Celebració 64è aniversari de Paco. Rias de Galicia. 28 de novembre

Croquetes de gamba i llomàntol

Percebes

Almeja de carril

Ou poché amb caviar imperial sobre base de parmentier

Rèmol a la planxa

Costella de porcell

Wagyu

Tartar de llamantol amb caviar

Gelat de nata de la Vall de Ulzama

11 de novembre. Tarda cultural a Barcelona

Visita a Barcelona per feina. Tarde lliure.

M'entaulo al Nacional, a la braseria (El Nacional). Un filet amb guarnició de patata fregida i una copa de vi negre del Montsant . El filet al punt de cocció i de temperatura. Estranyament, no té fàscies, greixos ni colàgen. Les patates, fines de dins i ultra cruixents de fora. Amb un café i la copa de vi, uns trenta euros. Fantàstic.
De tant en tant em ve de gust dinar exclusivament un plat de carn amb unes patates fregides. Reconec que no és fàcil encertar-me el gust, la qual cosa en fa patir molt. Carns just sortides de la nevera, amb el centre fred. Peces mal tallades o amb una cocció inadequada (a foc molt baix, queden bollides com la carn de l'escudella; cremades, amb el sabor amargant del socarrat). Les patates són un altra història. A tot arreu les compren congelades. Hauria d'estar tipificat com a delicte de lesa humanitat! Fa tan sols deu anys, que et servissin patates congelades fora de Macdonalds era inconcebible. Ah, i quan tens la sort de què no són congelades el tipus de patata és inadequat, generalment una monalisa pastosa i oliosa (en lloc d'emprar una kennebec o una agra) fregides amb greixos de dubtosa procedència .

Coberts a la braseria del Nacional (Barcelona)

Un filet

Patates fregides cruixents

Filet sense restes

Després em passo per la Garriga Nogués, a la Fundació Mapfre, on hi ha una exposició temporal de neoimpressionistes del Museu d'Orsay.

Acabo al COSMOCAIXA, a les 18:30 conferència sobre la matèria fosca (dark matter), molt interessant.

A les 21:30 arribo a casa.

4 de novembre: Dinar al Koy Shunka; sopar casolà

Hi ha pocs plats als quals hi puguem posar el nom del cuiner que els va crear. Un d'ells, encara que molta gent no ho sàpigue, és el tàrtar de toyina. Va ser al 1984 quan el xef Tachibe, que aleshores treballava a Chaya Brasserie de Beverly Hills, el va inventar. La seva recepta porta una maonesa amb mostassa de Dijon i s'acompanya amb làmines d'alvocat. Abuso una vegada més del hot linking: El creador del tartar de tonyina  Després se n'han fet mil·lers d'interpretacions. Aquí la del Koy Shunka.

Tartar de tonyina

Nigiri de besug

Per la nit, tripa i morro amb cigrons. Segueixo quasi al peu de la lletra la recepta del meu amic Enrique. És la millor tripa que he provat mai. Sofregeixo ceba, sense que agafi color, amb una mica de xoriço de León i unes tires de pernil ibèric. A l'últim segon mitja culleradeta de pimentón de la Vera.  Després hi afegeixo una mica de tomàquet de pot i el deixo coure uns minuts fins que comenci a brillar l'oli. Ho tasto. Poso sal i, si convé, una mica de sucre. Després hi aboco la tripa (sense cap brou, ben escorreguda!) i li dono uns tombs. Acabo posant-hi els cigrons cuits.

La meva tripa amb morro

Pont del Pilar. Cap de setmana micològic

Ferran ha comprat ous de reig al mercat de Tortosa. Els preparo dissabte, per dinar, saltejats amb un rajolí d'oli, sal i pebre. Excelsos.

Dilluns anem al Corte Inglés de Tarragona. Hi ha ceps, rossinyols i camagrocs. En comprem una mica de cada i preparo, per sopar, uns espaguetis boníssims.

