Dissabte, 6 de desembre. Són les 10:30 del matí i ens trobem a Passeig de Gràcia amb Elisenda, Joan i la petita Júlia. Elisenda és una vella, i bella, amiga de Patricia. S'adoren des que es van conéixer a la Universitat, allà pels noranta. Eli, com l'anomena la meva dona, és una persona encisadora. Discreta, intel·ligent, treballadora, i una bona persona. Com que, de vegades, hi ha certa justícia còsmica a la vida, Elisenda va conéixer a Joan, llur clon masculí, i van formar una parella. Fa uns tretze mesos van tenir una filla: Júlia. Una criatura fantàstica.
Doncs bé, entre unes coses hi d'altres (quan de temps, que saps de, savies que) se'ns fan les dues, que és l'hora que tenim reserva a la Fonda Gaig. Al seu dia vaig prometre que tornaria a aquest restaurant i, com el general Mac Arthur, a mi m'agrada complir amb la meva paraula.
Ens entaulem, i ens demanem per picar unes croquetes de rostit i uns bunyols de bacallà. Ens prenem cervesa i vermut per passar la sed. De primer, Patricia es demana un tartar de tonyina, bo. Elisenda uns canelons amb beixamel. I Joan i jo uns macarrons del cardenal.
De segon, La neva dona es demana un pollastre de gra pota negra rostit. Molt bo, amb la seva guarnició de prunes pances i orellades. Un pel petit de tamany pel que estic acostumat. Elisenda un porcell al forn, boníssim. Amb tres textures: la pell, cruixent, a sobre; el greix, quasi líquid, al mig; la carn, finíssima, a sota. Pel que fa el sabor, res a veure amb el lechón castellà. Els que l'hagueu probat a Segòvia, Sòria, Valladolid ... sabreu de la suavitat del seu sabor. El d'aquí té un sabor més intens, més de porc. És un avís per a navegants. Hi haurà a qui li agradarà més i hi haurà a qui li agradarà menys. Joan i jo ens demanem un conill amb fredolics. Cocció perfecta, sabor delicat. La salsa és espesa i fina.
De postres, un flam, un brownie i un suc de taronja.
Per veure un priorat: les Terrasses 2005. Un encert de l'Álvaro Palacios.
Preu 230 euros els quatre. Adequat.
El millor el servei. Atentíssim. Amable. Mai empalagós. Ja sé que direu que tinc una dèria amb el tema del servei. Que sempre esmento si són del país o no. Però certament, en general, es nota agradablement quan tractes amb professionals catalans. En canvi les meves experiències amb altres col·lectius ètnics -excepció, poder, dels argentins- no són tan positives. Ja pots servir una menja boníssima, el més excel·lent dels vins, utilitzar les millors de les vaixelles, copes i coberts. Si el tracte no és correcte, el menjar serà un fracàs. Amb massa freqüència, restaurants que es fan pagar contracten gent amb una nul·la professionalitat, amb salaris de misèria i sense proporcionar-los formació. El resultat no pot ser més desolador. Un altre tema que em molesta en sobremanera és que el cambrer (o el botiguer, o l'encarregat, o el depenent) no m'entengui quan parlo català, aquí a la meva terra. Fet que soluciono a la meva manera, no tornant-hi més a aquell establiment.
