Can Ravell. Barcelona

Dia 17 de juny. Ens entaulem a sopar a Can Ravell (http://www.ravell.com/). Després de sentir parlar d'aquest lloc entre determinats conaisseurs madrilenys, hem volgut tastar el menjar d'aquest mix de botiga de queviures i establiment de restauració. Difícilment entrareu a menjar a l'establiment si no sabeu el que hi ha dins. Des de fora es divisa una botiga d'aliments de qualitat. Un cop dintre, ben dintre, et trobes una taula -antiga, de marbre blanc- per a vuit persones. Allí es poden gaudir dels assortits de tapes o bé hi pots sopar de plat. Hem optat per la segona elecció. Ens demanem dos primers per compartir. L'un, una amanida de tomàquet, ceba i sorra. Impressionant la qualitat del tomàquet tallat a grans daus, la seva carnositat, dolçor i textura. Ve de Cantàbria, ens diuen. El secret és pelar-los, afirmen. L'altre, uns ous ferrats amb foie micuit i unes patates de gran qualitat (potser unes kennebec o unes frígies, no ho sé) fregides al punt.
De segon, dos plats més. Pollastre de corral, amb una cocció perfecta, i una galta de porc amb puré de patata. La galta té una cocció de llarga durada a temperatura baixa. És pura mantega. Sublim. El puré de patata no és tal puré. Es troben petits trossos de patata que li aporten una textura diferent. No encerto a definir què més porta que el fa deliciós.
De postres, una torrada de santa Teresa (mal definida aquí, al cor de l'eixample, com a torrija), ben resolta. Amb panses incrustades i acompanyada de gelat de bescuit.
Per veure, tres copes de cava de la casa (més que correcte) i una de vi negre, també de la casa. Li trobo el però que és un Ribera (jove i bo), una proba de què a Catalunya la restauració no creu amb els magnífics vins que fem a la nostra terra. Estem malalts de riojitis i riberitis. Ja ens guarirem a poc a poc. Per acabar un cafè molt curt (de nespresso).
Tot plegat 90 euros. El menjar s'ho val. També l'atenció del xef. Per la manca d'estoballes i la incomoditat dels seients, podria ser més barat. Hi tornarem!