Dia 17 d'octubre. Hem vingut a Barcelona per feina. A les dues de la tarde, després d'un matí una mica farragós, ens entaulem al Taktika Berri (carrer València, 169). Diuen que és el millor basc de Barcelona. No ho sé, no he estat en tots els restaurants bascos del Cap i Casal. De totes formes importa poc. Sempre que hi he anat he menjat molt bé. El producte és correcte, l'elaboració bona i el preu imbatible.
Som cinc a taula. Ens demanem quatre entrants: 1) amanida de tonyina, consistent en unes làmines fines de llom de tonyina amb unes penques de ceba tendra i tomàquet ratllat, tot amerat amb una vinagreta amb "Mòdena" (penso que del vinagre de Mòdena, encara que de vegades és de llocs tan poc típics com Múrcia, se'n fa un abús, la majoriade les vinagretes queden molt millor amb altres tipus de vinagres menys dolços i que et repeteixen molt menys), molt bona; 2) seitons fregits amb una allada pel damunt, perfectes; 3) truita de patata amb ceba quasi caramelitzada, petitona, fina, boníssima, però, alerta, abstenir-vos si no us agrada l'ou bastant cru; 4) truita de bacallà, també molt bona, però diferent a aquelles que prenem al País Basc, molt fina.
De segon, tronc de lluç a la donostiarra. Bona qualitat del lluç -ni de molt el millor que he tastat-, perfecte de cocció, encara que, pel meu gust, la fritada era massa abundant.
De postres uns canutillos de crema, molt justets. El canutillo estava massa flonjo. La crema era bastant ordinària. Cal canviar de proveïdor de rebosteria. La pastisseria Lis (carrer Calabria, 137 i Riera Alta, 19) seria una bona alternativa.
Per beure un criança de Rioja, de nova expressió, un Melquior Colección del 2004. Molt afruitat.
Tot plegat, 33 euros per cap. Hi tornarem.
13/10/08
Restaurant Shunka, Barcelona
Dia 12 d'octubre. Són les 2 de la tarde. Tenim reserva al restaurant Shunka (carrer Sagristans, 5 de Barcelona) des de fa dues setmanes. M'ha costat molt entrar en la cuina del sushi. Patricia n'és una autèntica fan des de fa molts anys. Els peix cru em repugnava per un simple procés de formació cultural. Sóc d'una zona on es menja molt de peix, peix fresc, del territori. Boníssim, però sempre cuit. Va ser al llarg dels darrers viatges que Patricia i jo hem fet a Japó que he anat entrant a la cuina (en aquest cas no-cuina, i ho dic per la falta de cocció) del sushi. He tastat i he arribat a estimar els nigiris de toro, de katsuo i de sake, els makis de cranc reial, els de maguro i tants d'altres. He menjat en restaurants cars i en restaurants barats, però sempre he menjat un excel·lent producte. Patricia dona fe que un del millor sashimi del mon el serveixen els petits locals especialitzats del mercat de peix de Tsukiji, a un preu irrisori. Segons diuen, els cuiners (els no-cuiners) de sushi necessiten un aprenentatge sever de no menys de 10 anys en l'ofici. La veritat és que es nota, i es nota, fonamentalment, quan probes aquests succedanis que et serveixen als restaurants de sushi occidentals i, també, orientals. Recordo que, després del darrer viatge a Japó, estant en Singapur vam anar a un restaurant de sushi. Déu meu, quina cosa més dolenta! De jutjat de guàrdia. I en aquest país el mateix. El problema, per a mi, rau en els xefs d'aquests restaurants, xinesos, que s'han apuntat a la moda, molt estesa, de fer passar (gastronòmicament) bou per bèstia grossa. Els clients, jovençans esnobs i aculturalitzats, sense cap referent gastronòmic, troben d'allò més saborós i divertit menjar peix cru de tercer nivell, amb un arròs immenjable. L'arròs, el gohan dels japonesos, especialment l'arròs del sushi és un altra cosa. És delicadesa. És textura fina. És manca de midó. Es maridatge amb el peix.
Doncs bé, jo ja creia que fora de Japó mai més em prendria un bon sushi, i ves, em trobo amb el Shunka.
