Dissabte, 6 de desembre. Són les 10:30 del matí i ens trobem a Passeig de Gràcia amb Elisenda, Joan i la petita Júlia. Elisenda és una vella, i bella, amiga de Patricia. S'adoren des que es van conéixer a la Universitat, allà pels noranta. Eli, com l'anomena la meva dona, és una persona encisadora. Discreta, intel·ligent, treballadora, i una bona persona. Com que, de vegades, hi ha certa justícia còsmica a la vida, Elisenda va conéixer a Joan, llur clon masculí, i van formar una parella. Fa uns tretze mesos van tenir una filla: Júlia. Una criatura fantàstica.
Doncs bé, entre unes coses hi d'altres (quan de temps, que saps de, savies que) se'ns fan les dues, que és l'hora que tenim reserva a la Fonda Gaig. Al seu dia vaig prometre que tornaria a aquest restaurant i, com el general Mac Arthur, a mi m'agrada complir amb la meva paraula.
Ens entaulem, i ens demanem per picar unes croquetes de rostit i uns bunyols de bacallà. Ens prenem cervesa i vermut per passar la sed. De primer, Patricia es demana un tartar de tonyina, bo. Elisenda uns canelons amb beixamel. I Joan i jo uns macarrons del cardenal.
De segon, La neva dona es demana un pollastre de gra pota negra rostit. Molt bo, amb la seva guarnició de prunes pances i orellades. Un pel petit de tamany pel que estic acostumat. Elisenda un porcell al forn, boníssim. Amb tres textures: la pell, cruixent, a sobre; el greix, quasi líquid, al mig; la carn, finíssima, a sota. Pel que fa el sabor, res a veure amb el lechón castellà. Els que l'hagueu probat a Segòvia, Sòria, Valladolid ... sabreu de la suavitat del seu sabor. El d'aquí té un sabor més intens, més de porc. És un avís per a navegants. Hi haurà a qui li agradarà més i hi haurà a qui li agradarà menys. Joan i jo ens demanem un conill amb fredolics. Cocció perfecta, sabor delicat. La salsa és espesa i fina.
De postres, un flam, un brownie i un suc de taronja.
Per veure un priorat: les Terrasses 2005. Un encert de l'Álvaro Palacios.
Preu 230 euros els quatre. Adequat.
El millor el servei. Atentíssim. Amable. Mai empalagós. Ja sé que direu que tinc una dèria amb el tema del servei. Que sempre esmento si són del país o no. Però certament, en general, es nota agradablement quan tractes amb professionals catalans. En canvi les meves experiències amb altres col·lectius ètnics -excepció, poder, dels argentins- no són tan positives. Ja pots servir una menja boníssima, el més excel·lent dels vins, utilitzar les millors de les vaixelles, copes i coberts. Si el tracte no és correcte, el menjar serà un fracàs. Amb massa freqüència, restaurants que es fan pagar contracten gent amb una nul·la professionalitat, amb salaris de misèria i sense proporcionar-los formació. El resultat no pot ser més desolador. Un altre tema que em molesta en sobremanera és que el cambrer (o el botiguer, o l'encarregat, o el depenent) no m'entengui quan parlo català, aquí a la meva terra. Fet que soluciono a la meva manera, no tornant-hi més a aquell establiment.
12/12/08
26/11/08
Can Bosch. Cambrils
25 de novembre, són les 15:00 i ens entaulem a Can Bosch de Cambrils. Som vuit a taula. Sóc un seguidor del restaurant des de fa anys. Hi vaig dos o tres cops l'any. L'un per celebrar l'aniversari de boda. Per mi és el millor restaurant de Tarragona. Per si no ho sabeu, Can Bosch és una institució a les comarques de Tarragona. Té una estrella Michelin i l'ha mantingut continuadament des de fa quasi vint-i-cinc anys. En aquest vint-i-cinc anys, altres restaurants reconeguts han obert i han tancat, han obtingut estrelles i les han perdut, han convençut i han decebut. Can Bosch està al marge de les modes, dels esnobismes i dels corrents gastronòmiques passatgers. Aquí es cuina, i compte!, es cuina amb majúscula. Es mima el producte, que és de primeríssima qualitat; es té cura del servei, impecable, en mans de professionals (sí, professionals) del territori; i es guisa i presenta interpretant una partitura perfecta de qui es sap coneixedor tant de les tradicions dels nostres fogons com de les corrents més estiloses del moment.
La decoració de l'establiment és moderna, minimalista a l'hora que càlida. Els mantells estan brodats amb l'elegant anagrama del restaurant. Les copes Spiegelau composen un més dels detalls que manifesten el respecte dels propietaris pels seus clients. La distància entre taules, suficients La sonoritat del local, adequada.
Ens porten uns snacks. Un finíssim cilindre cruixent farcit de crema de ceps. Ideal de sabor. Contrast de textures. Boníssim. Un grissini de sèsam amb pernil ibèric, molt bo. Un brioix de sobrassada, contundent, amb sabor, però mai excessiu. Una galeta d'oliva negra, cruixent.
De primer, ens serveixen un mosaic de pop roquer amb parmentier de patata i escuma d'all i oli. Sublim de finura i suau de gust. La ració es fa escassa. Però la cascada de plats és continua i no deixa gaire temps a l'enyorança. De seguida ens porten un mil fulles cruixent d'avellanes amb foie. El foie, el maigret d'ànec i els daus de bieira, culminats amb una ceba caramel·litzada agredolça i combinats amb el cruixent dels crostons estan deliciosos.
A continuació, un saltejat de carxofes amb calamarets i llagostins. Els calamarets, petits, sense potes, a la planxa; els llagostins, pelats, i tot sabor; però el millor, el llit de carxofes de temporada, perfectament coccionades, amb un sentit d'all. La meva amiga Mònica Sabater i jo, en aquell moment, ja estem extasiats.
Després venen els rapets rossos de cambrils amb salsa de cranc. Quina salsa! Saborosa, densa. L'acompanyament ideal per al sabor fi dels rapets.
Acabem amb un paupeton de cua de bou amb puré de patates trufat. Sóc, com ja sabeu, un fanàtic de la cua de bou -més avall, en aquest blog, podeu veure la meva experiència al restaurant "Caballo rojo" de Còrdova-, però aquesta presentació és una altra cosa. El paupeton està daurat de fora i de dins tot és melositat, la pròpia de la cua de bou. El puré de patata és, potser, el millor que he menjat mai.
De postres, textures de pomes (boníssim el canutillo) amb gelat de llet merengada, al qual, al meu gust, li manca un pel de dolç.
Ens treuen uns petits fours, molt bons, mentre esperem pels cafès.
Per veure, uns correctíssim Castrell blanc (novell) i negre. Tot plegat 63 euros per persona. Relació qualitat preu altíssima. L'atenció de Joan Bosch i, sobretot, de la seva dona Monserrat ha estat calidíssima, sense caure en l'exageració.
Malgrat he fotografiat tots els plats, només puc penjar una foto. Un error del tot imperdonable ha fet que perdés totes les fotografies fins els postres.
La decoració de l'establiment és moderna, minimalista a l'hora que càlida. Els mantells estan brodats amb l'elegant anagrama del restaurant. Les copes Spiegelau composen un més dels detalls que manifesten el respecte dels propietaris pels seus clients. La distància entre taules, suficients La sonoritat del local, adequada.
Ens porten uns snacks. Un finíssim cilindre cruixent farcit de crema de ceps. Ideal de sabor. Contrast de textures. Boníssim. Un grissini de sèsam amb pernil ibèric, molt bo. Un brioix de sobrassada, contundent, amb sabor, però mai excessiu. Una galeta d'oliva negra, cruixent.
De primer, ens serveixen un mosaic de pop roquer amb parmentier de patata i escuma d'all i oli. Sublim de finura i suau de gust. La ració es fa escassa. Però la cascada de plats és continua i no deixa gaire temps a l'enyorança. De seguida ens porten un mil fulles cruixent d'avellanes amb foie. El foie, el maigret d'ànec i els daus de bieira, culminats amb una ceba caramel·litzada agredolça i combinats amb el cruixent dels crostons estan deliciosos.
A continuació, un saltejat de carxofes amb calamarets i llagostins. Els calamarets, petits, sense potes, a la planxa; els llagostins, pelats, i tot sabor; però el millor, el llit de carxofes de temporada, perfectament coccionades, amb un sentit d'all. La meva amiga Mònica Sabater i jo, en aquell moment, ja estem extasiats.
Després venen els rapets rossos de cambrils amb salsa de cranc. Quina salsa! Saborosa, densa. L'acompanyament ideal per al sabor fi dels rapets.
Acabem amb un paupeton de cua de bou amb puré de patates trufat. Sóc, com ja sabeu, un fanàtic de la cua de bou -més avall, en aquest blog, podeu veure la meva experiència al restaurant "Caballo rojo" de Còrdova-, però aquesta presentació és una altra cosa. El paupeton està daurat de fora i de dins tot és melositat, la pròpia de la cua de bou. El puré de patata és, potser, el millor que he menjat mai.
De postres, textures de pomes (boníssim el canutillo) amb gelat de llet merengada, al qual, al meu gust, li manca un pel de dolç.
Ens treuen uns petits fours, molt bons, mentre esperem pels cafès.
Per veure, uns correctíssim Castrell blanc (novell) i negre. Tot plegat 63 euros per persona. Relació qualitat preu altíssima. L'atenció de Joan Bosch i, sobretot, de la seva dona Monserrat ha estat calidíssima, sense caure en l'exageració.
Malgrat he fotografiat tots els plats, només puc penjar una foto. Un error del tot imperdonable ha fet que perdés totes les fotografies fins els postres.
20/11/08
Milà (III)
Dissabte dia 15 de novembre. Són les 10:00 AM. Ens llevem tard. Hem dormit quasi onze hores. El sol presagia un altre dia magnífic. Anem a les galeries Vittorio Emmanuelle II. Al costat de la plaça del Duomo. Ens adrecem a GUCCI. Amabilitat i cortesia dels shop assistants. Tenen una cafeteria dintre del local amb terraça a la galeria. Ens conviden a un bombó de marca pròpia. Patricia es mira un borso elegantíssim. Se'l compra.
Tot el personal de servei que ens atén a Milà parla anglès. S'entén el dinamisme econòmic de la capital comercial i financera d'Itàlia. Quan el President Zapatero s'omplena la boca amb el fet que Espanya ha sobrepassat Itàlia en PIB per càpita mostra un gran desconeixement de la realitat econòmica. Qui conegui Itàlia, sobretot el Piemont, la Lombardia i el Vèneto, i qui conegui Espanya, sap que ambdós països no són comparables econòmicament. Itàlia té als grans i mitjans de la moda (ARMANI, FERRAGAMO, BENETTON, DOLCE & GABBANA ...), un dels grans de l'automòbil (FIAT-LANCIA-FERRARI), conglomerats industrials (PIRELLI), petrolieres (AGIP), etc. Espanya té totxo i finances. A Espanya no es fabrica quasi res. No hi ha, ni n'hi ha hagut des del tardo-franquisme, política industrial (llevat del País Basc), i només s'han desenvolupat pseudo-monopolis al voltant de les estructures ràncies de l'Estat centralitzat. Una vegada ara, de cop, s'ha acabat la festa, veurem com queda Espanya i com Itàlia.
Pugem al terrat del duomo. Ho fem a peu, encara que es pot fer en ascensor. Són cinc euros per cap. La vista del sostre de la catedral és fantàstica. Estàs literalment envoltat de pinacles gòtics. La vista de Milà impressiona. La visita val el viatge. El duomo en sí és una meravella arquitectònica que paga la vista a la ciutat. Val la pena de tornar-hi si més no per contemplar novament aquesta majestuosa construcció.
Tenim una reunió a les 14:30 PM a l'hotel Principe de Savoia, a la plaça de la Republica. Arribem d'hora, 13:30 PM, i aprofitem per dinar a la cafeteria de l'hotel. El nivell de l'establiment és altíssim. Ens demanem una abundosa ració de salmó fumat, amb tàperes i quenelle de formatge i una copa de Veuve Clicot Ponsardin. Tot plegat 50 euros per cap. Sensacional.
Després de la reunió anem al centre a voltar pels carrers principals. Les botigues estan plenes. Hi ha molt de japonès comprant. Sort que estan en recessió perpètua des de principis dels noranta. Són ja les 19:00 PM i ens parem a fer un cafè a la pastisseria Cova (via Montenapoleone, 8), un dels establiments de restauració clàssics de Milà. No ens estranya gens, veient la qualitat dels pastissets que ens serveixen. Boníssims. Finíssims. Sis petits fours, cafè i capuccino per 18 euros.
Tot el personal de servei que ens atén a Milà parla anglès. S'entén el dinamisme econòmic de la capital comercial i financera d'Itàlia. Quan el President Zapatero s'omplena la boca amb el fet que Espanya ha sobrepassat Itàlia en PIB per càpita mostra un gran desconeixement de la realitat econòmica. Qui conegui Itàlia, sobretot el Piemont, la Lombardia i el Vèneto, i qui conegui Espanya, sap que ambdós països no són comparables econòmicament. Itàlia té als grans i mitjans de la moda (ARMANI, FERRAGAMO, BENETTON, DOLCE & GABBANA ...), un dels grans de l'automòbil (FIAT-LANCIA-FERRARI), conglomerats industrials (PIRELLI), petrolieres (AGIP), etc. Espanya té totxo i finances. A Espanya no es fabrica quasi res. No hi ha, ni n'hi ha hagut des del tardo-franquisme, política industrial (llevat del País Basc), i només s'han desenvolupat pseudo-monopolis al voltant de les estructures ràncies de l'Estat centralitzat. Una vegada ara, de cop, s'ha acabat la festa, veurem com queda Espanya i com Itàlia.
Pugem al terrat del duomo. Ho fem a peu, encara que es pot fer en ascensor. Són cinc euros per cap. La vista del sostre de la catedral és fantàstica. Estàs literalment envoltat de pinacles gòtics. La vista de Milà impressiona. La visita val el viatge. El duomo en sí és una meravella arquitectònica que paga la vista a la ciutat. Val la pena de tornar-hi si més no per contemplar novament aquesta majestuosa construcció.
Tenim una reunió a les 14:30 PM a l'hotel Principe de Savoia, a la plaça de la Republica. Arribem d'hora, 13:30 PM, i aprofitem per dinar a la cafeteria de l'hotel. El nivell de l'establiment és altíssim. Ens demanem una abundosa ració de salmó fumat, amb tàperes i quenelle de formatge i una copa de Veuve Clicot Ponsardin. Tot plegat 50 euros per cap. Sensacional.
Després de la reunió anem al centre a voltar pels carrers principals. Les botigues estan plenes. Hi ha molt de japonès comprant. Sort que estan en recessió perpètua des de principis dels noranta. Són ja les 19:00 PM i ens parem a fer un cafè a la pastisseria Cova (via Montenapoleone, 8), un dels establiments de restauració clàssics de Milà. No ens estranya gens, veient la qualitat dels pastissets que ens serveixen. Boníssims. Finíssims. Sis petits fours, cafè i capuccino per 18 euros.
Milà (II)
Dia 15 de novembre. Les 8:00AM. La temperatura es força bona. Fa dies que hem reservat entrades per a Santa Maria delle Grazie (http://www.cenacolovinciano.org/sito/home.html). Allí podem contemplar el Sant Sopar de Leonardo Da Vinci. Excepcional l'obra. Els gestos dels apòstols els fan prendre vida. La sensació de volum dels personatges, la profunditat de la vista, la naturalitat de l'escena corprenen. Mentre estem asseguts admirant l'obra, salta un flaix. Són una parella jove. Ens els mirem estorats. El vigilant comença a cridar. L'esbroncada és de campionat. Els fa fora. De vegades em pregunto perquè tota una colla d'indocumentats sense cap interès per l'art acudeixen massivament als museus. Els veus omplint les sales, avorrits, en grups nombrosos, aixecant la veu, sense manifestar cap interès per res. De moment, no és obligatori acudir a les pinacoteques. Què hi fan allí doncs? La societat del benestar s'ha transformat en la societat del lleure. A cada renegociació de cada conveni col·lectiu les demandes de reduccions addicionals de la jornada laboral hi són presents. La gent cada cop té més temps lliure i està més ociosa. Aquesta gent, sense voluntat, sense objectius, sense il·lusió, no sap què fer amb el temps que disposa. El malgasta mirant programes a Telecinco (TeleQuillo), lluint xandall al Decathlon, tunejant el cotxe o atonyinant la xicota. Però clar, tot això acaba també avorrint; cal anar als museus a tocar el voraviu a la gent que li agrada l'art.
Sortim de Santa Maria delle Grazzie, llueix el sol. Un sol de primavera, més que no pas de tardó. Ens prenem una pizza al taglio bastant ordinària i ens adrecem a Sant Ambroggio, església medieval amb un cert interès i després al Castell Sforzesco, monumental. Fem una visita ràpida a varis dels museus que conté.
Després anem al local que ARMANI té a la via Manzoni 31. Edifici multiús. Comparteixen espai Emporio, un restaurant (ple de gent), llibreria i d'altres locals. Tot propietat del grup GA. Em vaig a mirar roba. Ens atén un depenent i, després, inexplicablement, un altre. El tracte és fred i distant. La gentilesa quasi inexistent. Sembla que el senyor Armani contracta al seu personal als suburbis de Nàpols. Potser no se n'ha adonat que llurs clients no cerquen una peça de roba, sinò distinció, diferència i deferència. De totes formes, i malgrat les meves crítiques, no sembla que el negoci l'hi vagi malament del tot.
Passem per davant de TOM FORD. Fa por acostar-s'hi. A diferència de la major part de les botigues de moda (D&G, FENDI, ect), aquesta no té pràcticament aparadors. No solament no és lluminosa, és ombrívola. Es nota que defugen la massa. Els seus clients volen discreció. No gosem entrar-hi.
A les 7:00 PM anem a prendre un 'campari' a la cafeteria Zucca, amb vistes a la plaça del duomo. La consumissió inclou unes olives, patata xip i salatini, una mena de pastissets de pasta fullada. Preu: 17 euros els dos. El 'campari' és massa amargant per al nostre gust, però l'aperitiu i la vista s'ho bén valen.
Ja de nit, a l'hotel, posem la tele. A la RAI no passen els anys, ni els desenis. Surten els mateixos presentadors encarcarats que als anys 80, ara amb trenta anys més. Sobta veure aquestes velles glòries, amb la pell estirada per operacions d'estètica de baix pressupost, al costat de noies esculturals, precioses, que adopten resignadament el paper de comparsa maca i tonta. El masclisme a la RAI no és gens subtil. Estan emetent un programa especial sobre la moda. L'atrezzo és espectacular. De sobte apareix Roberto Cavalli. Què dur ha d'estar fer-se gran i vell, anar-se pansint poc a poc, inexorablement, en un mon com el seu. Està envoltat de dones maquíssimes, ofensivament joves. El contrast fa tanta vergonya que apaguem la tele.
Sortim de Santa Maria delle Grazzie, llueix el sol. Un sol de primavera, més que no pas de tardó. Ens prenem una pizza al taglio bastant ordinària i ens adrecem a Sant Ambroggio, església medieval amb un cert interès i després al Castell Sforzesco, monumental. Fem una visita ràpida a varis dels museus que conté.
Després anem al local que ARMANI té a la via Manzoni 31. Edifici multiús. Comparteixen espai Emporio, un restaurant (ple de gent), llibreria i d'altres locals. Tot propietat del grup GA. Em vaig a mirar roba. Ens atén un depenent i, després, inexplicablement, un altre. El tracte és fred i distant. La gentilesa quasi inexistent. Sembla que el senyor Armani contracta al seu personal als suburbis de Nàpols. Potser no se n'ha adonat que llurs clients no cerquen una peça de roba, sinò distinció, diferència i deferència. De totes formes, i malgrat les meves crítiques, no sembla que el negoci l'hi vagi malament del tot.
Passem per davant de TOM FORD. Fa por acostar-s'hi. A diferència de la major part de les botigues de moda (D&G, FENDI, ect), aquesta no té pràcticament aparadors. No solament no és lluminosa, és ombrívola. Es nota que defugen la massa. Els seus clients volen discreció. No gosem entrar-hi.
A les 7:00 PM anem a prendre un 'campari' a la cafeteria Zucca, amb vistes a la plaça del duomo. La consumissió inclou unes olives, patata xip i salatini, una mena de pastissets de pasta fullada. Preu: 17 euros els dos. El 'campari' és massa amargant per al nostre gust, però l'aperitiu i la vista s'ho bén valen.
Ja de nit, a l'hotel, posem la tele. A la RAI no passen els anys, ni els desenis. Surten els mateixos presentadors encarcarats que als anys 80, ara amb trenta anys més. Sobta veure aquestes velles glòries, amb la pell estirada per operacions d'estètica de baix pressupost, al costat de noies esculturals, precioses, que adopten resignadament el paper de comparsa maca i tonta. El masclisme a la RAI no és gens subtil. Estan emetent un programa especial sobre la moda. L'atrezzo és espectacular. De sobte apareix Roberto Cavalli. Què dur ha d'estar fer-se gran i vell, anar-se pansint poc a poc, inexorablement, en un mon com el seu. Està envoltat de dones maquíssimes, ofensivament joves. El contrast fa tanta vergonya que apaguem la tele.
18/11/08
Milà (I)
Dia 13 de novembre, Patricia i jo sortim de Barcelona amb destí a Milà. Hi estarem quatre dies. És un viatge de plaer i, en part, de feina. El vol, amb VUELING, és correcte. Sortim puntualment i arribem a Malpensa a les 8:30 AM sense incidències. No es pot demanar més a un trajecte de poc més d'un hora. Agafem un shuttle que ens porta a l'estació Central (arquitectura feixista monumental, possible inspiració iconogràfica de "Crónicas de Riddick") des d'on, a cinc minuts caminant, podem arribar fàcilment a l'hotel. L'hotel és, com de costum, el HILTON. Els que ens coneixeu ja sabeu de la nostra dèria per la cadena HILTON. Que perquè aquesta mania? Doncs per quatre motius:
1) Tenen una qualitat mitja a mitja-alta. Malgrat el que puguin pensar els que no s'han hostatjat mai a un hotel d'aquesta cadena, es tracta d'establiments funcionals, per a gent de negocis, allunyats del luxe. El luxe dels grans grups està als MANDARIN ORIENTAL, als MARRIOTT, als FOUR SEASONS, als ASTORIA, etc.
2) Els preus, si perds un poc de temps planificant el viatge i cercant ofertes, són del tot assequibles i, en determinats països, fins i tot barats.
3) Estan implantats a tot el mon. Amb més de 500 establiments els podem trobar als cinc continents.
4) Tenen un programa de fidelitat excel·lent. Es tracta del HILTON HONNOURS. A mesura que vas sumant pernoctacions vas acumulant punts. I com més pernoctacions i més punts més estatus dintre del programa. L'estatus va, de menys a més, de la targeta blue a la diamond, passant per la silver i la gold. Quan arribes a la gold i la diamond els punts bàsics que obtens per estada s'incrementen en un 50 per 100. A més, i més important, gaudeixes dels privilegis del que ells anomenen executive lounge. L'executive lounge és un servei de menjador gratuït des de primera hora del matí fins a darrera hora de la tarda. Depenent de l'hotel hi trobaràs refrescos, vins, xampanys (encara recordo com al HILTON de Tokyo com amb Patricia ens bevíem cada nit una ampolla de Pipper Heidsiek cuvée brut etiqueta vermella des de la planta 42, amb una vista de Shinjuku absolutament espectacular), menjars diversos (canapès, brotxetes, fruita, etc) i connexió wifi a internet. I tot gratuït. Això vol dir que amb el preu d'una habitació estàndard tens dret a una espècie de pensió complerta. Nosaltres, generalment, esmorzem i fem un mos per la nit. El dinar el fem sempre fora.
Doncs bé, l'estada de tres nits (dijous, divendres i dissabte) ens surt de bades, gràcies als punts que tenim acumulats.
Ocupem el que resta del matí i bona part de la tarde visitant pinacoteques. En concret, l'Ambrosiana, la Poldi Pezzoli i la de Brera. Les tres són de visita obligatòria. Es poden recórrer en menys de dues hores i tenen algunes joies de la pintura italiana. Ens impressiona una natura morta de Caravaggio i un esbós de l'Escola d'Atenes de Rafael (amdós a l'Ambrosiana), una dama de Pollaiolo (a la Poldi Pezzoli) i el crist mort de Mantegna (a Brera).
Per dinar anem a la Trattoria Milanesa, recomanada per les principals guies. Menjar típic de la Lombardia. La façana exterior és absolutament depriment. Tant que dubtem si entrar-hi. Fem un cop de cap i passe'm. La decoració interior és clàssica. Les taules molt juntes les unes de les altres i, en algun cas (el nostre), compartides. Anem malament.
Ens demanem, d'entrants, uns antipasto. Una espècie d'amanida russa, massa dolça, uns escalopinis amerats amb vinagre i uns porcini (ceps) amb salsa. Tot molt fluixet. Especialment desafortunats els porcini, anul·lats per una salsa de mantega i nata. De segon, Patricia es demana una coteletta i un contorni de patata al forn i jo un osso buco amb rissotto. Deu n'hi do quins plats! Aquesta cuina no està feta per nosaltres. Mantega, mantega i mantega, adobada amb formatge i crema de llet. A Milà la unitat de malalties coronàries dels hospitals ha d'estar a vessar de pacients. La cotoletta està bona. L'osso buco dels més justets que he provat mai. El rissotto no me'l puc empassar. No m'agraden gaire els arrossos italians. Què perquè me l'he demanat? Doncs, perquè era la guarnició inseparable de la carn.