Sanitat pública: el problema de les llistes d'espera diagnòstiques

El vint-i-vuit d'octubre de l'any passat, la meva metgessa de capçalera va sol·licitar que em practiquessin una prova diagnòstica rutinària. En concret, es tractava d'una colonoscòpia. La prova no era urgent, i estava motivada per la meva edat, quaranta-nou anys, i un antecedent familiar de càncer colorectal. La doctora, una professional impecable, em va dir que, no sent urgent, en tres o quatre mesos se'm donaria hora per a la prova. Com que el temps anava passant i no tenia notícies de l'Hospital (el Joan XXIII de Tarragona) on m'havien de realitzar la colonoscòpia, el proppassat mes d'abril vaig posar-me en contacte amb el CAP. Amablement em van fer saber que, amb tota probabilitat, en un mes se'm citaria per a la prova diagnòstica. Acabat l'abril, també ho va fer el maig, i ho va fer sense tenir cap  notícia del Centre. Al juny, cansat d'esperar, vaig decidir fer-me la prova pel meu compte. Tot plegat dos dies de dieta, no massa estricta, un dia en dejuni i laxants i cagarretes durant quatre hores. La prova en sí, uns 15 minuts. Sense anestèsia, només uns sedants. Els resultats han estat, afortunadament, bons.
El 31 d'agost rebo per correu ordinari la citació del Joan XXIII per a realitzar la prova el dia 14 de setembre. Em poso en contacte amb l'Hospital i els prego me la desprogramin, ja que ja me l'han practicat a un altre hospital.
Com he dit, tinc quaranta-nou anys, tots d'usuari fidel de la sanitat pública, en la qual m'he sentit sempre ben tractat tant a nivell professional com personal. Mai he acudit a consultes privades. No tenia, tampoc, subscrita cap pòliça amb cap mútua sanitària. Ara bé, el que us he explicat m'ha fet reflexionar. És absolutament impresentable que per realitzar una prova diagnòstica -malgrat que no sigui urgent- hi hagi una demora de 10 mesos i mig. Més quan la prova triga 15 minuts en realitzar-se. Un país, i parlo de Catalunya, amb una despesa sanitària pública per càpita de 1.322,70 euros, no es pot permetre demorar unes proves que salven vides dels usuaris del sistema de salut i estalvien recursos futurs. Quin cost té aquesta prova? Segons els càlculs del propi hospital, com molt encertadament m'informen al volant de citació, està per sota dels 170 euros. Quin cost per a la sanitat pública té un malalt de càncer colo-rectal en estadi II, III o IV? Desenes de mil·lers d'euros directes (tractaments) i uns altres tants d'indirectes (baixes laborals). Això sent freds, mirant la pela, sense comptar el patiment del malalt i la seva família.
Estic convençut que una part molt important del problema deriva de les retallades derivades de la minva d'ingressos de la Generalitat i del creixement del número d'usuaris del sistema de salut. Però també n'estic de què la gestió de les cues de les proves diagnòstiques és francament deficient.
Torno a trencar una llança per la sanitat pública. He estat usuari directe dels Centres d'Assitència Primària, amb una atenció excel·lent (és paradigmàtic d'aquesta excel·lència el CAP Muralles on la programació de les visites és ràpida i eficient a nivells escandinaus i amb una atenció pels metges i infermeres que nomès puc qualificar d'extraordinària) i indirecte, pels meus fills, dels serveis d'urgències (Hospital Joan XXIII), on se m'ha atès amb grandíssima professionalitat. Però en la realització de proves diagnòstiques o de determinades intervencions, les llistes d'espera s'han convertit en una immoralitat difícil de tolerar.
Ah, he subscrit una pòliça d'assegurança sanitària pel que pugui passar.

L'Ampolla, 15 d'agost: Can Piñana

Ens entaulem a un clàssic de l'Ampolla. El restaurant Can Piñana. Hi som clients habituals des de fa quaranta anys. Cuina marinera al centre del poble.

Per començar, tres cerveses i un xampú, per sadollar la sed d'un dia  gens calorós.  Dues racions de calamars a la romana, dues de peixet fregit (mollet i seitó) i una de musclos al vapor. Molt bo el peixet fregit, petit i cruixent. Bons calamars, com sempre. Els musclos del Delta ja una mica prims, però de bon sabor.

De segon, suquet de rèmol per a quatre. Salvatge, boníssim, al punt de cocció. Les patates i el suc espectaculars.

De postres, dos gelats de xocolata per l'Oriol i la Marina i un sortit de pastes de la terra per als quatre grans: pastissets de cabell d'àngel, coc de massana i coc de brossat del forn de Cabrera. Boníssim.
Tres cafès, per acabar el dinar.

Ho acompanyem tot amb una ampolla d'Ilercavònia i una de Lafou Els Amellers, dos garnatxes blanques boníssims de la DO Terra Alta.

La cuina és rapidíssima. El servei d'una diligència admirable. La relació qualitat preu òptima. Un lloc a recomanar.

Més Shanghai 2015

Vista de Shanghai des del nostre compound

Un compound (un recinte) és una forma de vida urbana molt típica de les ciutats xineses. Està format per una illa urbana amb una sèrie de blocs de pisos a l'interior, acotats per zones ajardinades. L'accès a aquest espai està restringit i control·lat per barreres i vigilants. Lluny de les illes fortificades a l'interior de les grans ciutats mexicanes o sudafricanes, on la gent de classe alta i mitja-alta es reclouen per por a ser assaltats i segrestats. Aquí els compunds poden incloure habitatges de classe baixa o mitja-baixa.

Sistema xinès de control de plats i taula a un restaurant

Aquest sistema em va causar impressió. Veient Pesadilla en la Cocina i escoltat al pobre Alberto Chicote se m'ha fet palès el problema que suposa la logística de sala als restaurants i la relació d'aquesta amb la cuina. Bé, crec que a tots ens ha passat demanar els plats i que al cap de mitja hora et vingui el cambrer i pregunti: "què més han demanat?". En aquest restaurant del carrer Yan Ping solventen la qüestió amb agulles d'estendre roba amb número de la taula. N'agafen una per cada plat demanat i te'n tornen una per cada plat servit. Tot quadra.

La menuda

Un comercial a Duo Lu

Als carrers amb més glamour de la ciutat t'hi pots trobar (t'hi trobes tot sovint) models i fotògrafs fent sessions per alguna revista de moda.

Estenedors de roba

Penjar la roba a la Xina no és cap problema, i no importa que la façana de la vostra casa sigui estreta.

Menjant calamars pel carrer

A tot arreu podeu menjar calamar a la brasa de carbó, bastant especiat, però molt bo. Com veieu el cuinen sencer.

Shanghai, 2015. 25 de juny a 25 de juliol

Primer consell d'or. Si aneu a la Xina i us voleu connectar a internet contracteu prèviament una VPN. Cas contrari no podreu accedir a bona part de les xarxes socials Facebook i Google inclosos. No he pogut fer entrades diàries del blog per aquest motiu. Al marge d'això l'ample de banda i la velocitat d'internet estan a anys llums dels estàndards europeus.

A l'escola

Oriol i Marina han estat de dilluns a divendres, de 8:00 a 16:00 a l'escola del carrer Yan Ping. Quin descans quan els deixàvem.

Nasi Goreng al Lagoon

Vieires amb espàrrecs a la mantega al Lagoon

Buscant parella per al fill a People Square

Restaurant per a copròfags a Xintiandí

Xurros xinesos

Què curiós trobar una xurreria a Shanghai! I encara més, els xurros eren  molt bons.

El nostre Compound

Nosaltres estàvem a l'edifici número 8. 24 plantes de deu pisos cadascuna.

Arròs a Din Tai Fung - Jin An Kerry Centre

Cambrera del DTF

Com que l'Oriol s'ha destapat enguany amb el mandarí, les cambreres volien fer-se fotos amb el nen occidental que parla xinés.

Shao Mai DTF

Entrepà de tonkatsu a Ginza Bairin

Ànec rostit amb arròs a Xintiandì

La Shan-Shan ens va portar a aquest restaurant de Xintiandí. Baratíssim, popular i amb una cuina senzilla i boníssima.

Gnocchi a Mandi Mandi

Un descobriment: el Mandi Mandi de Fumin Lu

Racions abundants i de qualitat. Cuina italiana autèntica i a bon preu. El Mandi Mandi del carrer Fumin ha estat tota una sorpresa. Bona pasta, bones sopes, excel·lents tramezzini. El propietari, italià, parla anglès i mandarí fluïts.

Exposició Star Wars

Al Jing An Kerry vam trobar una exposició d'Star Wars i hi vam acabar anant quasi cada dia. Els menuts van gaudir molt amb els Lego.

Jiao Zi d'all i bitxo a Xintiandì

Boníssims, i picantíssims, els jiao zi.

Les tres torres

Desgraciadament no vam poder pujar a la Shanghai Tower (més de 600 metres d'alçada), ja que si bé està acabada de fora, no es pot dir el mateix del seu interior.

Verdura al food corner del Réel

Bé, verdura (no sé quina) i porc.

Entrepà de cranc al Morton's

Ribeye al Morton's

Museu d'Art Xinès

Fabulosa obra d'arquitectura, amb unes quantes obres d'interés.

Sal del Museu d'Història Natural

Espectacular el Museu. Un consell: absteniu-vos si teniu fòbia a les aglomeracions supermassives de gent.

Oriol escanyant un company

Amb Shan Shan al Bunf

Els dos dracs a la perruqueria xinesa de Xin Zha

Shabu Shabu al MoMo

Boníssim el shabu shabu a qualsevol dels restaurant  MoMo de Shanghai.

Al Shanghai 1933

Shanghai 1933

Shanghai 1933

Model a Yuanmingyuan Lu

Des del pis 100 (460 metres) al SFC

Darrer dia al Hilton

El Hilton de Shanghai (hi vam estar els dos darrers dies) s'ha convertit en un hotel de xinesos. Els Hilton acostumen a estar poblats sobretot per americans i altres anglosaxons. Aquest ja no. Per aquells que conegueu amb profunditat als xinesos no cal que us digui si això és un avantatge o un inconvenient.

Vista des del SFC

El B777-300 de la tornada

Un consell d'or. No feu mai escala a l'aeroport de Heathrow si ho podeu evitar. Un aeroport en el qual per anar de la Terminal 3 a la 5, o a l'inrevés, dona igual, heu d'agafar un tren, després un autobús i després caminar un bon tros, no pot estar ben dissenyat. O potser simplement ha sortit del deliri d'un sàdic psicòpata.

Els controls de seguretat, inclús en les connexions, són propis d'un estat totalitari amb deliris paranòics. Els encarregats de la seguretat semblen haver estat ensinistrats (adoctrinats, diria jo) per la policia política de Corea del Nord.

De British Airways només us diré que mai més hi tornaré a volar. Fa dos anys ens van perdre el carret dels petis i van tardar tres dies en tornar-los-el (viatge d'anada). Ara ens van perdre dues maletes durant vuit dies, en el viatge de tornada. Un desastre total de companyia!!!