè només és menjar?), ni en roba o complements de marca (odien les marques?), ni en viatges llargs (ja hi aniran quan hagin vist tot el d'aquí?), ni en una casa en condicions (no paren mai a casa?)
29/7/09
Barcelona, Koy Shunka
Dia 23 de juliol. Me'n vaig a Barcelona a veure als meus germans. Se n'han anant a passar cinc dies al cap i casal. S'hostatgen al Majestic, gran hotel, a la cantonada muntanya del passeig de Gràcia-carrer València. Els hotelers han reaccionat rapidíssimament davant de la crisi. Mentre altres sectors discutien si presentaven EROs, si reduïen producció, si renegociaven o no el finançament amb la banca, ells han abaixat els preus fins un 70 per 100. Aquests mesos passar unes nits als hotels de luxe de les grans ciutats és més assequible (compte, que no dic barat) que mai.
Bé, hem quedat a les 13:30 per anar al Koy Shunka. El cotxe, per Gran Via, em marca 41,5º C de temperatura exterior. Al sortir del vehicle el cop de calor és insuportable. Sort que ens pocs minuts sóc a dins del restaurant. Un cop a la barra, i de dues cerveses KIRIN ICHIBAN per cap, ens trobem parlant amb el itamae, el cuiner de sushi, que es mostra bastant parlador malgrat els seus limitats coneixements de la llengua castellana. Ens demanem, com sempre, una sèrie de plats que combinen la pasta, la tempura i el sushi. Aquest cop cal remarcar el bacallà negre amb reducció de miso (plat excel·lent que ja vam tastar al NOBU de Nova York), el nigiri sushi de ventresca de salmó (l'itamae ens treu la ventresca de sota el taulell després d'una animada xerrada sobre les diferents parts de la tonyina amb el meu germà Paco) i la tempura de cranc reial. És el nostre japonès preferit fora de Japó, amb la diferència de què a Japó és difícil trobar restaurant tant eclèctics que cuinen diversos tipus de menjar. Allà estan especialitzats en sushi o en okonomiyake o en ramen o en tempura o en tonkatsu ...
Al sortir, nou raig de sol. Caminem fins al Majestic. Ens asseiem al cigar lounge de l'hotel i fruïm d'un Serie D nº4 edició del 2007 amb un Mac Callan de 25 anys. És una glòria que dura poc més d'un hora. Final perfecte. Agafo el cotxe i me'n torno al poble.
Bé, hem quedat a les 13:30 per anar al Koy Shunka. El cotxe, per Gran Via, em marca 41,5º C de temperatura exterior. Al sortir del vehicle el cop de calor és insuportable. Sort que ens pocs minuts sóc a dins del restaurant. Un cop a la barra, i de dues cerveses KIRIN ICHIBAN per cap, ens trobem parlant amb el itamae, el cuiner de sushi, que es mostra bastant parlador malgrat els seus limitats coneixements de la llengua castellana. Ens demanem, com sempre, una sèrie de plats que combinen la pasta, la tempura i el sushi. Aquest cop cal remarcar el bacallà negre amb reducció de miso (plat excel·lent que ja vam tastar al NOBU de Nova York), el nigiri sushi de ventresca de salmó (l'itamae ens treu la ventresca de sota el taulell després d'una animada xerrada sobre les diferents parts de la tonyina amb el meu germà Paco) i la tempura de cranc reial. És el nostre japonès preferit fora de Japó, amb la diferència de què a Japó és difícil trobar restaurant tant eclèctics que cuinen diversos tipus de menjar. Allà estan especialitzats en sushi o en okonomiyake o en ramen o en tempura o en tonkatsu ...
Al sortir, nou raig de sol. Caminem fins al Majestic. Ens asseiem al cigar lounge de l'hotel i fruïm d'un Serie D nº4 edició del 2007 amb un Mac Callan de 25 anys. És una glòria que dura poc més d'un hora. Final perfecte. Agafo el cotxe i me'n torno al poble.
