Can Bosch. Cambrils

25 de novembre, són les 15:00 i ens entaulem a Can Bosch de Cambrils. Som vuit a taula. Sóc un seguidor del restaurant des de fa anys. Hi vaig dos o tres cops l'any. L'un per celebrar l'aniversari de boda. Per mi és el millor restaurant de Tarragona. Per si no ho sabeu, Can Bosch és una institució a les comarques de Tarragona. Té una estrella Michelin i l'ha mantingut continuadament des de fa quasi vint-i-cinc anys. En aquest vint-i-cinc anys, altres restaurants reconeguts han obert i han tancat, han obtingut estrelles i les han perdut, han convençut i han decebut. Can Bosch està al marge de les modes, dels esnobismes i dels corrents gastronòmiques passatgers. Aquí es cuina, i compte!, es cuina amb majúscula. Es mima el producte, que és de primeríssima qualitat; es té cura del servei, impecable, en mans de professionals (sí, professionals) del territori; i es guisa i presenta interpretant una partitura perfecta de qui es sap coneixedor tant de les tradicions dels nostres fogons com de les corrents més estiloses del moment.
La decoració de l'establiment és moderna, minimalista a l'hora que càlida. Els mantells estan brodats amb l'elegant anagrama del restaurant. Les copes Spiegelau composen un més dels detalls que manifesten el respecte dels propietaris pels seus clients. La distància entre taules, suficients La sonoritat del local, adequada.
Ens porten uns snacks. Un finíssim cilindre cruixent farcit de crema de ceps. Ideal de sabor. Contrast de textures. Boníssim. Un grissini de sèsam amb pernil ibèric, molt bo. Un brioix de sobrassada, contundent, amb sabor, però mai excessiu. Una galeta d'oliva negra, cruixent.
De primer, ens serveixen un mosaic de pop roquer amb parmentier de patata i escuma d'all i oli. Sublim de finura i suau de gust. La ració es fa escassa. Però la cascada de plats és continua i no deixa gaire temps a l'enyorança. De seguida ens porten un mil fulles cruixent d'avellanes amb foie. El foie, el maigret d'ànec i els daus de bieira, culminats amb una ceba caramel·litzada agredolça i combinats amb el cruixent dels crostons estan deliciosos.
A continuació, un saltejat de carxofes amb calamarets i llagostins. Els calamarets, petits, sense potes, a la planxa; els llagostins, pelats, i tot sabor; però el millor, el llit de carxofes de temporada, perfectament coccionades, amb un sentit d'all. La meva amiga Mònica Sabater i jo, en aquell moment, ja estem extasiats.
Després venen els rapets rossos de cambrils amb salsa de cranc. Quina salsa! Saborosa, densa. L'acompanyament ideal per al sabor fi dels rapets.
Acabem amb un paupeton de cua de bou amb puré de patates trufat. Sóc, com ja sabeu, un fanàtic de la cua de bou -més avall, en aquest blog, podeu veure la meva experiència al restaurant "Caballo rojo" de Còrdova-, però aquesta presentació és una altra cosa. El paupeton està daurat de fora i de dins tot és melositat, la pròpia de la cua de bou. El puré de patata és, potser, el millor que he menjat mai.
De postres, textures de pomes (boníssim el canutillo) amb gelat de llet merengada, al qual, al meu gust, li manca un pel de dolç.
Ens treuen uns petits fours, molt bons, mentre esperem pels cafès.
Per veure, uns correctíssim Castrell blanc (novell) i negre. Tot plegat 63 euros per persona. Relació qualitat preu altíssima. L'atenció de Joan Bosch i, sobretot, de la seva dona Monserrat ha estat calidíssima, sense caure en l'exageració.
Malgrat he fotografiat tots els plats, només puc penjar una foto. Un error del tot imperdonable ha fet que perdés totes les fotografies fins els postres.

Milà (III)

Dissabte dia 15 de novembre. Són les 10:00 AM. Ens llevem tard. Hem dormit quasi onze hores. El sol presagia un altre dia magnífic. Anem a les galeries Vittorio Emmanuelle II. Al costat de la plaça del Duomo. Ens adrecem a GUCCI. Amabilitat i cortesia dels shop assistants. Tenen una cafeteria dintre del local amb terraça a la galeria. Ens conviden a un bombó de marca pròpia. Patricia es mira un borso elegantíssim. Se'l compra.
Tot el personal de servei que ens atén a Milà parla anglès. S'entén el dinamisme econòmic de la capital comercial i financera d'Itàlia. Quan el President Zapatero s'omplena la boca amb el fet que Espanya ha sobrepassat Itàlia en PIB per càpita mostra un gran desconeixement de la realitat econòmica. Qui conegui Itàlia, sobretot el Piemont, la Lombardia i el Vèneto, i qui conegui Espanya, sap que ambdós països no són comparables econòmicament. Itàlia té als grans i mitjans de la moda (ARMANI, FERRAGAMO, BENETTON, DOLCE & GABBANA ...), un dels grans de l'automòbil (FIAT-LANCIA-FERRARI), conglomerats industrials (PIRELLI), petrolieres (AGIP), etc. Espanya té totxo i finances. A Espanya no es fabrica quasi res. No hi ha, ni n'hi ha hagut des del tardo-franquisme, política industrial (llevat del País Basc), i només s'han desenvolupat pseudo-monopolis al voltant de les estructures ràncies de l'Estat centralitzat. Una vegada ara, de cop, s'ha acabat la festa, veurem com queda Espanya i com Itàlia.

Pugem al terrat del duomo. Ho fem a peu, encara que es pot fer en ascensor. Són cinc euros per cap. La vista del sostre de la catedral és fantàstica. Estàs literalment envoltat de pinacles gòtics. La vista de Milà impressiona. La visita val el viatge. El duomo en sí és una meravella arquitectònica que paga la vista a la ciutat. Val la pena de tornar-hi si més no per contemplar novament aquesta majestuosa construcció.
Tenim una reunió a les 14:30 PM a l'hotel Principe de Savoia, a la plaça de la Republica. Arribem d'hora, 13:30 PM, i aprofitem per dinar a la cafeteria de l'hotel. El nivell de l'establiment és altíssim. Ens demanem una abundosa ració de salmó fumat, amb tàperes i quenelle de formatge i una copa de Veuve Clicot Ponsardin. Tot plegat 50 euros per cap. Sensacional.
Després de la reunió anem al centre a voltar pels carrers principals. Les botigues estan plenes. Hi ha molt de japonès comprant. Sort que estan en recessió perpètua des de principis dels noranta. Són ja les 19:00 PM i ens parem a fer un cafè a la pastisseria Cova (via Montenapoleone, 8), un dels establiments de restauració clàssics de Milà. No ens estranya gens, veient la qualitat dels pastissets que ens serveixen. Boníssims. Finíssims. Sis petits fours, cafè i capuccino per 18 euros.

Milà (II)

Dia 15 de novembre. Les 8:00AM. La temperatura es força bona. Fa dies que hem reservat entrades per a Santa Maria delle Grazie (http://www.cenacolovinciano.org/sito/home.html). Allí podem contemplar el Sant Sopar de Leonardo Da Vinci. Excepcional l'obra. Els gestos dels apòstols els fan prendre vida. La sensació de volum dels personatges, la profunditat de la vista, la naturalitat de l'escena corprenen. Mentre estem asseguts admirant l'obra, salta un flaix. Són una parella jove. Ens els mirem estorats. El vigilant comença a cridar. L'esbroncada és de campionat. Els fa fora. De vegades em pregunto perquè tota una colla d'indocumentats sense cap interès per l'art acudeixen massivament als museus. Els veus omplint les sales, avorrits, en grups nombrosos, aixecant la veu, sense manifestar cap interès per res. De moment, no és obligatori acudir a les pinacoteques. Què hi fan allí doncs? La societat del benestar s'ha transformat en la societat del lleure. A cada renegociació de cada conveni col·lectiu les demandes de reduccions addicionals de la jornada laboral hi són presents. La gent cada cop té més temps lliure i està més ociosa. Aquesta gent, sense voluntat, sense objectius, sense il·lusió, no sap què fer amb el temps que disposa. El malgasta mirant programes a Telecinco (TeleQuillo), lluint xandall al Decathlon, tunejant el cotxe o atonyinant la xicota. Però clar, tot això acaba també avorrint; cal anar als museus a tocar el voraviu a la gent que li agrada l'art.
Sortim de Santa Maria delle Grazzie, llueix el sol. Un sol de primavera, més que no pas de tardó. Ens prenem una pizza al taglio bastant ordinària i ens adrecem a Sant Ambroggio, església medieval amb un cert interès i després al Castell Sforzesco, monumental. Fem una visita ràpida a varis dels museus que conté.
Després anem al local que ARMANI té a la via Manzoni 31. Edifici multiús. Comparteixen espai Emporio, un restaurant (ple de gent), llibreria i d'altres locals. Tot propietat del grup GA. Em vaig a mirar roba. Ens atén un depenent i, després, inexplicablement, un altre. El tracte és fred i distant. La gentilesa quasi inexistent. Sembla que el senyor Armani contracta al seu personal als suburbis de Nàpols. Potser no se n'ha adonat que llurs clients no cerquen una peça de roba, sinò distinció, diferència i deferència. De totes formes, i malgrat les meves crítiques, no sembla que el negoci l'hi vagi malament del tot.
Passem per davant de TOM FORD. Fa por acostar-s'hi. A diferència de la major part de les botigues de moda (D&G, FENDI, ect), aquesta no té pràcticament aparadors. No solament no és lluminosa, és ombrívola. Es nota que defugen la massa. Els seus clients volen discreció. No gosem entrar-hi.
A les 7:00 PM anem a prendre un 'campari' a la cafeteria Zucca, amb vistes a la plaça del duomo. La consumissió inclou unes olives, patata xip i salatini, una mena de pastissets de pasta fullada. Preu: 17 euros els dos. El 'campari' és massa amargant per al nostre gust, però l'aperitiu i la vista s'ho bén valen.
Ja de nit, a l'hotel, posem la tele. A la RAI no passen els anys, ni els desenis. Surten els mateixos presentadors encarcarats que als anys 80, ara amb trenta anys més. Sobta veure aquestes velles glòries, amb la pell estirada per operacions d'estètica de baix pressupost, al costat de noies esculturals, precioses, que adopten resignadament el paper de comparsa maca i tonta. El masclisme a la RAI no és gens subtil. Estan emetent un programa especial sobre la moda. L'atrezzo és espectacular. De sobte apareix Roberto Cavalli. Què dur ha d'estar fer-se gran i vell, anar-se pansint poc a poc, inexorablement, en un mon com el seu. Està envoltat de dones maquíssimes, ofensivament joves. El contrast fa tanta vergonya que apaguem la tele.

Milà (I)