Des de fora no en donaries cinc cèntims. Sense cartell, amb unes tristes noren (http://en.wikipedia.org/wiki/Noren)que separen el carrer del rebedor. Però un cop dins ja veus que pot ser un moment especial. Vam reservar a la barra, perquè quasi tan important és el menjar com poder observar el domini de la tècnica culinària per part del xef. I de xefs en veiem set. Tres al davant de la barra, especialistes en sushi, i quatre al darrera, preparant tempures, fideus, etc. Ens demanem yaki-soba, fideus amb calamars i gambes, molt bons. Ben coberts de katsuo-bushi. No ens duren ni dos minuts. A continuació, una tempura de gambes i verdura. La millor que he provat mai. Sense dubte. Ni als millors restaurants de tempura japonesos n'he tastat de millors. L'arrebossat és lleuger, ultracruixent, gens oliós. La salsa és deliciosa.
Després ens demanem quatre nigiris de toro (el xef ens diu que quasi no en queda, però com estem a la barra ...) i quatre de sake. Tan bons estan que ens atrevim a repetir. Per acabar, quatre nigiris de cranc arrebossats amb ous de peix volador (tobiko). Deliciosos.
De postre un petit pastís japonès de pasta d'arròs amb maduixes, boníssim.
Per beure, un torelló reserva de la família.
Preu per persona, uns 50 euros. No tardarem molt a tornar-hi.
Doncs bé, jo ja creia que fora de Japó mai més em prendria un bon sushi, i ves, em trobo amb el Shunka.
Des de fora no en donaries cinc cèntims. Sense cartell, amb unes tristes noren (http://en.wikipedia.org/wiki/Noren)que separen el carrer del rebedor. Però un cop dins ja veus que pot ser un moment especial. Vam reservar a la barra, perquè quasi tan important és el menjar com poder observar el domini de la tècnica culinària per part del xef. I de xefs en veiem set. Tres al davant de la barra, especialistes en sushi, i quatre al darrera, preparant tempures, fideus, etc. Ens demanem yaki-soba, fideus amb calamars i gambes, molt bons. Ben coberts de katsuo-bushi. No ens duren ni dos minuts. A continuació, una tempura de gambes i verdura. La millor que he provat mai. Sense dubte. Ni als millors restaurants de tempura japonesos n'he tastat de millors. L'arrebossat és lleuger, ultracruixent, gens oliós. La salsa és deliciosa.
Després ens demanem quatre nigiris de toro (el xef ens diu que quasi no en queda, però com estem a la barra ...) i quatre de sake. Tan bons estan que ens atrevim a repetir. Per acabar, quatre nigiris de cranc arrebossats amb ous de peix volador (tobiko). Deliciosos.
De postre un petit pastís japonès de pasta d'arròs amb maduixes, boníssim.
Per beure, un torelló reserva de la família.
Preu per persona, uns 50 euros. No tardarem molt a tornar-hi.
El Rías de Galicia
Dia 11 d'octubre. Són les nou de la nit. Arribem al restaurant Rías de Galicia (http://www.riasdegalicia.com/) juntament amb els meus germans. Som habituals del Rías des de fa anys. Sense dubte són la millor marisqueria de Catalunya. El saber fer de la família Iglesias es nota en l'altíssima qualitat de cadascun dels productes que podem trobar al seu rebost.
Dos cerveses i dos vermuts d'aperitiu. Així anem fent temps per al que vindrà. Ens demanem per compartir unes almejas de carril al natural. És un festival pel sentit del gust poder gaudir d'un producte tan deliciós. També per compartir, pernil ibèric, excel·lent, i berberechos (a Tortosa n'hi diem catxels) gallecs. Aquests berberechos són el mar a la boca. Quan els tastes et transporten directament a les costes gallegues. Res a veure amb tots aquests pseudoproductes d'ínfima qualitat que, procedents d'Holanda, Tailàndia o ves a saber d'on, inunden peixateries i restaurants del país.
De segon, Patricia (ja està derrotada) es demana una amanida de llamàntol del cantàbric, amb una vinagreta espectacular. Sempre he pensat que si un cuiner fa una bona vinagreta pot fer quasi el que es proposi. Jo em demano rèmol a la gallega, guarnit amb els cachelos corresponents. Està tan bo que perdo les formes i em taco (molt) la camisa. Els meus germans es demanen també rèmol, però per ells a la planxa.
Negligim els postres (Patricia es pren només un suc de taronja) i els germans ens prenem cadascun un Strathisla de 25 anys, molt suau. Ho acompanyem d'un Cohibas Robustos, una mica sec.
Per beure una ampolla de Millessime de Juvé i Camps i Vichy .
Tot plegat 500 euros. El Rías és un deu. Us poden cobrar això i us podrien cobrar el doble, però mai sentireu la sensació de què el menjar és car.
Quan ens estem acabant el cigar, i són ja les 11 de la nit, arriba Juan Carlos, l'amo. S'asseu a taula i encetem una xerrada divertidíssima que s'allarga fins passada la mitja nit. Digne colofó d'un dia memorable.
Dos cerveses i dos vermuts d'aperitiu. Així anem fent temps per al que vindrà. Ens demanem per compartir unes almejas de carril al natural. És un festival pel sentit del gust poder gaudir d'un producte tan deliciós. També per compartir, pernil ibèric, excel·lent, i berberechos (a Tortosa n'hi diem catxels) gallecs. Aquests berberechos són el mar a la boca. Quan els tastes et transporten directament a les costes gallegues. Res a veure amb tots aquests pseudoproductes d'ínfima qualitat que, procedents d'Holanda, Tailàndia o ves a saber d'on, inunden peixateries i restaurants del país.
De segon, Patricia (ja està derrotada) es demana una amanida de llamàntol del cantàbric, amb una vinagreta espectacular. Sempre he pensat que si un cuiner fa una bona vinagreta pot fer quasi el que es proposi. Jo em demano rèmol a la gallega, guarnit amb els cachelos corresponents. Està tan bo que perdo les formes i em taco (molt) la camisa. Els meus germans es demanen també rèmol, però per ells a la planxa.
Negligim els postres (Patricia es pren només un suc de taronja) i els germans ens prenem cadascun un Strathisla de 25 anys, molt suau. Ho acompanyem d'un Cohibas Robustos, una mica sec.
Per beure una ampolla de Millessime de Juvé i Camps i Vichy .
Tot plegat 500 euros. El Rías és un deu. Us poden cobrar això i us podrien cobrar el doble, però mai sentireu la sensació de què el menjar és car.
Quan ens estem acabant el cigar, i són ja les 11 de la nit, arriba Juan Carlos, l'amo. S'asseu a taula i encetem una xerrada divertidíssima que s'allarga fins passada la mitja nit. Digne colofó d'un dia memorable.
La fonda Gaig
Dia 11 d'octubre. Amb Patricia i els meus germans Paco i Ferran comencem un cap de setmana gastronòmic a Barcelona. Hem quedat per dinar a la Fonda Gaig (http://www.fondagaig.com/). Són les dues de la tarda i no hem esmorsat. Hi ha força gana. En baixar del taxi veiem una façana d'un color rosa bastant xocant. Ens obren la porta (una bona costum a recuperar) i ens adrecen a la taula que tenim reservada. És al fons del menjador. La decoració és minimalista, neta i transmet tranquil·litat. El personal -recepció, cambrers i maître- se'ns adreça en català. Tota una novetat a Barcelona. Ens donen la carta i ens pregunten si volem algun aperitiu. Serà un vermut negre per la meva dona i tres cerveses Moritz de barril pels germans. La carta s'albira suculenta. Són els plats cim de la cuina catalana; la burgesa; la de debò. No hi ha mariconades d'antics obrers o de neurocirurgians de prestigi transmutats en gurús de la cuina molecular. La cuina es mama a casa. De la mare, del pare, de l'àvia. S'aprèn lentament. Les coccions, els maridatges, les bases de les salses ... necessiten un període de maduració. No és creïble que qualsevol indocumentat crei deu plats per temporada cada any.
Ens demanem unes croquetes de rostit per a picar i ens aconsellen, també, uns bunyols de bacallà. Tant les unes com els altres estan perfectes. El sabor, la textura ideals. Recent fets. No reescalfats.
