Venècia, 24 i 25 de juny

Dia 24 de juny. Arribem al pàrquing de Tronchetto i agafem un vaporetto fins la Giudecca. Allí està el Hilton Molino Stucky. L'hotel és de luxe. Un antic molí de gra transformat en una sumptuosíssima residència d'hostes. El tracte de l'staff està a l'alçada de l'establiment. Els serveis molt bons. Té una piscina al sostre amb una vista, des de dintre de l'aigua, boníssima del barri de Dorsoduro. L'hotel facilita gratuïtament una lantxa que et deixa cada hora al Dorsoduro i a San Marco. Immediatament, fa el viatge a la inversa.
Dinem a un restaurant de peix que recomana una de les guies que portem. Producte de tercera, fins i tot una mica rovellat. Preu astronòmic. Per a treure'ns el mal gust de boca ens apropem al Harry's bar. Tot història. Està a vessar de saxons (l'hotel també). Tots amb un Bellini a la ma. Patri s'afegeix a la tradició i també se'n demana un. Jo, per contra, em demano un negroni. Molt bo. Donem un tomb. Visitem la catedral. Ens perdem pels infinits carrers i carrerons.
Entro a Ermenegildo Zegna. Només a tafanejar. L'encarregat se m'apropa i, a cau d'orella, em diu: "tots els productes amb un 30% de descompte". Me'l quedo mirant i penso: "com ha d'anar el negoci del luxe per a què facin aquestes rebaixes?". Em compro una corbata de ratlles.
Ens n'anem a l'embarcador. Ens confonem de lanxa (sense fixar-nos n'agafem una de certament atrotinada) que ens porta on Jesucrist va perdre les espardenyes, a l'altra punta de la llacuna. Ens tornen a portar a San Marco (el patró del vaixell fa cara de resignació, segur que això de que dos passerells es confonguin de barca li passa a diari) i d'allí a l'hotel. Ens prenem un sandvitx al bar de la planta baixa i ens n'anem a l'habitació. Ens han deixat una ampolla de bellini de compliment. Ens n'adonem que l'aïllament acústic de l'hotel és dolentíssim. Se sent tot el que diuen a l'habitació del costat. Al menys aquí no hi ha putes.

Florència. 22, 23, 26 i 27 de juny

Tornem a Florència. És el quart cop que hi som. No és la ciutat, sinó les joies, petites i grans, que hi conté el que ens agrada tant. Urbanísticament és una aberració. El trànsit posaria nerviós a un taxista del Cairo. Les botigues caríssimes. Els carrers brutegen. Però tot s'accepta resignadament, quan admires les meravelles dels segles XV i XVI que s'aixequen a cada racó. Cada cop que hi anem hi redescobrim coses. Aquest cop ha estat la capella Tornabuoni a Santa Maria Novella, la Brancacci (sempre la Brancacci) a Santa Maria del Carmine i la Sassetti a Santa Trinità. Sense oblidar la sala dels Botticelli de la Galleria degli Uffizzi. Allí hi podeu admirar "el naixement de Venus", "la primavera", "la calumnia", "l'adoració dels mags" i, aquesta de Van der Goes, "el tríptic Portinari". Tot sense moure's del lloc. En aquesta sala s'hi concentra tant d'art que mereix una visita per sí sola.
Un altra meravella: el Palazzo Medici-Riccardi. Els frescos de Gozzoli són excepcionals. Sobretot si abans llegiu un poc d'història de Florència de l'època del Medici.
He aprofitat el viatge per llegir un parell de llibres prou interessants: l'un, "Brunelleschi's Dome" de Ross King, interessantíssim, brillantment escrit, didàctic; l'altre, "Medici Money" de Tim Parks, interessant, però confús, les idees es barregen.
Hem menjat relativament bé, quasi sempre a la Trattoria del Carmine. Bona bistecca a la fiorentina (no és, però, Peter Luger de Brooklyn) i molt bona, segons quina, la pasta. Excel·lents els spaghetti alle vongole verace, sublims els paccheri ai moscardini (un dels millors plats de pasta de la meva vida), vulgars els penne a la carretiera. Ens hem anat fent cada cop més exigents amb la pasta, i ja costa trobar llocs on ens la juguem demanant-ne.

Viatge a la Florència i Venècia (i, potser, Bolonya)

Amics, dilluns ens agafem el cotxe i ens n'anem a Florència i Venècia. Ja us explicarem com ens va per la nostra trattoria preferida de la Toscana, dil Carmine (els pappardelle ai cinghialle que hi fan allí són divins), pels Uffizi (allí m'extasio amb el tríptic portinari del Van der Goes), per la Signoria, per la catedral dei Fiore, comprarem alguna cosa a GUCCI, etc.
Tornarem a pendre'ns un bellini al Harry's bar de Venècia, gaudirem de la vista de San Marco des del nostre hotel de la Giudecca, comprovarem si encara està obert el Graspo de ua, on es menjava molt bé, i ens perdrem pels carrers d'aquesta decadent i encisadora ciutat.

Can Ravell. Barcelona

Dia 17 de juny. Ens entaulem a sopar a Can Ravell (http://www.ravell.com/). Després de sentir parlar d'aquest lloc entre determinats conaisseurs madrilenys, hem volgut tastar el menjar d'aquest mix de botiga de queviures i establiment de restauració. Difícilment entrareu a menjar a l'establiment si no sabeu el que hi ha dins. Des de fora es divisa una botiga d'aliments de qualitat. Un cop dintre, ben dintre, et trobes una taula -antiga, de marbre blanc- per a vuit persones. Allí es poden gaudir dels assortits de tapes o bé hi pots sopar de plat. Hem optat per la segona elecció. Ens demanem dos primers per compartir. L'un, una amanida de tomàquet, ceba i sorra. Impressionant la qualitat del tomàquet tallat a grans daus, la seva carnositat, dolçor i textura. Ve de Cantàbria, ens diuen. El secret és pelar-los, afirmen. L'altre, uns ous ferrats amb foie micuit i unes patates de gran qualitat (potser unes kennebec o unes frígies, no ho sé) fregides al punt.
De segon, dos plats més. Pollastre de corral, amb una cocció perfecta, i una galta de porc amb puré de patata. La galta té una cocció de llarga durada a temperatura baixa. És pura mantega. Sublim. El puré de patata no és tal puré. Es troben petits trossos de patata que li aporten una textura diferent. No encerto a definir què més porta que el fa deliciós.
De postres, una torrada de santa Teresa (mal definida aquí, al cor de l'eixample, com a torrija), ben resolta. Amb panses incrustades i acompanyada de gelat de bescuit.
Per veure, tres copes de cava de la casa (més que correcte) i una de vi negre, també de la casa. Li trobo el però que és un Ribera (jove i bo), una proba de què a Catalunya la restauració no creu amb els magnífics vins que fem a la nostra terra. Estem malalts de riojitis i riberitis. Ja ens guarirem a poc a poc. Per acabar un cafè molt curt (de nespresso).
Tot plegat 90 euros. El menjar s'ho val. També l'atenció del xef. Per la manca d'estoballes i la incomoditat dels seients, podria ser més barat. Hi tornarem!

Una lectura recomanada

He acabat de llegir "Eichman en Jerusalem" de la Hannah Arendt. La Hannah Arendt, jueva alemanya refugiada als Estats Units abans de l'adveniment del nazisme, va ser comissionada pel New Yorker per a seguir el procés a Adolf Eichman. Eichman va ser el responsable de la deportació de milions de jueus i altres minories durant la dictadura nazi. A l'acabar la guerra va fugir a Argentina on, sota una identitat falsa, va viure fins que un escamot israelià el va capturar i el va portar a Israel per a ser jutjat. El llibre intenta esbrinar qui era aquest ser menyspreable, però alhora aporta informació molt interessant sobre el tracte als jueus pels governs dels països ocupats. Després de molts anys de creure que aquella va ser una època sense dignitat per Europa, sorprenen les pàgines dedicades a lloar l'actitud del poble danès i del seu govern, defensant als jueus, donant-los-hi refugi i ajudant llur fugida a Suècia (un altre estat valent). El comportament de Bulgària, immers en un subcontinent (els balcans) eminentment antisemita, també és digne d'esment. Però, sobretot, m'han sobtat les reflexions de l'escriptora sobre el comportament de la Itàlia feixista. Els governs de Mussolini, els jerarques del règim i, més que ningú, el poble italià van fer perdre els nervis als genocides alemanys, dilatant o inaplicant les mesures antisemites. Tot una lliçó pels ignorants que confonen feixisme i nazisme. Europa, doncs, no va ser completament assassina i còmplice. Apart de les excepcions (Wallenberg, Schindler, Sanz Briz, Perlasca ...) hi va haver un regla: nacions senceres es van plantar contra l'horror nazi, amb risc evident de la seva pròpia subsistència.
Cal remarcar que Arendt, introdueix dos conceptes dignes de reflexió que la van enemistar amb l'establishment jueu de l'època. L'un és que el genocidi no s'hagués produït sense la col·laboració activa o passiva de bona part de la comunitat jueva dels països ocupats. L'altre és l'encert en la definició del comportament d'Eichman durant la guerra com "la banalitat del mal" ("banality of evil", subtítol de l'obra original en anglès, sorprenentment obviat en la versió castellana). Segons Arendt, moltes vegades darrera de les massacres més atroces de la història no hi ha monstres malvats, sinó gent gris que fa la seva feina assassina sense qüestionar-la, sense cap tipus de remordiment.
Un llibre molt recomanable.