Dia 13 de novembre, Patricia i jo sortim de Barcelona amb destí a Milà. Hi estarem quatre dies. És un viatge de plaer i, en part, de feina. El vol, amb VUELING, és correcte. Sortim puntualment i arribem a Malpensa a les 8:30 AM sense incidències. No es pot demanar més a un trajecte de poc més d'un hora. Agafem un shuttle que ens porta a l'estació Central (arquitectura feixista monumental, possible inspiració iconogràfica de "Crónicas de Riddick") des d'on, a cinc minuts caminant, podem arribar fàcilment a l'hotel. L'hotel és, com de costum, el HILTON. Els que ens coneixeu ja sabeu de la nostra dèria per la cadena HILTON. Que perquè aquesta mania? Doncs per quatre motius:
1) Tenen una qualitat mitja a mitja-alta. Malgrat el que puguin pensar els que no s'han hostatjat mai a un hotel d'aquesta cadena, es tracta d'establiments funcionals, per a gent de negocis, allunyats del luxe. El luxe dels grans grups està als MANDARIN ORIENTAL, als MARRIOTT, als FOUR SEASONS, als ASTORIA, etc.
2) Els preus, si perds un poc de temps planificant el viatge i cercant ofertes, són del tot assequibles i, en determinats països, fins i tot barats.
3) Estan implantats a tot el mon. Amb més de 500 establiments els podem trobar als cinc continents.
4) Tenen un programa de fidelitat excel·lent. Es tracta del HILTON HONNOURS. A mesura que vas sumant pernoctacions vas acumulant punts. I com més pernoctacions i més punts més estatus dintre del programa. L'estatus va, de menys a més, de la targeta blue a la diamond, passant per la silver i la gold. Quan arribes a la gold i la diamond els punts bàsics que obtens per estada s'incrementen en un 50 per 100. A més, i més important, gaudeixes dels privilegis del que ells anomenen executive lounge. L'executive lounge és un servei de menjador gratuït des de primera hora del matí fins a darrera hora de la tarda. Depenent de l'hotel hi trobaràs refrescos, vins, xampanys (encara recordo com al HILTON de Tokyo com amb Patricia ens bevíem cada nit una ampolla de Pipper Heidsiek cuvée brut etiqueta vermella des de la planta 42, amb una vista de Shinjuku absolutament espectacular), menjars diversos (canapès, brotxetes, fruita, etc) i connexió wifi a internet. I tot gratuït. Això vol dir que amb el preu d'una habitació estàndard tens dret a una espècie de pensió complerta. Nosaltres, generalment, esmorzem i fem un mos per la nit. El dinar el fem sempre fora.
Doncs bé, l'estada de tres nits (dijous, divendres i dissabte) ens surt de bades, gràcies als punts que tenim acumulats.
Ocupem el que resta del matí i bona part de la tarde visitant pinacoteques. En concret, l'Ambrosiana, la Poldi Pezzoli i la de Brera. Les tres són de visita obligatòria. Es poden recórrer en menys de dues hores i tenen algunes joies de la pintura italiana. Ens impressiona una natura morta de Caravaggio i un esbós de l'Escola d'Atenes de Rafael (amdós a l'Ambrosiana), una dama de Pollaiolo (a la Poldi Pezzoli) i el crist mort de Mantegna (a Brera).
Per dinar anem a la Trattoria Milanesa, recomanada per les principals guies. Menjar típic de la Lombardia. La façana exterior és absolutament depriment. Tant que dubtem si entrar-hi. Fem un cop de cap i passe'm. La decoració interior és clàssica. Les taules molt juntes les unes de les altres i, en algun cas (el nostre), compartides. Anem malament.
Ens demanem, d'entrants, uns antipasto. Una espècie d'amanida russa, massa dolça, uns escalopinis amerats amb vinagre i uns porcini (ceps) amb salsa. Tot molt fluixet. Especialment desafortunats els porcini, anul·lats per una salsa de mantega i nata. De segon, Patricia es demana una coteletta i un contorni de patata al forn i jo un osso buco amb rissotto. Deu n'hi do quins plats! Aquesta cuina no està feta per nosaltres. Mantega, mantega i mantega, adobada amb formatge i crema de llet. A Milà la unitat de malalties coronàries dels hospitals ha d'estar a vessar de pacients. La cotoletta està bona. L'osso buco dels més justets que he provat mai. El rissotto no me'l puc empassar. No m'agraden gaire els arrossos italians. Què perquè me l'he demanat? Doncs, perquè era la guarnició inseparable de la carn.
Passem de postres. Ristreto i machiatto. Per veure aigua i 1/4 de litre de vi de la casa, per fer-lo tornar. Tot plegat 50 euros per persona. Caríssim. El servei eixut.
Per la tarde anem de botigues. Via Montenapoleone, via Dante ... De moment només fent el xafarder. Les compres de debò començaran demà.

Restaurant Lumine. Port Aventura

Dia 9 de novembre, diumenge. Són quarts d'onze del matí i passo a recollir al meu amic Carles Duch pel seu despatx. Per fi hem quedat per jugar al golf. Dic jugar per fer-ho d'alguna forma. Jo en ma vida he practicat aquest esport -ni aquest ni d'altres- i no tinc ni idea de les complexes regles que el regeixen. Carles ja fa temps que m'insisteix i, certament, jo estic encuriosit per l'experiència. Arribem a Port Aventura i anem al Camp Sud que, malauradament, està tancat. Com que no es veu jugant ningú, ja em feia il·lusions que podria cometre el ridícul més espantós sense que ningú se n'adonés. Però, no. Anem al Camp Nord, i en arribar veig que allò és un altra cosa. Està ple a vessar de gent. Gent que va a deixar-se veure i gent obsessionada per aquest esport que, com l'heroïna, et fa seu i et domina.
Durant més de dues hores, Carles s'esmera en explicar-me terminologia com el millor dels lingüistes: que si el swing, que si els bunkers, que si l'approach, que si el driver ... Simultàniament, em corregeix les postures mentre li pego a les boles amb ràbia -no a les seves, a les de golf-. El pobre té més paciència que un sant. Penso que, si no fos arquitecte, podria dedicar-se perfectament a donar classes de golf. Un docent no només ha de saber de la disciplina que imparteix, també l'ha de saber explicar. Carles és un bon professor.
Mentre estem allí ens saluda el seu amic Jimmy, un indi de nacionalitat holandesa que viu a Vila-seca. Sembla que, si bé és propietari d'una empresa de tecnologia de la informació, la seva vida és el golf, esport que ha descobert fa gairebé nou mesos. Ell també em dona consells.
L'experiència ha estat molt positiva. Tant que he amenaçat a Carles amb tornar a quedar. Ell, amablement, m'ha dit que perfecte.
Són ja quarts de dues i tenim reserva al Lumine. M'havien parlat bastant bé del Lumine, però no comparteixo afinitats gastronòmiques amb la gent que me l'havia recomanat. Per tant, tinc els meus dubtes. No sóc un fanàtic de la cuina de disseny. No suporto com pretesos cuiners es dediquen a fer malbé productes de primera qualitat en preparacions absurdes. No li trobo el què a les escumes. No m'agraden les deconstruccions. I, sobretot, trobo que és una presa de pèl el preu que es fa pagar per unes pretensioses microrracions insípides.
No és el cas del Lumine. El restaurant té una decoració minimalista correcta, amb una espectacular vista del mar, tant des de la terrassa com des de l'interior. Ens demanem un vermut i una coca-cola mentre repassem la carta. El maitre, del país com tot el servei, ens ofereix uns entrants, obsequi de la casa. Milfulls amb foie, stick de gamba amb sèsam i bola de codonyat amb formatge blau. Molt bons. Em demano de primer uns raviolis de ceps amb llagostins que estan espectaculars. La ració adequada. El sabor finíssim. Al punt de sal. Carles es demana un carpaccio de presa ibèrica, bo. De segon em demano un timbal de cabrit confitat 24 hores. Boníssim de sabor. La textura massa flonja, ja que estava desmollat. Li caldria quelcom cruixent per acompanyar-ho. Carles es demana un magret d'ànec confitat amb un fons de mango que està boníssim. Per beure un Domus Pensi del 2004, un Terra Alta, amb massa poc cos per fer honor als seus orígens.
Passem de postres. Ens prenem un cafè i un tallat. El maitre ens ofereix una copa obsequi de la casa. Amablement la refusem. Hem de conduir. El preu amb el descompte de soci del Camp és de 73 euros tots dos coberts. La relació qualitat preu excel·lent. El servei correctíssim, no s'està damunt, però no deixa que falti de res. El lloc immillorable. Hi tornaré amb Patri.