Em demano de primer uns macarrons del cardenal i la resta de comensals canalons de l'àvia. Els macarrons sembla que són una recepta del gran cuiner Ignasi Domènech (http://www.ignasidomenech.com/). La veritat és que són els millor que he provat mai. Pràcticament sense salsa, amb una mica de carn de porc i de vedella en juliana fina i formatge gratinat a sobre. La cocció al punt. La ració se'm fa una mica escassa. El canalons, abundants, amb un farcit amb predomini de vedella, són un plat força consistent i saborós.
De segon, ens demanem uns peus de porc amb salsifins (la meva dona), cocció correctíssima, però un pèl insípids. Un cruixent de xai (jo), perfecta cocció, sabor delicadíssim. Cap i pota amb cigrons (els meus germans), una delícia.
De postres, una de lioneses amb xocolata desfeta, una de figues a la crema i un sorbet de llimona.
Per acabar, tres cafès, un tallat i tres copes de Havana Club 7 anys.
Per beure, un Gòtim Bru del 2006 (Costers del Segre).
Tot plegat 220 euros. Relació qualitat preu immillorable. Un autèntic santuari de la cuina de debò, de la gent que la sap fer i de la gent que la sap apreciar. Lluny d'esnobismes passatgers. Hi tornarem, sovint.
Ens demanem unes croquetes de rostit per a picar i ens aconsellen, també, uns bunyols de bacallà. Tant les unes com els altres estan perfectes. El sabor, la textura ideals. Recent fets. No reescalfats.
Em demano de primer uns macarrons del cardenal i la resta de comensals canalons de l'àvia. Els macarrons sembla que són una recepta del gran cuiner Ignasi Domènech (http://www.ignasidomenech.com/). La veritat és que són els millor que he provat mai. Pràcticament sense salsa, amb una mica de carn de porc i de vedella en juliana fina i formatge gratinat a sobre. La cocció al punt. La ració se'm fa una mica escassa. El canalons, abundants, amb un farcit amb predomini de vedella, són un plat força consistent i saborós.
De segon, ens demanem uns peus de porc amb salsifins (la meva dona), cocció correctíssima, però un pèl insípids. Un cruixent de xai (jo), perfecta cocció, sabor delicadíssim. Cap i pota amb cigrons (els meus germans), una delícia.
De postres, una de lioneses amb xocolata desfeta, una de figues a la crema i un sorbet de llimona.
Per acabar, tres cafès, un tallat i tres copes de Havana Club 7 anys.
Per beure, un Gòtim Bru del 2006 (Costers del Segre).
Tot plegat 220 euros. Relació qualitat preu immillorable. Un autèntic santuari de la cuina de debò, de la gent que la sap fer i de la gent que la sap apreciar. Lluny d'esnobismes passatgers. Hi tornarem, sovint.
8/10/08
Bar Santos. Còrdova
Dia 3 d'octubre. Les 12 del migdia. Desprès d'una visita de més de dues hores a la Catedral (Mesquita) de Còrdova, entrem al bar Santos. Allí, diuen, fan la truita de patata més gran del mon. El local, davant de la mesquita, és petit, molt petit. La decoració inexistent. Ens demanem dues racions de truita. La serveixen al tall (mireu la foto), i quin tall! Ha de tenir uns quinze centímetres de gruix. La textura és perfecta. A la boca hi pots distingir cada tros de patata, i això que està perfectament cuita. Impecablement amanida, ni massa sal, ni massa oliosa. El sabor és per a treure's el barret. I, com no? Em recorda la que feia la meva mare quan era petit. És curiós, però amb determinats plats som molts els que agafem com a referent els sabors de la infantesa. Em passa amb la truita de patata i també amb les croquetes. Les que feia la meva mare eren les millors. Si ho comento amb amics, ells em diuen el mateix, les croquetes de la seves mares són les millors que han provat mai. Avuidia, les mares ja no fan croquetes i, en molts de casos, ni truita de patata. Els infants, sense referents gastronòmics, acabem sent carn de canó per pastisseries industrials farcides de grasses trans i menjars exòtics de tercer nivell que no tenen res a veure amb les menges autèntiques dels seus països d'origen (ah!, diumenge 12 vaig al <<Shunka>>, autèntic japonès a Barcelona, i aprofitaré per a explicar-vos que n'opino dels restaurants "japonesos" regentats per xinesos).
