La fonda Gaig

Dia 11 d'octubre. Amb Patricia i els meus germans Paco i Ferran comencem un cap de setmana gastronòmic a Barcelona. Hem quedat per dinar a la Fonda Gaig (http://www.fondagaig.com/). Són les dues de la tarda i no hem esmorsat. Hi ha força gana. En baixar del taxi veiem una façana d'un color rosa bastant xocant. Ens obren la porta (una bona costum a recuperar) i ens adrecen a la taula que tenim reservada. És al fons del menjador. La decoració és minimalista, neta i transmet tranquil·litat. El personal -recepció, cambrers i maître- se'ns adreça en català. Tota una novetat a Barcelona. Ens donen la carta i ens pregunten si volem algun aperitiu. Serà un vermut negre per la meva dona i tres cerveses Moritz de barril pels germans. La carta s'albira suculenta. Són els plats cim de la cuina catalana; la burgesa; la de debò. No hi ha mariconades d'antics obrers o de neurocirurgians de prestigi transmutats en gurús de la cuina molecular. La cuina es mama a casa. De la mare, del pare, de l'àvia. S'aprèn lentament. Les coccions, els maridatges, les bases de les salses ... necessiten un període de maduració. No és creïble que qualsevol indocumentat crei deu plats per temporada cada any.
Ens demanem unes croquetes de rostit per a picar i ens aconsellen, també, uns bunyols de bacallà. Tant les unes com els altres estan perfectes. El sabor, la textura ideals. Recent fets. No reescalfats.
Em demano de primer uns macarrons del cardenal i la resta de comensals canalons de l'àvia. Els macarrons sembla que són una recepta del gran cuiner Ignasi Domènech (http://www.ignasidomenech.com/). La veritat és que són els millor que he provat mai. Pràcticament sense salsa, amb una mica de carn de porc i de vedella en juliana fina i formatge gratinat a sobre. La cocció al punt. La ració se'm fa una mica escassa. El canalons, abundants, amb un farcit amb predomini de vedella, són un plat força consistent i saborós.
De segon, ens demanem uns peus de porc amb salsifins (la meva dona), cocció correctíssima, però un pèl insípids. Un cruixent de xai (jo), perfecta cocció, sabor delicadíssim. Cap i pota amb cigrons (els meus germans), una delícia.
De postres, una de lioneses amb xocolata desfeta, una de figues a la crema i un sorbet de llimona.
Per acabar, tres cafès, un tallat i tres copes de Havana Club 7 anys.
Per beure, un Gòtim Bru del 2006 (Costers del Segre).
Tot plegat 220 euros. Relació qualitat preu immillorable. Un autèntic santuari de la cuina de debò, de la gent que la sap fer i de la gent que la sap apreciar. Lluny d'esnobismes passatgers. Hi tornarem, sovint.