Dissabte, dia 12 de desembre. Són les 11:00 i arribem al Mandarin Oriental de Barcelona (http://www.mandarinoriental.com/). La façana l'hotel, al passeig de Gràcia, té un semblant art-déco. Mentre una noia encisadora ens complimenta el check-in, una altra ens ensenya els serveis de l'establiment. Quan acaba ens convida al menjador de la planta baixa a prendre un refresc. Després ens acompanya a l'habitació. Una habitació espectacular, amb una decoració funcional, moderna, estilosa. Televisió de B&O, aixetes de Grohe, jacuzzi, llit enorme amb llençols de cotó de més de 300 nusos per polsada. Sensacional! És la nostra primera sortida amb l'Oriol i estem segurs que ens ho passarem molt bé. Sortim de l'hotel i ens passem per Cartier. La depenenta s'enamora del nostre petit. Patri i jo ens comprem uns regals pel Nadal. Cartier és molt de Cartier. "El joier dels reis i el rei dels joiers" deien, i subscrivim. Anem al Koy-Shunka on tenim reserva per dinar. Us estalvio la referència , ja que n'he parlat a bastament en altres posts.
Ens passem la tarda de compres (contribuint a reactivar l'economia, diria), fent viatges a l'hotel per portar paquets i alletant al nostre petit. Passem per Imaginarium, Benetton,Uterqüe. ...
Són quasi les 22:00 i anem a sopar unes tapes al Qu-Qu de passeig de Gràcia. Les tapes resulten més que acceptables i, com sempre, van acompanyades d'un bon servei per a un establiment d'aquestes característiques. De tornada a l'hotel mirem d'entrar al Bankers Bar, però està ple i desistim de tornar a intentar-ho. Estem molt cansats. Ens retirem a l'habitació.
15/12/09
9/12/09
Mandarin Oriental. Barcelona
Després de mes i mig sense escriure, avui tinc novetats que anunciar. Aquest període d'aridesa, com ja sabeu, ha estat provocat pel naixement del petit Oriol, qui no només ha robat el cor dels seus pares, sinó també moltíssim temps i esforços. Però això s'ha acabat. Dissabte tenim reserva al Mandarin Oriental de Barcelona i, com no, per dinar al Koy Shunka. Serà un dia intens de compres, visita cultural, fruïment gastronòmic i, al final, luxe asiàtic. Us en mantindrem informats.
28/10/09
Restaurant Fishhh. Barcelona
Dia 28 d'octubre. Són les 15:45. Ens entaulem amb el meu germà Ferran al Fishhh (edifici l'Illa Diagonal, telèfon 934441139). El local està dintre del centre comercial l'Illa. Si bé la decoració de l'establiment és bastant vulgar i a to amb el que es pot esperar d'un local de restauració d'un gran centre comercial, no podem dir el mateix del servei, que es mostra atent, eficient i educat. El maître, molt diligent, ens recomana uns plats, i, sàviament, ens deixem portar per la seva opinió. D'entrants unes espardenyes a la francesa (amb mantega salada i tàperes), molt bones; uns calamars a la romana, espectaculars; i unes cloïsses a la marinera (realment un all cremat), en ració abundosa i suculenta . De segon, mitja ració cadascun de tonyina a la planxa, al punt de cocció, tendríssima i saborosa, amb salsa de soja. Dos postres bastant aconseguits finiquiten un àpat molt equilibrat. Per beure ens prenem una ampolla de Piper Heidsiek, servida en xampanyera amb gel. Tot plegat, 90 euros els dos coberts molt correcte. Un lloc per a tornar-hi.
27/9/09
Exposició de David Callau, Tarragona
Dia 10 de setembre. Un company de la feina, una ment lliure i inquieta, ens convida a la inauguració de l'exposició d'un artista cambrilenc: David Callau (http://www.davidcallaugene.com/). No coneixem al pintor, però com que qui ens el recomana és una persona amb sentit artístic decidim acceptar la invitació. Si bé intuíem que no seria un acte qualsevol, la veritat és que no ens esperàvem una performance de tan gran magnitud. Ballarines dintre de gàbies de ferro i vidre, presentacions fotogràfiques i auditives de gran impacte, interpretacions de piano creades ex professo ... tot com a embolcall d'un obra espectacular. La mise en scène ens recorda alguna exposició recent del Whitney de Nova York. No és habitual per aquestes latituds trobar una presentació tan agosarada i, al mateix temps, tan conjuntada.
Ens sorprèn el format de les pintures, molt gran. La tècnica de l'artista ens recorda l'expressionisme abstracte i el action painting de Pollock. Patri i jo, que no som apassionats de l'art creatiu, ens quedem bocabadats per la qualitat de l'obra exposada. Per desgràcia, la nostra casa no té prou parets per encabir aquestes obres.
Un consell, no us perdeu l'exposició ("El circ de la vida"), fins l'11 d'octubre, al tinglado 1 del port de Tarragona.
Ens sorprèn el format de les pintures, molt gran. La tècnica de l'artista ens recorda l'expressionisme abstracte i el action painting de Pollock. Patri i jo, que no som apassionats de l'art creatiu, ens quedem bocabadats per la qualitat de l'obra exposada. Per desgràcia, la nostra casa no té prou parets per encabir aquestes obres.
Un consell, no us perdeu l'exposició ("El circ de la vida"), fins l'11 d'octubre, al tinglado 1 del port de Tarragona.
19/9/09
Restaurant "Abordo", el Serrallo
Ens entaulem amb Patri al restaurant Abordo (carrer Sant Pere, 21 de Tarragona, telèfon 977 227490). Ens l'ha recomanat Jesús Sànchez, de IECISA. Ens ha dit que és un restaurant de pescadors molt autèntic.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.
A les aigües costaneres de Tarragona es pesca un peix excepcional. Les gambes, el lluç i les sardines tenen una qualitat extraordinària. La ciutat compta, a més a més, amb un barri de gran tradició marinera: el Serrallo. En canvi, sorprèn que no sigui fàcil menjar bon peix a la ciutat. Molts de restaurants serveixen producte d'altres latituds o, directament, congelat. Plats com el groguillo o l'esmarris han desaparegut de les cartes i, desgraciadament, de forma inexorable, es perdran definitivament. La ciutat ha crescut els darrers trenta anys gràcies a l'immigració i aquest fet ha comportat la decadència de la seva cuina marinera. L'immigració ha matat la gastronomia de la ciutat. I això tant la de procedència catalana, dels pobles de l'interior, sense cap tradició marinera; com la de l'Espanya a dins, amb poca vocació pel peix; com fins i tot la de l'Espanya meridional, amb preferències per les fritures, allà delicioses, però que aquí han arrelat malament. Malauradament, molt poca gent sap distingir una sardina de llum d'una d'arrossegament; una cloïssa fina d'una "chocha"; una gamba patagònica d'una d'aquí; una dorada de piscifactoria d'una de salvatge.
Doncs bé. Arribem al restaurant, a quarts de tres de la tarda. Ens atén el fill del cuiner. Ens porta dues cartes i li diem que millor ens aconselli. Ens recomana unes escopinyes (berberechos/catxels), uns calamarsets i el gall. Li fem cas. Les escopinyes (segurament gallegues) són excel·lents, grans, sucoses, fresques. Estan al punt de cocció. Miro a Patri i li dic que la cosa promet. Tot seguit ens porta els xipirons. Es nota que són de pescador artesanal. Ni ha d'uns 15 centímetres (els més grans) i d'uns 6 ó 7 (els més petits). Estan fets a la planxa. Molt bons. Després arriba el gall. Perfectament desespinat i filetejat. Acompanyat amb una guarnició de patata al caliu, pebrot, carabassó i una torradeta amb el fetge fregit de l'interfecte. El peix està boníssim. És un dels que ens agrada més. El cuiner ens sorprèn amb una safata on hi ha l'esquelet del gall, prèviament enfarinat i fregit. Fem una mica el brut i xuclem fins l'ultim raconet de carn, tot mirant de no empassar-nos cap espina. Espectacular!
De postres, brownie de la casa. Ens conviden a una copa de mistel·la (només me la prenc jo). Un cafè curt, molt bo. Per veure m'he pres una cervesa i una copa de blanc de la casa.
El preu és de 45 euros, els dos cuberts. Relació qualitat preu excel·lent. El tracte amabilíssim. El local i decoració correctes. La presentació dels plats, bona. Una aposta segura. Repetirem.
28/8/09
Restaurant Petit Comité. Barcelona
Diumenge, 23 d'agost. Són quarts de dues i ens entaulem al Petit Comité. A Patri i a mi ens encisa la cuina catalana, la ben resolta, la burgesa (malgrat que Pla, quasi sempre genial però també ple de prejudicis, negava la seva existència). A Barcelona alguns dels grans restauradors han tornat apostar per la cuina de tota la vida. Els restaurants portaven molts anys passant-se de cosmopolites, caient en el ridícul més espantós amb l'excusa d'una modernitat mal entesa. Les fusions absurdes i la incomprensible cuina molecular han dominat el panorama gastronòmic català. La clientela més esnob, sense referents gastronòmics, però sobtadament enriquida pel boom immobiliari ,volia aparentar el que no era: gent amb bon gust. De l'altra part, una sèrie d'encisadors de serps, mal anomenats cuiners, gent que no sap distingir entre una mirepoix i una brunoise, gent que en sa vida havien fet un ou ferrat, sortien dia sí dia també per les televisions exhibint uns coneixements que no tenien.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.
25/8/09
22 d'agost. Restaurant Drolma
Són les 14:00 de dissabte. Ens asseiem al Drolma (http://www.drolmarestaurant.cat/), el restaurant de Fermí Puig. Hi tornem després de la darrera experiència fa ja més de dos anys. És el nostre restaurant preferit de Barcelona, malgrat que, com veieu, no hi anem sovint. Malauradament el nostre pressupost no arriba per menjar-hi cada dia.
És un restaurant elegant. Situat al principal de l'Hotel Majestic, té una bona vista del passeig de Gràcia. Maître i cambrers de xaqué (catalans, educadíssims), cuberteria de plata, cristalleria de baccarat i spigelau, plats de Versace. Res a veure amb els caus sorollosos, llardosos, amb un servei format per ineptes i ganduls que podem trobar a cada cantonada.
Ens serveixen uns entrants calents deliciosos. Quatre petits snacks: fritures de llagostí, formatge, rostit i croqueta. També una crema, sublim de sabor i textura, escumosa de cranc reial a sobre d'una altra, més espessa, de carbassa. Aquest plat seria perfecte si fos una mica més abundós. Tot això són entrants de la casa. Ens demanem, de primer uns ravioli de faisà salvatge amb crema de tòfona fresca i foie, absolutament impecables, i una amanida de llagosta amb vinagreta de fruites i verdures, boníssima. Les verdures, crudités, i la llagosta, al punt. La vinagreta, molt suau. De segon, filet (diversos talls d'una carn amorosa) amb bolets de sant jordi i puré de patata (el millor puré de patata de la nostra vida, suau, finíssim i molt saborós, tan bo que repetim) i rèmol al forn amb patata, cocció perfecta del peix, impecablement assaonat. De postres, una escuma de crema catalana (molt bona) i un gelat de praliné, pastís de xocolata i pera (per a comensals amb molta gana). Per veure m'he pres una ampolla de Delamotte, excel·lent xampany. Repeteixo el millor restaurant de Barcelona.
