Milà (III)

Dissabte dia 15 de novembre. Són les 10:00 AM. Ens llevem tard. Hem dormit quasi onze hores. El sol presagia un altre dia magnífic. Anem a les galeries Vittorio Emmanuelle II. Al costat de la plaça del Duomo. Ens adrecem a GUCCI. Amabilitat i cortesia dels shop assistants. Tenen una cafeteria dintre del local amb terraça a la galeria. Ens conviden a un bombó de marca pròpia. Patricia es mira un borso elegantíssim. Se'l compra.
Tot el personal de servei que ens atén a Milà parla anglès. S'entén el dinamisme econòmic de la capital comercial i financera d'Itàlia. Quan el President Zapatero s'omplena la boca amb el fet que Espanya ha sobrepassat Itàlia en PIB per càpita mostra un gran desconeixement de la realitat econòmica. Qui conegui Itàlia, sobretot el Piemont, la Lombardia i el Vèneto, i qui conegui Espanya, sap que ambdós països no són comparables econòmicament. Itàlia té als grans i mitjans de la moda (ARMANI, FERRAGAMO, BENETTON, DOLCE & GABBANA ...), un dels grans de l'automòbil (FIAT-LANCIA-FERRARI), conglomerats industrials (PIRELLI), petrolieres (AGIP), etc. Espanya té totxo i finances. A Espanya no es fabrica quasi res. No hi ha, ni n'hi ha hagut des del tardo-franquisme, política industrial (llevat del País Basc), i només s'han desenvolupat pseudo-monopolis al voltant de les estructures ràncies de l'Estat centralitzat. Una vegada ara, de cop, s'ha acabat la festa, veurem com queda Espanya i com Itàlia.

Pugem al terrat del duomo. Ho fem a peu, encara que es pot fer en ascensor. Són cinc euros per cap. La vista del sostre de la catedral és fantàstica. Estàs literalment envoltat de pinacles gòtics. La vista de Milà impressiona. La visita val el viatge. El duomo en sí és una meravella arquitectònica que paga la vista a la ciutat. Val la pena de tornar-hi si més no per contemplar novament aquesta majestuosa construcció.
Tenim una reunió a les 14:30 PM a l'hotel Principe de Savoia, a la plaça de la Republica. Arribem d'hora, 13:30 PM, i aprofitem per dinar a la cafeteria de l'hotel. El nivell de l'establiment és altíssim. Ens demanem una abundosa ració de salmó fumat, amb tàperes i quenelle de formatge i una copa de Veuve Clicot Ponsardin. Tot plegat 50 euros per cap. Sensacional.
Després de la reunió anem al centre a voltar pels carrers principals. Les botigues estan plenes. Hi ha molt de japonès comprant. Sort que estan en recessió perpètua des de principis dels noranta. Són ja les 19:00 PM i ens parem a fer un cafè a la pastisseria Cova (via Montenapoleone, 8), un dels establiments de restauració clàssics de Milà. No ens estranya gens, veient la qualitat dels pastissets que ens serveixen. Boníssims. Finíssims. Sis petits fours, cafè i capuccino per 18 euros.