Dia 15 de novembre. Les 8:00AM. La temperatura es força bona. Fa dies que hem reservat entrades per a Santa Maria delle Grazie (http://www.cenacolovinciano.org/sito/home.html). Allí podem contemplar el Sant Sopar de Leonardo Da Vinci. Excepcional l'obra. Els gestos dels apòstols els fan prendre vida. La sensació de volum dels personatges, la profunditat de la vista, la naturalitat de l'escena corprenen. Mentre estem asseguts admirant l'obra, salta un flaix. Són una parella jove. Ens els mirem estorats. El vigilant comença a cridar. L'esbroncada és de campionat. Els fa fora. De vegades em pregunto perquè tota una colla d'indocumentats sense cap interès per l'art acudeixen massivament als museus. Els veus omplint les sales, avorrits, en grups nombrosos, aixecant la veu, sense manifestar cap interès per res. De moment, no és obligatori acudir a les pinacoteques. Què hi fan allí doncs? La societat del benestar s'ha transformat en la societat del lleure. A cada renegociació de cada conveni col·lectiu les demandes de reduccions addicionals de la jornada laboral hi són presents. La gent cada cop té més temps lliure i està més ociosa. Aquesta gent, sense voluntat, sense objectius, sense il·lusió, no sap què fer amb el temps que disposa. El malgasta mirant programes a Telecinco (TeleQuillo), lluint xandall al Decathlon, tunejant el cotxe o atonyinant la xicota. Però clar, tot això acaba també avorrint; cal anar als museus a tocar el voraviu a la gent que li agrada l'art.
Sortim de Santa Maria delle Grazzie, llueix el sol. Un sol de primavera, més que no pas de tardó. Ens prenem una pizza al taglio bastant ordinària i ens adrecem a Sant Ambroggio, església medieval amb un cert interès i després al Castell Sforzesco, monumental. Fem una visita ràpida a varis dels museus que conté.
Després anem al local que ARMANI té a la via Manzoni 31. Edifici multiús. Comparteixen espai Emporio, un restaurant (ple de gent), llibreria i d'altres locals. Tot propietat del grup GA. Em vaig a mirar roba. Ens atén un depenent i, després, inexplicablement, un altre. El tracte és fred i distant. La gentilesa quasi inexistent. Sembla que el senyor Armani contracta al seu personal als suburbis de Nàpols. Potser no se n'ha adonat que llurs clients no cerquen una peça de roba, sinò distinció, diferència i deferència. De totes formes, i malgrat les meves crítiques, no sembla que el negoci l'hi vagi malament del tot.
Passem per davant de TOM FORD. Fa por acostar-s'hi. A diferència de la major part de les botigues de moda (D&G, FENDI, ect), aquesta no té pràcticament aparadors. No solament no és lluminosa, és ombrívola. Es nota que defugen la massa. Els seus clients volen discreció. No gosem entrar-hi.
A les 7:00 PM anem a prendre un 'campari' a la cafeteria Zucca, amb vistes a la plaça del duomo. La consumissió inclou unes olives, patata xip i salatini, una mena de pastissets de pasta fullada. Preu: 17 euros els dos. El 'campari' és massa amargant per al nostre gust, però l'aperitiu i la vista s'ho bén valen.
Ja de nit, a l'hotel, posem la tele. A la RAI no passen els anys, ni els desenis. Surten els mateixos presentadors encarcarats que als anys 80, ara amb trenta anys més. Sobta veure aquestes velles glòries, amb la pell estirada per operacions d'estètica de baix pressupost, al costat de noies esculturals, precioses, que adopten resignadament el paper de comparsa maca i tonta. El masclisme a la RAI no és gens subtil. Estan emetent un programa especial sobre la moda. L'atrezzo és espectacular. De sobte apareix Roberto Cavalli. Què dur ha d'estar fer-se gran i vell, anar-se pansint poc a poc, inexorablement, en un mon com el seu. Està envoltat de dones maquíssimes, ofensivament joves. El contrast fa tanta vergonya que apaguem la tele.
Sortim de Santa Maria delle Grazzie, llueix el sol. Un sol de primavera, més que no pas de tardó. Ens prenem una pizza al taglio bastant ordinària i ens adrecem a Sant Ambroggio, església medieval amb un cert interès i després al Castell Sforzesco, monumental. Fem una visita ràpida a varis dels museus que conté.
Després anem al local que ARMANI té a la via Manzoni 31. Edifici multiús. Comparteixen espai Emporio, un restaurant (ple de gent), llibreria i d'altres locals. Tot propietat del grup GA. Em vaig a mirar roba. Ens atén un depenent i, després, inexplicablement, un altre. El tracte és fred i distant. La gentilesa quasi inexistent. Sembla que el senyor Armani contracta al seu personal als suburbis de Nàpols. Potser no se n'ha adonat que llurs clients no cerquen una peça de roba, sinò distinció, diferència i deferència. De totes formes, i malgrat les meves crítiques, no sembla que el negoci l'hi vagi malament del tot.
Passem per davant de TOM FORD. Fa por acostar-s'hi. A diferència de la major part de les botigues de moda (D&G, FENDI, ect), aquesta no té pràcticament aparadors. No solament no és lluminosa, és ombrívola. Es nota que defugen la massa. Els seus clients volen discreció. No gosem entrar-hi.
A les 7:00 PM anem a prendre un 'campari' a la cafeteria Zucca, amb vistes a la plaça del duomo. La consumissió inclou unes olives, patata xip i salatini, una mena de pastissets de pasta fullada. Preu: 17 euros els dos. El 'campari' és massa amargant per al nostre gust, però l'aperitiu i la vista s'ho bén valen.
Ja de nit, a l'hotel, posem la tele. A la RAI no passen els anys, ni els desenis. Surten els mateixos presentadors encarcarats que als anys 80, ara amb trenta anys més. Sobta veure aquestes velles glòries, amb la pell estirada per operacions d'estètica de baix pressupost, al costat de noies esculturals, precioses, que adopten resignadament el paper de comparsa maca i tonta. El masclisme a la RAI no és gens subtil. Estan emetent un programa especial sobre la moda. L'atrezzo és espectacular. De sobte apareix Roberto Cavalli. Què dur ha d'estar fer-se gran i vell, anar-se pansint poc a poc, inexorablement, en un mon com el seu. Està envoltat de dones maquíssimes, ofensivament joves. El contrast fa tanta vergonya que apaguem la tele.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada