4 de juliol. Shanghai. Cinquè dia

A les 8:15 estem a la porta del col·legi. Deixem a l'Oriol. Ens dona dos petons i es queda tan tranquil. Hem creat un monstre!

Agafem un taxi fins la ciutat antiga (22 yuans). És la part de la ciutat que va quedar inscrita entre les muralles de la ciutat quan el segle XVI és van erigir aquestes per a protegir els seus habitants dels atacs dels pirates japonesos. Hi passegem un parell d'hores, la primera estem pràcticament sols. Després hi arriben dotzenes de turistes xinesos.

Visitem els jardins Yu. Van ser construïts per Pan Yunduan, tresorer de la província de Sichuan, el segle XVI. Els va erigir en memòria del seu estimat pare. I això és el que significa el nom dels jardins, "per a plaure als meus pares". És una autèntica meravella. Ja hi vam ser al 2006. Fa moltíssima calor. La xafogor és quasi insoportable.

Chiwen / chiwei

Agafem un altre taxi fins el Fabric market (a Lujia Bang). Allí ens fem fer una gavardina per a Patri i un vestit i tres camises per a mi. Tot a mida. Les camises amb les inicials brodades. Són 1.650 yuans. Al canvi 200 euros. Dilluns ens ho emprobarem.

Una altre taxi. Ens deixa a Xintiandi. Un petit troç del Shanghai clàssic. Cases unifamiliars, de dues plantes, amb façana de maó marró. Visitem una d'aquestes shikumen restaurada. Una preciositat.

Parlem amb Sandra Roig. Quedem per divendres a les 19:00. Ens passarà a recollir per l'hotel. Ens fa il·lusió tornar-la a veure.

Dinem uns spaghetti estil Shanghai i uns penne a l'arrabiatta. Molt bó. Un té amb llimona gelat per a Patri i una cervesa münchener de mig litre per a mi. Tot més un espresso per 224 yuans. I era un lloc força 'pijo'.

Tornem caminant a l'escola. Pel camí ens prenem un té verd amb llima gelat. La cadena Happy Lemon es farà d'or amb nosaltres.

Trobem a Oriol al mig de la classe. Tot de nens xinesos i una nena occidental. Quasi no ens fa ni cas. Tornem a l'hotel.

Ens trobem una presentació de JULI ZOFIA, una marca de joieria d'alta gama autòctona. Està tot l'hotel ple de cotxes de luxe, fotografs i models.

3 de juliol. Shanghai. Quart dia

A les 6:30 ja estem desperts, si bé que per fases. Avui és el gran dia. Malgrat que fins les 8:30 no hem d'estar al col·legi, el fet de què no podem esmorzar tots a l'hora perquè un dels dos s'ha de quedar amb els petits (Hilton Shanghai policy), ens endarrereix molt. I això que estem a només deu minuts caminant del col·legi.

Arribem puntuals. Ens rep la directora. Ens presenta al professor d'anglés, Gregg, i a la professora de mandarí, amb un nom difícil de pronunciar. Una de les nenes es posa a plorar als braços de sa mare. Aquesta surt plorant de l'escola. Deixem a l'Oriol tan tranquil, mentre nosaltres ens n'anem amb el cor trist. A les 15:40 l'hem de passar a recollir.

Tornem a descansar a l'hotel. La previsió del temps és d'una màxima de 38º C, avui i demà. A les onze, amb un sol de justícia i una humitat que quasi no deixa respirar anem al temple Jing'An. El temple és una meravella, daurat, majestuós. Està ple de devots ofrenant incens. Fem unes fotos.

Ens n'anem a Huai Hai Lu, passant per Julu Lu (sorpresa! hi descobrim un Pappabuble, com el que hi ha a Barcelona)  i Maoming Lu. Dinem a un japonés de Huai Hai. Sushi. No és el Koy Shunka. Però per 166 yuans ens hem posat les botes de salmó, ebi i tako. Per beure m'he pres una pinta de Tsing-tao.

Ens ha tocat córrer per a arribar a l'escola puntuals. Suats. Fatigats. Oriol està allí palplantat. Feliç. Gregg ens diu que s'ha portat molt bé. Només ha plorat una mica al despertar-se de la migdiada.

Arribem a l'hotel. La piscina per a nosaltres sols (bé, hi havia un senyor i sa filla). Em banyo amb l'Oriol, que ja ha perdut la por a l'aigua. Mitja hora desprès ja estem a l'habitació, dutxats. Ens n'anem a sopar a una pizzeria al costat del Temple Jing'An. Entre Patri, Oriol i jo mateix ens prenem una enorme pizza peperoni (aquesta que no existeix a Itàlia, només als països anglosaxons i els seus satèl·lits). La Marina s'ho mira inquieta.

Comença a llampar i tronar. Amenaça tempesta. Intentem fer unes fotos del temple Jing'An, però està a les fosques. Un altre dia serà.

Tornem a l'hotel.

2 de juliol. Shanghai. Tercer dia

El dia comença aviat. A les 8:00 estem ben esmorzats. Anem al col·legi de l'Oriol, on ens diuen que no el tenien preinscrit, però que no hi ha cap problema, que el portem l'endemà. No ha passat res que jo no esperés. A occident i, més encara a orient, no pots confiar ni en la memòria ni en les gestions que et  fan els tercers ("si vols ser bén servit, fes-te tu mateix el llit" diem els catalans) . Demà comença la classe a les 8:15. Pot ser un drama.

Tornem a l'hotel a deixar tot allò que ens és sobrer. Portem dos dies amb màximes de 36 graus i qualsevol sobrecàrrega és un martiri. Tot seguit agafem un taxi cap al Bund (24 iuans). El Bund (pronunciïs BAND), en xinès Waitan o, més específicament Waitanyuan, la zona més monumental, és el marge sud del riu Huang Pu. Allà on les potencies occidentals (Gran Bretanya, França i els Estats Units) van construir uns magnífics edificis on ubicar les seus de les seves corporacions financeres i comercials, des de finals del segle XIX fins els anys 30 del segle següent.

Fem unes fotos de la façana clàssica, amb tots els edificis dels anys 20 i 30 del segle passat. Estan rehabilitats, impecables. Et recorden perquè aquesta era (és) una de les perles d'Àsia. Ara tots llueixen la bandera de la República Popular Xina i són seus dels principals bancs del país (els "big four"). També fem unes fotos de l'skyline de Pudong i del Bund bull d'Arturo di Modica (com el de NY). Pesa 2.300 quilos. Té un to més roginós que el seu bessó de Nova York. I carrega a la dreta, mentre que el seu germà americà ho fa a l'esquerra. El van instal·lar el 2010 i des del mateix moment en què ho van fer es va fer molt popular.

Passem amb el tren soterrani cap a Pudong, en concret a Lujiazui, el districte financer. L'Oriol s'ho passa d'allò més bé amb els jocs de llums de colors. Ens enfilem a la torre Jin Mao. Acabada el 2000, la torre Jin Mao, obra dels arquitectes Skidmore Owings & Merrill s'aixeca imponent sobre el marge dret del Huang Pu. Els dissenyadors van barrejar l'estil oriental, en concret l'arquitectura d'una pagoda, amb l'art deco occidental. Són 420.6 metres d'alçada, 278.800 metres quadrats d'oficines i 555 habitacions del Grand Hyatt hotel.

A diferència de l'any 2006, quan hi vam estar per darrer cop, no hi ha cues per accedir-hi. Pugem a la planta 88 en 45 segons. Fotos de rigor. Els xinesos  continuen més interessats en immortalitzar dos xiquets occidentals que els seus ultramodens edificis. Cada cop que ens parem es transforma en un petit infern de sessions fotogràfiques.

Anem a les torres bessones IFC i entrem al centre comercial. Al supermercat hi venen Joselito i Cinco Jotas. En aquestes ciutats hi pots trobar de tot. Dinem uns nigiris i uns makis de salmó i mig pollastre rostit, aquest per a Oriol, que no se l'acaba. Una Kirin i un té amb llimona. Tot per 110 iuans.

Anem a l'aquari. Oriol s'ho passa molt bé. Tant de peix, meduses, lleons marins ... l'emocionen. Són les 19:15 i tornem a l'hotel.

PD: Des del 2006 Xina ha canviat molt. Aquí la gent ja no escup a terra. Això no és Tarragona.

1 de juliol. Shanghai. Segon dia

Ens despertem tard, sobre les 9:00. Per la nit el jet-lag no ha estat massa desconsiderat. Els nens continuen portant-se molt bé.

Esmorçar en l'executive lounge (gratis per a nosaltres). Ho fem per parts. Primer jo, després Patri. Un dels millors buffets que hem trobat en els Hilton.

Anem a canviar diners al ICBC (Industrial and Commercial Bank of China Ltd), un dels grans bancs xinesos. L'euro a 7,74 iuans, contra els 7,49 que ens van bescanviar al Hilton. Ens encanta el símbol del logo que el representa:

També ens agrada el del Bank of China, que, pel que sembla, representa els diners:

Anem a veure l'escola de l'Oriol a Changle Lu. Es veu molt bé. El carrer està farcit de botigues petites de moda xinesa i japonesa.´És un racó preciós de la ciutat. Tallem per Maoming Lu, un altre carrer ple de botigues de nivell. Per fi arribem a Huaihai Lu, un dels carrers de la moda i del luxe.

Davant d'una botiga Patri alleta a Marina. De la botiga surten les depenentes i ens conviden a seure a un dels sifàs per a clients. Ho fem mentre ens porten tovalloletes humides per a referscar-nos. No m'imagino que pugui passar el mateix a Passeig de Gràcia. Les noies al·lucinen amb el xinés de l'Oriol. Definitivament els nens estan triomfant.

Passem pel parc de Fuxing, on es practica del tai-chi. Però a aquesta hora el que hi ha és molts de iaios jugant a les cartes i prenent té. Fem via fins a les mansions Sinan. Un racó tranquil·líssim i quasi idíl·lic, amb lilong restauradíssims. Els lilong són les típiques cases de dues plantes, parellades, on els propietaris tenien la botiga en la planta baixa i l'habitatge al primer pis. Tot una lliçó de racionalitat econòmica i ecològica.

Anem a  la zona de Xintiandi (que significa ni més ni menys "el nou paradís a la terra"). Ja hi vam ser al 2006 i ens va encantar. Forma part d'un gran projecte de desenvolupament de 50 hectàrees al sud de Huaihai Lu, anomenat Taipingqiao (executat per Nikken Sekkei International, sota la direcció dels arquitectes Wood + Zapata). La part que visitem és una zona molt turística, amb els shikumen rehabilitats reconvertits en restaurants i bars. El traçat dels carrerons es manté amb fidelitat, donant-li un aire retro a la zona.

Allí dinem a un japonés. Una tempura de gambes, uns maki sushi de salmó, uns fideus amb gambes i unes potes de calamar per 117 iuans. Al canvi uns 15 euros els dos. En general, a la ciutat el menjar està molt barat.

Descobrim els granisats de llimona (tot un assortiment, amb nata, iogurt, menta, té verd ...) de Happy lemon. Boníssims. Són les cinc de la tarda i la xafogor és difícil de soportar.

Tornem a l'hotel. Ens espera, a la planta quarta, una piscina enorme per a nosaltres quatre sols.

30 de juny. Shanghai

Quatre hores d'avió fins a Helsinki. Plàcides, menys a l'aterratge. Oriol vol estar a sobre del seu pare. No vol estar lligat. Dues hores d'espera a l'aeroport. Vuit hores més de vol, travessant tota la Sibèria. Els noms dels llocs per on volem em transporten al Miguel Strogoff de Verne (Oms, Novossibirsk ...) i a la massacre de la família imperial (Iekhaterinburg). El trajecte és una bassa d'oli. Oriol ja és un homenet i es porta molt bé. Marina plora una mica, però Patri la calma amb facilitat. Arribem a les 7:15 hores hora local (6 hores menys a Tarragona). Taxi i cap a l'hotel. Baixada de bandera de 14 iuans: no arriba als dos euros. El trajecte de 50 quilòmetres costa 250 iuans, uns 30 euros.

Al Hilton ens posen a la planta executiva. Habitació preciosa i molt gran a la planta 33. La vista de la ciutat és espectacular. Sobretot quan es fa fosc.

Descansem fins les 15:00. Sortim fora de l'hotel per agafar un taxi. És com entrar dintre d'una sopera, i no precissament de vichissoise. Estem per sobre dels 30 graus amb humitats de quasi el 100 per 100. Ens n'anem a Nanjin Lu, el carrer comercial per excel·lència (amb permís de Huaihai Lu). La carrera ens costa 22 iuans.

Passejem pel carrer i pels interessantíssims carrerons travessers. Comprem pollastre fregit per a sopar. 17 iuans. Està boníssim. Uns dumplings al vapor de pollastre, 12 iuans.

Ens sorprén no veure occidentals. Es fa estrany, ja que estem al carrer de les compres. Tothom, tothom, somriu i ens atura per parlar amb els nens. L'Oriol, però sobretot la Marina, són el centre d'atenció. Els xinesos no paren de demanar-nos de treure'ls-hi fotos. Si penseu que és amor de pare i que exagero, mireu la foto adjunta.
Són les nou i anem a l'hotel

A la l'executive lounge de Hilton no s'hi admeten nens. Així que escric tot això, sol. Em demano una cervesa i el cambrer m'ha suggerit que me'n porta dues perquè desprès tanquen el servei. Considero que és una bona idea. Després pujarà Patri i jo em quedo amb els nens.

Bona nit i bona sort.

Vacances 2012

El proper 28 comencem les vacances. Volem a Shanghai tots quatre (sí, amb l'Oriol i la Marina) i ens instal·lem a la ciutat per un mes. Hem preinscrit a l'Oriol a un curs d'estiu en un col·legi nadiu (http://www.happymarian.com.cn/en/p01-1.asp). Classes bilingües mandarí-anglès. Escola molt a prop de l'hotel. Jornada de 8 del matí a 5 de la tarda. Mentre ell aprèn, nosaltres (sobretot Patri i jo) descansarem.
Ens retrobarem un dia, per fer un cafè, amb la Sandra, que ja porta sis mesos allà. A veure que ens explica! També hem quedat amb la Shan-Shan, la primera professora de xinés de l'Oriol. Un encant de noia que, quan va saber que anàvem a la ciutat ens va dir que baixaria des de Dalian (que és a 1.000 quilòmetres, a la província de Liaoning) per estar uns dies amb nosaltres; sobretot amb el petit, a qui adora.
Després ens n'anem uns dies a Hong-Kong, on aprofitarem per passar una tarda al Disneyworld. Aquesta ciutat ens apassiona: Ens perdrem per Tsim Sha Tsui, remenarem antiguitats a Hollywood road, ens prendrem un cheese danish a l'IFC, travessarem la badia amb el ferry, menjarem marisc algun restaurant de Lei Yue Mun ... Ja us anirem explicant.

7 d'abril de 2012: Dinar amb llaunes, però no una llauna de dinar

Aquesta Setmana Santa, els meus germans han anat de turisme gastronòmic a Barcelona. S'han passat per la Boqueria i, a la parada de Martínez (quina moixama més espectacular!), han comprat unes anxoves 00. Després s'han aturat al Corte Inglés de Diagonal i han comprat unes cloïsses Paco Lafuente, uns musclos Campos 6/8 unitats llauna i una ventresca de tonyina Don Bocarte.
Amb tot això han preparat uns entrants pel dinar de divendres Sant. A casa es respecta la tradició i no es menja carn aquest dia. Ara, de sacrifici aquesta pràctica no en suposa molt.
La conserva fa anys que s'ha convertit en un remei d'estricta subsistència per a solters i malcasats, sense aportar cap plaer al paladar. D'ençà dels anys setanta, amb la introducció, d'insulses espècies de cultiu, i, després, als vuitanta, amb la importació sense rubor de producte de mars tropicals (especialment insípid) les llaunes han esdevingut una menja absolutament devaluada. D'un temps ençà, però, alguns mestres de la cuina (Adrià, José Andrés ...) han revitalitzat aquest producte de forma molt notable.
Com ja adivinareu, els entrants d'avui són excepcionals. Una autèntica delícia per al paladar que en res ha d'envenjar a molts dels productes frescos de qualitat. No són barats, però tampoc prohibitius. Un cop l'any és una temptació irresistible.