1) Tenen una qualitat mitja a mitja-alta. Malgrat el que puguin pensar els que no s'han hostatjat mai a un hotel d'aquesta cadena, es tracta d'establiments funcionals, per a gent de negocis, allunyats del luxe. El luxe dels grans grups està als MANDARIN ORIENTAL, als MARRIOTT, als FOUR SEASONS, als ASTORIA, etc.
2) Els preus, si perds un poc de temps planificant el viatge i cercant ofertes, són del tot assequibles i, en determinats països, fins i tot barats.
3) Estan implantats a tot el mon. Amb més de 500 establiments els podem trobar als cinc continents.
4) Tenen un programa de fidelitat excel·lent. Es tracta del HILTON HONNOURS. A mesura que vas sumant pernoctacions vas acumulant punts. I com més pernoctacions i més punts més estatus dintre del programa. L'estatus va, de menys a més, de la targeta blue a la diamond, passant per la silver i la gold. Quan arribes a la gold i la diamond els punts bàsics que obtens per estada s'incrementen en un 50 per 100. A més, i més important, gaudeixes dels privilegis del que ells anomenen executive lounge. L'executive lounge és un servei de menjador gratuït des de primera hora del matí fins a darrera hora de la tarda. Depenent de l'hotel hi trobaràs refrescos, vins, xampanys (encara recordo com al HILTON de Tokyo com amb Patricia ens bevíem cada nit una ampolla de Pipper Heidsiek cuvée brut etiqueta vermella des de la planta 42, amb una vista de Shinjuku absolutament espectacular), menjars diversos (canapès, brotxetes, fruita, etc) i connexió wifi a internet. I tot gratuït. Això vol dir que amb el preu d'una habitació estàndard tens dret a una espècie de pensió complerta. Nosaltres, generalment, esmorzem i fem un mos per la nit. El dinar el fem sempre fora.
Doncs bé, l'estada de tres nits (dijous, divendres i dissabte) ens surt de bades, gràcies als punts que tenim acumulats.
Ocupem el que resta del matí i bona part de la tarde visitant pinacoteques. En concret, l'Ambrosiana, la Poldi Pezzoli i la de Brera. Les tres són de visita obligatòria. Es poden recórrer en menys de dues hores i tenen algunes joies de la pintura italiana. Ens impressiona una natura morta de Caravaggio i un esbós de l'Escola d'Atenes de Rafael (amdós a l'Ambrosiana), una dama de Pollaiolo (a la Poldi Pezzoli) i el crist mort de Mantegna (a Brera).
Per dinar anem a la Trattoria Milanesa, recomanada per les principals guies. Menjar típic de la Lombardia. La façana exterior és absolutament depriment. Tant que dubtem si entrar-hi. Fem un cop de cap i passe'm. La decoració interior és clàssica. Les taules molt juntes les unes de les altres i, en algun cas (el nostre), compartides. Anem malament.
Ens demanem, d'entrants, uns antipasto. Una espècie d'amanida russa, massa dolça, uns escalopinis amerats amb vinagre i uns porcini (ceps) amb salsa. Tot molt fluixet. Especialment desafortunats els porcini, anul·lats per una salsa de mantega i nata. De segon, Patricia es demana una coteletta i un contorni de patata al forn i jo un osso buco amb rissotto. Deu n'hi do quins plats! Aquesta cuina no està feta per nosaltres. Mantega, mantega i mantega, adobada amb formatge i crema de llet. A Milà la unitat de malalties coronàries dels hospitals ha d'estar a vessar de pacients. La cotoletta està bona. L'osso buco dels més justets que he provat mai. El rissotto no me'l puc empassar. No m'agraden gaire els arrossos italians. Què perquè me l'he demanat? Doncs, perquè era la guarnició inseparable de la carn.
Passem de postres. Ristreto i machiatto. Per veure aigua i 1/4 de litre de vi de la casa, per fer-lo tornar. Tot plegat 50 euros per persona. Caríssim. El servei eixut.
Per la tarde anem de botigues. Via Montenapoleone, via Dante ... De moment només fent el xafarder. Les compres de debò començaran demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada