El vint-i-vuit d'octubre de l'any passat, la meva metgessa de capçalera va sol·licitar que em practiquessin una prova diagnòstica rutinària. En concret, es tractava d'una colonoscòpia. La prova no era urgent, i estava motivada per la meva edat, quaranta-nou anys, i un antecedent familiar de càncer colorectal. La doctora, una professional impecable, em va dir que, no sent urgent, en tres o quatre mesos se'm donaria hora per a la prova. Com que el temps anava passant i no tenia notícies de l'Hospital (el Joan XXIII de Tarragona) on m'havien de realitzar la colonoscòpia, el proppassat mes d'abril vaig posar-me en contacte amb el CAP. Amablement em van fer saber que, amb tota probabilitat, en un mes se'm citaria per a la prova diagnòstica. Acabat l'abril, també ho va fer el maig, i ho va fer sense tenir cap notícia del Centre. Al juny, cansat d'esperar, vaig decidir fer-me la prova pel meu compte. Tot plegat dos dies de dieta, no massa estricta, un dia en dejuni i laxants i cagarretes durant quatre hores. La prova en sí, uns 15 minuts. Sense anestèsia, només uns sedants. Els resultats han estat, afortunadament, bons.
El 31 d'agost rebo per correu ordinari la citació del Joan XXIII per a realitzar la prova el dia 14 de setembre. Em poso en contacte amb l'Hospital i els prego me la desprogramin, ja que ja me l'han practicat a un altre hospital.
Com he dit, tinc quaranta-nou anys, tots d'usuari fidel de la sanitat pública, en la qual m'he sentit sempre ben tractat tant a nivell professional com personal. Mai he acudit a consultes privades. No tenia, tampoc, subscrita cap pòliça amb cap mútua sanitària. Ara bé, el que us he explicat m'ha fet reflexionar. És absolutament impresentable que per realitzar una prova diagnòstica -malgrat que no sigui urgent- hi hagi una demora de 10 mesos i mig. Més quan la prova triga 15 minuts en realitzar-se. Un país, i parlo de Catalunya, amb una despesa sanitària pública per càpita de 1.322,70 euros, no es pot permetre demorar unes proves que salven vides dels usuaris del sistema de salut i estalvien recursos futurs. Quin cost té aquesta prova? Segons els càlculs del propi hospital, com molt encertadament m'informen al volant de citació, està per sota dels 170 euros. Quin cost per a la sanitat pública té un malalt de càncer colo-rectal en estadi II, III o IV? Desenes de mil·lers d'euros directes (tractaments) i uns altres tants d'indirectes (baixes laborals). Això sent freds, mirant la pela, sense comptar el patiment del malalt i la seva família.
Estic convençut que una part molt important del problema deriva de les retallades derivades de la minva d'ingressos de la Generalitat i del creixement del número d'usuaris del sistema de salut. Però també n'estic de què la gestió de les cues de les proves diagnòstiques és francament deficient.
Torno a trencar una llança per la sanitat pública. He estat usuari directe dels Centres d'Assitència Primària, amb una atenció excel·lent (és paradigmàtic d'aquesta excel·lència el CAP Muralles on la programació de les visites és ràpida i eficient a nivells escandinaus i amb una atenció pels metges i infermeres que nomès puc qualificar d'extraordinària) i indirecte, pels meus fills, dels serveis d'urgències (Hospital Joan XXIII), on se m'ha atès amb grandíssima professionalitat. Però en la realització de proves diagnòstiques o de determinades intervencions, les llistes d'espera s'han convertit en una immoralitat difícil de tolerar.
Ah, he subscrit una pòliça d'assegurança sanitària pel que pugui passar.