Doncs, bé, després de la digressió, i tornant a les tapes del Santos, us diré que ens treuen una tapa de seitó en vinagre, bo, i un salmorejo deliciós. Per veure una canya i un fino. Tot dotze euros. Preu ajustat. Menjar de primera. Sortim molt contents.
Restaurant "el caballo rojo". Còrdova
Dia 2 d'octubre. Arribo a Còrdova amb la meva dona. Tenim reserva a les nou a "el Caballo rojo" (http://www.elcaballorojo.com/). És tot just davant de la mesquita, bé, la catedral, no sigui que l'Església es molesti. L'edifici és una casa típica cordovesa, amb el seu pati inclòs. La decoració del local és tradicional andalusa; no crec que l'hagin canviat en molt de temps. Ens condueixen a una sala de quatre taules: l'una ocupada per un matrimoni japonès, un altra per una parella anglosaxona (potser americans) i un altra per dues parelles franceses. Sembla la sala dels guiris. Ens conviden a un fino i unes croquetes mentre ens prenen nota. Jo no tinc molta tirada per fino, però he de reconèixer que a Andalusia està força bo. Em passa com el rioja, que només me'l puc prendre allà on l'embotellen. Seran manies meves o determinats vins no viatgen molt bé?
Anant per feina, ens demanem d'entrants una ració de pernil ibèric -boníssim- i "el revuelto especial del jefe", un remenat d'ou, bacallà desmollat i patata fregida. Aquest plat està molt bo, amb un però, la textura de la patata. És una patata fina, a la vista sembla exquisida, però és dura, no crua, ja que està ben feta, però un cop a la boca resulta difícil de trencar-la.
De segon, dues racions de rabo de toro. És el plat estrella de la casa. Excepcional la cocció, la textura és tendríssima, l'ós queda absolutament escurat amb un mínim esforç. La salsa no se li queda enrera. Densa, brillant. Domina el sabor de tomàquet i vi andalús (diuen que de Montilla i de Moriles), així com d'espècia (diria que de clau i de llorer). L'acompanyen unes patates fregides honestes, però del tot prescindibles.
Acabem visitant el carro de postres. Triem un sant marc, que llueix millor del que sap, i un pastís de nous molt bo.
Per beure prenem un reserva de Ribera de Duero, és el vi de la casa, digne, amb poc cos i un pèl ateulat. Cafè, per a mi, tallat per a Patricia.
Tot plegat 40 euros per cap. El preu és barat. El menjar de qualitat. L'ambient típic. Si tornem a Còrdova segur que ens hi passarem novament. Si li he de cercar defectes, diré que el servei és massa proper, vaja, que es prenen alguna llibertat innecessària (per a major sorpresa dels estrangers).
Anant per feina, ens demanem d'entrants una ració de pernil ibèric -boníssim- i "el revuelto especial del jefe", un remenat d'ou, bacallà desmollat i patata fregida. Aquest plat està molt bo, amb un però, la textura de la patata. És una patata fina, a la vista sembla exquisida, però és dura, no crua, ja que està ben feta, però un cop a la boca resulta difícil de trencar-la.
De segon, dues racions de rabo de toro. És el plat estrella de la casa. Excepcional la cocció, la textura és tendríssima, l'ós queda absolutament escurat amb un mínim esforç. La salsa no se li queda enrera. Densa, brillant. Domina el sabor de tomàquet i vi andalús (diuen que de Montilla i de Moriles), així com d'espècia (diria que de clau i de llorer). L'acompanyen unes patates fregides honestes, però del tot prescindibles.
Acabem visitant el carro de postres. Triem un sant marc, que llueix millor del que sap, i un pastís de nous molt bo.
Per beure prenem un reserva de Ribera de Duero, és el vi de la casa, digne, amb poc cos i un pèl ateulat. Cafè, per a mi, tallat per a Patricia.
Tot plegat 40 euros per cap. El preu és barat. El menjar de qualitat. L'ambient típic. Si tornem a Còrdova segur que ens hi passarem novament. Si li he de cercar defectes, diré que el servei és massa proper, vaja, que es prenen alguna llibertat innecessària (per a major sorpresa dels estrangers).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)