Dia 9 de novembre, diumenge. Són quarts d'onze del matí i passo a recollir al meu amic Carles Duch pel seu despatx. Per fi hem quedat per jugar al golf. Dic jugar per fer-ho d'alguna forma. Jo en ma vida he practicat aquest esport -ni aquest ni d'altres- i no tinc ni idea de les complexes regles que el regeixen. Carles ja fa temps que m'insisteix i, certament, jo estic encuriosit per l'experiència. Arribem a Port Aventura i anem al Camp Sud que, malauradament, està tancat. Com que no es veu jugant ningú, ja em feia il·lusions que podria cometre el ridícul més espantós sense que ningú se n'adonés. Però, no. Anem al Camp Nord, i en arribar veig que allò és un altra cosa. Està ple a vessar de gent. Gent que va a deixar-se veure i gent obsessionada per aquest esport que, com l'heroïna, et fa seu i et domina.
Durant més de dues hores, Carles s'esmera en explicar-me terminologia com el millor dels lingüistes: que si el swing, que si els bunkers, que si l'approach, que si el driver ... Simultàniament, em corregeix les postures mentre li pego a les boles amb ràbia -no a les seves, a les de golf-. El pobre té més paciència que un sant. Penso que, si no fos arquitecte, podria dedicar-se perfectament a donar classes de golf. Un docent no només ha de saber de la disciplina que imparteix, també l'ha de saber explicar. Carles és un bon professor.
Mentre estem allí ens saluda el seu amic Jimmy, un indi de nacionalitat holandesa que viu a Vila-seca. Sembla que, si bé és propietari d'una empresa de tecnologia de la informació, la seva vida és el golf, esport que ha descobert fa gairebé nou mesos. Ell també em dona consells.
L'experiència ha estat molt positiva. Tant que he amenaçat a Carles amb tornar a quedar. Ell, amablement, m'ha dit que perfecte.
Són ja quarts de dues i tenim reserva al Lumine. M'havien parlat bastant bé del Lumine, però no comparteixo afinitats gastronòmiques amb la gent que me l'havia recomanat. Per tant, tinc els meus dubtes. No sóc un fanàtic de la cuina de disseny. No suporto com pretesos cuiners es dediquen a fer malbé productes de primera qualitat en preparacions absurdes. No li trobo el què a les escumes. No m'agraden les deconstruccions. I, sobretot, trobo que és una presa de pèl el preu que es fa pagar per unes pretensioses microrracions insípides.
No és el cas del Lumine. El restaurant té una decoració minimalista correcta, amb una espectacular vista del mar, tant des de la terrassa com des de l'interior. Ens demanem un vermut i una coca-cola mentre repassem la carta. El maitre, del país com tot el servei, ens ofereix uns entrants, obsequi de la casa. Milfulls amb foie, stick de gamba amb sèsam i bola de codonyat amb formatge blau. Molt bons. Em demano de primer uns raviolis de ceps amb llagostins que estan espectaculars. La ració adequada. El sabor finíssim. Al punt de sal. Carles es demana un carpaccio de presa ibèrica, bo. De segon em demano un timbal de cabrit confitat 24 hores. Boníssim de sabor. La textura massa flonja, ja que estava desmollat. Li caldria quelcom cruixent per acompanyar-ho. Carles es demana un magret d'ànec confitat amb un fons de mango que està boníssim. Per beure un Domus Pensi del 2004, un Terra Alta, amb massa poc cos per fer honor als seus orígens.
Passem de postres. Ens prenem un cafè i un tallat. El maitre ens ofereix una copa obsequi de la casa. Amablement la refusem. Hem de conduir. El preu amb el descompte de soci del Camp és de 73 euros tots dos coberts. La relació qualitat preu excel·lent. El servei correctíssim, no s'està damunt, però no deixa que falti de res. El lloc immillorable. Hi tornaré amb Patri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada