Dia 3 d'octubre. Les 12 del migdia. Desprès d'una visita de més de dues hores a la Catedral (Mesquita) de Còrdova, entrem al bar Santos. Allí, diuen, fan la truita de patata més gran del mon. El local, davant de la mesquita, és petit, molt petit. La decoració inexistent. Ens demanem dues racions de truita. La serveixen al tall (mireu la foto), i quin tall! Ha de tenir uns quinze centímetres de gruix. La textura és perfecta. A la boca hi pots distingir cada tros de patata, i això que està perfectament cuita. Impecablement amanida, ni massa sal, ni massa oliosa. El sabor és per a treure's el barret. I, com no? Em recorda la que feia la meva mare quan era petit. És curiós, però amb determinats plats som molts els que agafem com a referent els sabors de la infantesa. Em passa amb la truita de patata i també amb les croquetes. Les que feia la meva mare eren les millors. Si ho comento amb amics, ells em diuen el mateix, les croquetes de la seves mares són les millors que han provat mai. Avuidia, les mares ja no fan croquetes i, en molts de casos, ni truita de patata. Els infants, sense referents gastronòmics, acabem sent carn de canó per pastisseries industrials farcides de grasses trans i menjars exòtics de tercer nivell que no tenen res a veure amb les menges autèntiques dels seus països d'origen (ah!, diumenge 12 vaig al <<Shunka>>, autèntic japonès a Barcelona, i aprofitaré per a explicar-vos que n'opino dels restaurants "japonesos" regentats per xinesos).
Doncs, bé, després de la digressió, i tornant a les tapes del Santos, us diré que ens treuen una tapa de seitó en vinagre, bo, i un salmorejo deliciós. Per veure una canya i un fino. Tot dotze euros. Preu ajustat. Menjar de primera. Sortim molt contents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada