Barcelona, Koy Shunka

Dia 23 de juliol. Me'n vaig a Barcelona a veure als meus germans. Se n'han anant a passar cinc dies al cap i casal. S'hostatgen al Majestic, gran hotel, a la cantonada muntanya del passeig de Gràcia-carrer València. Els hotelers han reaccionat rapidíssimament davant de la crisi. Mentre altres sectors discutien si presentaven EROs, si reduïen producció, si renegociaven o no el finançament amb la banca, ells han abaixat els preus fins un 70 per 100. Aquests mesos passar unes nits als hotels de luxe de les grans ciutats és més assequible (compte, que no dic barat) que mai.
Bé, hem quedat a les 13:30 per anar al Koy Shunka. El cotxe, per Gran Via, em marca 41,5º C de temperatura exterior. Al sortir del vehicle el cop de calor és insuportable. Sort que ens pocs minuts sóc a dins del restaurant. Un cop a la barra, i de dues cerveses KIRIN ICHIBAN per cap, ens trobem parlant amb el itamae, el cuiner de sushi, que es mostra bastant parlador malgrat els seus limitats coneixements de la llengua castellana. Ens demanem, com sempre, una sèrie de plats que combinen la pasta, la tempura i el sushi. Aquest cop cal remarcar el bacallà negre amb reducció de miso (plat excel·lent que ja vam tastar al NOBU de Nova York), el nigiri sushi de ventresca de salmó (l'itamae ens treu la ventresca de sota el taulell després d'una animada xerrada sobre les diferents parts de la tonyina amb el meu germà Paco) i la tempura de cranc reial. És el nostre japonès preferit fora de Japó, amb la diferència de què a Japó és difícil trobar restaurant tant eclèctics que cuinen diversos tipus de menjar. Allà estan especialitzats en sushi o en okonomiyake o en ramen o en tempura o en tonkatsu ...
Al sortir, nou raig de sol. Caminem fins al Majestic. Ens asseiem al cigar lounge de l'hotel i fruïm d'un Serie D nº4 edició del 2007 amb un Mac Callan de 25 anys. És una glòria que dura poc més d'un hora. Final perfecte. Agafo el cotxe i me'n torno al poble.

La Boqueria: Bar Pinocho

Dia 11 de juliol. Amb dos amics acudim al Bar Pinocho. La barra està a vessar. Juanito ens diu que tranquils, que de seguida ens podrem entaular. Aquest home és encisador, tot alegria i educació. Dit i fet ens fa espai per menjar. Ens demanem les tapes de sempre. Una de "cap i pota", tan deliciós com sempre, melós, dolç i al punt de cocció. Uns cigrons amb botifarra, excel·lents. Uns xipirons amb fesolets (amb reducció de mòdena i sal d'escama) d'inspiració divina. Tres croquetes de pollastre i tres de ceps. Bones, però més ordinàries. Per beure, quatre cerveses (jo, estic assedegat, repeteixo). De postres li demanem al Juanito uns xuixos de crema. Se li han acabat. Ens recomana un milfulls amb cabell d'àngel. Està boníssim. Una de les millors pastes fullades que he pres mai. Tot plegat uns cinquanta euros. Un lloc on tornar sovint.

Barcelona. Tapaç 24

U de juliol. Anem a Barcelona per una revisió rutinària de la vista. Encabat anem a sopar al TAPAÇ24 (http://www.carlesabellan.com/tapac24/), el local de tapes del Carles Abellán al costat del passeig de Gràcia. Com a curiositat us diré que la Gwyneth Paltrow i el Mario Batalli el recomanen al seu nou llibre. El lloc és agradable, encara que no massa original. Els cuiners, al fons de la barra, treballen a la vista dels clients, si bé no pots apreciar amb precisió què estan fent. De clients n'hi ha de tota la vida, d'estrangers dels hotels de luxe propers a l'establiment i algun de pas, com nosaltres.
Ens demanem 4 croquetes de pernil, molt bones, però, potser, massa salades. Un bikini molt diferent. Amb pernil ibèric en lloc de dolç. Amb tòfona al pa. Molt bo, però li manca una mica de sabor pel meu gust. Un Mc Foie, en realitat un koulibiak o un wellington d'hamburguesa amb una crema de foie al costat. Acceptablement bo. Llucets fregits, molt frescos. Una amanida de tomàquet de Montserrat amb tonyina. El tomàquet absolutament insípid. La tonyina, esmicolada i oliosa. El plat soso i insípid. Un fracàs. Res a veure amb el plat similar que vam degustar a Can Ravell. De postres unes quenelles de xocolata, amb oli d'oliva i pa, per a Patri. Unes maduixes amb balsàmic i escuma de iogurt. Per veure, dues canyes Moritz i una aigua Solan de Cabras. Tot plegat, 60 euros. No ha estat una experiència memorable. Més si tenim en compte que el tracte del servei tampoc ha estat a l'alçada. Cap somriure, cap recomanació, cap pregunta sobre la satisfacció. Cares molt serioses, tracte eixut. És un lloc de tapes, histèric, com molts d'altres.