Petit Comité de Nandu Jubany

M'entaulo al PETIT COMITÉ, ara sota la direcció de Nandu Jubany. L'ambientació de la sala no ha canviat gaire des de l'època Fermí Puig. De primer, em demano uns pesolets amb botifarra i cansalada. Molt bons. Especialment la cansalada, tendríssima i crostada a l'hora. Els pèsols amb menys cocció que a altres llocs com la Fonda Gaig. De segon un magnífic tall de tonyina, del Grup Balfegó em confirma el cap de Sala, amb una salsa de carn, daus de tomàquet i bolets. Una salsa gens intrusiva. La tonyina vermella és una menja fantàstica, però, desgraciadament, ens estan donant molt de gat per llebre darrerament. La del Petit Comité no té parany: és autèntica tunnus thinnus. De postres, uns bunyols farcits de crema, molt bons.
Per beure, un LAFOU CELLER, un DO Terra Alta, molt equilibrat (garnatxa, syrah i morenillo).
Tot plegat 50 euros. Excel·lent relació qualitat-preu.

Restaurant Petit Comité. Barcelona

Diumenge, 23 d'agost. Són quarts de dues i ens entaulem al Petit Comité. A Patri i a mi ens encisa la cuina catalana, la ben resolta, la burgesa (malgrat que Pla, quasi sempre genial però també ple de prejudicis, negava la seva existència). A Barcelona alguns dels grans restauradors han tornat apostar per la cuina de tota la vida. Els restaurants portaven molts anys passant-se de cosmopolites, caient en el ridícul més espantós amb l'excusa d'una modernitat mal entesa. Les fusions absurdes i la incomprensible cuina molecular han dominat el panorama gastronòmic català. La clientela més esnob, sense referents gastronòmics, però sobtadament enriquida pel boom immobiliari ,volia aparentar el que no era: gent amb bon gust. De l'altra part, una sèrie d'encisadors de serps, mal anomenats cuiners, gent que no sap distingir entre una mirepoix i una brunoise, gent que en sa vida havien fet un ou ferrat, sortien dia sí dia també per les televisions exhibint uns coneixements que no tenien.
Bé, com anava dient, ens demanem de primers una esqueixada de bacallà, molt bona, ben saborosa, al punt, i uns canalons de festa major. A casa, el meu germà Ferran i jo fem uns canalons de rostit boníssims, quasi divins. Aquests no hi tenen res que envejar. La pasta és de crêpe, insuperablement fina. La carn de rostit (no de bullit) saborosíssima. La beixamel perfecta.
De segon ens demanem un rostit de festa major amb pollastre, conill i llonganissa. Perfecte de cocció. Per posar-li un però, diria que el pollastre no era prou de corral. També un cap i pota amb samfaina, excel·lent.
De postres compartim uns maduixots del Maresme amb nata a la vainilla.
Bec una copa de cava Bertha rosat, bastant fluixet, i una de negre Pissarres, molt bo.
Preu 105 euros.