És un restaurant elegant. Situat al principal de l'Hotel Majestic, té una bona vista del passeig de Gràcia. Maître i cambrers de xaqué (catalans, educadíssims), cuberteria de plata, cristalleria de baccarat i spigelau, plats de Versace. Res a veure amb els caus sorollosos, llardosos, amb un servei format per ineptes i ganduls que podem trobar a cada cantonada.
Ens serveixen uns entrants calents deliciosos. Quatre petits snacks: fritures de llagostí, formatge, rostit i croqueta. També una crema, sublim de sabor i textura, escumosa de cranc reial a sobre d'una altra, més espessa, de carbassa. Aquest plat seria perfecte si fos una mica més abundós. Tot això són entrants de la casa. Ens demanem, de primer uns ravioli de faisà salvatge amb crema de tòfona fresca i foie, absolutament impecables, i una amanida de llagosta amb vinagreta de fruites i verdures, boníssima. Les verdures, crudités, i la llagosta, al punt. La vinagreta, molt suau. De segon, filet (diversos talls d'una carn amorosa) amb bolets de sant jordi i puré de patata (el millor puré de patata de la nostra vida, suau, finíssim i molt saborós, tan bo que repetim) i rèmol al forn amb patata, cocció perfecta del peix, impecablement assaonat. De postres, una escuma de crema catalana (molt bona) i un gelat de praliné, pastís de xocolata i pera (per a comensals amb molta gana). Per veure m'he pres una ampolla de Delamotte, excel·lent xampany. Repeteixo el millor restaurant de Barcelona.
21/8/09
Barcelona. Dies 22, 23 i 24 d'agost
Demà ens n'anem a Barcelona. Seran tres dies de compres (cal ajudar al sector comercial en temps de crisi), cultura (museus, llibreries i exposicions), fotografia i gastronomia. Possiblement ho seran també de calor. Planyo a la pobra Patri amb la seva panxa prominent. La veig esbufegant, arrossegant a l'Oriol amunt i avall de l'Eixample.
Ens hostatgem al Majestic. Hem trobat una oferta que ens ha semblat molt interessant. M'agraden els hotels bons. En general, com més luxosos més m'agraden. Quan estic de viatge em passo el dia pel carrer. Jo que no sóc molt sociable (els que em coneixeu segur que penseu que sóc una mica misantrop). Durant uns dies, pocs o molts, em veig submergit per indrets farcits de gent, pujant i baixant. Acabo entrant a locals on la ferum d'humanitat és intensa. Passejo per racons plens de pixats. Em trobo essent interpel·lat per pidolaires, transvestits i prostitutes. I això amb independència del lloc on vagi, perquè la galdositat està infiltrada per tot arreu. Quan arribo a l'hotel, hi cerco un lloc agradable, tranquil, habitable. Una còpia de casa meva. Un lloc on tornar a respirar i aconseguir forces per al dia següent.
Quan tenia divuit anys viatjava per Europa amb una motxilla, l'interrail i el carnet jove. Durant aquella època dormia en albergs de joventut per quatre cèntims. I ho feia no per jove o perquè m'agradés l'aventura. No és, tampoc, que m'agradés la catipé de peus que feien les habitacions múltiples on dormia. Ho feia per que no tenia un ral. Després, depenent de l'economia, m'he hostatjat a hotels millors o pitjors, però mai he buscat una excusa per a justificar l'elecció de l'hotel. Si tinc diners per pagar-los m'hostatjo en hotels bons, i com més bons millor.
Aquesta digressió està motivada per aquella gent que, quan els dic als hotels que vaig, em diuen: "jo no em gasto diners amb els hotels, allí hi vaig només a dormir". Ho diuen creient-se carregats d'una raó immutable, com escopint sobre la meva prodigalitat. I per a mi es tracta d'un dels arguments non sequitur més estúpids que conec, és d'una inconsistència total. Suposant que a un hotel no hi vagis més que a dormir -i ja us dic que no és el meu cas- la pregunta que faig és: què dormir no és prou important? És l'única activitat que fem necessàriament vuit hores al dia. I de la qualitat del son de la nit hi depenen la resta d'activitats que hi desenvoluparem durant la jornada següent. A més fixeu-vos que, generalment, els que no gasten en hotels perquè només hi dormen, tampoc no acostumen a gastar en restaurants (perquè només és menjar?), ni en roba o complements de marca (odien les marques?), ni en viatges llargs (ja hi aniran quan hagin vist tot el d'aquí?), ni en una casa en condicions (no paren mai a casa?)
Ens hostatgem al Majestic. Hem trobat una oferta que ens ha semblat molt interessant. M'agraden els hotels bons. En general, com més luxosos més m'agraden. Quan estic de viatge em passo el dia pel carrer. Jo que no sóc molt sociable (els que em coneixeu segur que penseu que sóc una mica misantrop). Durant uns dies, pocs o molts, em veig submergit per indrets farcits de gent, pujant i baixant. Acabo entrant a locals on la ferum d'humanitat és intensa. Passejo per racons plens de pixats. Em trobo essent interpel·lat per pidolaires, transvestits i prostitutes. I això amb independència del lloc on vagi, perquè la galdositat està infiltrada per tot arreu. Quan arribo a l'hotel, hi cerco un lloc agradable, tranquil, habitable. Una còpia de casa meva. Un lloc on tornar a respirar i aconseguir forces per al dia següent.
Quan tenia divuit anys viatjava per Europa amb una motxilla, l'interrail i el carnet jove. Durant aquella època dormia en albergs de joventut per quatre cèntims. I ho feia no per jove o perquè m'agradés l'aventura. No és, tampoc, que m'agradés la catipé de peus que feien les habitacions múltiples on dormia. Ho feia per que no tenia un ral. Després, depenent de l'economia, m'he hostatjat a hotels millors o pitjors, però mai he buscat una excusa per a justificar l'elecció de l'hotel. Si tinc diners per pagar-los m'hostatjo en hotels bons, i com més bons millor.
Aquesta digressió està motivada per aquella gent que, quan els dic als hotels que vaig, em diuen: "jo no em gasto diners amb els hotels, allí hi vaig només a dormir". Ho diuen creient-se carregats d'una raó immutable, com escopint sobre la meva prodigalitat. I per a mi es tracta d'un dels arguments non sequitur més estúpids que conec, és d'una inconsistència total. Suposant que a un hotel no hi vagis més que a dormir -i ja us dic que no és el meu cas- la pregunta que faig és: què dormir no és prou important? És l'única activitat que fem necessàriament vuit hores al dia. I de la qualitat del son de la nit hi depenen la resta d'activitats que hi desenvoluparem durant la jornada següent. A més fixeu-vos que, generalment, els que no gasten en hotels perquè només hi dormen, tampoc no acostumen a gastar en restaurants (perquè només és menjar?), ni en roba o complements de marca (odien les marques?), ni en viatges llargs (ja hi aniran quan hagin vist tot el d'aquí?), ni en una casa en condicions (no paren mai a casa?)
29/7/09
Barcelona, Koy Shunka
Dia 23 de juliol. Me'n vaig a Barcelona a veure als meus germans. Se n'han anant a passar cinc dies al cap i casal. S'hostatgen al Majestic, gran hotel, a la cantonada muntanya del passeig de Gràcia-carrer València. Els hotelers han reaccionat rapidíssimament davant de la crisi. Mentre altres sectors discutien si presentaven EROs, si reduïen producció, si renegociaven o no el finançament amb la banca, ells han abaixat els preus fins un 70 per 100. Aquests mesos passar unes nits als hotels de luxe de les grans ciutats és més assequible (compte, que no dic barat) que mai.
Bé, hem quedat a les 13:30 per anar al Koy Shunka. El cotxe, per Gran Via, em marca 41,5º C de temperatura exterior. Al sortir del vehicle el cop de calor és insuportable. Sort que ens pocs minuts sóc a dins del restaurant. Un cop a la barra, i de dues cerveses KIRIN ICHIBAN per cap, ens trobem parlant amb el itamae, el cuiner de sushi, que es mostra bastant parlador malgrat els seus limitats coneixements de la llengua castellana. Ens demanem, com sempre, una sèrie de plats que combinen la pasta, la tempura i el sushi. Aquest cop cal remarcar el bacallà negre amb reducció de miso (plat excel·lent que ja vam tastar al NOBU de Nova York), el nigiri sushi de ventresca de salmó (l'itamae ens treu la ventresca de sota el taulell després d'una animada xerrada sobre les diferents parts de la tonyina amb el meu germà Paco) i la tempura de cranc reial. És el nostre japonès preferit fora de Japó, amb la diferència de què a Japó és difícil trobar restaurant tant eclèctics que cuinen diversos tipus de menjar. Allà estan especialitzats en sushi o en okonomiyake o en ramen o en tempura o en tonkatsu ...
Al sortir, nou raig de sol. Caminem fins al Majestic. Ens asseiem al cigar lounge de l'hotel i fruïm d'un Serie D nº4 edició del 2007 amb un Mac Callan de 25 anys. És una glòria que dura poc més d'un hora. Final perfecte. Agafo el cotxe i me'n torno al poble.
Bé, hem quedat a les 13:30 per anar al Koy Shunka. El cotxe, per Gran Via, em marca 41,5º C de temperatura exterior. Al sortir del vehicle el cop de calor és insuportable. Sort que ens pocs minuts sóc a dins del restaurant. Un cop a la barra, i de dues cerveses KIRIN ICHIBAN per cap, ens trobem parlant amb el itamae, el cuiner de sushi, que es mostra bastant parlador malgrat els seus limitats coneixements de la llengua castellana. Ens demanem, com sempre, una sèrie de plats que combinen la pasta, la tempura i el sushi. Aquest cop cal remarcar el bacallà negre amb reducció de miso (plat excel·lent que ja vam tastar al NOBU de Nova York), el nigiri sushi de ventresca de salmó (l'itamae ens treu la ventresca de sota el taulell després d'una animada xerrada sobre les diferents parts de la tonyina amb el meu germà Paco) i la tempura de cranc reial. És el nostre japonès preferit fora de Japó, amb la diferència de què a Japó és difícil trobar restaurant tant eclèctics que cuinen diversos tipus de menjar. Allà estan especialitzats en sushi o en okonomiyake o en ramen o en tempura o en tonkatsu ...
Al sortir, nou raig de sol. Caminem fins al Majestic. Ens asseiem al cigar lounge de l'hotel i fruïm d'un Serie D nº4 edició del 2007 amb un Mac Callan de 25 anys. És una glòria que dura poc més d'un hora. Final perfecte. Agafo el cotxe i me'n torno al poble.
13/7/09
La Boqueria: Bar Pinocho
Dia 11 de juliol. Amb dos amics acudim al Bar Pinocho. La barra està a vessar. Juanito ens diu que tranquils, que de seguida ens podrem entaular. Aquest home és encisador, tot alegria i educació. Dit i fet ens fa espai per menjar. Ens demanem les tapes de sempre. Una de "cap i pota", tan deliciós com sempre, melós, dolç i al punt de cocció. Uns cigrons amb botifarra, excel·lents. Uns xipirons amb fesolets (amb reducció de mòdena i sal d'escama) d'inspiració divina. Tres croquetes de pollastre i tres de ceps. Bones, però més ordinàries. Per beure, quatre cerveses (jo, estic assedegat, repeteixo). De postres li demanem al Juanito uns xuixos de crema. Se li han acabat. Ens recomana un milfulls amb cabell d'àngel. Està boníssim. Una de les millors pastes fullades que he pres mai. Tot plegat uns cinquanta euros. Un lloc on tornar sovint.
5/7/09
Barcelona. Tapaç 24
U de juliol. Anem a Barcelona per una revisió rutinària de la vista. Encabat anem a sopar al TAPAÇ24 (http://www.carlesabellan.com/tapac24/), el local de tapes del Carles Abellán al costat del passeig de Gràcia. Com a curiositat us diré que la Gwyneth Paltrow i el Mario Batalli el recomanen al seu nou llibre. El lloc és agradable, encara que no massa original. Els cuiners, al fons de la barra, treballen a la vista dels clients, si bé no pots apreciar amb precisió què estan fent. De clients n'hi ha de tota la vida, d'estrangers dels hotels de luxe propers a l'establiment i algun de pas, com nosaltres.
Ens demanem 4 croquetes de pernil, molt bones, però, potser, massa salades. Un bikini molt diferent. Amb pernil ibèric en lloc de dolç. Amb tòfona al pa. Molt bo, però li manca una mica de sabor pel meu gust. Un Mc Foie, en realitat un koulibiak o un wellington d'hamburguesa amb una crema de foie al costat. Acceptablement bo. Llucets fregits, molt frescos. Una amanida de tomàquet de Montserrat amb tonyina. El tomàquet absolutament insípid. La tonyina, esmicolada i oliosa. El plat soso i insípid. Un fracàs. Res a veure amb el plat similar que vam degustar a Can Ravell. De postres unes quenelles de xocolata, amb oli d'oliva i pa, per a Patri. Unes maduixes amb balsàmic i escuma de iogurt. Per veure, dues canyes Moritz i una aigua Solan de Cabras. Tot plegat, 60 euros. No ha estat una experiència memorable. Més si tenim en compte que el tracte del servei tampoc ha estat a l'alçada. Cap somriure, cap recomanació, cap pregunta sobre la satisfacció. Cares molt serioses, tracte eixut. És un lloc de tapes, histèric, com molts d'altres.
Ens demanem 4 croquetes de pernil, molt bones, però, potser, massa salades. Un bikini molt diferent. Amb pernil ibèric en lloc de dolç. Amb tòfona al pa. Molt bo, però li manca una mica de sabor pel meu gust. Un Mc Foie, en realitat un koulibiak o un wellington d'hamburguesa amb una crema de foie al costat. Acceptablement bo. Llucets fregits, molt frescos. Una amanida de tomàquet de Montserrat amb tonyina. El tomàquet absolutament insípid. La tonyina, esmicolada i oliosa. El plat soso i insípid. Un fracàs. Res a veure amb el plat similar que vam degustar a Can Ravell. De postres unes quenelles de xocolata, amb oli d'oliva i pa, per a Patri. Unes maduixes amb balsàmic i escuma de iogurt. Per veure, dues canyes Moritz i una aigua Solan de Cabras. Tot plegat, 60 euros. No ha estat una experiència memorable. Més si tenim en compte que el tracte del servei tampoc ha estat a l'alçada. Cap somriure, cap recomanació, cap pregunta sobre la satisfacció. Cares molt serioses, tracte eixut. És un lloc de tapes, histèric, com molts d'altres.
29/6/09
Venècia, 24 i 25 de juny
Dia 24 de juny. Arribem al pàrquing de Tronchetto i agafem un vaporetto fins la Giudecca. Allí està el Hilton Molino Stucky. L'hotel és de luxe. Un antic molí de gra transformat en una sumptuosíssima residència d'hostes. El tracte de l'staff està a l'alçada de l'establiment. Els serveis molt bons. Té una piscina al sostre amb una vista, des de dintre de l'aigua, boníssima del barri de Dorsoduro. L'hotel facilita gratuïtament una lantxa que et deixa cada hora al Dorsoduro i a San Marco. Immediatament, fa el viatge a la inversa.
Dinem a un restaurant de peix que recomana una de les guies que portem. Producte de tercera, fins i tot una mica rovellat. Preu astronòmic. Per a treure'ns el mal gust de boca ens apropem al Harry's bar. Tot història. Està a vessar de saxons (l'hotel també). Tots amb un Bellini a la ma. Patri s'afegeix a la tradició i també se'n demana un. Jo, per contra, em demano un negroni. Molt bo. Donem un tomb. Visitem la catedral. Ens perdem pels infinits carrers i carrerons.
Entro a Ermenegildo Zegna. Només a tafanejar. L'encarregat se m'apropa i, a cau d'orella, em diu: "tots els productes amb un 30% de descompte". Me'l quedo mirant i penso: "com ha d'anar el negoci del luxe per a què facin aquestes rebaixes?". Em compro una corbata de ratlles.
Ens n'anem a l'embarcador. Ens confonem de lanxa (sense fixar-nos n'agafem una de certament atrotinada) que ens porta on Jesucrist va perdre les espardenyes, a l'altra punta de la llacuna. Ens tornen a portar a San Marco (el patró del vaixell fa cara de resignació, segur que això de que dos passerells es confonguin de barca li passa a diari) i d'allí a l'hotel. Ens prenem un sandvitx al bar de la planta baixa i ens n'anem a l'habitació. Ens han deixat una ampolla de bellini de compliment. Ens n'adonem que l'aïllament acústic de l'hotel és dolentíssim. Se sent tot el que diuen a l'habitació del costat. Al menys aquí no hi ha putes.
Dinem a un restaurant de peix que recomana una de les guies que portem. Producte de tercera, fins i tot una mica rovellat. Preu astronòmic. Per a treure'ns el mal gust de boca ens apropem al Harry's bar. Tot història. Està a vessar de saxons (l'hotel també). Tots amb un Bellini a la ma. Patri s'afegeix a la tradició i també se'n demana un. Jo, per contra, em demano un negroni. Molt bo. Donem un tomb. Visitem la catedral. Ens perdem pels infinits carrers i carrerons.
Entro a Ermenegildo Zegna. Només a tafanejar. L'encarregat se m'apropa i, a cau d'orella, em diu: "tots els productes amb un 30% de descompte". Me'l quedo mirant i penso: "com ha d'anar el negoci del luxe per a què facin aquestes rebaixes?". Em compro una corbata de ratlles.
Ens n'anem a l'embarcador. Ens confonem de lanxa (sense fixar-nos n'agafem una de certament atrotinada) que ens porta on Jesucrist va perdre les espardenyes, a l'altra punta de la llacuna. Ens tornen a portar a San Marco (el patró del vaixell fa cara de resignació, segur que això de que dos passerells es confonguin de barca li passa a diari) i d'allí a l'hotel. Ens prenem un sandvitx al bar de la planta baixa i ens n'anem a l'habitació. Ens han deixat una ampolla de bellini de compliment. Ens n'adonem que l'aïllament acústic de l'hotel és dolentíssim. Se sent tot el que diuen a l'habitació del costat. Al menys aquí no hi ha putes.
28/6/09
Florència. 22, 23, 26 i 27 de juny
Tornem a Florència. És el quart cop que hi som. No és la ciutat, sinó les joies, petites i grans, que hi conté el que ens agrada tant. Urbanísticament és una aberració. El trànsit posaria nerviós a un taxista del Cairo. Les botigues caríssimes. Els carrers brutegen. Però tot s'accepta resignadament, quan admires les meravelles dels segles XV i XVI que s'aixequen a cada racó. Cada cop que hi anem hi redescobrim coses. Aquest cop ha estat la capella Tornabuoni a Santa Maria Novella, la Brancacci (sempre la Brancacci) a Santa Maria del Carmine i la Sassetti a Santa Trinità. Sense oblidar la sala dels Botticelli de la Galleria degli Uffizzi. Allí hi podeu admirar "el naixement de Venus", "la primavera", "la calumnia", "l'adoració dels mags" i, aquesta de Van der Goes, "el tríptic Portinari". Tot sense moure's del lloc. En aquesta sala s'hi concentra tant d'art que mereix una visita per sí sola.
Un altra meravella: el Palazzo Medici-Riccardi. Els frescos de Gozzoli són excepcionals. Sobretot si abans llegiu un poc d'història de Florència de l'època del Medici.
He aprofitat el viatge per llegir un parell de llibres prou interessants: l'un, "Brunelleschi's Dome" de Ross King, interessantíssim, brillantment escrit, didàctic; l'altre, "Medici Money" de Tim Parks, interessant, però confús, les idees es barregen.
Hem menjat relativament bé, quasi sempre a la Trattoria del Carmine. Bona bistecca a la fiorentina (no és, però, Peter Luger de Brooklyn) i molt bona, segons quina, la pasta. Excel·lents els spaghetti alle vongole verace, sublims els paccheri ai moscardini (un dels millors plats de pasta de la meva vida), vulgars els penne a la carretiera. Ens hem anat fent cada cop més exigents amb la pasta, i ja costa trobar llocs on ens la juguem demanant-ne.
Un altra meravella: el Palazzo Medici-Riccardi. Els frescos de Gozzoli són excepcionals. Sobretot si abans llegiu un poc d'història de Florència de l'època del Medici.
He aprofitat el viatge per llegir un parell de llibres prou interessants: l'un, "Brunelleschi's Dome" de Ross King, interessantíssim, brillantment escrit, didàctic; l'altre, "Medici Money" de Tim Parks, interessant, però confús, les idees es barregen.
Hem menjat relativament bé, quasi sempre a la Trattoria del Carmine. Bona bistecca a la fiorentina (no és, però, Peter Luger de Brooklyn) i molt bona, segons quina, la pasta. Excel·lents els spaghetti alle vongole verace, sublims els paccheri ai moscardini (un dels millors plats de pasta de la meva vida), vulgars els penne a la carretiera. Ens hem anat fent cada cop més exigents amb la pasta, i ja costa trobar llocs on ens la juguem demanant-ne.
18/6/09
Viatge a la Florència i Venècia (i, potser, Bolonya)
Amics, dilluns ens agafem el cotxe i ens n'anem a Florència i Venècia. Ja us explicarem com ens va per la nostra trattoria preferida de la Toscana, dil Carmine (els pappardelle ai cinghialle que hi fan allí són divins), pels Uffizi (allí m'extasio amb el tríptic portinari del Van der Goes), per la Signoria, per la catedral dei Fiore, comprarem alguna cosa a GUCCI, etc.
Tornarem a pendre'ns un bellini al Harry's bar de Venècia, gaudirem de la vista de San Marco des del nostre hotel de la Giudecca, comprovarem si encara està obert el Graspo de ua, on es menjava molt bé, i ens perdrem pels carrers d'aquesta decadent i encisadora ciutat.
Tornarem a pendre'ns un bellini al Harry's bar de Venècia, gaudirem de la vista de San Marco des del nostre hotel de la Giudecca, comprovarem si encara està obert el Graspo de ua, on es menjava molt bé, i ens perdrem pels carrers d'aquesta decadent i encisadora ciutat.
Can Ravell. Barcelona
Dia 17 de juny. Ens entaulem a sopar a Can Ravell (http://www.ravell.com/). Després de sentir parlar d'aquest lloc entre determinats conaisseurs madrilenys, hem volgut tastar el menjar d'aquest mix de botiga de queviures i establiment de restauració. Difícilment entrareu a menjar a l'establiment si no sabeu el que hi ha dins. Des de fora es divisa una botiga d'aliments de qualitat. Un cop dintre, ben dintre, et trobes una taula -antiga, de marbre blanc- per a vuit persones. Allí es poden gaudir dels assortits de tapes o bé hi pots sopar de plat. Hem optat per la segona elecció. Ens demanem dos primers per compartir. L'un, una amanida de tomàquet, ceba i sorra. Impressionant la qualitat del tomàquet tallat a grans daus, la seva carnositat, dolçor i textura. Ve de Cantàbria, ens diuen. El secret és pelar-los, afirmen. L'altre, uns ous ferrats amb foie micuit i unes patates de gran qualitat (potser unes kennebec o unes frígies, no ho sé) fregides al punt.
De segon, dos plats més. Pollastre de corral, amb una cocció perfecta, i una galta de porc amb puré de patata. La galta té una cocció de llarga durada a temperatura baixa. És pura mantega. Sublim. El puré de patata no és tal puré. Es troben petits trossos de patata que li aporten una textura diferent. No encerto a definir què més porta que el fa deliciós.
De postres, una torrada de santa Teresa (mal definida aquí, al cor de l'eixample, com a torrija), ben resolta. Amb panses incrustades i acompanyada de gelat de bescuit.
Per veure, tres copes de cava de la casa (més que correcte) i una de vi negre, també de la casa. Li trobo el però que és un Ribera (jove i bo), una proba de què a Catalunya la restauració no creu amb els magnífics vins que fem a la nostra terra. Estem malalts de riojitis i riberitis. Ja ens guarirem a poc a poc. Per acabar un cafè molt curt (de nespresso).
Tot plegat 90 euros. El menjar s'ho val. També l'atenció del xef. Per la manca d'estoballes i la incomoditat dels seients, podria ser més barat. Hi tornarem!
De segon, dos plats més. Pollastre de corral, amb una cocció perfecta, i una galta de porc amb puré de patata. La galta té una cocció de llarga durada a temperatura baixa. És pura mantega. Sublim. El puré de patata no és tal puré. Es troben petits trossos de patata que li aporten una textura diferent. No encerto a definir què més porta que el fa deliciós.
De postres, una torrada de santa Teresa (mal definida aquí, al cor de l'eixample, com a torrija), ben resolta. Amb panses incrustades i acompanyada de gelat de bescuit.
Per veure, tres copes de cava de la casa (més que correcte) i una de vi negre, també de la casa. Li trobo el però que és un Ribera (jove i bo), una proba de què a Catalunya la restauració no creu amb els magnífics vins que fem a la nostra terra. Estem malalts de riojitis i riberitis. Ja ens guarirem a poc a poc. Per acabar un cafè molt curt (de nespresso).
Tot plegat 90 euros. El menjar s'ho val. També l'atenció del xef. Per la manca d'estoballes i la incomoditat dels seients, podria ser més barat. Hi tornarem!
12/6/09
Una lectura recomanada
He acabat de llegir "Eichman en Jerusalem" de la Hannah Arendt. La Hannah Arendt, jueva alemanya refugiada als Estats Units abans de l'adveniment del nazisme, va ser comissionada pel New Yorker per a seguir el procés a Adolf Eichman. Eichman va ser el responsable de la deportació de milions de jueus i altres minories durant la dictadura nazi. A l'acabar la guerra va fugir a Argentina on, sota una identitat falsa, va viure fins que un escamot israelià el va capturar i el va portar a Israel per a ser jutjat. El llibre intenta esbrinar qui era aquest ser menyspreable, però alhora aporta informació molt interessant sobre el tracte als jueus pels governs dels països ocupats. Després de molts anys de creure que aquella va ser una època sense dignitat per Europa, sorprenen les pàgines dedicades a lloar l'actitud del poble danès i del seu govern, defensant als jueus, donant-los-hi refugi i ajudant llur fugida a Suècia (un altre estat valent). El comportament de Bulgària, immers en un subcontinent (els balcans) eminentment antisemita, també és digne d'esment. Però, sobretot, m'han sobtat les reflexions de l'escriptora sobre el comportament de la Itàlia feixista. Els governs de Mussolini, els jerarques del règim i, més que ningú, el poble italià van fer perdre els nervis als genocides alemanys, dilatant o inaplicant les mesures antisemites. Tot una lliçó pels ignorants que confonen feixisme i nazisme. Europa, doncs, no va ser completament assassina i còmplice. Apart de les excepcions (Wallenberg, Schindler, Sanz Briz, Perlasca ...) hi va haver un regla: nacions senceres es van plantar contra l'horror nazi, amb risc evident de la seva pròpia subsistència.
Cal remarcar que Arendt, introdueix dos conceptes dignes de reflexió que la van enemistar amb l'establishment jueu de l'època. L'un és que el genocidi no s'hagués produït sense la col·laboració activa o passiva de bona part de la comunitat jueva dels països ocupats. L'altre és l'encert en la definició del comportament d'Eichman durant la guerra com "la banalitat del mal" ("banality of evil", subtítol de l'obra original en anglès, sorprenentment obviat en la versió castellana). Segons Arendt, moltes vegades darrera de les massacres més atroces de la història no hi ha monstres malvats, sinó gent gris que fa la seva feina assassina sense qüestionar-la, sense cap tipus de remordiment.
Un llibre molt recomanable.
Cal remarcar que Arendt, introdueix dos conceptes dignes de reflexió que la van enemistar amb l'establishment jueu de l'època. L'un és que el genocidi no s'hagués produït sense la col·laboració activa o passiva de bona part de la comunitat jueva dels països ocupats. L'altre és l'encert en la definició del comportament d'Eichman durant la guerra com "la banalitat del mal" ("banality of evil", subtítol de l'obra original en anglès, sorprenentment obviat en la versió castellana). Segons Arendt, moltes vegades darrera de les massacres més atroces de la història no hi ha monstres malvats, sinó gent gris que fa la seva feina assassina sense qüestionar-la, sense cap tipus de remordiment.
Un llibre molt recomanable.
11/6/09
10 de juny a Barcelona
Dia 10 de juny. Són les 14:00. Carles i jo estem palplantats a la porta de la Fonda Gaig, esperant a B., ex degà d'una determinada facultat de certa universitat de Barcelona. Necessitem de llur assessorament per a un projecte engegat pel nostre Organisme. Serà un dinar de negocis.
Quan arriba B. ens saludem efusivament. Ens asseiem a taula. Entra el Carles Tusquets, president de FIBANC. Entra el Tomàs Molina (diria que el meteoròleg, no el de Polònia, o potser no). Entra el Josep Cuní, l'Amo. Una bona panxa. Pel que veig fruït de bones inversions gastronòmiques. Sembla una desfilada personatges públics. Dinem de meravella. Jo uns macarrons del cardenal -cada dia millors-, un rap a la catalana amb uns pesolets tendres -exquisit- i un fabulós taten. Per beure un Terra Alta, un Bàrbara Forés negre (Manel, feu un vi boníssim!). Després de fer negoci (B. educadíssim ens facilita els seus coneixements per al nostre projecte), ens aixequem de taula. Sorpresa! Veig al Vicent Sanchis (ex-director de l'AVUI) saludant una taula. Se'n va. Al passar per la taula veig allí asseguts a Toni Cruanyes (actual director de l'AVUI i home fort d'ER(c) al diari) menjant amb el José Zaragoza (factòtum del PSC, lampista per antonomàsia). El tripartit no és només un Govern. És una conspiració polític-mediàtica. Anem fins!
Quan arriba B. ens saludem efusivament. Ens asseiem a taula. Entra el Carles Tusquets, president de FIBANC. Entra el Tomàs Molina (diria que el meteoròleg, no el de Polònia, o potser no). Entra el Josep Cuní, l'Amo. Una bona panxa. Pel que veig fruït de bones inversions gastronòmiques. Sembla una desfilada personatges públics. Dinem de meravella. Jo uns macarrons del cardenal -cada dia millors-, un rap a la catalana amb uns pesolets tendres -exquisit- i un fabulós taten. Per beure un Terra Alta, un Bàrbara Forés negre (Manel, feu un vi boníssim!). Després de fer negoci (B. educadíssim ens facilita els seus coneixements per al nostre projecte), ens aixequem de taula. Sorpresa! Veig al Vicent Sanchis (ex-director de l'AVUI) saludant una taula. Se'n va. Al passar per la taula veig allí asseguts a Toni Cruanyes (actual director de l'AVUI i home fort d'ER(c) al diari) menjant amb el José Zaragoza (factòtum del PSC, lampista per antonomàsia). El tripartit no és només un Govern. És una conspiració polític-mediàtica. Anem fins!
6/6/09
Diletants
L'altre dia, junt amb un parell d'amics, em vaig entaular a un restaurant de Tarragona. Es tracta d'un lloc amb un cert aire modernós; de cuina pretensiosa, però saborosa; de preus adequats. La cambrera que ens atén -que sembla la protagonista d'un gangbang de baix pressupost- m'etziba que a ella li fa fàstic un producte d'un dels plats de la carta, quan li pregunto sobre si me l'aconsellaria. Em direu que què m'esperava d'una bagassa d'aquest pelatge, i teniu raó. El meu amic J. se'n fot tot dient que la noia no podia ser més sincera amb la clientela.
Continuant amb els despropòsits el propietari, viva estampa d'un parvenu metrosexual, s'acosta tres cops a la taula i no ens diu ni bon dia. El tercer cop, això sí, ho fa per a portar el compte.
Serà que m'estic fent gran i rondinaire, però crec que alguna cosa s'ha perdut els darrers anys en el mon dels Serveis. I quan parlo de serveis ho faig així, en majúscula. Em refereixo al servei de restauració, al d'hosteleria, al d'administració pública (al qual pertanyo amb orgull i, crec, vocació) ... Hostatjar-se al Waldorf-Astoria i que a l'habitació del costat una puta es passi la nit gemegant amb els seus, diversos, clients. Preguntar a l'AEAT per una devolució tributària i que el mindundi de torn et solti, tot cercant la teva complicitat, "entre tu i jo, i no ho comentis, però això va per a llarg". El tracte de vostè absolutament oblidat per les generacions més joves i, potser, les no tan joves. Que et tinguis que aixecar sense haver encomanat d'un restaurant perquè després de demanar la carta tres cops i d'haver passat mitja hora encara no te l'han portat. Que a una botiga de roba un element, que temps després vaig trobar treballant a la caixa d'un OPENCOR, s'atreveixi a discutir la teva elecció de jaqueta. Tot això m'indica que el mon dels Serveis està caient en mans de diletants, gent mancada de tota professionalitat i saber fer, que converteixen el tracte humà que genera aquesta activitat en una mena de via crucis forçós per al client/administrat.
Continuant amb els despropòsits el propietari, viva estampa d'un parvenu metrosexual, s'acosta tres cops a la taula i no ens diu ni bon dia. El tercer cop, això sí, ho fa per a portar el compte.
Serà que m'estic fent gran i rondinaire, però crec que alguna cosa s'ha perdut els darrers anys en el mon dels Serveis. I quan parlo de serveis ho faig així, en majúscula. Em refereixo al servei de restauració, al d'hosteleria, al d'administració pública (al qual pertanyo amb orgull i, crec, vocació) ... Hostatjar-se al Waldorf-Astoria i que a l'habitació del costat una puta es passi la nit gemegant amb els seus, diversos, clients. Preguntar a l'AEAT per una devolució tributària i que el mindundi de torn et solti, tot cercant la teva complicitat, "entre tu i jo, i no ho comentis, però això va per a llarg". El tracte de vostè absolutament oblidat per les generacions més joves i, potser, les no tan joves. Que et tinguis que aixecar sense haver encomanat d'un restaurant perquè després de demanar la carta tres cops i d'haver passat mitja hora encara no te l'han portat. Que a una botiga de roba un element, que temps després vaig trobar treballant a la caixa d'un OPENCOR, s'atreveixi a discutir la teva elecció de jaqueta. Tot això m'indica que el mon dels Serveis està caient en mans de diletants, gent mancada de tota professionalitat i saber fer, que converteixen el tracte humà que genera aquesta activitat en una mena de via crucis forçós per al client/administrat.
31/5/09
Dies 29 i 30. Barcelona
Dia 29 de maig. Arribem a Barcelona sobre les 17:00. Som tres: mon germà Ferran, Patri i jo mateix. Deixem les maletes al Hilton Barcelona. Caminem per la Diagonal fins a Passeig de Gràcia. El dia es radiant. La temperatura primaveral. Baixem pel Portal de l'Àngel i ens prenem un granizat de llimona a Planelles. Passegem pel Gòtic fins que se'ns fa tard. Quin luxe disposar d'un barri com aquest a una gran ciutat! Travessem les rambles i passem (de puntetes) pel Raval. Tota la gent és emigrant. Cadascú a la seva. No es detecta cap interés per integrar-se. Venen a guanyar-se les garrofes i punt. Se'ls en refot la llengua, la cultura i les tradicions del país. La situació de decadència política europea i, especialment, la catalana els ho permet. Pugem pel Paral·lel fins el carrer Lleida. Ens entaulem al Rías. Com sempre sensacional.
Dissabte, 30 de maig. Ens aixequem a les 9:00. Esmorcem mandrosament al buffet de la planta 4a del Hilton. Agafem el cotxe i ens plantem a la Casa del Libro. Em compro un llibre sobre el judici d'Eichman de la Hannah Arendt. També acabo adquirint uns quants llibres de la Taschen: Egon Schiele (un descobriment recent), Lucien Freud (un descobriment no tan recent), Caravaggio, Tiziano i Van Eyck (tres clàssics). Per acabar, em compro la Michelin de Tokyo. És una idea que no ens abandona. Tornar a Japó. Es fa difícil deixar de pensar en aquella gran ciutat. Un cop la coneixes no pots oblidar-la.
Deixem els llibres al cotxe i anem a Uterqüe, Benetton i H&M a comprar coses d'embarassada per a Patri. Passem pels Quatre Gats. Acabem a la barra del Shunka (tenim reserva).
Passem pel Corte Inglés de Diagonal, al Club del Gourmet. Comprem uns Nicanores de Boñar, arrós bomba del Delta de l'Ebre (cal fer país), moixama d'almadrava i fruita diversa. Tenen Wagyu(http://en.wikipedia.org/wiki/Wagyu), carn de Kobe, a 70 euros el filet. Ho deixem per a millor ocasió.
Dissabte, 30 de maig. Ens aixequem a les 9:00. Esmorcem mandrosament al buffet de la planta 4a del Hilton. Agafem el cotxe i ens plantem a la Casa del Libro. Em compro un llibre sobre el judici d'Eichman de la Hannah Arendt. També acabo adquirint uns quants llibres de la Taschen: Egon Schiele (un descobriment recent), Lucien Freud (un descobriment no tan recent), Caravaggio, Tiziano i Van Eyck (tres clàssics). Per acabar, em compro la Michelin de Tokyo. És una idea que no ens abandona. Tornar a Japó. Es fa difícil deixar de pensar en aquella gran ciutat. Un cop la coneixes no pots oblidar-la.
Deixem els llibres al cotxe i anem a Uterqüe, Benetton i H&M a comprar coses d'embarassada per a Patri. Passem pels Quatre Gats. Acabem a la barra del Shunka (tenim reserva).
Passem pel Corte Inglés de Diagonal, al Club del Gourmet. Comprem uns Nicanores de Boñar, arrós bomba del Delta de l'Ebre (cal fer país), moixama d'almadrava i fruita diversa. Tenen Wagyu(http://en.wikipedia.org/wiki/Wagyu), carn de Kobe, a 70 euros el filet. Ho deixem per a millor ocasió.
28 de maig. Can Bosch
Dia 28 de maig. Fem quatre anys de casats. Per tradició ho celebrem sopant a Can Bosch. Hi arribem a les 21:00. El local està ple. No sembla que la crisi afecti a la bona cuina.
Després de l'aperitiu de la casa, ens demanem els ravioli farcits de tòfona i bolets de temporada amb escamarlans. El plat és sublim. L'amargor de la tòfona combinada amb la dolçor de l'escamarlà és d'un encert inesperat. De segon, Patri es demana gall (nom científic zeus faber, també anomenat Sant Pere) amb puré de patata i verduretes del temps. Excel·lent. Jo un tronc de lluç amb escalivada. Molt bo. De postres, Patri tres textures de pinya. Boníssim. Jo textures de poma, que ja vaig provar temps enrere (veure post anterior de Can Bosch). Jo em prenc, per acabar, un cafè irlandès, servit amb absoluta professionalitat.
Per veure, millessimé de Juvé Camps, potser no prou fred.
Tot plegat, 180 euros. Ja tinc ganes de tornar-hi.
P.S.: Als que no hagueu menjat mai gall, us recomano de provar-lo. És un peix blanc deliciós, per textura i sabor. Estenc la recomanació a la, bastant, desconeguda polla (en castellà cabracho) que és una delícia negligida per la gent que no coneix més peix que l'insípid rap. Aquests peixos són excel·lents. A la brasa -i, si no és possible, a la planxa-, a la donostiarra amb la fritada d'all, julivert i bitxo, al forn amb un llit de patates kennebec i, inclús, fregits, són espectaculars.
Després de l'aperitiu de la casa, ens demanem els ravioli farcits de tòfona i bolets de temporada amb escamarlans. El plat és sublim. L'amargor de la tòfona combinada amb la dolçor de l'escamarlà és d'un encert inesperat. De segon, Patri es demana gall (nom científic zeus faber, també anomenat Sant Pere) amb puré de patata i verduretes del temps. Excel·lent. Jo un tronc de lluç amb escalivada. Molt bo. De postres, Patri tres textures de pinya. Boníssim. Jo textures de poma, que ja vaig provar temps enrere (veure post anterior de Can Bosch). Jo em prenc, per acabar, un cafè irlandès, servit amb absoluta professionalitat.
Per veure, millessimé de Juvé Camps, potser no prou fred.
Tot plegat, 180 euros. Ja tinc ganes de tornar-hi.
P.S.: Als que no hagueu menjat mai gall, us recomano de provar-lo. És un peix blanc deliciós, per textura i sabor. Estenc la recomanació a la, bastant, desconeguda polla (en castellà cabracho) que és una delícia negligida per la gent que no coneix més peix que l'insípid rap. Aquests peixos són excel·lents. A la brasa -i, si no és possible, a la planxa-, a la donostiarra amb la fritada d'all, julivert i bitxo, al forn amb un llit de patates kennebec i, inclús, fregits, són espectaculars.
25/4/09
24 d'abril. Nova York
Dia 24 d'abril. NY es desperta amb un sol de primavera. La temperatura és excel·lent. Anem a fer unes fotos a l'edifici SEAGRAM del genial Ludwig Mies van der Rohe. És una obra mestra de l'arquitectura moderna. Fotografiem també l'edifici CITICORP. Anem a la seu de les Nacions Unides a l'East River. Més fotos. Fem una mica el dropo a un parc que hi ha al costat de les NU. Està tot ple de funcionaris i diplomàtics. S'hi manifesten quatre arreplegats dels Tigres d'Alliberament del Tamil Elam. Anem a dinar a l'OYSTER BAR de Grand Central. Ens entaulem a les 13:00. De primer, per compartir, unes ostres fregides amb salsa tàrtara d'acompanyament. Molt bones. El primer cop que en vaig menjar va ser a Nova Orleans al 1992 i ja em van agradar molt. També ens prenem uns calamari amb salsa marinara. Justets els calamari, molt bona la salsa. I per acabar amb els entrants mitja dotzena d'ostres de Virginia. El sabor d'aquestes ostres es molt diferent a les de Galícia. Menys sípides, menys sabor a iode. Més eixutes. El sabor arriba i se'n va. Molt bones.
De segon Patri es demana un sandvitx de llagosta amb maionesa. Contundent en la quantitat, encertat amb la cocció. Boníssim. Per demanar un altre dia. Jo em demano una especialitat de la casa: la bullabessa. Boníssima sopa. Farcida de musclos al punt de cocció, escopinyes, troços de peix i mitja llagosta. Recomanable. No ens demanem postres. Jo m'he pres una draft beer. Total 110 dolars, servei al marge. Preu just.
Descobrim al costat est de Grand Central, dintre de la pròpia estació un minimercat ple de delicatessen. Patri es compra una tartaleta de fruita amb crema, discreta; jo una mousse de fruita de la passió, immillorable.
De segon Patri es demana un sandvitx de llagosta amb maionesa. Contundent en la quantitat, encertat amb la cocció. Boníssim. Per demanar un altre dia. Jo em demano una especialitat de la casa: la bullabessa. Boníssima sopa. Farcida de musclos al punt de cocció, escopinyes, troços de peix i mitja llagosta. Recomanable. No ens demanem postres. Jo m'he pres una draft beer. Total 110 dolars, servei al marge. Preu just.
