Dissabte, 8 de maig. Som a l'aeroport del Prat. A la terminal T1 per primer cop. Sembla un aeroport de debò i no el de juguet que hi havia fins ara. Comprem el bitllet de l'Oriol per NY. 79 euros anar i tornar. És el nostre primer viatge llarg amb el nostre fill (set mesos, encara que sembla que en tingui uns quants més). Durant el vol es porta molt bé. Facturació de Delta ha tingut l'amabilitat de canviar-nos els seients i posar-nos en un espai de tres. L'Oriol fa rialles a tothom.
Arribem al JFK. El pilot ens avisa que pel núvol del volcà islandès hem agafat una ruta un pel més llarga. Agafem un taxi. Avís per a pares amb nens petits: no és obligatori -al menys a data d'avui- portar la cadira del cotxe, encara que sí recomanable. Nosaltres, carregats com anem, no la portem. Arribem al Hilton NY sobre les 17:00.
Sortim escopetejats a passejar per la 5th Av. Anem a FAO Schwarz a mirar coses per al petit. Acabem a Columbus Circle, a la planta -1, comprant a FOODS WHOLES MARKET fruita per fer puré. És un lloc molt recomanable per a fer compres de menjar (preparat o no). Ens mengem dos hot dogs i tornem a l'Hotel. Estem rebentats
19/4/10
Restaurant Hispania. Arenys de Mar
Dia 29 de març. Ens entaulem a l'Hispania d'Arenys de Mar (http://www.restauranthispania.com/web/cat/portada.html).
Ja fa molt de temps que volem vindre a provar els plats de les germanes Reixach. Finalment ens hi hem decidit. Ens asseuen a una gran taula en la zona de la recent ampliació del restaurant -projecte dels arquitectes Espinet i Ubach (http://www.espinet-ubach.com/), disseny d'avantguarda molt aconseguit-. Ens treuen, detall de la casa, un platet de macarrons. Discrets. Ens demanem d'entrants unes croquetes de rostit i unes vieires, tot a compartir. Ambdues eleccions satisfactòries. De primer, jo em demano uns pèsols del Maresme, absolutament magistrals, deliciosos. La textura, sense fibra, és perfecta. El sabor, dolcíssim, em deixa extasiat. Dos peròs: un, la ració, no sent curta, tampoc és molt abundosa; dos, el preu, objectivament excessiu, de 29 euros (què en deu pensar d'això el pobre pagés?). Patri i Ferran es demanen uns raviolis de llagosta molt bons, sense guarniments ni estridències, al punt de sabor.
De segon, m'arrisco i em demano un clatell de rèmol a la donostiarra, molt bo malgrat ser dilluns. Patri es demana un pollastre de pagès amb albergínies que està exquisit. El mateix es pot dir del pollastre amb allet del meu germà. Val a dir que els segons plats han estat formats per racions generoses de producte.
De postres em prenc una tatin, deliciosa la poma, fallida la pasta que és un milfulls massa sec.
Per beure ens prenem una ampolla de Mil·lessimé de Juvé Camps.
Tot plegat ens costa 100 euros per cap. Menjar tradicional, producte de primera, cuinat amb saviesa. Servei atent i eficient. El preu un pel excessiu.
Dues anècdotes. Una, el president de l'Espanyol estava menjant unes taules més enllà: pagava ell? Dues, afortunadament portava efectiu, tenia la targeta a zero després de pagar el viatge i l'estada de les properes vacances.
Ja fa molt de temps que volem vindre a provar els plats de les germanes Reixach. Finalment ens hi hem decidit. Ens asseuen a una gran taula en la zona de la recent ampliació del restaurant -projecte dels arquitectes Espinet i Ubach (http://www.espinet-ubach.com/), disseny d'avantguarda molt aconseguit-. Ens treuen, detall de la casa, un platet de macarrons. Discrets. Ens demanem d'entrants unes croquetes de rostit i unes vieires, tot a compartir. Ambdues eleccions satisfactòries. De primer, jo em demano uns pèsols del Maresme, absolutament magistrals, deliciosos. La textura, sense fibra, és perfecta. El sabor, dolcíssim, em deixa extasiat. Dos peròs: un, la ració, no sent curta, tampoc és molt abundosa; dos, el preu, objectivament excessiu, de 29 euros (què en deu pensar d'això el pobre pagés?). Patri i Ferran es demanen uns raviolis de llagosta molt bons, sense guarniments ni estridències, al punt de sabor.
De segon, m'arrisco i em demano un clatell de rèmol a la donostiarra, molt bo malgrat ser dilluns. Patri es demana un pollastre de pagès amb albergínies que està exquisit. El mateix es pot dir del pollastre amb allet del meu germà. Val a dir que els segons plats han estat formats per racions generoses de producte.
De postres em prenc una tatin, deliciosa la poma, fallida la pasta que és un milfulls massa sec.
Per beure ens prenem una ampolla de Mil·lessimé de Juvé Camps.
Tot plegat ens costa 100 euros per cap. Menjar tradicional, producte de primera, cuinat amb saviesa. Servei atent i eficient. El preu un pel excessiu.
Dues anècdotes. Una, el president de l'Espanyol estava menjant unes taules més enllà: pagava ell? Dues, afortunadament portava efectiu, tenia la targeta a zero després de pagar el viatge i l'estada de les properes vacances.
15/12/09
Barcelona. Dies 12 i 13.
Dissabte, dia 12 de desembre. Són les 11:00 i arribem al Mandarin Oriental de Barcelona (http://www.mandarinoriental.com/). La façana l'hotel, al passeig de Gràcia, té un semblant art-déco. Mentre una noia encisadora ens complimenta el check-in, una altra ens ensenya els serveis de l'establiment. Quan acaba ens convida al menjador de la planta baixa a prendre un refresc. Després ens acompanya a l'habitació. Una habitació espectacular, amb una decoració funcional, moderna, estilosa. Televisió de B&O, aixetes de Grohe, jacuzzi, llit enorme amb llençols de cotó de més de 300 nusos per polsada. Sensacional! És la nostra primera sortida amb l'Oriol i estem segurs que ens ho passarem molt bé. Sortim de l'hotel i ens passem per Cartier. La depenenta s'enamora del nostre petit. Patri i jo ens comprem uns regals pel Nadal. Cartier és molt de Cartier. "El joier dels reis i el rei dels joiers" deien, i subscrivim. Anem al Koy-Shunka on tenim reserva per dinar. Us estalvio la referència , ja que n'he parlat a bastament en altres posts.
Ens passem la tarda de compres (contribuint a reactivar l'economia, diria), fent viatges a l'hotel per portar paquets i alletant al nostre petit. Passem per Imaginarium, Benetton,Uterqüe. ...
Són quasi les 22:00 i anem a sopar unes tapes al Qu-Qu de passeig de Gràcia. Les tapes resulten més que acceptables i, com sempre, van acompanyades d'un bon servei per a un establiment d'aquestes característiques. De tornada a l'hotel mirem d'entrar al Bankers Bar, però està ple i desistim de tornar a intentar-ho. Estem molt cansats. Ens retirem a l'habitació.
Ens passem la tarda de compres (contribuint a reactivar l'economia, diria), fent viatges a l'hotel per portar paquets i alletant al nostre petit. Passem per Imaginarium, Benetton,Uterqüe. ...
Són quasi les 22:00 i anem a sopar unes tapes al Qu-Qu de passeig de Gràcia. Les tapes resulten més que acceptables i, com sempre, van acompanyades d'un bon servei per a un establiment d'aquestes característiques. De tornada a l'hotel mirem d'entrar al Bankers Bar, però està ple i desistim de tornar a intentar-ho. Estem molt cansats. Ens retirem a l'habitació.
