Dissabte, dia 12 de desembre. Són les 11:00 i arribem al Mandarin Oriental de Barcelona (http://www.mandarinoriental.com/). La façana l'hotel, al passeig de Gràcia, té un semblant art-déco. Mentre una noia encisadora ens complimenta el check-in, una altra ens ensenya els serveis de l'establiment. Quan acaba ens convida al menjador de la planta baixa a prendre un refresc. Després ens acompanya a l'habitació. Una habitació espectacular, amb una decoració funcional, moderna, estilosa. Televisió de B&O, aixetes de Grohe, jacuzzi, llit enorme amb llençols de cotó de més de 300 nusos per polsada. Sensacional! És la nostra primera sortida amb l'Oriol i estem segurs que ens ho passarem molt bé. Sortim de l'hotel i ens passem per Cartier. La depenenta s'enamora del nostre petit. Patri i jo ens comprem uns regals pel Nadal. Cartier és molt de Cartier. "El joier dels reis i el rei dels joiers" deien, i subscrivim. Anem al Koy-Shunka on tenim reserva per dinar. Us estalvio la referència , ja que n'he parlat a bastament en altres posts.
Ens passem la tarda de compres (contribuint a reactivar l'economia, diria), fent viatges a l'hotel per portar paquets i alletant al nostre petit. Passem per Imaginarium, Benetton,Uterqüe. ...
Són quasi les 22:00 i anem a sopar unes tapes al Qu-Qu de passeig de Gràcia. Les tapes resulten més que acceptables i, com sempre, van acompanyades d'un bon servei per a un establiment d'aquestes característiques. De tornada a l'hotel mirem d'entrar al Bankers Bar, però està ple i desistim de tornar a intentar-ho. Estem molt cansats. Ens retirem a l'habitació.
15/12/09
9/12/09
Mandarin Oriental. Barcelona
Després de mes i mig sense escriure, avui tinc novetats que anunciar. Aquest període d'aridesa, com ja sabeu, ha estat provocat pel naixement del petit Oriol, qui no només ha robat el cor dels seus pares, sinó també moltíssim temps i esforços. Però això s'ha acabat. Dissabte tenim reserva al Mandarin Oriental de Barcelona i, com no, per dinar al Koy Shunka. Serà un dia intens de compres, visita cultural, fruïment gastronòmic i, al final, luxe asiàtic. Us en mantindrem informats.
28/10/09
Restaurant Fishhh. Barcelona
Dia 28 d'octubre. Són les 15:45. Ens entaulem amb el meu germà Ferran al Fishhh (edifici l'Illa Diagonal, telèfon 934441139). El local està dintre del centre comercial l'Illa. Si bé la decoració de l'establiment és bastant vulgar i a to amb el que es pot esperar d'un local de restauració d'un gran centre comercial, no podem dir el mateix del servei, que es mostra atent, eficient i educat. El maître, molt diligent, ens recomana uns plats, i, sàviament, ens deixem portar per la seva opinió. D'entrants unes espardenyes a la francesa (amb mantega salada i tàperes), molt bones; uns calamars a la romana, espectaculars; i unes cloïsses a la marinera (realment un all cremat), en ració abundosa i suculenta . De segon, mitja ració cadascun de tonyina a la planxa, al punt de cocció, tendríssima i saborosa, amb salsa de soja. Dos postres bastant aconseguits finiquiten un àpat molt equilibrat. Per beure ens prenem una ampolla de Piper Heidsiek, servida en xampanyera amb gel. Tot plegat, 90 euros els dos coberts molt correcte. Un lloc per a tornar-hi.
27/9/09
Exposició de David Callau, Tarragona
Dia 10 de setembre. Un company de la feina, una ment lliure i inquieta, ens convida a la inauguració de l'exposició d'un artista cambrilenc: David Callau (http://www.davidcallaugene.com/). No coneixem al pintor, però com que qui ens el recomana és una persona amb sentit artístic decidim acceptar la invitació. Si bé intuíem que no seria un acte qualsevol, la veritat és que no ens esperàvem una performance de tan gran magnitud. Ballarines dintre de gàbies de ferro i vidre, presentacions fotogràfiques i auditives de gran impacte, interpretacions de piano creades ex professo ... tot com a embolcall d'un obra espectacular. La mise en scène ens recorda alguna exposició recent del Whitney de Nova York. No és habitual per aquestes latituds trobar una presentació tan agosarada i, al mateix temps, tan conjuntada.
Ens sorprèn el format de les pintures, molt gran. La tècnica de l'artista ens recorda l'expressionisme abstracte i el action painting de Pollock. Patri i jo, que no som apassionats de l'art creatiu, ens quedem bocabadats per la qualitat de l'obra exposada. Per desgràcia, la nostra casa no té prou parets per encabir aquestes obres.
Un consell, no us perdeu l'exposició ("El circ de la vida"), fins l'11 d'octubre, al tinglado 1 del port de Tarragona.
Ens sorprèn el format de les pintures, molt gran. La tècnica de l'artista ens recorda l'expressionisme abstracte i el action painting de Pollock. Patri i jo, que no som apassionats de l'art creatiu, ens quedem bocabadats per la qualitat de l'obra exposada. Per desgràcia, la nostra casa no té prou parets per encabir aquestes obres.