Descobrim al costat est de Grand Central, dintre de la pròpia estació un minimercat ple de delicatessen. Patri es compra una tartaleta de fruita amb crema, discreta; jo una mousse de fruita de la passió, immillorable.
24/4/09
Sant Jordi a NY.
Dia 23 d'abril. Sant Jordi. Com no podia ser d'una altra manera, el dia es mostra assolellat. Ens adrecem al ROCKEFELLER CENTER. Amb l'objectiu 10-22 mm de Miquel (gràcies Mike!) podem fer una foto del Rock en tota la seva plenitud. Realment NY és una ciutat de gran angular. No és apta per a les mires estretes. Entrem al hall de l'edifici GE i contemplem el mural que el nostre compatriota Josep Maria Sert va pintar al seu dia, en substitució de l'obra de Diego Ribera que hi havia originalment. Els tons sèpia de la pintura conjuguen perfectament amb l'art decó que amera tot l'ambient.
Agafem el metro i ens n'anem al SOHO. Fem les darreres compres. Jo dos camises a ZARA. Patri algunes peces a BR. Baixem per Broadway i després per Mott St. Travessem Little Italy (molt turística, quasi com un miniparc temàtic de la màfia) i, ja a CHINATOWN, ens entaulem al PEKING DUCK HOUSE. És un restaurant xinés petit i elegant (tot l'elegant que pot arribar a ser un restaurant xinés). Ens demanem uns dumplings de porc, bons, uns noodles de verdura i pollastre, molt bons, i després, plat fort, l'ànec laquejat. Sens dubte el millor ànec peking de la nostra vida. És un plat que ens agrada molt (bé, més a mi que a Patri) i l'hem provat a bons restaurants xinesos a Peking, Bangkog, Hanoi, Saigon ... Aquí el fan amb una textura deliciosament fina. El mateix el sabor. L'ànec acostuma a tindre un sabor massa intens que arriba a colapsar-te. Aquest no és el cas. Em prenc una cervesa Tsin-Tao. Tot plegat 70 dolars, amb el 15 per 100 del servei inclòs. Un regal. Molt recomanable.
Agafem el metro a Spring St. i en aturem a la 86th. St. Fem unes fotos al Guggenheim. Entrem a la NEUE GALERI (5th Av. amb el 86th St., 15 dolars l'entrada, no fotos). Hi ha una exposició dels expressionistes alemanys (DIE BRÜKE). Kirchner és un autor que fa anys que m'agrada molt, a Patri menys. A ella li compensa que hi ha exposat un KLIMT fantàstic: el retrat d'Adele Bloch-Bauer I. Una meravella.
Continuem per la 5th Av. i fem unes fotos del CARLYLE i el PLAZA. Se'ns fa tard. Tornem a l'hotel.
Agafem el metro i ens n'anem al SOHO. Fem les darreres compres. Jo dos camises a ZARA. Patri algunes peces a BR. Baixem per Broadway i després per Mott St. Travessem Little Italy (molt turística, quasi com un miniparc temàtic de la màfia) i, ja a CHINATOWN, ens entaulem al PEKING DUCK HOUSE. És un restaurant xinés petit i elegant (tot l'elegant que pot arribar a ser un restaurant xinés). Ens demanem uns dumplings de porc, bons, uns noodles de verdura i pollastre, molt bons, i després, plat fort, l'ànec laquejat. Sens dubte el millor ànec peking de la nostra vida. És un plat que ens agrada molt (bé, més a mi que a Patri) i l'hem provat a bons restaurants xinesos a Peking, Bangkog, Hanoi, Saigon ... Aquí el fan amb una textura deliciosament fina. El mateix el sabor. L'ànec acostuma a tindre un sabor massa intens que arriba a colapsar-te. Aquest no és el cas. Em prenc una cervesa Tsin-Tao. Tot plegat 70 dolars, amb el 15 per 100 del servei inclòs. Un regal. Molt recomanable.
Agafem el metro a Spring St. i en aturem a la 86th. St. Fem unes fotos al Guggenheim. Entrem a la NEUE GALERI (5th Av. amb el 86th St., 15 dolars l'entrada, no fotos). Hi ha una exposició dels expressionistes alemanys (DIE BRÜKE). Kirchner és un autor que fa anys que m'agrada molt, a Patri menys. A ella li compensa que hi ha exposat un KLIMT fantàstic: el retrat d'Adele Bloch-Bauer I. Una meravella.
Continuem per la 5th Av. i fem unes fotos del CARLYLE i el PLAZA. Se'ns fa tard. Tornem a l'hotel.
23/4/09
Dia 22 d'abril. Nova York
Dia 22 d'abril. Comença el dia amb una bona temperatura. Hi ha algun núvol. Baixem per Lexington fins a l'edifici Chrysler. Entrem al hall i fen alguna foto de la pintura del sostre. Entrem després a Gran Terminal Station i fem unes fotos al sostre de totxo de Rafael Guastavino. Reservem per divendres a dinar a l'Oyster Bar. Tenen més de 20 varietats d'ostra. No crec que les puguem provar totes. Agafem el metro (línia 4) fins Union Square i caminem fins al Flatiron, edifici neorenaixentista del gran Burnham. Ens passem mitja hora fent-li fotos. És magnífic. Pugem xino-xano fins a l'Empire State. Li fem unes fotos. No hi pugem. Ja ho vam fer al seu dia. Per dinar ens prenem un bagel de lox (salmó fumat, aquí). Tornem a l'hotel i descansem una estona. Després tornem al Met. Ens apassiona aquest museu. Veiem les antiguitats egípcies, els tresors de l'edat mitjana, les armadures ... Sortim del museu i ens prenem un hot dog cadascú. Els preus dels hot dogs han passat en dos anys d'un a dos dolars. Un 100 per 100. Si bé és cert que durant molts d'anys no havien pujat.
Passem per FAO SCHWARZ. És una fantàstica botiga de joguets a la 5th Av. Li comprem un os de peluix al "cacauet".
Anem baixant per la 5th Av. i entrem a ABERCROMBI AND FITCH. La botiga és claustrofòbica i apesta a colònia barata. La roba és una mica quilla, però amb pretensions. Del conjunt salvo a les dependentes que resulten força. Si en els propers tres anys em dedico a produir porno, em comprometo a oferir-los-hi feina estable.
Són les 20:00 i estem rebentats. Tornem a l'hotel a veure LAW & ORDER.
Passem per FAO SCHWARZ. És una fantàstica botiga de joguets a la 5th Av. Li comprem un os de peluix al "cacauet".
Anem baixant per la 5th Av. i entrem a ABERCROMBI AND FITCH. La botiga és claustrofòbica i apesta a colònia barata. La roba és una mica quilla, però amb pretensions. Del conjunt salvo a les dependentes que resulten força. Si en els propers tres anys em dedico a produir porno, em comprometo a oferir-los-hi feina estable.
Són les 20:00 i estem rebentats. Tornem a l'hotel a veure LAW & ORDER.
22/4/09
Dia 21 d'abril. Nova York
Dia 21 d'abril. El dia es desperta amb una densa boira. La temperatura al carrer es força bona, no així la visibilitat. Agafem el metro, línia 4 en direcció a Wall Street. Entrem a Trinity Church. Passem per davant de la Borsa. Ens fem unes fotos davant del CHARGING BULL de bronze d'Arturo di Modica a Broadway. D'allí anem a comprar al Century 21. Com sabeu és un outlet enorme on es pot comprar roba i complements de les millors marques a preus incomparables. Ens trobem un munt d'espanyols comprant com si el mon s'acabés. N'hi ha molts més que al Met, on no n'hem trobat cap. Patri es compra unes NINE WEST i jo una americana de ARMAND BASSI. En sortir del Century 21 anem a menjar alguna cosa a Battery Park City. Els executius estan tots dinant per qualsevol lloc. Després agafem la línia 1 i ens n'anem a a catedral de Saint John the Divine, a Amsterdam Av. amb la 112th st. La catedral es publicita com el temple gòtic (neogòtic, diria) més gran del mon. Està inacabada. No impressiona gaire. Al sortir, descobrim a Broadway amb la 110th St. el WESTSIDE MARKET NYC, una enorme botiga de delicatessen. Comprem unes olives de KALAMATA. Estan boníssimes. Ens ha agradat el lloc molt més que BALDUCCI'S i DEAN AND DELUCA. Tornem a l'hotel a descansar una estona.
A les 17:00 ens encaminem a la 5th Av. Anem a BARNES AND NOBLE. És una llibreria (una cadena de llibreries, millor dit) de primer ordre. Patri em regala "One thousands NY buildings", un llibre que recomanava el NEW YORK TIMES de diumenge. El fullejo i he de dir que és fantàstic.
Després de remenar llibres durant una hora tornem a l'hotel per a posar-nos elegants. En passar per l'AUDI FORUM trobem una performance artística. Hi ha una presentació d'una dissenyadora local. Els aparadors estan plens del que semblen maniquins. Però en apropar-nos veiem que en realitat són models. Noies seques, maquillades, lluint uns vestits horrorosos.
Sortim cap a PETER LUGER (PL). Agafem la línia 6 fins Canal St. i allí la J (o la M) fins a Marcy Av., ja a Brooklyn. Sortint del metro, mirant cap al pont de Williamsbug es veu el rètol de l'aparcament de PL. No té pèrdua. Arribem a la recepció del restaurant i hi ha una cua important. Ens identifiquem i ens dieun que tot seguit ens avisem. Dit i fet. Ens entaulen. El restaurant està ple a vessar. El nostre cambrer ens porta la carta i ens alliçona. No és un restaurant per triar. La carta és estreta, rectifico, estretíssima, però ja saps a què vas. Ens demanem una amanida a compartir mentre fem temps per al segon: el porterhouse (http://en.wikipedia.org/wiki/Porterhouse_steak)-és l'únic tall que serveixen al restaurant- per dues persones amb guarnició de patata fregida a l'alemanya. Atenció per als agnòstics i ateus: Déu existeix! Jo he vist com es manifesta a Peter Luger. Ho fa com a un tall de carn enorme, una T-bone, gustosa, al punt de cocció, textura de mantega a la boca. Em recorda tant en el tall con en la presentació (sencera amb l'ós, però tallada en porcions) a la bistecca a la fiorentina com la serveixen a la trattoria del Carmine a Florència, però més fina de sabor que aquesta. És, juntament amb el bou kobe que ens prenem a Kyoto, la millor carn que he provat en mai. Jo, què sóc de vida, menjo fins a quedar derrotat. Patri, es nota l'embaràs, menja com dos. Amb tot ens deixem una mica de carn. De la patata només diré que no desmereix en absolut d'un principal tan suculent. No és congelada, el qual és molt als EEUU; està fregida a la paella amb una mica de ceba fins quedar ben rossa. Una delícia.
De postres compartim un cheesecake amb nata montada. El millor pastís de formatge que hem pres mai. La ració és tant abundant que no ens el podem acabar. Per veure ens prenem una ampolla de cabernet-sauvignon de Sonoma Valley, que ens recomana el cambrer. Molt bo.