9/12/09
Mandarin Oriental. Barcelona
Després de mes i mig sense escriure, avui tinc novetats que anunciar. Aquest període d'aridesa, com ja sabeu, ha estat provocat pel naixement del petit Oriol, qui no només ha robat el cor dels seus pares, sinó també moltíssim temps i esforços. Però això s'ha acabat. Dissabte tenim reserva al Mandarin Oriental de Barcelona i, com no, per dinar al Koy Shunka. Serà un dia intens de compres, visita cultural, fruïment gastronòmic i, al final, luxe asiàtic. Us en mantindrem informats.
28/10/09
Restaurant Fishhh. Barcelona
Dia 28 d'octubre. Són les 15:45. Ens entaulem amb el meu germà Ferran al Fishhh (edifici l'Illa Diagonal, telèfon 934441139). El local està dintre del centre comercial l'Illa. Si bé la decoració de l'establiment és bastant vulgar i a to amb el que es pot esperar d'un local de restauració d'un gran centre comercial, no podem dir el mateix del servei, que es mostra atent, eficient i educat. El maître, molt diligent, ens recomana uns plats, i, sàviament, ens deixem portar per la seva opinió. D'entrants unes espardenyes a la francesa (amb mantega salada i tàperes), molt bones; uns calamars a la romana, espectaculars; i unes cloïsses a la marinera (realment un all cremat), en ració abundosa i suculenta . De segon, mitja ració cadascun de tonyina a la planxa, al punt de cocció, tendríssima i saborosa, amb salsa de soja. Dos postres bastant aconseguits finiquiten un àpat molt equilibrat. Per beure ens prenem una ampolla de Piper Heidsiek, servida en xampanyera amb gel. Tot plegat, 90 euros els dos coberts molt correcte. Un lloc per a tornar-hi.
27/9/09
Exposició de David Callau, Tarragona
Dia 10 de setembre. Un company de la feina, una ment lliure i inquieta, ens convida a la inauguració de l'exposició d'un artista cambrilenc: David Callau (http://www.davidcallaugene.com/). No coneixem al pintor, però com que qui ens el recomana és una persona amb sentit artístic decidim acceptar la invitació. Si bé intuíem que no seria un acte qualsevol, la veritat és que no ens esperàvem una performance de tan gran magnitud. Ballarines dintre de gàbies de ferro i vidre, presentacions fotogràfiques i auditives de gran impacte, interpretacions de piano creades ex professo ... tot com a embolcall d'un obra espectacular. La mise en scène ens recorda alguna exposició recent del Whitney de Nova York. No és habitual per aquestes latituds trobar una presentació tan agosarada i, al mateix temps, tan conjuntada.
Ens sorprèn el format de les pintures, molt gran. La tècnica de l'artista ens recorda l'expressionisme abstracte i el action painting de Pollock. Patri i jo, que no som apassionats de l'art creatiu, ens quedem bocabadats per la qualitat de l'obra exposada. Per desgràcia, la nostra casa no té prou parets per encabir aquestes obres.
Un consell, no us perdeu l'exposició ("El circ de la vida"), fins l'11 d'octubre, al tinglado 1 del port de Tarragona.
Ens sorprèn el format de les pintures, molt gran. La tècnica de l'artista ens recorda l'expressionisme abstracte i el action painting de Pollock. Patri i jo, que no som apassionats de l'art creatiu, ens quedem bocabadats per la qualitat de l'obra exposada. Per desgràcia, la nostra casa no té prou parets per encabir aquestes obres.
Un consell, no us perdeu l'exposició ("El circ de la vida"), fins l'11 d'octubre, al tinglado 1 del port de Tarragona.
19/9/09
Restaurant "Abordo", el Serrallo
Ens entaulem amb Patri al restaurant Abordo (carrer Sant Pere, 21 de Tarragona, telèfon 977 227490). Ens l'ha recomanat Jesús Sànchez, de IECISA. Ens ha dit que és un restaurant de pescadors molt autèntic.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)