10 de juny a Barcelona

Dia 10 de juny. Són les 14:00. Carles i jo estem palplantats a la porta de la Fonda Gaig, esperant a B., ex degà d'una determinada facultat de certa universitat de Barcelona. Necessitem de llur assessorament per a un projecte engegat pel nostre Organisme. Serà un dinar de negocis.
Quan arriba B. ens saludem efusivament. Ens asseiem a taula. Entra el Carles Tusquets, president de FIBANC. Entra el Tomàs Molina (diria que el meteoròleg, no el de Polònia, o potser no). Entra el Josep Cuní, l'Amo. Una bona panxa. Pel que veig fruït de bones inversions gastronòmiques. Sembla una desfilada personatges públics. Dinem de meravella. Jo uns macarrons del cardenal -cada dia millors-, un rap a la catalana amb uns pesolets tendres -exquisit- i un fabulós taten. Per beure un Terra Alta, un Bàrbara Forés negre (Manel, feu un vi boníssim!). Després de fer negoci (B. educadíssim ens facilita els seus coneixements per al nostre projecte), ens aixequem de taula. Sorpresa! Veig al Vicent Sanchis (ex-director de l'AVUI) saludant una taula. Se'n va. Al passar per la taula veig allí asseguts a Toni Cruanyes (actual director de l'AVUI i home fort d'ER(c) al diari) menjant amb el José Zaragoza (factòtum del PSC, lampista per antonomàsia). El tripartit no és només un Govern. És una conspiració polític-mediàtica. Anem fins!

Diletants

L'altre dia, junt amb un parell d'amics, em vaig entaular a un restaurant de Tarragona. Es tracta d'un lloc amb un cert aire modernós; de cuina pretensiosa, però saborosa; de preus adequats. La cambrera que ens atén -que sembla la protagonista d'un gangbang de baix pressupost- m'etziba que a ella li fa fàstic un producte d'un dels plats de la carta, quan li pregunto sobre si me l'aconsellaria. Em direu que què m'esperava d'una bagassa d'aquest pelatge, i teniu raó. El meu amic J. se'n fot tot dient que la noia no podia ser més sincera amb la clientela.
Continuant amb els despropòsits el propietari, viva estampa d'un parvenu metrosexual, s'acosta tres cops a la taula i no ens diu ni bon dia. El tercer cop, això sí, ho fa per a portar el compte.
Serà que m'estic fent gran i rondinaire, però crec que alguna cosa s'ha perdut els darrers anys en el mon dels Serveis. I quan parlo de serveis ho faig així, en majúscula. Em refereixo al servei de restauració, al d'hosteleria, al d'administració pública (al qual pertanyo amb orgull i, crec, vocació) ... Hostatjar-se al Waldorf-Astoria i que a l'habitació del costat una puta es passi la nit gemegant amb els seus, diversos, clients. Preguntar a l'AEAT per una devolució tributària i que el mindundi de torn et solti, tot cercant la teva complicitat, "entre tu i jo, i no ho comentis, però això va per a llarg". El tracte de vostè absolutament oblidat per les generacions més joves i, potser, les no tan joves. Que et tinguis que aixecar sense haver encomanat d'un restaurant perquè després de demanar la carta tres cops i d'haver passat mitja hora encara no te l'han portat. Que a una botiga de roba un element, que temps després vaig trobar treballant a la caixa d'un OPENCOR, s'atreveixi a discutir la teva elecció de jaqueta. Tot això m'indica que el mon dels Serveis està caient en mans de diletants, gent mancada de tota professionalitat i saber fer, que converteixen el tracte humà que genera aquesta activitat en una mena de via crucis forçós per al client/administrat.