Tot plegat 170 dolars. Quan tornem a NY serà visita obligada.
A les 17:00 ens encaminem a la 5th Av. Anem a BARNES AND NOBLE. És una llibreria (una cadena de llibreries, millor dit) de primer ordre. Patri em regala "One thousands NY buildings", un llibre que recomanava el NEW YORK TIMES de diumenge. El fullejo i he de dir que és fantàstic.
Després de remenar llibres durant una hora tornem a l'hotel per a posar-nos elegants. En passar per l'AUDI FORUM trobem una performance artística. Hi ha una presentació d'una dissenyadora local. Els aparadors estan plens del que semblen maniquins. Però en apropar-nos veiem que en realitat són models. Noies seques, maquillades, lluint uns vestits horrorosos.
Sortim cap a PETER LUGER (PL). Agafem la línia 6 fins Canal St. i allí la J (o la M) fins a Marcy Av., ja a Brooklyn. Sortint del metro, mirant cap al pont de Williamsbug es veu el rètol de l'aparcament de PL. No té pèrdua. Arribem a la recepció del restaurant i hi ha una cua important. Ens identifiquem i ens dieun que tot seguit ens avisem. Dit i fet. Ens entaulen. El restaurant està ple a vessar. El nostre cambrer ens porta la carta i ens alliçona. No és un restaurant per triar. La carta és estreta, rectifico, estretíssima, però ja saps a què vas. Ens demanem una amanida a compartir mentre fem temps per al segon: el porterhouse (http://en.wikipedia.org/wiki/Porterhouse_steak)-és l'únic tall que serveixen al restaurant- per dues persones amb guarnició de patata fregida a l'alemanya. Atenció per als agnòstics i ateus: Déu existeix! Jo he vist com es manifesta a Peter Luger. Ho fa com a un tall de carn enorme, una T-bone, gustosa, al punt de cocció, textura de mantega a la boca. Em recorda tant en el tall con en la presentació (sencera amb l'ós, però tallada en porcions) a la bistecca a la fiorentina com la serveixen a la trattoria del Carmine a Florència, però més fina de sabor que aquesta. És, juntament amb el bou kobe que ens prenem a Kyoto, la millor carn que he provat en mai. Jo, què sóc de vida, menjo fins a quedar derrotat. Patri, es nota l'embaràs, menja com dos. Amb tot ens deixem una mica de carn. De la patata només diré que no desmereix en absolut d'un principal tan suculent. No és congelada, el qual és molt als EEUU; està fregida a la paella amb una mica de ceba fins quedar ben rossa. Una delícia.
De postres compartim un cheesecake amb nata montada. El millor pastís de formatge que hem pres mai. La ració és tant abundant que no ens el podem acabar. Per veure ens prenem una ampolla de cabernet-sauvignon de Sonoma Valley, que ens recomana el cambrer. Molt bo.
Tot plegat 170 dolars. Quan tornem a NY serà visita obligada.
21/4/09
Dia 20 d'abril a NY
Dia 20 d'abril. El dia comença plujós i fred. Agafem el metro, línia 6, fins al Soho (estació de Bleecker). És dia de compres. Entrem a un BANANA REPUBLIC (BR) i Patri es compra un top taronja prisat. Jo em compro una americana a ratlles i uns pantalons. Aquesta marca de GAP ens agrada força des de fa anys. Qualitat i preus òptims. D'allí passem a ALDO, on em compro un parell de sabates de vestir. Preu boníssim. Anem directe a CUSTO BARCELONA, al carrer Spring. Patri s'emociona amb totes les coses que li va ensenyant la dependenta, per cert, una bona venedora. Al final es queda un vestit i un top. Els preus són els d'Espanya, però en dolars. El fotut tipus de canvi arruïnarà l'economia europea.
Se'ns han fet les 14:00 i decidim anar a dinar a LUPA (al carrer Thompson). És un restaurant del xef Mario Batali. Aquest home és una institució als EEUU. Presenta un programa de cuina a la televisió. És el que ara se'n diu "un cuiner mediàtic" (espero que no sigui tan pesat i cregut com l'Isma Prados). Ens entaulem i ens demanem unes olives marinades d'antipasto. De primer plat, Patri es pren uns spaghetti a l'aglio e olio. Potser condescendent, m'assegura que em quedem millor a mi (jo també ho crec). Jo em demano uns linguine amb calamari (xipirons, realment), bastant bons. Sempre he cregut que feia la pasta al dente fins que he provat la d'avui. Diria que li faltaven dos minuts de cocció. De segon plat, Patri es pren un pollastre a la diavola (mig pollastre que quasi no s'acava ni amb la meva ajuda), bo, però potser amb abús del pebre negre. Jo em prec espatlla de porc a les herbes (romaní) amb reducció de treviso i acceto. Està bonsíssim de textura i sabor. Curiosament, ve servit sobre un calçot. No debades Mario Batali té un altre restaurant anomenat CASA MONO, aquí a NY, de cuina espanyola.
No ens demanem postres. Em prenc un espresso, bastant dolent. Per veure una copa de prossecco i una de negre. Total 220 dolars. Em quedo amb l'ACQUA, sense color.
Se'ns han fet les 14:00 i decidim anar a dinar a LUPA (al carrer Thompson). És un restaurant del xef Mario Batali. Aquest home és una institució als EEUU. Presenta un programa de cuina a la televisió. És el que ara se'n diu "un cuiner mediàtic" (espero que no sigui tan pesat i cregut com l'Isma Prados). Ens entaulem i ens demanem unes olives marinades d'antipasto. De primer plat, Patri es pren uns spaghetti a l'aglio e olio. Potser condescendent, m'assegura que em quedem millor a mi (jo també ho crec). Jo em demano uns linguine amb calamari (xipirons, realment), bastant bons. Sempre he cregut que feia la pasta al dente fins que he provat la d'avui. Diria que li faltaven dos minuts de cocció. De segon plat, Patri es pren un pollastre a la diavola (mig pollastre que quasi no s'acava ni amb la meva ajuda), bo, però potser amb abús del pebre negre. Jo em prec espatlla de porc a les herbes (romaní) amb reducció de treviso i acceto. Està bonsíssim de textura i sabor. Curiosament, ve servit sobre un calçot. No debades Mario Batali té un altre restaurant anomenat CASA MONO, aquí a NY, de cuina espanyola.
No ens demanem postres. Em prenc un espresso, bastant dolent. Per veure una copa de prossecco i una de negre. Total 220 dolars. Em quedo amb l'ACQUA, sense color.
20/4/09
Dia 19 a Nova York
Dia 19 d'abril. Com de costum comencem la jornada a les 9:00 amb un pastís danés de formatge. Dediquem una estona a actualitzar el blog. Agafem el metro, línia 6, a Lexington Av. i ens plantem al pont de Brooklyn. Hi ha una cursa multitudinària. Davant la impossibilitat de travessar el pont en un temps raonable, donat l'allau de gent, ens n'anem a la Courthouse i fem les fotos de rigor. Les escales del palau de justícia de Manhattan s'han vist a moltíssimes pel·lícules. Nosaltres que som seguidors de Law & Order (Ley y Orden) les veiem varis cops per setmana a Calle 13. Fa un día una mica rúfol, però no molesta. Serà que haviem descomptat que NY a l'abril seria molt fred. Travessem el pont, de 1.600 metres, dedicant-hi el seu temps. Ens fem fotos. Mirem la gent. Els corredors. Els ciclistes. Arribem a Brooklyn i ens asseiem a un banc del parc que hi ha enfront de Manhattan, a sota del pont. La vista és increïble.
Tornem a travessar el pont i ens n'anem a dinar. S'han fet les 13:00. Recordem del 2007 un restaurant sota el pont, al costat de Manhattan on es menjava molt bé: L'ACQUA, cuina italiana. El trobem fàcilment i ens entaulem. És un restaurant cuco, sense pretensions. El servei és amable i atent, sense caure en l'adulació. Ens demanen dos antipasto: un assortit de salumeria italiana (prosciuto, speck, mortadel·la ...), molt bo, i una focaccia allo Stracchino, fantàstica, divina. De segon, Patri uns fettuccine amb tomàquet fresc i mozzarella, molt bons; jo uns bucatini a l'amatricciana, boníssims. De postre ens prenem una tarta de formatge amb gelat, correcta. Ens demanem un espresso i un capuccino decaf (descafeïnat) i ens conviden a uns cantuccini amb dues copes de vinsanto. Tot un detall.
Per veure, aigua, una Heineken d'ampolla i una copa de chianti.
Preu total 110 dolars. Una bagatela per la bondat del menjar. Mirare'm de tornar-hi abans de deixar la ciutat.
Ens n'anem al Pier 17. El dia ha canviat i fa un sol d'impressió. En 20 minuts en tenim prou. Ple de turistes d'espardenya, és un centre comercial sense cap interés. Anem a CHINATOWN. Està ple de turistes comprant falsificacions. L'atmòsfera ens transporta a Cholon (barri xinés de Saigon) i a Shanghai. Al cap d'un hora de passejar pels carrers del barri, travessem i ens n'anem a TRIBECA a fer-nos la manicura, pedicura i un massatge de peus. Sempre he tingut molta cura de les meves ungles, però res a veure a com m'han deixat. Impressionant la professionalitat.
Tornem a travessar el pont i ens n'anem a dinar. S'han fet les 13:00. Recordem del 2007 un restaurant sota el pont, al costat de Manhattan on es menjava molt bé: L'ACQUA, cuina italiana. El trobem fàcilment i ens entaulem. És un restaurant cuco, sense pretensions. El servei és amable i atent, sense caure en l'adulació. Ens demanen dos antipasto: un assortit de salumeria italiana (prosciuto, speck, mortadel·la ...), molt bo, i una focaccia allo Stracchino, fantàstica, divina. De segon, Patri uns fettuccine amb tomàquet fresc i mozzarella, molt bons; jo uns bucatini a l'amatricciana, boníssims. De postre ens prenem una tarta de formatge amb gelat, correcta. Ens demanem un espresso i un capuccino decaf (descafeïnat) i ens conviden a uns cantuccini amb dues copes de vinsanto. Tot un detall.
Per veure, aigua, una Heineken d'ampolla i una copa de chianti.
Preu total 110 dolars. Una bagatela per la bondat del menjar. Mirare'm de tornar-hi abans de deixar la ciutat.
Ens n'anem al Pier 17. El dia ha canviat i fa un sol d'impressió. En 20 minuts en tenim prou. Ple de turistes d'espardenya, és un centre comercial sense cap interés. Anem a CHINATOWN. Està ple de turistes comprant falsificacions. L'atmòsfera ens transporta a Cholon (barri xinés de Saigon) i a Shanghai. Al cap d'un hora de passejar pels carrers del barri, travessem i ens n'anem a TRIBECA a fer-nos la manicura, pedicura i un massatge de peus. Sempre he tingut molta cura de les meves ungles, però res a veure a com m'han deixat. Impressionant la professionalitat.