Passem de postres. Ristreto i machiatto. Per veure aigua i 1/4 de litre de vi de la casa, per fer-lo tornar. Tot plegat 50 euros per persona. Caríssim. El servei eixut.
Per la tarde anem de botigues. Via Montenapoleone, via Dante ... De moment només fent el xafarder. Les compres de debò començaran demà.
1) Tenen una qualitat mitja a mitja-alta. Malgrat el que puguin pensar els que no s'han hostatjat mai a un hotel d'aquesta cadena, es tracta d'establiments funcionals, per a gent de negocis, allunyats del luxe. El luxe dels grans grups està als MANDARIN ORIENTAL, als MARRIOTT, als FOUR SEASONS, als ASTORIA, etc.
2) Els preus, si perds un poc de temps planificant el viatge i cercant ofertes, són del tot assequibles i, en determinats països, fins i tot barats.
3) Estan implantats a tot el mon. Amb més de 500 establiments els podem trobar als cinc continents.
4) Tenen un programa de fidelitat excel·lent. Es tracta del HILTON HONNOURS. A mesura que vas sumant pernoctacions vas acumulant punts. I com més pernoctacions i més punts més estatus dintre del programa. L'estatus va, de menys a més, de la targeta blue a la diamond, passant per la silver i la gold. Quan arribes a la gold i la diamond els punts bàsics que obtens per estada s'incrementen en un 50 per 100. A més, i més important, gaudeixes dels privilegis del que ells anomenen executive lounge. L'executive lounge és un servei de menjador gratuït des de primera hora del matí fins a darrera hora de la tarda. Depenent de l'hotel hi trobaràs refrescos, vins, xampanys (encara recordo com al HILTON de Tokyo com amb Patricia ens bevíem cada nit una ampolla de Pipper Heidsiek cuvée brut etiqueta vermella des de la planta 42, amb una vista de Shinjuku absolutament espectacular), menjars diversos (canapès, brotxetes, fruita, etc) i connexió wifi a internet. I tot gratuït. Això vol dir que amb el preu d'una habitació estàndard tens dret a una espècie de pensió complerta. Nosaltres, generalment, esmorzem i fem un mos per la nit. El dinar el fem sempre fora.
Doncs bé, l'estada de tres nits (dijous, divendres i dissabte) ens surt de bades, gràcies als punts que tenim acumulats.
Ocupem el que resta del matí i bona part de la tarde visitant pinacoteques. En concret, l'Ambrosiana, la Poldi Pezzoli i la de Brera. Les tres són de visita obligatòria. Es poden recórrer en menys de dues hores i tenen algunes joies de la pintura italiana. Ens impressiona una natura morta de Caravaggio i un esbós de l'Escola d'Atenes de Rafael (amdós a l'Ambrosiana), una dama de Pollaiolo (a la Poldi Pezzoli) i el crist mort de Mantegna (a Brera).
Per dinar anem a la Trattoria Milanesa, recomanada per les principals guies. Menjar típic de la Lombardia. La façana exterior és absolutament depriment. Tant que dubtem si entrar-hi. Fem un cop de cap i passe'm. La decoració interior és clàssica. Les taules molt juntes les unes de les altres i, en algun cas (el nostre), compartides. Anem malament.
Ens demanem, d'entrants, uns antipasto. Una espècie d'amanida russa, massa dolça, uns escalopinis amerats amb vinagre i uns porcini (ceps) amb salsa. Tot molt fluixet. Especialment desafortunats els porcini, anul·lats per una salsa de mantega i nata. De segon, Patricia es demana una coteletta i un contorni de patata al forn i jo un osso buco amb rissotto. Deu n'hi do quins plats! Aquesta cuina no està feta per nosaltres. Mantega, mantega i mantega, adobada amb formatge i crema de llet. A Milà la unitat de malalties coronàries dels hospitals ha d'estar a vessar de pacients. La cotoletta està bona. L'osso buco dels més justets que he provat mai. El rissotto no me'l puc empassar. No m'agraden gaire els arrossos italians. Què perquè me l'he demanat? Doncs, perquè era la guarnició inseparable de la carn.
Passem de postres. Ristreto i machiatto. Per veure aigua i 1/4 de litre de vi de la casa, per fer-lo tornar. Tot plegat 50 euros per persona. Caríssim. El servei eixut.
Per la tarde anem de botigues. Via Montenapoleone, via Dante ... De moment només fent el xafarder. Les compres de debò començaran demà.
11/11/08
Restaurant Lumine. Port Aventura
Dia 9 de novembre, diumenge. Són quarts d'onze del matí i passo a recollir al meu amic Carles Duch pel seu despatx. Per fi hem quedat per jugar al golf. Dic jugar per fer-ho d'alguna forma. Jo en ma vida he practicat aquest esport -ni aquest ni d'altres- i no tinc ni idea de les complexes regles que el regeixen. Carles ja fa temps que m'insisteix i, certament, jo estic encuriosit per l'experiència. Arribem a Port Aventura i anem al Camp Sud que, malauradament, està tancat. Com que no es veu jugant ningú, ja em feia il·lusions que podria cometre el ridícul més espantós sense que ningú se n'adonés. Però, no. Anem al Camp Nord, i en arribar veig que allò és un altra cosa. Està ple a vessar de gent. Gent que va a deixar-se veure i gent obsessionada per aquest esport que, com l'heroïna, et fa seu i et domina.
Durant més de dues hores, Carles s'esmera en explicar-me terminologia com el millor dels lingüistes: que si el swing, que si els bunkers, que si l'approach, que si el driver ... Simultàniament, em corregeix les postures mentre li pego a les boles amb ràbia -no a les seves, a les de golf-. El pobre té més paciència que un sant. Penso que, si no fos arquitecte, podria dedicar-se perfectament a donar classes de golf. Un docent no només ha de saber de la disciplina que imparteix, també l'ha de saber explicar. Carles és un bon professor.
Mentre estem allí ens saluda el seu amic Jimmy, un indi de nacionalitat holandesa que viu a Vila-seca. Sembla que, si bé és propietari d'una empresa de tecnologia de la informació, la seva vida és el golf, esport que ha descobert fa gairebé nou mesos. Ell també em dona consells.
L'experiència ha estat molt positiva. Tant que he amenaçat a Carles amb tornar a quedar. Ell, amablement, m'ha dit que perfecte.
Són ja quarts de dues i tenim reserva al Lumine. M'havien parlat bastant bé del Lumine, però no comparteixo afinitats gastronòmiques amb la gent que me l'havia recomanat. Per tant, tinc els meus dubtes. No sóc un fanàtic de la cuina de disseny. No suporto com pretesos cuiners es dediquen a fer malbé productes de primera qualitat en preparacions absurdes. No li trobo el què a les escumes. No m'agraden les deconstruccions. I, sobretot, trobo que és una presa de pèl el preu que es fa pagar per unes pretensioses microrracions insípides.
No és el cas del Lumine. El restaurant té una decoració minimalista correcta, amb una espectacular vista del mar, tant des de la terrassa com des de l'interior. Ens demanem un vermut i una coca-cola mentre repassem la carta. El maitre, del país com tot el servei, ens ofereix uns entrants, obsequi de la casa. Milfulls amb foie, stick de gamba amb sèsam i bola de codonyat amb formatge blau. Molt bons. Em demano de primer uns raviolis de ceps amb llagostins que estan espectaculars. La ració adequada. El sabor finíssim. Al punt de sal. Carles es demana un carpaccio de presa ibèrica, bo. De segon em demano un timbal de cabrit confitat 24 hores. Boníssim de sabor. La textura massa flonja, ja que estava desmollat. Li caldria quelcom cruixent per acompanyar-ho. Carles es demana un magret d'ànec confitat amb un fons de mango que està boníssim. Per beure un Domus Pensi del 2004, un Terra Alta, amb massa poc cos per fer honor als seus orígens.
Passem de postres. Ens prenem un cafè i un tallat. El maitre ens ofereix una copa obsequi de la casa. Amablement la refusem. Hem de conduir. El preu amb el descompte de soci del Camp és de 73 euros tots dos coberts. La relació qualitat preu excel·lent. El servei correctíssim, no s'està damunt, però no deixa que falti de res. El lloc immillorable. Hi tornaré amb Patri.
Durant més de dues hores, Carles s'esmera en explicar-me terminologia com el millor dels lingüistes: que si el swing, que si els bunkers, que si l'approach, que si el driver ... Simultàniament, em corregeix les postures mentre li pego a les boles amb ràbia -no a les seves, a les de golf-. El pobre té més paciència que un sant. Penso que, si no fos arquitecte, podria dedicar-se perfectament a donar classes de golf. Un docent no només ha de saber de la disciplina que imparteix, també l'ha de saber explicar. Carles és un bon professor.
Mentre estem allí ens saluda el seu amic Jimmy, un indi de nacionalitat holandesa que viu a Vila-seca. Sembla que, si bé és propietari d'una empresa de tecnologia de la informació, la seva vida és el golf, esport que ha descobert fa gairebé nou mesos. Ell també em dona consells.
L'experiència ha estat molt positiva. Tant que he amenaçat a Carles amb tornar a quedar. Ell, amablement, m'ha dit que perfecte.
Són ja quarts de dues i tenim reserva al Lumine. M'havien parlat bastant bé del Lumine, però no comparteixo afinitats gastronòmiques amb la gent que me l'havia recomanat. Per tant, tinc els meus dubtes. No sóc un fanàtic de la cuina de disseny. No suporto com pretesos cuiners es dediquen a fer malbé productes de primera qualitat en preparacions absurdes. No li trobo el què a les escumes. No m'agraden les deconstruccions. I, sobretot, trobo que és una presa de pèl el preu que es fa pagar per unes pretensioses microrracions insípides.
No és el cas del Lumine. El restaurant té una decoració minimalista correcta, amb una espectacular vista del mar, tant des de la terrassa com des de l'interior. Ens demanem un vermut i una coca-cola mentre repassem la carta. El maitre, del país com tot el servei, ens ofereix uns entrants, obsequi de la casa. Milfulls amb foie, stick de gamba amb sèsam i bola de codonyat amb formatge blau. Molt bons. Em demano de primer uns raviolis de ceps amb llagostins que estan espectaculars. La ració adequada. El sabor finíssim. Al punt de sal. Carles es demana un carpaccio de presa ibèrica, bo. De segon em demano un timbal de cabrit confitat 24 hores. Boníssim de sabor. La textura massa flonja, ja que estava desmollat. Li caldria quelcom cruixent per acompanyar-ho. Carles es demana un magret d'ànec confitat amb un fons de mango que està boníssim. Per beure un Domus Pensi del 2004, un Terra Alta, amb massa poc cos per fer honor als seus orígens.
Passem de postres. Ens prenem un cafè i un tallat. El maitre ens ofereix una copa obsequi de la casa. Amablement la refusem. Hem de conduir. El preu amb el descompte de soci del Camp és de 73 euros tots dos coberts. La relació qualitat preu excel·lent. El servei correctíssim, no s'està damunt, però no deixa que falti de res. El lloc immillorable. Hi tornaré amb Patri.
17/10/08
Restaurant Taktika Berri. Barcelona
Dia 17 d'octubre. Hem vingut a Barcelona per feina. A les dues de la tarde, després d'un matí una mica farragós, ens entaulem al Taktika Berri (carrer València, 169). Diuen que és el millor basc de Barcelona. No ho sé, no he estat en tots els restaurants bascos del Cap i Casal. De totes formes importa poc. Sempre que hi he anat he menjat molt bé. El producte és correcte, l'elaboració bona i el preu imbatible.
Som cinc a taula. Ens demanem quatre entrants: 1) amanida de tonyina, consistent en unes làmines fines de llom de tonyina amb unes penques de ceba tendra i tomàquet ratllat, tot amerat amb una vinagreta amb "Mòdena" (penso que del vinagre de Mòdena, encara que de vegades és de llocs tan poc típics com Múrcia, se'n fa un abús, la majoriade les vinagretes queden molt millor amb altres tipus de vinagres menys dolços i que et repeteixen molt menys), molt bona; 2) seitons fregits amb una allada pel damunt, perfectes; 3) truita de patata amb ceba quasi caramelitzada, petitona, fina, boníssima, però, alerta, abstenir-vos si no us agrada l'ou bastant cru; 4) truita de bacallà, també molt bona, però diferent a aquelles que prenem al País Basc, molt fina.
De segon, tronc de lluç a la donostiarra. Bona qualitat del lluç -ni de molt el millor que he tastat-, perfecte de cocció, encara que, pel meu gust, la fritada era massa abundant.
De postres uns canutillos de crema, molt justets. El canutillo estava massa flonjo. La crema era bastant ordinària. Cal canviar de proveïdor de rebosteria. La pastisseria Lis (carrer Calabria, 137 i Riera Alta, 19) seria una bona alternativa.
Per beure un criança de Rioja, de nova expressió, un Melquior Colección del 2004. Molt afruitat.
Tot plegat, 33 euros per cap. Hi tornarem.
Som cinc a taula. Ens demanem quatre entrants: 1) amanida de tonyina, consistent en unes làmines fines de llom de tonyina amb unes penques de ceba tendra i tomàquet ratllat, tot amerat amb una vinagreta amb "Mòdena" (penso que del vinagre de Mòdena, encara que de vegades és de llocs tan poc típics com Múrcia, se'n fa un abús, la majoriade les vinagretes queden molt millor amb altres tipus de vinagres menys dolços i que et repeteixen molt menys), molt bona; 2) seitons fregits amb una allada pel damunt, perfectes; 3) truita de patata amb ceba quasi caramelitzada, petitona, fina, boníssima, però, alerta, abstenir-vos si no us agrada l'ou bastant cru; 4) truita de bacallà, també molt bona, però diferent a aquelles que prenem al País Basc, molt fina.
De segon, tronc de lluç a la donostiarra. Bona qualitat del lluç -ni de molt el millor que he tastat-, perfecte de cocció, encara que, pel meu gust, la fritada era massa abundant.
De postres uns canutillos de crema, molt justets. El canutillo estava massa flonjo. La crema era bastant ordinària. Cal canviar de proveïdor de rebosteria. La pastisseria Lis (carrer Calabria, 137 i Riera Alta, 19) seria una bona alternativa.
Per beure un criança de Rioja, de nova expressió, un Melquior Colección del 2004. Molt afruitat.
Tot plegat, 33 euros per cap. Hi tornarem.
13/10/08
Restaurant Shunka, Barcelona
Dia 12 d'octubre. Són les 2 de la tarde. Tenim reserva al restaurant Shunka (carrer Sagristans, 5 de Barcelona) des de fa dues setmanes. M'ha costat molt entrar en la cuina del sushi. Patricia n'és una autèntica fan des de fa molts anys. Els peix cru em repugnava per un simple procés de formació cultural. Sóc d'una zona on es menja molt de peix, peix fresc, del territori. Boníssim, però sempre cuit. Va ser al llarg dels darrers viatges que Patricia i jo hem fet a Japó que he anat entrant a la cuina (en aquest cas no-cuina, i ho dic per la falta de cocció) del sushi. He tastat i he arribat a estimar els nigiris de toro, de katsuo i de sake, els makis de cranc reial, els de maguro i tants d'altres. He menjat en restaurants cars i en restaurants barats, però sempre he menjat un excel·lent producte. Patricia dona fe que un del millor sashimi del mon el serveixen els petits locals especialitzats del mercat de peix de Tsukiji, a un preu irrisori. Segons diuen, els cuiners (els no-cuiners) de sushi necessiten un aprenentatge sever de no menys de 10 anys en l'ofici. La veritat és que es nota, i es nota, fonamentalment, quan probes aquests succedanis que et serveixen als restaurants de sushi occidentals i, també, orientals. Recordo que, després del darrer viatge a Japó, estant en Singapur vam anar a un restaurant de sushi. Déu meu, quina cosa més dolenta! De jutjat de guàrdia. I en aquest país el mateix. El problema, per a mi, rau en els xefs d'aquests restaurants, xinesos, que s'han apuntat a la moda, molt estesa, de fer passar (gastronòmicament) bou per bèstia grossa. Els clients, jovençans esnobs i aculturalitzats, sense cap referent gastronòmic, troben d'allò més saborós i divertit menjar peix cru de tercer nivell, amb un arròs immenjable. L'arròs, el gohan dels japonesos, especialment l'arròs del sushi és un altra cosa. És delicadesa. És textura fina. És manca de midó. Es maridatge amb el peix.
Doncs bé, jo ja creia que fora de Japó mai més em prendria un bon sushi, i ves, em trobo amb el Shunka.
Des de fora no en donaries cinc cèntims. Sense cartell, amb unes tristes noren (http://en.wikipedia.org/wiki/Noren)que separen el carrer del rebedor. Però un cop dins ja veus que pot ser un moment especial. Vam reservar a la barra, perquè quasi tan important és el menjar com poder observar el domini de la tècnica culinària per part del xef. I de xefs en veiem set. Tres al davant de la barra, especialistes en sushi, i quatre al darrera, preparant tempures, fideus, etc. Ens demanem yaki-soba, fideus amb calamars i gambes, molt bons. Ben coberts de katsuo-bushi. No ens duren ni dos minuts. A continuació, una tempura de gambes i verdura. La millor que he provat mai. Sense dubte. Ni als millors restaurants de tempura japonesos n'he tastat de millors. L'arrebossat és lleuger, ultracruixent, gens oliós. La salsa és deliciosa.
Després ens demanem quatre nigiris de toro (el xef ens diu que quasi no en queda, però com estem a la barra ...) i quatre de sake. Tan bons estan que ens atrevim a repetir. Per acabar, quatre nigiris de cranc arrebossats amb ous de peix volador (tobiko). Deliciosos.
De postre un petit pastís japonès de pasta d'arròs amb maduixes, boníssim.
Per beure, un torelló reserva de la família.
Preu per persona, uns 50 euros. No tardarem molt a tornar-hi.
Doncs bé, jo ja creia que fora de Japó mai més em prendria un bon sushi, i ves, em trobo amb el Shunka.
Des de fora no en donaries cinc cèntims. Sense cartell, amb unes tristes noren (http://en.wikipedia.org/wiki/Noren)que separen el carrer del rebedor. Però un cop dins ja veus que pot ser un moment especial. Vam reservar a la barra, perquè quasi tan important és el menjar com poder observar el domini de la tècnica culinària per part del xef. I de xefs en veiem set. Tres al davant de la barra, especialistes en sushi, i quatre al darrera, preparant tempures, fideus, etc. Ens demanem yaki-soba, fideus amb calamars i gambes, molt bons. Ben coberts de katsuo-bushi. No ens duren ni dos minuts. A continuació, una tempura de gambes i verdura. La millor que he provat mai. Sense dubte. Ni als millors restaurants de tempura japonesos n'he tastat de millors. L'arrebossat és lleuger, ultracruixent, gens oliós. La salsa és deliciosa.
Després ens demanem quatre nigiris de toro (el xef ens diu que quasi no en queda, però com estem a la barra ...) i quatre de sake. Tan bons estan que ens atrevim a repetir. Per acabar, quatre nigiris de cranc arrebossats amb ous de peix volador (tobiko). Deliciosos.
De postre un petit pastís japonès de pasta d'arròs amb maduixes, boníssim.
Per beure, un torelló reserva de la família.
Preu per persona, uns 50 euros. No tardarem molt a tornar-hi.
El Rías de Galicia
Dia 11 d'octubre. Són les nou de la nit. Arribem al restaurant Rías de Galicia (http://www.riasdegalicia.com/) juntament amb els meus germans. Som habituals del Rías des de fa anys. Sense dubte són la millor marisqueria de Catalunya. El saber fer de la família Iglesias es nota en l'altíssima qualitat de cadascun dels productes que podem trobar al seu rebost.
Dos cerveses i dos vermuts d'aperitiu. Així anem fent temps per al que vindrà. Ens demanem per compartir unes almejas de carril al natural. És un festival pel sentit del gust poder gaudir d'un producte tan deliciós. També per compartir, pernil ibèric, excel·lent, i berberechos (a Tortosa n'hi diem catxels) gallecs. Aquests berberechos són el mar a la boca. Quan els tastes et transporten directament a les costes gallegues. Res a veure amb tots aquests pseudoproductes d'ínfima qualitat que, procedents d'Holanda, Tailàndia o ves a saber d'on, inunden peixateries i restaurants del país.
De segon, Patricia (ja està derrotada) es demana una amanida de llamàntol del cantàbric, amb una vinagreta espectacular. Sempre he pensat que si un cuiner fa una bona vinagreta pot fer quasi el que es proposi. Jo em demano rèmol a la gallega, guarnit amb els cachelos corresponents. Està tan bo que perdo les formes i em taco (molt) la camisa. Els meus germans es demanen també rèmol, però per ells a la planxa.
Negligim els postres (Patricia es pren només un suc de taronja) i els germans ens prenem cadascun un Strathisla de 25 anys, molt suau. Ho acompanyem d'un Cohibas Robustos, una mica sec.
Per beure una ampolla de Millessime de Juvé i Camps i Vichy .
Tot plegat 500 euros. El Rías és un deu. Us poden cobrar això i us podrien cobrar el doble, però mai sentireu la sensació de què el menjar és car.
Quan ens estem acabant el cigar, i són ja les 11 de la nit, arriba Juan Carlos, l'amo. S'asseu a taula i encetem una xerrada divertidíssima que s'allarga fins passada la mitja nit. Digne colofó d'un dia memorable.
Dos cerveses i dos vermuts d'aperitiu. Així anem fent temps per al que vindrà. Ens demanem per compartir unes almejas de carril al natural. És un festival pel sentit del gust poder gaudir d'un producte tan deliciós. També per compartir, pernil ibèric, excel·lent, i berberechos (a Tortosa n'hi diem catxels) gallecs. Aquests berberechos són el mar a la boca. Quan els tastes et transporten directament a les costes gallegues. Res a veure amb tots aquests pseudoproductes d'ínfima qualitat que, procedents d'Holanda, Tailàndia o ves a saber d'on, inunden peixateries i restaurants del país.
De segon, Patricia (ja està derrotada) es demana una amanida de llamàntol del cantàbric, amb una vinagreta espectacular. Sempre he pensat que si un cuiner fa una bona vinagreta pot fer quasi el que es proposi. Jo em demano rèmol a la gallega, guarnit amb els cachelos corresponents. Està tan bo que perdo les formes i em taco (molt) la camisa. Els meus germans es demanen també rèmol, però per ells a la planxa.
Negligim els postres (Patricia es pren només un suc de taronja) i els germans ens prenem cadascun un Strathisla de 25 anys, molt suau. Ho acompanyem d'un Cohibas Robustos, una mica sec.
Per beure una ampolla de Millessime de Juvé i Camps i Vichy .
Tot plegat 500 euros. El Rías és un deu. Us poden cobrar això i us podrien cobrar el doble, però mai sentireu la sensació de què el menjar és car.
Quan ens estem acabant el cigar, i són ja les 11 de la nit, arriba Juan Carlos, l'amo. S'asseu a taula i encetem una xerrada divertidíssima que s'allarga fins passada la mitja nit. Digne colofó d'un dia memorable.
La fonda Gaig
Dia 11 d'octubre. Amb Patricia i els meus germans Paco i Ferran comencem un cap de setmana gastronòmic a Barcelona. Hem quedat per dinar a la Fonda Gaig (http://www.fondagaig.com/). Són les dues de la tarda i no hem esmorsat. Hi ha força gana. En baixar del taxi veiem una façana d'un color rosa bastant xocant. Ens obren la porta (una bona costum a recuperar) i ens adrecen a la taula que tenim reservada. És al fons del menjador. La decoració és minimalista, neta i transmet tranquil·litat. El personal -recepció, cambrers i maître- se'ns adreça en català. Tota una novetat a Barcelona. Ens donen la carta i ens pregunten si volem algun aperitiu. Serà un vermut negre per la meva dona i tres cerveses Moritz de barril pels germans. La carta s'albira suculenta. Són els plats cim de la cuina catalana; la burgesa; la de debò. No hi ha mariconades d'antics obrers o de neurocirurgians de prestigi transmutats en gurús de la cuina molecular. La cuina es mama a casa. De la mare, del pare, de l'àvia. S'aprèn lentament. Les coccions, els maridatges, les bases de les salses ... necessiten un període de maduració. No és creïble que qualsevol indocumentat crei deu plats per temporada cada any.
Ens demanem unes croquetes de rostit per a picar i ens aconsellen, també, uns bunyols de bacallà. Tant les unes com els altres estan perfectes. El sabor, la textura ideals. Recent fets. No reescalfats.
Em demano de primer uns macarrons del cardenal i la resta de comensals canalons de l'àvia. Els macarrons sembla que són una recepta del gran cuiner Ignasi Domènech (http://www.ignasidomenech.com/). La veritat és que són els millor que he provat mai. Pràcticament sense salsa, amb una mica de carn de porc i de vedella en juliana fina i formatge gratinat a sobre. La cocció al punt. La ració se'm fa una mica escassa. El canalons, abundants, amb un farcit amb predomini de vedella, són un plat força consistent i saborós.