Un consell, no us perdeu l'exposició ("El circ de la vida"), fins l'11 d'octubre, al tinglado 1 del port de Tarragona.
19/9/09
Restaurant "Abordo", el Serrallo
Ens entaulem amb Patri al restaurant Abordo (carrer Sant Pere, 21 de Tarragona, telèfon 977 227490). Ens l'ha recomanat Jesús Sànchez, de IECISA. Ens ha dit que és un restaurant de pescadors molt autèntic.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.
28/8/09
Restaurant Petit Comité. Barcelona
Diumenge, 23 d'agost. Són quarts de dues i ens entaulem al Petit Comité. A Patri i a mi ens encisa la cuina catalana, la ben resolta, la burgesa (malgrat que Pla, quasi sempre genial però també ple de prejudicis, negava la seva existència). A Barcelona alguns dels grans restauradors han tornat apostar per la cuina de tota la vida. Els restaurants portaven molts anys passant-se de cosmopolites, caient en el ridícul més espantós amb l'excusa d'una modernitat mal entesa. Les fusions absurdes i la incomprensible cuina molecular han dominat el panorama gastronòmic català. La clientela més esnob, sense referents gastronòmics, però sobtadament enriquida pel boom immobiliari ,volia aparentar el que no era: gent amb bon gust. De l'altra part, una sèrie d'encisadors de serps, mal anomenats cuiners, gent que no sap distingir entre una mirepoix i una brunoise, gent que en sa vida havien fet un ou ferrat, sortien dia sí dia també per les televisions exhibint uns coneixements que no tenien.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.
25/8/09
22 d'agost. Restaurant Drolma
Són les 14:00 de dissabte. Ens asseiem al Drolma (http://www.drolmarestaurant.cat/), el restaurant de Fermí Puig. Hi tornem després de la darrera experiència fa ja més de dos anys. És el nostre restaurant preferit de Barcelona, malgrat que, com veieu, no hi anem sovint. Malauradament el nostre pressupost no arriba per menjar-hi cada dia.
És un restaurant elegant. Situat al principal de l'Hotel Majestic, té una bona vista del passeig de Gràcia. Maître i cambrers de xaqué (catalans, educadíssims), cuberteria de plata, cristalleria de baccarat i spigelau, plats de Versace. Res a veure amb els caus sorollosos, llardosos, amb un servei format per ineptes i ganduls que podem trobar a cada cantonada.
Ens serveixen uns entrants calents deliciosos. Quatre petits snacks: fritures de llagostí, formatge, rostit i croqueta. També una crema, sublim de sabor i textura, escumosa de cranc reial a sobre d'una altra, més espessa, de carbassa. Aquest plat seria perfecte si fos una mica més abundós. Tot això són entrants de la casa. Ens demanem, de primer uns ravioli de faisà salvatge amb crema de tòfona fresca i foie, absolutament impecables, i una amanida de llagosta amb vinagreta de fruites i verdures, boníssima. Les verdures, crudités, i la llagosta, al punt. La vinagreta, molt suau. De segon, filet (diversos talls d'una carn amorosa) amb bolets de sant jordi i puré de patata (el millor puré de patata de la nostra vida, suau, finíssim i molt saborós, tan bo que repetim) i rèmol al forn amb patata, cocció perfecta del peix, impecablement assaonat. De postres, una escuma de crema catalana (molt bona) i un gelat de praliné, pastís de xocolata i pera (per a comensals amb molta gana). Per veure m'he pres una ampolla de Delamotte, excel·lent xampany. Repeteixo el millor restaurant de Barcelona.
És un restaurant elegant. Situat al principal de l'Hotel Majestic, té una bona vista del passeig de Gràcia. Maître i cambrers de xaqué (catalans, educadíssims), cuberteria de plata, cristalleria de baccarat i spigelau, plats de Versace. Res a veure amb els caus sorollosos, llardosos, amb un servei format per ineptes i ganduls que podem trobar a cada cantonada.
Ens serveixen uns entrants calents deliciosos. Quatre petits snacks: fritures de llagostí, formatge, rostit i croqueta. També una crema, sublim de sabor i textura, escumosa de cranc reial a sobre d'una altra, més espessa, de carbassa. Aquest plat seria perfecte si fos una mica més abundós. Tot això són entrants de la casa. Ens demanem, de primer uns ravioli de faisà salvatge amb crema de tòfona fresca i foie, absolutament impecables, i una amanida de llagosta amb vinagreta de fruites i verdures, boníssima. Les verdures, crudités, i la llagosta, al punt. La vinagreta, molt suau. De segon, filet (diversos talls d'una carn amorosa) amb bolets de sant jordi i puré de patata (el millor puré de patata de la nostra vida, suau, finíssim i molt saborós, tan bo que repetim) i rèmol al forn amb patata, cocció perfecta del peix, impecablement assaonat. De postres, una escuma de crema catalana (molt bona) i un gelat de praliné, pastís de xocolata i pera (per a comensals amb molta gana). Per veure m'he pres una ampolla de Delamotte, excel·lent xampany. Repeteixo el millor restaurant de Barcelona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)