19/4/09
Dia 18 d'abril. Nova York
Dia 18 d'abril. Ens llevem a les 8:00 i ens entaulem, per dir alguna cosa, a l'STARBUCKS de l'hotel. És el moment wifi (de franc) del dia. L'aprofito per escriure el blog del dia abans. Agafem el metro al 42th i ens plantem al 14th. Allí, entre la 6th i la 7th av. hi ha ADORAMA, una altra gran botiga de fotografia. Mala sort. Avui està tancat per descans setmanal. Seguint per la 14th en direcció oest ens apropem al Meatpacking District. Aquí han rodat mil·lers d'escenes de pel·lícules. Era el lloc de descarga i manipulació de la carn que els arribava a la ciutat de l'Oest. Avui és un altra cosa. Els magatzems de carn s'han transformat en restaurants chics i en botigues de moda. Patri està enamorada d'una dissenyadora que té l'única botiga a NY aquí: Diane von Furstemberg (DVF). A Madrid acabem d'obrir una botiga seva i a Barcelona Gonzalo Comella té peces de les seves col·leccions. Ens atenen de meravella. Els preus són com a Espanya però en dolars. Això vol dir un trenta percent inferiors. Patri es prova tres vestits. Són espectaculars dintre de la seva senzillesa. Se'n compra dos. Està pletòrica. Davant de DVF hi ha una botiga d'Stella Mc Cartney amb un aparador sorprenent: està tot ple de mascotes de plastic inflable i no es veu una peça de roba.
Se'ns han fet les 12:30 i anem a Balducci's (també al 14th). És un local singular on s'hi venen delicatessen i també hi pots comprar menjar preparat de qualitat. Ens comprem roast beef (bo), pollastre amb mantega (fluixet) i una quesadita. De postre pinya natural (boníssima).
Ens n'anem volant al Metropolitan. Tenim passis de fa dos anys. Ens estalviem 40 dolars. El Met està fins a la bandera. Anem directe a la pintura europea d'abans del XIX. Gaudim de les obres d'art durant més de dues hores. Com tenim un altre passi hi tornarem a veure els tresors, que són molts, de l'arqueologia egípcia, assiria, hitita ...
Baixem per Madison Av. La crisi està pegant molt fort. És dissabte la tarda i les botigues d'alts preus estan buides. TOM FORD, CHANEL, CALVI KLEIN, no tenen ningú comprant. Hi ha moltes botigues per a traspassar/llogar. L'única que està a tope és la sabateria de CHRISTIAN LOUBOUTIN. Que, pel que a mi respecta, es podria anomenar La Putin per l'estil. Sabates de dona a més de 1000 dolars. Anem a BARNEY'S. Sortim decebuts. D'allí passem a DKNY. Em compro una gabardina. Senzilla i barata. Patri es compra un parell de sabates rebaixades. Travessem de vorera i ens plantem a SHANGHAI TANG. Aquesta casa està arrassant a Àsia amb el seu estil oriental (colls nerhu, absència de botons ...). Patri es compra un vestit color cian preciós i una jaqueta de punt espectacular.
Arribem a l'hotel a les 20:oo i ens quedem fregits. A les 21:30 ens llevem i anem a comprar un entrepà de gall d'indi a un deli de la 5th av. Fi del dia.
Se'ns han fet les 12:30 i anem a Balducci's (també al 14th). És un local singular on s'hi venen delicatessen i també hi pots comprar menjar preparat de qualitat. Ens comprem roast beef (bo), pollastre amb mantega (fluixet) i una quesadita. De postre pinya natural (boníssima).
Ens n'anem volant al Metropolitan. Tenim passis de fa dos anys. Ens estalviem 40 dolars. El Met està fins a la bandera. Anem directe a la pintura europea d'abans del XIX. Gaudim de les obres d'art durant més de dues hores. Com tenim un altre passi hi tornarem a veure els tresors, que són molts, de l'arqueologia egípcia, assiria, hitita ...
Baixem per Madison Av. La crisi està pegant molt fort. És dissabte la tarda i les botigues d'alts preus estan buides. TOM FORD, CHANEL, CALVI KLEIN, no tenen ningú comprant. Hi ha moltes botigues per a traspassar/llogar. L'única que està a tope és la sabateria de CHRISTIAN LOUBOUTIN. Que, pel que a mi respecta, es podria anomenar La Putin per l'estil. Sabates de dona a més de 1000 dolars. Anem a BARNEY'S. Sortim decebuts. D'allí passem a DKNY. Em compro una gabardina. Senzilla i barata. Patri es compra un parell de sabates rebaixades. Travessem de vorera i ens plantem a SHANGHAI TANG. Aquesta casa està arrassant a Àsia amb el seu estil oriental (colls nerhu, absència de botons ...). Patri es compra un vestit color cian preciós i una jaqueta de punt espectacular.
Arribem a l'hotel a les 20:oo i ens quedem fregits. A les 21:30 ens llevem i anem a comprar un entrepà de gall d'indi a un deli de la 5th av. Fi del dia.
18/4/09
Dia 17 d'abril. Nova York
Arribem a NY el dia 16/04. Un cop al Waldorf-Astoria ens donen habitació a la planta 41, al Towers, cortesia de ser Diamond de Hilton. La vista del Midtown des d'allà adalt és espectacular. També ens donen tickets d'esmorsar al Starbucks de l'hotel. S'ha perdut el glamour dels clàssics, però què hi farem? S'ha de reconèixer que el pastís cheese danish és boníssim. Sortim a passejar per la 5th avinguda i ens prenem dos hot dogs: quina delícia. No és ironia. Ja no me'n recordava el bons que són als Estats Units aquestes petites bombes de colesterol.
El dia següent (17/04) matinem. Starbucks i cap a B&H. Està a la 34 th west, amb la 9th av. Diuen que és la millor botiga de fotografia de NY. Quan entres dintre et convences que potser ho és. Tots els dependents són jueus hassidin, amb la kipa i els rínxols. Pregunto per la EOS 5D Mk II de Canon i em diuen que si la vull sense la lent del kit que no està en stock. Molt seriosos. No tracten de vendrem un altre producte. Professionals. La botiga és enorme i hi ha de tot (menys el que jo cercava) i a bon preu. Una mica decebuts passem per davant d'un BANANA REPUBLIC i em compro, de rebaixes, uns pantalons (talla 33-30, no me'ls caldrà portar a la modista) i una camisa. Passem per Times Square i ens entaulem a Rosie O'Grady's, (http://rosieogradys.com/)una Steak House que està en el número 149 th west de la 46th. Ens prenem una amanida caesar's a compartir (simple i perfecta) i una hamburguesa de la casa, 450 grams de carn de entrecot. Quina diferència amb els fast foods!
Ens en tornem a l'hotel a fer migdiada (aquí nap). Gran costum que ara que Patri està embarassada practiquem amb més assiduïtat. Sortim novament a les 17:00 i ens n'anem, xino-xano, fins a Times Square (està impossible de gent). Allí agafem a línia 1 cap al downtown fins la parada amb Franklin. Estem al cor de Tribeca. A aquestes hores molt avorrit. Fem temps passejant i a les 19:45 entrem al NOBU. El local és fosc. La decoració minimalista. El lloc, en resum, és acollidor. Ens deixem aconsellar pel cambrer. De primer ens prenem un Yellowtail fish amb jalapeños i fulla de sisho, un plat boníssim creació del xef Matsushita. Sensacional. De segon, un black cod with miso. El millor bacallà que ens hem pres a la vida. textura melosa. Sabor fí. Maridatge perfecte amb la reducció de miso. Hem vist la gloria amb aquest plat, també de creació (Paco i Ferran, atenció heu de provar això!). Després, ja completament sense control, ens passem demanant una tempura de gambes (bona) i de shiitake (bona també) i sushi:
4 peces de toro, molt bo
4 peces de maguro, bo
4 peces de sake, molt bo
4 peces de ebi, boníssimes, però massa grans per a un sol mos
1 california roll (6 peces), perfecte
1 special home roll (6 peces), absolutament negligible.
Hem demanat massa.
Per veure 2 KIRIN ICHIBAN i un aigua (de Fidji, quin esnobisme es gasten aquí).
No prenem postres. Són 220 dolars. Car però s'ho val, de debò. Hem pogut demanar quasi la meitat de menjar, però la gula ens pot.
El dia següent (17/04) matinem. Starbucks i cap a B&H. Està a la 34 th west, amb la 9th av. Diuen que és la millor botiga de fotografia de NY. Quan entres dintre et convences que potser ho és. Tots els dependents són jueus hassidin, amb la kipa i els rínxols. Pregunto per la EOS 5D Mk II de Canon i em diuen que si la vull sense la lent del kit que no està en stock. Molt seriosos. No tracten de vendrem un altre producte. Professionals. La botiga és enorme i hi ha de tot (menys el que jo cercava) i a bon preu. Una mica decebuts passem per davant d'un BANANA REPUBLIC i em compro, de rebaixes, uns pantalons (talla 33-30, no me'ls caldrà portar a la modista) i una camisa. Passem per Times Square i ens entaulem a Rosie O'Grady's, (http://rosieogradys.com/)una Steak House que està en el número 149 th west de la 46th. Ens prenem una amanida caesar's a compartir (simple i perfecta) i una hamburguesa de la casa, 450 grams de carn de entrecot. Quina diferència amb els fast foods!
Ens en tornem a l'hotel a fer migdiada (aquí nap). Gran costum que ara que Patri està embarassada practiquem amb més assiduïtat. Sortim novament a les 17:00 i ens n'anem, xino-xano, fins a Times Square (està impossible de gent). Allí agafem a línia 1 cap al downtown fins la parada amb Franklin. Estem al cor de Tribeca. A aquestes hores molt avorrit. Fem temps passejant i a les 19:45 entrem al NOBU. El local és fosc. La decoració minimalista. El lloc, en resum, és acollidor. Ens deixem aconsellar pel cambrer. De primer ens prenem un Yellowtail fish amb jalapeños i fulla de sisho, un plat boníssim creació del xef Matsushita. Sensacional. De segon, un black cod with miso. El millor bacallà que ens hem pres a la vida. textura melosa. Sabor fí. Maridatge perfecte amb la reducció de miso. Hem vist la gloria amb aquest plat, també de creació (Paco i Ferran, atenció heu de provar això!). Després, ja completament sense control, ens passem demanant una tempura de gambes (bona) i de shiitake (bona també) i sushi:
4 peces de toro, molt bo
4 peces de maguro, bo
4 peces de sake, molt bo
4 peces de ebi, boníssimes, però massa grans per a un sol mos
1 california roll (6 peces), perfecte
1 special home roll (6 peces), absolutament negligible.
Hem demanat massa.
Per veure 2 KIRIN ICHIBAN i un aigua (de Fidji, quin esnobisme es gasten aquí).
No prenem postres. Són 220 dolars. Car però s'ho val, de debò. Hem pogut demanar quasi la meitat de menjar, però la gula ens pot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)