De segon, ens demanem uns peus de porc amb salsifins (la meva dona), cocció correctíssima, però un pèl insípids. Un cruixent de xai (jo), perfecta cocció, sabor delicadíssim. Cap i pota amb cigrons (els meus germans), una delícia.
De postres, una de lioneses amb xocolata desfeta, una de figues a la crema i un sorbet de llimona.
Per acabar, tres cafès, un tallat i tres copes de Havana Club 7 anys.
Per beure, un Gòtim Bru del 2006 (Costers del Segre).
Tot plegat 220 euros. Relació qualitat preu immillorable. Un autèntic santuari de la cuina de debò, de la gent que la sap fer i de la gent que la sap apreciar. Lluny d'esnobismes passatgers. Hi tornarem, sovint.
Ens demanem unes croquetes de rostit per a picar i ens aconsellen, també, uns bunyols de bacallà. Tant les unes com els altres estan perfectes. El sabor, la textura ideals. Recent fets. No reescalfats.
Em demano de primer uns macarrons del cardenal i la resta de comensals canalons de l'àvia. Els macarrons sembla que són una recepta del gran cuiner Ignasi Domènech (http://www.ignasidomenech.com/). La veritat és que són els millor que he provat mai. Pràcticament sense salsa, amb una mica de carn de porc i de vedella en juliana fina i formatge gratinat a sobre. La cocció al punt. La ració se'm fa una mica escassa. El canalons, abundants, amb un farcit amb predomini de vedella, són un plat força consistent i saborós.
De segon, ens demanem uns peus de porc amb salsifins (la meva dona), cocció correctíssima, però un pèl insípids. Un cruixent de xai (jo), perfecta cocció, sabor delicadíssim. Cap i pota amb cigrons (els meus germans), una delícia.
De postres, una de lioneses amb xocolata desfeta, una de figues a la crema i un sorbet de llimona.
Per acabar, tres cafès, un tallat i tres copes de Havana Club 7 anys.
Per beure, un Gòtim Bru del 2006 (Costers del Segre).
Tot plegat 220 euros. Relació qualitat preu immillorable. Un autèntic santuari de la cuina de debò, de la gent que la sap fer i de la gent que la sap apreciar. Lluny d'esnobismes passatgers. Hi tornarem, sovint.
8/10/08
Bar Santos. Còrdova
Dia 3 d'octubre. Les 12 del migdia. Desprès d'una visita de més de dues hores a la Catedral (Mesquita) de Còrdova, entrem al bar Santos. Allí, diuen, fan la truita de patata més gran del mon. El local, davant de la mesquita, és petit, molt petit. La decoració inexistent. Ens demanem dues racions de truita. La serveixen al tall (mireu la foto), i quin tall! Ha de tenir uns quinze centímetres de gruix. La textura és perfecta. A la boca hi pots distingir cada tros de patata, i això que està perfectament cuita. Impecablement amanida, ni massa sal, ni massa oliosa. El sabor és per a treure's el barret. I, com no? Em recorda la que feia la meva mare quan era petit. És curiós, però amb determinats plats som molts els que agafem com a referent els sabors de la infantesa. Em passa amb la truita de patata i també amb les croquetes. Les que feia la meva mare eren les millors. Si ho comento amb amics, ells em diuen el mateix, les croquetes de la seves mares són les millors que han provat mai. Avuidia, les mares ja no fan croquetes i, en molts de casos, ni truita de patata. Els infants, sense referents gastronòmics, acabem sent carn de canó per pastisseries industrials farcides de grasses trans i menjars exòtics de tercer nivell que no tenen res a veure amb les menges autèntiques dels seus països d'origen (ah!, diumenge 12 vaig al <<Shunka>>, autèntic japonès a Barcelona, i aprofitaré per a explicar-vos que n'opino dels restaurants "japonesos" regentats per xinesos).
Doncs, bé, després de la digressió, i tornant a les tapes del Santos, us diré que ens treuen una tapa de seitó en vinagre, bo, i un salmorejo deliciós. Per veure una canya i un fino. Tot dotze euros. Preu ajustat. Menjar de primera. Sortim molt contents.
Restaurant "el caballo rojo". Còrdova
Dia 2 d'octubre. Arribo a Còrdova amb la meva dona. Tenim reserva a les nou a "el Caballo rojo" (http://www.elcaballorojo.com/). És tot just davant de la mesquita, bé, la catedral, no sigui que l'Església es molesti. L'edifici és una casa típica cordovesa, amb el seu pati inclòs. La decoració del local és tradicional andalusa; no crec que l'hagin canviat en molt de temps. Ens condueixen a una sala de quatre taules: l'una ocupada per un matrimoni japonès, un altra per una parella anglosaxona (potser americans) i un altra per dues parelles franceses. Sembla la sala dels guiris. Ens conviden a un fino i unes croquetes mentre ens prenen nota. Jo no tinc molta tirada per fino, però he de reconèixer que a Andalusia està força bo. Em passa com el rioja, que només me'l puc prendre allà on l'embotellen. Seran manies meves o determinats vins no viatgen molt bé?
Anant per feina, ens demanem d'entrants una ració de pernil ibèric -boníssim- i "el revuelto especial del jefe", un remenat d'ou, bacallà desmollat i patata fregida. Aquest plat està molt bo, amb un però, la textura de la patata. És una patata fina, a la vista sembla exquisida, però és dura, no crua, ja que està ben feta, però un cop a la boca resulta difícil de trencar-la.
De segon, dues racions de rabo de toro. És el plat estrella de la casa. Excepcional la cocció, la textura és tendríssima, l'ós queda absolutament escurat amb un mínim esforç. La salsa no se li queda enrera. Densa, brillant. Domina el sabor de tomàquet i vi andalús (diuen que de Montilla i de Moriles), així com d'espècia (diria que de clau i de llorer). L'acompanyen unes patates fregides honestes, però del tot prescindibles.
Acabem visitant el carro de postres. Triem un sant marc, que llueix millor del que sap, i un pastís de nous molt bo.
Per beure prenem un reserva de Ribera de Duero, és el vi de la casa, digne, amb poc cos i un pèl ateulat. Cafè, per a mi, tallat per a Patricia.
Tot plegat 40 euros per cap. El preu és barat. El menjar de qualitat. L'ambient típic. Si tornem a Còrdova segur que ens hi passarem novament. Si li he de cercar defectes, diré que el servei és massa proper, vaja, que es prenen alguna llibertat innecessària (per a major sorpresa dels estrangers).
Anant per feina, ens demanem d'entrants una ració de pernil ibèric -boníssim- i "el revuelto especial del jefe", un remenat d'ou, bacallà desmollat i patata fregida. Aquest plat està molt bo, amb un però, la textura de la patata. És una patata fina, a la vista sembla exquisida, però és dura, no crua, ja que està ben feta, però un cop a la boca resulta difícil de trencar-la.
De segon, dues racions de rabo de toro. És el plat estrella de la casa. Excepcional la cocció, la textura és tendríssima, l'ós queda absolutament escurat amb un mínim esforç. La salsa no se li queda enrera. Densa, brillant. Domina el sabor de tomàquet i vi andalús (diuen que de Montilla i de Moriles), així com d'espècia (diria que de clau i de llorer). L'acompanyen unes patates fregides honestes, però del tot prescindibles.
Acabem visitant el carro de postres. Triem un sant marc, que llueix millor del que sap, i un pastís de nous molt bo.
Per beure prenem un reserva de Ribera de Duero, és el vi de la casa, digne, amb poc cos i un pèl ateulat. Cafè, per a mi, tallat per a Patricia.
Tot plegat 40 euros per cap. El preu és barat. El menjar de qualitat. L'ambient típic. Si tornem a Còrdova segur que ens hi passarem novament. Si li he de cercar defectes, diré que el servei és massa proper, vaja, que es prenen alguna llibertat innecessària (per a major sorpresa dels estrangers).
12/9/08
Restaurant Jaume Drudis (Torredembarra)
11/09/2008. Aconsellats per un amic comú, ens presentem (prèvia reserva) a dinar al restaurant Jaume Drudis (http://www.jaumedrudis.com/) de Torredembarra. Ens acompanya el meu germà Ferran. El local està situat als baixos d'un edifici exponent del pitjor de l'arquitectura de costa mediterrània. Un cop a l'interior ens trobem amb un local acollidor amb una decoració una mica old fashioned, però agradable. El maître ens recomana una sèrie de plats que no consten a la carta, d'altra banda extensíssima i suculenta. Ens serveixen uns aperitius de la casa: copa de cava, copa d'infusió de tomàquet i un tall de coca de recapte. Aquesta costum dels restaurants d'obligar-te a consumir el que els interessa, però tot cobrant-ne la consumissió, em sembla un atracament.
Ens demanem d'entrants una ració de salmó salvatge del bàltic, una de pernil ibèric i unes croquetes de rap i marisc. Els tres plats estan exquisits. No coneixiem el salmó salvatge del bàltic. Del seu cosí germà d'Alaska en som uns devoradors habituals. Servit amb un rajolí d'oli i uns rotllets d'escalunya esta francament exquisit. El pernil d'englà, perfectament tallat. Les croquetes exquisides.
De segon, Patricia es demana uns ous ferrats amb tòfona negra i caviar oscietra. El plat està sublim. La tòfona negra tallada a làmines quasi transparents, fosa per la calor dels ous, provocava un aroma increïble. Jo i el meu germà, ens deixem aconsellar pel maître, i ens demanem besugo a l'orio. Quan ens porten el plat, albiro que serà un festival per al gust poder gaudir d'aquell peix. Però, prèviament, cal separar la carn de l'espina per comprovar que la cocció estigui a l'altura del que se'm presenta a la vista. El tema dels punts de cocció és una de les manies que tenim a l'hora de gaudir d'un bon producte gastronòmic. Els peixos, sobretot, sota el nostre punt de vista, només tenen un punt de cocció. Si queden crus, es malmet la textura de la carn, que queda engantxada a l'espina. Si es treuen massa cuits, queden estellosos, eixuts, estopencs. El tronc de besugo que ens van servir estava al seu punt, amb una cocció perfecta. La peça era grassa, tendra i saborosa. El consell i l'elecció perfectes. D'acompanyament una nodrida escalibada, servida en plats a banda.
Acompanyem aquests plats amb un Juvé i Camps millessimé, al punt de fred.
De postres demanem una tarta tatin, exquisida, i una de flam de formatge tendre (un pudding) realment bo.
Dues copes de whisky Lagavulin 16 anys i dos cafés i un tallat tanquen els nostre dinar al Jaume Drudis.
El preu: 95 euros per cap, car. La qualitat del producte, magnífica. La cuina, molt bona. Relació qualitat preu, una mica cara. Hi tornarem!
Ens demanem d'entrants una ració de salmó salvatge del bàltic, una de pernil ibèric i unes croquetes de rap i marisc. Els tres plats estan exquisits. No coneixiem el salmó salvatge del bàltic. Del seu cosí germà d'Alaska en som uns devoradors habituals. Servit amb un rajolí d'oli i uns rotllets d'escalunya esta francament exquisit. El pernil d'englà, perfectament tallat. Les croquetes exquisides.
De segon, Patricia es demana uns ous ferrats amb tòfona negra i caviar oscietra. El plat està sublim. La tòfona negra tallada a làmines quasi transparents, fosa per la calor dels ous, provocava un aroma increïble. Jo i el meu germà, ens deixem aconsellar pel maître, i ens demanem besugo a l'orio. Quan ens porten el plat, albiro que serà un festival per al gust poder gaudir d'aquell peix. Però, prèviament, cal separar la carn de l'espina per comprovar que la cocció estigui a l'altura del que se'm presenta a la vista. El tema dels punts de cocció és una de les manies que tenim a l'hora de gaudir d'un bon producte gastronòmic. Els peixos, sobretot, sota el nostre punt de vista, només tenen un punt de cocció. Si queden crus, es malmet la textura de la carn, que queda engantxada a l'espina. Si es treuen massa cuits, queden estellosos, eixuts, estopencs. El tronc de besugo que ens van servir estava al seu punt, amb una cocció perfecta. La peça era grassa, tendra i saborosa. El consell i l'elecció perfectes. D'acompanyament una nodrida escalibada, servida en plats a banda.
Acompanyem aquests plats amb un Juvé i Camps millessimé, al punt de fred.
De postres demanem una tarta tatin, exquisida, i una de flam de formatge tendre (un pudding) realment bo.
Dues copes de whisky Lagavulin 16 anys i dos cafés i un tallat tanquen els nostre dinar al Jaume Drudis.
El preu: 95 euros per cap, car. La qualitat del producte, magnífica. La cuina, molt bona. Relació qualitat preu, una mica cara. Hi tornarem!
20/8/08
Barcelona 19 d'agost
Ahir vam passar-nos amb la meva dona per Barcelona. Arribem a primera hora per esmorçar a la Boqueria, al Pinotxo. Ens deleixen els seus fesolets amb xipirons, el cap i pota i els cigrons. Per no parlar dels xuxos. Un escàndol! Per desgràcia està tancat. Per les Rambles hi ha tot una invasió d'estrangers en pantaló curt, fent fotos de tot els que es mou. Fa una mica d'engunia moure's entre aquesta massa de mesells. Canvi de plans, doncs. Anem al carrer Petritxol, número 11 . Allí, a la Pallaresa, ens prenem un Suís amb ensaïmada, d'impressió. Ens passem per Santa Maria del Mar i anem a fer un cop d'ull a les botigues del Born. La meitat estan tancades a les onze del matí. Algunes, de vacances, no obriran fins al setembre. D'altres fan horari especial i obriran per la tarda. Després, a peu, fins la llibreria Ona de Gran Via. Segona decepció del dia. També està tancada per vacances. A aquest país a l'agost no hi treballa ningú.
Anem de botigues per Passeig de Gràcia. Els d'Inditex n'acabem d'obrir una de molt estilosa: UTERQÜE. Complements d'una certa qualitat (no molta) a un preu atractiu. El preu és atractiu, però no és H&M ni ZARA. I la qualitat no és precissament la de BOTTEGA VENETA. Una mica més amunt entrem a JIMMY CHOO. Allò són paraules majors. Sabates a 500 euros de promig. Estil, estil i estil! Només s'hi veuen russos comprant. Fins i tot una de les depenentes ho és. La senyora Tamara Mellon sap el que fa. Els pocs catalans que, avui per avui, coneixen la marca, no li faran molta despesa. El seu públic a Barcelona seran els nou-rics de l'Est amb més diners que gust. Saltem de costat del Passeig de Gràcia i ens passem per GUCCI. Els borsos i les sabates són el seu fort. No hi para d'entrar i sortir gent. Crisi, quina crisi?
Truquem a la Fonda Gaig per dinar (carrer Còrsega, 200), també estan tancats fins al setembre. Anem al segur. Senyor Parellada al carrer Argenteria, 37. Unes croquetes de pollastre, molt bones, i una amanida de meló, tomàquet i pernil, més discreta, d'entrants. Arròs parellada de segon. De postre, la meva dona i jo compartim un flam de mató. Boníssim. Per beure, un aperitiu (Martini negre, ella, cervesa Moritz, jo) i ja dinant un cava Raventós. Tot plegat quasi 90 euros. El servei és la viva imatge de la globalització: xinesos i sudamericans. Evidentment, ni un borrall de català. En acabar, se'ns ha fet tard, tornem a Tarragona.
Anem de botigues per Passeig de Gràcia. Els d'Inditex n'acabem d'obrir una de molt estilosa: UTERQÜE. Complements d'una certa qualitat (no molta) a un preu atractiu. El preu és atractiu, però no és H&M ni ZARA. I la qualitat no és precissament la de BOTTEGA VENETA. Una mica més amunt entrem a JIMMY CHOO. Allò són paraules majors. Sabates a 500 euros de promig. Estil, estil i estil! Només s'hi veuen russos comprant. Fins i tot una de les depenentes ho és. La senyora Tamara Mellon sap el que fa. Els pocs catalans que, avui per avui, coneixen la marca, no li faran molta despesa. El seu públic a Barcelona seran els nou-rics de l'Est amb més diners que gust. Saltem de costat del Passeig de Gràcia i ens passem per GUCCI. Els borsos i les sabates són el seu fort. No hi para d'entrar i sortir gent. Crisi, quina crisi?
Truquem a la Fonda Gaig per dinar (carrer Còrsega, 200), també estan tancats fins al setembre. Anem al segur. Senyor Parellada al carrer Argenteria, 37. Unes croquetes de pollastre, molt bones, i una amanida de meló, tomàquet i pernil, més discreta, d'entrants. Arròs parellada de segon. De postre, la meva dona i jo compartim un flam de mató. Boníssim. Per beure, un aperitiu (Martini negre, ella, cervesa Moritz, jo) i ja dinant un cava Raventós. Tot plegat quasi 90 euros. El servei és la viva imatge de la globalització: xinesos i sudamericans. Evidentment, ni un borrall de català. En acabar, se'ns ha fet tard, tornem a Tarragona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)