13/7/09
La Boqueria: Bar Pinocho
Dia 11 de juliol. Amb dos amics acudim al Bar Pinocho. La barra està a vessar. Juanito ens diu que tranquils, que de seguida ens podrem entaular. Aquest home és encisador, tot alegria i educació. Dit i fet ens fa espai per menjar. Ens demanem les tapes de sempre. Una de "cap i pota", tan deliciós com sempre, melós, dolç i al punt de cocció. Uns cigrons amb botifarra, excel·lents. Uns xipirons amb fesolets (amb reducció de mòdena i sal d'escama) d'inspiració divina. Tres croquetes de pollastre i tres de ceps. Bones, però més ordinàries. Per beure, quatre cerveses (jo, estic assedegat, repeteixo). De postres li demanem al Juanito uns xuixos de crema. Se li han acabat. Ens recomana un milfulls amb cabell d'àngel. Està boníssim. Una de les millors pastes fullades que he pres mai. Tot plegat uns cinquanta euros. Un lloc on tornar sovint.
5/7/09
Barcelona. Tapaç 24
U de juliol. Anem a Barcelona per una revisió rutinària de la vista. Encabat anem a sopar al TAPAÇ24 (http://www.carlesabellan.com/tapac24/), el local de tapes del Carles Abellán al costat del passeig de Gràcia. Com a curiositat us diré que la Gwyneth Paltrow i el Mario Batalli el recomanen al seu nou llibre. El lloc és agradable, encara que no massa original. Els cuiners, al fons de la barra, treballen a la vista dels clients, si bé no pots apreciar amb precisió què estan fent. De clients n'hi ha de tota la vida, d'estrangers dels hotels de luxe propers a l'establiment i algun de pas, com nosaltres.
Ens demanem 4 croquetes de pernil, molt bones, però, potser, massa salades. Un bikini molt diferent. Amb pernil ibèric en lloc de dolç. Amb tòfona al pa. Molt bo, però li manca una mica de sabor pel meu gust. Un Mc Foie, en realitat un koulibiak o un wellington d'hamburguesa amb una crema de foie al costat. Acceptablement bo. Llucets fregits, molt frescos. Una amanida de tomàquet de Montserrat amb tonyina. El tomàquet absolutament insípid. La tonyina, esmicolada i oliosa. El plat soso i insípid. Un fracàs. Res a veure amb el plat similar que vam degustar a Can Ravell. De postres unes quenelles de xocolata, amb oli d'oliva i pa, per a Patri. Unes maduixes amb balsàmic i escuma de iogurt. Per veure, dues canyes Moritz i una aigua Solan de Cabras. Tot plegat, 60 euros. No ha estat una experiència memorable. Més si tenim en compte que el tracte del servei tampoc ha estat a l'alçada. Cap somriure, cap recomanació, cap pregunta sobre la satisfacció. Cares molt serioses, tracte eixut. És un lloc de tapes, histèric, com molts d'altres.
Ens demanem 4 croquetes de pernil, molt bones, però, potser, massa salades. Un bikini molt diferent. Amb pernil ibèric en lloc de dolç. Amb tòfona al pa. Molt bo, però li manca una mica de sabor pel meu gust. Un Mc Foie, en realitat un koulibiak o un wellington d'hamburguesa amb una crema de foie al costat. Acceptablement bo. Llucets fregits, molt frescos. Una amanida de tomàquet de Montserrat amb tonyina. El tomàquet absolutament insípid. La tonyina, esmicolada i oliosa. El plat soso i insípid. Un fracàs. Res a veure amb el plat similar que vam degustar a Can Ravell. De postres unes quenelles de xocolata, amb oli d'oliva i pa, per a Patri. Unes maduixes amb balsàmic i escuma de iogurt. Per veure, dues canyes Moritz i una aigua Solan de Cabras. Tot plegat, 60 euros. No ha estat una experiència memorable. Més si tenim en compte que el tracte del servei tampoc ha estat a l'alçada. Cap somriure, cap recomanació, cap pregunta sobre la satisfacció. Cares molt serioses, tracte eixut. És un lloc de tapes, histèric, com molts d'altres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)